Fugir o no (I)

La vella nova Vilanova no té excessius secrets. O té els mateixos que ha tingut sempre. Secrets sabuts i silenciats que esbomba Màxim Serranos a Incipit vila nova (i la Geltrú), editat per El Cep i la Nansa. Puc imaginar, de fet sé del cert, que a molts vilanovins i vilanovines no els ha fet gràcia veure's retratats a la manera de Serranos. Fem un incís, vàlid no només per a ciutadans i ciutadanes de Vilanova ofesos, sinó per a tots els homes, dones i animals d'aquest món i de l'infern (no crec que estigui gaire superpoblat el paradís). L'humor és un líquid i un estat psicosomàtic que fa referència a una disposició afectiva de l'esperit, amb inclinació a l'alegria o a la tristesa. Per tant, hom pot estar de mal o bon humor. Val més que aquesta disposició afectiva sigui positiva, és a dir, bona. Aprendre a riure's d'un mateix no és tan sols un costum saníssim que ajuda a relaxar la comunitat neuronal i els minúsculs cors que habiten dins del gran òrgan motor de l'aparell circulatori. Riure's d'un mateix és la manera més elegant d'acceptar que tots i totes tenim defectes. Cal bon humor per navegar. Qui ni tingui sentit de l'humor que m'expliqui com s'ho fa per (sobre)viure. Acabem l'incís. Serranos ens proposa un joc a mig camí entre un passeig real i ficitici per Vilanova. O per dir-ho d'una altra manera: a voltes el lector té la sensació de trepitjar carrers, passejos i places i, a voltes, de sobrevolar un univers imaginari. El joveníssim escriptor vilanoví fa malabars amb paraules, expressions i microhistòries amb un estil àgil i fresc, fet de frases curtes i adjectivacions insòlites. Gràcies, Serranos: m'esgota la literatura de frases interminables i arrebossada amb adverbis acabats en -ment! Un estil àgil i fresc i amarat de poesia salvatge "l'estàtua de la vaca amb banyes i una dona en el ventre ho dominava tot. El sol semblava voler abrandar el poc de terra que quedava, socarrimar tota la carn que s'acostava a un bon punt i evaporar la mar. Les gavines havien fugit feia un ai. La mar s'encalmava. Tot era silenci, quietud i calor". El més remarcable del llibre, però, és la frescor que destil.len els diàlegs en una encertada voluntat de reproduir la parla vilanovina. Una oralitat que fa que sentim el text, no ja més proper, sinó adossat a la pell: "Ont'eres?" On no m'has buscat, potser.

Meritxell Cucurella-Jorba, acròbata literària

(Publicat al diari, El punt el dia 17 de juliol de 2003)

 

Fugir o no (II)

Versos diversos. Itineraris. Realitat. Ficció. Humor. Enyor. Itineraris. Versos Perversos. Històries. Qualsevol individu o comunitat humana complexa té una necessitat irrenunciable d'explicar i escoltar històries, ens recorden els italians Wu Ming, els "sense nom", al seu esplèndid llibre Esta revolución no tiene rostro (Acuarela). Jo et conto, tu em contes, ell ens conta, nosaltres us contem, vosaltres ens conteu i ells que facin el que vulguin. Estem assedegats d'històries originals, diferents, que no repeteixin clixés mil cops sentits o vistos o llegits. Parlàvem d'Incipit vila nova (i la Geltrú).

"Nel mezzo del cammin di nostra vita/ mi ritrovai per una selva oscura,/ che la diritta via era smarrita..." Així comença la Commedia, la Divina Commedia. Em pregunto per què Dante Alighieri no va posar el clímax de la seva magna obra al final del segon acte... a l'estil de les pel.lícules nord-americanes. La resposta: Amèrica encara no havia estat descoberta! Dante passa d'esquemes i comença pel més interessant: l'infern. El paradís, que em disculpi el toscà, em provoca somnolència. Incipit, amb constants picades d'ullet infernals i apocalíptiques, és interessant des de la primera pàgina fins a la darrera. Tot ell és infern. Obra d'un escriptor dimoni a qui dic: a) els fars són per mi un emblema, amb cuidador o moguts per ordinador; b) crec que el Macià-Subirachs és, a diferència d'altres obres d'aquest bernat ermità de l'escultura, més que acceptable. Serranos es mostra 100% receptiu amb tot allò que li passa a prop. S'emociona, s'emprenya. El més sorprenent, però, és la capacitat nostàlgica de l'autor, que ara i adés deixa anar una llàgrima per aquells llocs que ja no hi són, que el temps i els diners s'han endut i han enterrat sense làpida. Acabo el principi del final amb preguntes al vent. A quina edat es pateixen els primers atacs de nostàlgica? L'oblit s'aprèn amb els anys? Es pot ensinistrar la memòria i fer que només recordi allò que ens provoca benvoler? Es pot enyorar el que no s'ha vist-viscut mai? Vida nova o dolça vida?

Sempre ens quedarà fugir. En tren, és clar. El principi dels principis o el final dels finals. Un llibre primer, o darrer, al gust del consumidor. Un llibre d'estiu, ideal per devorar a la platja, o a la muntanya.

Meritxell Cucurella-Jorba, poeta

(Publicat a El Punt, 24 de juliol de 2003)