De fet, dir pestes d'una pel.lícula que no s'ha vist, un llibre que no s'ha llegit, una cançó que no s'ha escoltat, no és una actitud que mereixi elogis. Tota obra d'art, tot intent de creació, mereix un respecte. Potser, per tant, deu ser millor començar justificant aquesta crítica i explicar com es fa més endavant.

Per què criticar abans? És senzill. Hi ha massa pel.lícules, massa llibres, massa cançons, massa de tot. S'estrena, més o menys, una pel.lícula al dia (mal que en lots de set o vuit al final de cada setmana). Es publiquen tants llibres al cap del mes i se n'escriuen molts més. Més o menys dos cops al dia algun músic posa a la venda el nou treball discogràfic. Davant d'aquest allau només hi ha una defensa possible: seleccionar. Sí, seleccionar. És materialment impossible veure totes les pel.lícules, llegir tots els llibres, escoltar tots els discs. Primer, perquè costaria una fortuna. Segon, perquè simplement no hi ha temps. Els mortals hem de treballar vuit hores al dia per fer diners i el nostre cos ens exigeix la servitud de dormir-ne unes altres vuit. Si amb el temps que estem desperts pretenem fer-ho tot, arribarem a l'esgotament, la ruïna i, el que és pitjor, no arribarem a veure o llegir ni una quarta part dels llibres o pel.lícules.

Com se selecciona? Qualsevol criteri val. Per a pel.lícules, que un actor produeix angúnia, que la pel.lícula anterior del mateix director va ser l'ocasió d'una històrica dormida al cinema, que l'argument no motiva, perquè no m'agraden de por, perquè desperta males vibracions. Per als llibres, que l'escriptor té tal o tal tendència política, que l'autora és una nena pija, que l'han promocionat massa perquè sigui bo, perquè he llegit un llibre del mateix escriptor i no em va agradar, perquè me l'ha desaconsellat en X i me'n refio, perquè me l'ha recomanada l'Y i no me'n refio gens, perquè he vist la pel.lícula d'aquest llibre i... En el fons, tot s'hi val. Això sí, els criteris són estrictament personals i no s'ha de pretendre que els criteris d'un són més vàlids que els d'un altre. Per exemple, aquell que decideixi no anar a veure pel.lícules de Hollywood amb un pressupost als 10 milions de dòlars amb més d'un actor de moda, no ha de dir que la seva opció és millor que qui diu que no va a veure cinema d'autors txecs.

Un cop feta la selecció, s'ha de consistent, gairebé pesat. El que un no vol veure o llegir, no ho vol veure. I prou. Si es comença a cedir, si un admet que potser hi ha alguna ombra de motiu per potser intentar veure tal pel.lícula, pel forat que s'obrirà hi entraran totes les altres. Abans que un se n'adoni, es veurà de ple en el cercle boig de veure una pel.lícula diària (polint-se el sou i privant-se de dormir) per no trobar-ne cap del seu gust. Un cop s'ha triat, s'ha de ser valent. Tot allò que s'ha rebutjat a priori s'ha de menystenir, d'escombrar. Sense concessions. A més, tal duresa s'alimenta ella mateixa com a excusa per evadir-se de tal o tal tipus de pel.lícules o llibres. Es tracta de crear l'autoengany que no hi ha res enmig de tantes obres de creació rebutjades que pugui presentar un mínim interès.

En el que no s'ha de caure és en l'insult. Tot intent de creació mereix un respecte. Un respecte gran els intents artístics i un respecte minso els intents comercials, però respecte tanmateix. Per tant, no es pot anar pel món dient: no he vist aquesta pel.lícula perquè és una merda. És molt millor afirmar: no crec que aquesta pel.lícula em pugui agradar (per les raons a, b i c) i prefereixo estalviar-me temps i diners.

Alguns, com l'autor d'aquesta pàgina, hi han caigut alguna vegada. Però ser conscient d'un error i corregir-lo sempre s'ha vist com un mèrit.

I d'altra banda, al final hi ha pel.lícules i llibres que no cal veure perquè, com deia Italo Calvino, com que tothom les ha vistes o els ha llegits, i no fan més que parlar-ne, ja és com si un mateix les hagués vistes.

Enrere.