Ahir em vaig arribar al bis del Màxim Serranos (Incipit vila nova (i la Geltrú)), encuriosit per veure la diferència que podia haver entre la primera presentació (la videoconferència a la UPC) i la segona (aparició «en vivo y en directo», o en cos i ànima, si us ho estimeu més).

He de dir, primerament, que jo sóc un decidit partidari dels avenços tècnics que ens van fent cada cop més humans (si s'accepta la tesi d'Eudald Carbonell -algun dia us castigaré amb algun comentari quant a Encara no som humans). Per tant, hi vaig anar ben decidit, a la presentació del llibre amb un autor present virtualment.

De la mateixa franca manera que us he dit que sóc partidari dels avenços tècnics, us diré que em vaig sentir internament content, gairebé joiós, de presenciar com una vegada i una altra la transmissió es penjava. Ja sé que és contradictori, però mireu, em feia gràcia que la comunicació es tallés tantes vegades i que allò semblés a vegades una conversa entre sords sense piles al sonotone.

Així doncs, ahir em pensava que la conversa o el que fos que preparava en Quico amb el Màxim seria fluïda. I la meva sorpresa va ser comprovar que el Màxim també es penjava i, per tant, ara dubto si a la primera presentació hi havia fallades tècniques o és que la personalitat d'aquest xicot s'encomanava a les màquines (que hi ha qui diu que tenen ànima).

Bé, la realitat és que és un noi extremament tímid que es refugia en la ironia i el sarcasme per defensar-se i amagar la seva vulnerabilitat (vaja, com jo mateix). I crec que té fusta d'escriptor, tot i que segurament un xic verda, encara.

L'obra, és una novel.la? No. Una guia? No. Un recull de contes? No. Un itinerari iniciàtic? No. Una metàfora? No. Un relat nostàlgic? No. Un manifest crític? No.

Però, de tot això, en té una mica: hi ha un fil argumental que salta d'un temps a un altre i d'un lloc a un altre i fa que l'obra tingui, d'alguna manera, un principi i un final; parla de llocs existents i d'altres ja desapareguts i hi fica relats curts que són estampes del calendari de festes i llegendes de VNG; per als qui som vilanovins sobrevinguts, algunes de les coses que hi explica poden resultar iniciàtiques; algun relat és al meu entendre clarament metafòric, si bé un tant esperpèntic; també he vist un polsim de nostàlgia en el fet que rememori coses que no ha vist -és, doncs, una nostàlgia manllevada-; i la crítica -justificada o no- és evident, especialment en el to satíric, irònic i fins i tot a voltes sarcàstic que impregna el llibre del principi al final.

Ahir, a La Mulassa, em va venir al cap un fragment llegit de fa poc. L'Anna Wulf d'El quadern daurat escriu: «Thomas Mann [va ser] l'últim dels escriptors, en el sentit tradicional, que utilitzava la novel.la per fer declaracions filosòfiques sobre la vida. El cas és que la funció de la novel.la sembla que està canviant; s'ha convertit en una avançada del periodisme; llegim novel·les per tenir informació sobre àrees de la vida que no coneixem [.] Llegim per esbrinar què passa. Una de cada cinc-centes o mil novel.les té la qualitat que una novel·la hauria de tenir per ser-ho: la qualitat filosòfica. M'he adonat que llegeixo amb la mateixa mena de curiositat la majoria de novel.les i un llibre de reportatges. [.] La novel.la ha esdevingut un recurs de la societat fragmentada, de la consciència fragmentada. Els éssers humans estan tan dividits, estan quedant tan dividits, i tan subdividits dintre d'ells mateixos, reflectint el món, que busquen desesperadament, sense saber-ho, informació sobre altres grups del seu propi país, i no diguem de grups d'altres països. És una recerca a cegues de la seva pròpia identitat, i la novel·la reportatge és un mitjà per fer-ho.» Potser el Màxim busca la seva identitat escrivint com ho fa.

Apa, siau.

Jordi

Grup de tertúlia literària: TFV(arroba)yahoogroups(punt)com