Nota de premsa Incipit vila nova (i la Geltrú)
Un personatge d'Agatha Christie, l’entranyable Miss Marple, deia sempre que la naturalesa humana és igual a tot arreu. Per tant, a l’hora d’intentar agafar llapis i paper i mirar d’explorar l’ànima humana, tant és escriure sobre Dublín, Florència, Saint Mary Mead o Vilanova i la Geltrú. Això sí, per començar bé el camí, cal començar per allò que es coneix millor. D’altra banda, partir de la realitat més immediata suposa una proximitat que dóna una mica més de validesa a l’intent. En aquest cas, el context immediat de l’autor és la capital del Garraf. Amb aquesta voluntat de buscar el més universal dins d’allò més local neix Incipit vila nova (i la Geltrú). De tota manera, l’únic propòsit no és exposar el material humà de la ciutat (objectiu per al qual potser hauria estat més adient un tractat d’antropologia), també es tracta d’explotar el material poètic de Vilanova. De la ciutat i la seva gent, les seves festes, els seus paisatges i les seves transformacions. Així doncs, el llibre pren una encarnació curiosa. Es tracta d’una obra miscel.lània, feta de fragments (la part principal dels quals formen un itinerari gairebé sentimental i algunes escenes o contes o narracions). Això sí, fragments lligats entre si per una estructura i vincles (més forts que l'absurda successió temporal o la irreal causalitat) que permeten llegir com una novel.la. Potser ha de ser així perquè així és la vida: una successió de fragments que ens escarrassem per unir i per dotar de sentit. A ningú no se li escapa que, en els darrers temps, l’art (per imitar la realitat o per imitar-se ell mateix) deixa de voler aglutinar i ell també es fragmenta. El llibre convida el lector a trobar-hi el canemàs artístic de darrere, els referents que, entre paròdia i homenatge, són convidats a treure-hi el nas. El títol assenyala inequívocament vers una figura imponent de la literatura occidental. Amb tot, altres obres són cridades a ajudar a transmetre el missatge d’Incipit... No es tracta només d’obres literàries: les arts plàstiques i el cinema contribueixen també a comunicar, a transmetre un missatge. I quin és el missatge? Decidir-ho és la responsabilitat, i el plaer, del lector.
Nota de premsa La seducció de la vida
En ple mes de vacances, es publicarà el segon llibre del vilanoví
Màxim Serranos Soler: La seducció de la vida. El recull, editat per l'agosarada i artesanal editorial vigatana Emboscall, és
prou breu per resultar una ideal lectura d'estiu... si no fos que les citacions constants i els diversos plans narratius
en fan una obra complexa malgrat la reduïda extensió.
Aquesta nova publicació de Serranos tracta un tema vell i universal
però que no s'esgota en cap dels múltiples intents: la sempre difícil relació entre la presa i el depredador en la cacera
amorosa o sexual. Ho fa en set històries d'estructura similar i evolució diferent que s'insereixen en un conjunt de reflexions
orquestrat per un personatge imprecís i perdut, significativa mostra dels temps actuals, que serveix per presentar-les,
explicar-les, acotar-les, proposar-les. Així defuig el convencional recull de peces sense relació i forma un tot orgànic
on cada història i cada digressió intermèdia aporta elements per interpretar la resta.
La seducció de la vida apareix en plena canícula d'agost, però sense voluntat d'esdevenir un passatemps per devorar a la platja.
La brevetat i la velocitat (protagonista declarada d'un dels relats) es combinen amb un plantejament de fons força més ponderat
i mesurat que s'aprecia sobretot en els fragments previs i posteriors, sempre independents. En la norantena de pàgines de l'obra
es reflecteixen usos i costums d'una societat, l'actual, que no acaba de tractar bé els individus que la integren.
Exposar aquesta tesi, encara que sigui cedint la veu narrativa a una explosió de personatges i situacions, esdevé complicat
sense l'ajut d'altres autoritats (artístiques, no policials) que s'han enfrontat anteriorment a aquesta dificultat.
