GRANOLLERS.- Una informació titulada "El setenta
y cinco por ciento se drogaron con marihuana y el veinticinco por ciento con LSD"
s'oferia com a reclam lluminós entre un seguit de parricidis i lladrocinis a
les pàgines del setmanari de successos ¿Por Qué Aquella notíca,
apareguda com una bomba en plena reserva espiritual d'Occident, feia referència
al Festival Internacional de Música Progressiva de Granollers, que tingué
lloc pels volts de maig de 1971. El text indicava amb esgarrifança que "cuando
se acabó quedaron montañas de preservativos usados", i donava idees
per entrar a matar: "Si lo que pretende este pueblo de Granollers es llamar
la atención, les sugerimos para el año próximo una suelta de chacales".
Com que tot va com va i passa el que passa, gairebé sempre les reaccions solen
ser més surrealistes que no els fets mateixos.
Poc després de Wight, Granollers aplega vint hores de música a l'aire lliure,
amb un permís governatiu que no arriba fins a darrera hora i la presència
d'un grup britànic tan punter com Family. Entre els quatre mil insurrectes que
fan cap al festival, alguns escollits ja havien sentit cantar sobre l'experiència
lisèrgica gràcies a "Al matí just a trenc d'alba" (1969)
de Pau Riba, cançó seminal de la psicodèlia catalana. Però, fet
i fotut, el de Granollers és el primer trip col.lectiu, l'autèntic
big bang de la psicodèlia a Espanya.
El flamenc-rock de propietats al.lucinògenes formulat pels sevillans Smash,
així com les enrotllades àcides de Màquina!, amb el seu disc-croissant
Why? encara calentet sota el braç, van fer pujar un bitxo musical que
va assolir el paroxisme quan els Family de Roger Chapman sortiren a escena. Amb una
actuació absolutament electritzant, els anglesos van deixar clar que hi havia
altres mons a banda del curt i estret de la pell de brau, i van alterar la consciència
d'aquell públic freak que mai no havia vist ni sentit res de semblant
en directe.
La nota surrealista, la va donar Sisa en cantar "Els reis del país deshabitat"
i bona part del material d'Orgia, tal vegada el disc més oníric
i desconcertant de l'època. Un altre mestre del desconcert, el quixot granollerí
Joan Illa Morell, fou el promotor d'aquella vetllada històrica. D'ell en va
dir la periodista Carme Casas, l'any 1979, que no el començarien a entendre
fins l'any 2000. "Heu de portar els Grateful Dead a Granollers, que són
molt amics meus", aconsellava Salvador Dalí a Illa quan es parlava d'organitzar
una segona edició del festival. Babaus com sempre, els polítics no estaven
disposats a permetre una altra cerimònia psicodèlica a la reserva espiritual
d'Occident. Això no obstant, en el debut com a promotor de Gay Mercader, Granollers
recupera el seu protagonisme, a finals de 1973, amb un doble concert de King Crimson,
que representarà una mena de doctorat per a la primera generació de psiconautes
catalans.
CADAQUÉS.- John Lennon donava obertament les gràcies al surrealisme
per haver-li fet compendre que no era un boig. Tan singular revelació li va
venir després de passar una setmana amb Yoko a la casa de Dalí a Port Lligat.
En contacte permanent amb el geni, Lennon es va treure un pes de sobre en comprovar
que no hi havia res d'estrany en el garbuix d'imatges que li venien al cap. Abans
d'acomiadar-se, l'autor de "Mind games" li va fer una proposició honesta
al pintor dels rellotges tous. Es tractava que l'acompanyés durant una setmana,
al darrere d'un aparador, en una de les principals avingudes de París, tot fent
propaganda a favor de la pau. Dalí va contestar que sí, però amb la
condició que Lennon l'acompanyés durant una setmana, al darrere d'un aparador,
a favor de la guerra. En negar-s'hi l'anglès en rodó, el bruixot de l'Empordà,
fent ús de la seva guturalitat característica, va citar Joan Salvat-Papasseit:
"L'amor i la guerra és la sal de la terra".
