(Des)construint Vilanova

Quan un acaba de llegir aquesta obra miscel·lània, feta de contes i narracions breus que acaben amb uns sonets a mode de moralitat i lliguen amb un itinerari intermitent per la ciutat, es té la sensació d’haver format part, per uns instants, de la gran metàfora no del puzzle inacabat, sinó del puzzle irresoluble que és retratar la vida d’una ciutat i de la gent que hi habita. Aquest ambiciós fresc juga d’una banda amb la presentació per part del narrador-autor d’una porció de cultura trash vilanovina ja desapareguda (els inicis de l’itinerari generacional cannàbic sota el rètols imaginaris dels desapareguts Bar La Maña o Las Américas). Per uns fugissers instants ens acostem al Marsé del Raval o a referents del dirty realism ianqui com Raymond Carver, però d’altra banda hi ha evocacions a l’alta cultura, el mateix títol del llibre fa referència a Dante Alighieri. I no per això se li pot assignar l’etiqueta d’esquizofrènia literària, perquè tots els referents són vàlids per disseccionar i mirar d’explorar l’ànima humana, com bé diu l’autor. El que succeeix, però, és que es fa difícil mantenir aquest nivell de paròdia i homenatge al llarg de totes les pàgines de l’obra, i el trajecte acaba reconvertit en una altra cosa, en un recorregut oficialista de la vila sota una mirada irònica. Potser és que no hi ha més material per treure’n suc, però aquest és un dels inconvenients de partir del localisme per intentar trenar unes faules de vocació universal.

Els Tres Tombs més desbocats que es recorden, un decadent ball del Vidalot a l’envelat de la Unió, els humits concerts de Festa Major per adol.lescents al Camp Municipal d’Esports, una jornada de fregida solar apocalíptica a la platja de Ribes Roges, la recreació del manlleu de l’àngel del campanar a mans dels rojos i la (re)fundació d’una ciutat a un erm orwellià que es trobava entre la Geltrú i Cubelles... Tot és susceptible de caure sota la ploma destripadora d’en Màxim Serranos. Aquesta és la primera obra que li publiquen (ell diu, però, que escriu fa molts anys), i així ha intentat remoure l’acomodatici estàtus d’una vila a mig camí entre l’historicisme caduc i el dormitori en un futur no gaire llunyà. Tanmateix, posa de relleu un acurat treball en l’ús de la llengua col·loquial i manifesta un pessimisme lleument existencial que vindria a refermar les teories de l’escassa bonhomia de la naturalesa humana, que des de Hobbes fins a Houellebecq s’ha anat regenerant per arribar a conclusions similars. Ens trobem amb un intent valent a mans d’un jove escriptor que funciona a intervals de ràbia massa continguda. Unes maneres que es refermaran en el moment en què aquest tren que marxa de l’estació a la darrera plana arribi a altres destinacions.

Pere Agramunt Pinilla

Membre del Consell Editorial de la revista Encanal

(Publicat al Diari de Vilanova el dia 7 de març de 2003)