Tot i que, com sol passar, per comptes d'un sol tema, l'aplec de contes intenta canalitzar-ne uns quants: les relacions
entre éssers humans, la vida quotidiana, el malestar en la cultura, la naturalesa humana, la relació entre matèria i esperit,
entre ésser i temps, i altres qüestions no exactament menors.
Serranos torna a publicar un recull de relats després del sorprenent Incipit vila nova (i la Geltrú) que va suposar
el seu debut literari l'any 2002. Aquell llibre, publicat per El Cep i la Nansa, prenia la ciutat com a protagonista i n'explorava
l'ànima col.lectiva cedint la veu a tots una sèrie de personatges característics. El to irònic i l'humor negre, el pessimisme arrelat
però positiu, es mantenen en aquest segon treball. El que canvia és l'estructura i la intenció (que no pot ser mai la mateixa
per a dues accions artístiques), aquí més ampla, més universalitzant. Es manté la polifonia però es multipliquen
els personatges (fins i tot un virgili en minúscula que porta el lector de la mà); es mantenen els contes però s'estructuren
de manera diferent perquè la forma també comunica; s'hi afegeix una reflexió més de fons, menys immediata, vehiculada per un
demiürg exempt, que neix dels contes sense participar-hi.
Si és veritat que el tres és un número màgic, Màxim Serranos Soler s'acull a la màgia per a la seva tercera obra publicada (l'autor vilanoví publica un tercer llibre de narracions). Després dels dos cicles anteriors, Incipit vila nova (i la Geltrú) i La seducció de la vida, ara ofereix un recull més senzill titulat Paramites. El llibre, en la línia dels anteriors però renovat, ja es pot trobar a les llibreries (des de finals de mes).
Des de l'antiga Sumèria fins a l'actualitat (sense oblidar la Grècia clàssica, on la llengua catalana ha anat a buscar el terme) l'ésser humà no ha parat de crear mites. La literatura, pel que té de representació de la consciència humana col.lectiva, s'ha omplert de narracions que miren d'explicar els fenòmens i esdeveniments que la ment no arriba a entendre. Per aconseguir-ho, les històries creades recorren sovint a característiques fantàstiques, que encarnen el pinyol de la qüestió: allò incomprensible que l'autor o autors volien fer entenedor. Així doncs, la tradició va plena de relats amb elements màgics i extraordinaris que simplement intenten donar resposta a preguntes ben senzilles (i ben profundes): Per què morim? On anem quan morim? És possible la vida eterna? Com funciona això que se sol anomenar amor? Podem transformar els metalls en or? Es pot predir el futur? Hi ha algun polític que no menteixi?
Serranos, en el seu tercer recull de contes, editat per Emboscall, la mateixa editorial responsable de l'anterior publicació, ha aplegat onze rondalles amb un denominador comú. En totes onze, hi ha elements màgics procedents de mites (clàssics, medievals o moderns) trets de context i re-elaborats amb una punta de sornegueria amable per insinuar que n’hem fet un gra massa, tots aquests anys. En traslladar-los a la vida moderna, a la quotidianitat en temps d’Internet i de la televisió digital, dels transplantaments de qualsevol òrgan i de l’enginyeria genètica, d'Operación triunfo i d'altres reality shows, els pobres mites surten una mica malparats. Gairebé es podria afirmar que Paramites és un recull desmitificador.
D'estils diversos, les onze peces s'uneixen mitjançant una ironia trista a l'entorn d'un nucli central format pels elements sobrenaturals (a l’estil de Kafka, però també de Calders o Perucho). Tanmateix, no deixa de ser una passejada per les grans qüestions de la humanitat. Si bé no hi aporta cap resposta, fa més entretinguda la recerca. El resultat ens fa mirar-nos la vida amb uns altres ulls. O tornar a llegir Les metamorfosis d'Ovidi, no fos cas.