Durant aquella època, a mitjan dels setanta, qui era més surrealista que
els surrealistes solia fer compareixences públiques amb un cervell rosat i gelatinós
a les mans. Quan li preguntaven per la procedència del magí, Dalí
responia invariablement: "És el cervell d'Alice Cooper". La simpatia
entre el rei del gay-power i l'emperador de les galàxies surrealistes
era mútua: "Admiro Dalí, car és un mestre de la confusió
i el caos".
DEIÀ.- Si Dalí, segons deia Alice Cooper, era un viatger de les
galàxies que havia triat Catalunya per viure, Daevid Allen procedia del planeta
Gong i va caure del cel de llauna sobre Deià. En aquest micropunt geogràfic
on conflueixen de manera esotèrica mar i muntanya, Allen hi va establir el seu
Bananamoon Observatory, amb l'única i folla idea d'ajuntar surrealisme i psicodèlia.
L'experiència va quallar admirablement en discos tan inopinats com Good Morning
(1976), signat a mitges per l'extraterrestre Daevid Allen i els baleàrics Euterpe
de Pepe Milán. La inconfondible Gilli Smyth exercia d'ambientadora còsmica
en aquest projecte, sens dubte un dels més interessants que s'ha cuinat mai
a la Mediterrània.
Temps després d'aquesta al.lucinada fractal, a la bodega del Bananamoon es comencen
a fer les primeres barreges de Licors (1977), un còctel explosiu on caben
totes i cada una de les drogues, vomitat de manera descarada per un Pau Riba en vena.
Allò va fer tremolar els fonaments de la transició política cap a
no se sap on. Mai s'havia escoltat una cosa igual, en català, si us plau.
VALÈNCIA.- Malgrat que Riba ja havia intentat, amb Electròccid
Àccid Alquimístic Xoc (1975) i la fantàstica "Lluna robada"
aproximar-se, més enllà dels textos i les pretensions, a una instrumentació
clarament psicodèlica, un guitarrista de València anomenat Eduardo Bort
convertia, en l'equador dels anys setanta, els seus concerts en rituals sònics
d'àcid-rock. A la ciutat de la Piquer va emergir, també amb textos de gran
força surrealista, Remigi Palmero. "Angelets", una cançó
del seu inseparable company de l'ànima, Bustamante, compresa dins Humitat
relativa (1979), resseguia el fil de l'angeologia promoguda pels filòsofs
D'Ors i Pujols. Més tard, apareixeria L'habitació desmuntable, tot
un viatge de l'ordre al caos, on Palmero afina encara més la seva surreal percepció
de les coses.
BARCELONA.- El mandala escrit a la coberta del disc d'OM, solcat pels
guixots elèctrics de Toti Soler, i les lisèrgiques visions de l'incomparable
cronista Claudi Montañà, van marcar el to de la cultura acid/zen a la Barcelona
dels primers setanta. Pel bàndol surrealista, atacava Sisa armat d'un món
poètic entranyable i insospitat. "Hem de fer la primera comunió al
balcó disfressades de cavall", cantava aquest artistàs del Poble Sec
com una lletania que durava temps i temps. En la seva ars magna, La Catedral
(1977), hi podem trobar tresors com "Tres cavalls", on sembla escolar-se
una filosofia hermètica de la vida sota la pell surrealista de les imatges.
En acabat d'aquesta obra prodigiosa, Sisa se'n va anar a fer autoestop a la carretera
de l'èxit... i no en vam saber res més.
L'any 1979 s'organitzava una nit de psicodèlia al Cine Nápoles, on llavors
hi havia un club dedicat a la cosa i anomenat Doble Zero. L'estrella de la sessió
és Gilli Smyth, qui arriba en un vol de Gong Airlines amb escala prèvia
a Deià. Com a senyal de protesta, atès que es consideraven psicodèlics
i ningú no els havia invitat a tocar, els esbojarrats membres de La Truita Perfecta,
una espècie de Gong a la catalana, improvisen un concert al vestíbul del
cine. El resultat us el podeu imaginar: Gilli Smyth tocant amb el Panotxa, el Miky
Espuma i companyia en una jam delirant.
Si hi ha hagut un tàndem que ha mantingut encesa la flama de la psicodèlia
i el surrealisme durant la dècada dels vuitanta i el quinquenni dels noranta,
ha estat Macromassa. Des que un crític ianqui va exclamar arran del seu primer
single, "és com posar els dits en un endoll", Juan Crek i Víctor
Nubla no han parat d'investigar amb els seus instruments de vent modificats fins
a arrodonir la seva obra clau, Los Hechos Pérez (1991). Els títols
de les peces canten la seva adscripció surrealista per si sols: "El difuso
aspecto de Neumático", "El consecuente aspecto de Geometría",
"Sólo pez", "Ahora sus cubos"... La guitarra d'Anton Ignorant
travessa de dalt a baix l'univers subterrani de Nubla i Crek, i aporta gran quantitat
d'emanacions lisèrgiques a l'assumpte. Les mateixes pujades i baixades que podem
retrobar a L'hora feliç o als Avantdernières pensées,
un original tribut d'Ignorant a Satie, aquell genial músic francès que
es considerava a si mateix un terratrèmol raonable.
D'un temps ençà, el tema de la psicodèlia a Barcelona l'han reprès
els tecnos. En aquest sentit, és molt xocant la versió futurista del clàssic
àcid "Kashmir" de Led Zeppelin feta per KRAB en el seu àlbum
de debut, Big Bull Female (1995). Darrera el baix tornem a trobar-hi Miky
Espuma, un personatge que, com el Panotxa, simbolitza el mite de l'etern retorn dins
la psicodèlia comtal.
CASTELLFOLLIT DE LA ROCA.- A Gasosa d'àcid elèctric, Tom
Wolfe explicava amb pèls i senyals les aventures de Ken Kesey i els seus pillastres
dintre d'un autobús psicodèlic a l'Amèrica del Nord dels anys seixanta.
Entre d'altres invents, aquells psiconautes primordials solien col.locar micròfons
al motor de la seva vella carraca, per tal de poder barrejar, a través d'uns
auriculars, dos plans de la realitat al mateix temps. Els "tripaires" escoltaven
música per una orella i, simultàniament, el so dels pistons per l'altra.
Recuperant d'alguna manera aquesta ona, Vagina Dentata Organ acaba de publicar un
enregistrament anomenat Un chien catalan, en què es reprodueix un viatge
amb Harley Davison de Castellfollit de la Roca a Cadaqués. L'audició és
tan estimulant com la visió de Catalan, un vídeo de Derek Jarman,
en què psicodèlia i surrealisme forniquen damunt el nostre petit país.
VERNET.- Qualificar la música de Pascal Comelade com una mena de minimalisme
surreal i quedar com un senyor és el mateix. En la seva darrera obra, El
Cabaret Galàctic (1995), l'artista de la Catalunya Nord ajunta Marcel Duchamp
i "La cumparsita" i ofereix un producte diferent i tan ple de relleus com
"Danser le tango descendant un escalier", farcit de vocalismes delirants
a càrrec del poeta enragé Enric Casassas. Pel mateix preu, hom pot
descobrir també dins l'artefacte sonor, "Dali1s moustache with gitano's
chaussure", en què Comelade ret un tribut personal i indescriptible al
gran geni surrealista del segle vint.
ELX.- "L'amor i la guerra és la sal de la terra", pronuncia
el diví Dalí a tall d'introducció iniciàtica a la seva òpera-poema
"Être Dieu". Les paraules de Salvat-Papasseit i l'esperit d'Heràclit
donen impuls a més d'una hora i mitja de follia musical inspirada per Wagner
i "El Misteri d'Elx", l'obra cimera de la mística catalana.
A Elx, concretament en una de les representacions del Misteri, l'arrauxat figuerenc
va tenir un flaix d'un surrealisme aclaparador. Obertes les portes del cel fixades
a la cúpula de l'església, comença a baixar un angelet damunt un enginy
mecànic. El trajecte fins l'altar és llarg i cal mantenir l'equilibri.
De sobte, l'angelet sembla que es trobi malament, trontolla i finalment vomita sobre
l'actor que l'espera al costat, tot fent de Mare de Déu.
Com deia Xuang-Zu: "La puresa extrema és no estranyar-se de res".
I d'això tracten, precisament, tant el surrealisme com la psicodèlia.
Extret del llibre "Alter Músiques Natives" (Generalitat de Catalunya,
1995)
MÚSIQUES
ESPECTRALS POEMES GENERALMENT AGRES PAPERASSA
DISPERSA PLÀSTICA
DRÀSTICA
TORNA
A EL CADÀVER EXQUISIT