JOAN SALVAT PAPASSEÏT

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

JV FOIX

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

MARIÀ MANENT

EL DAVID DE LA CATEDRAL DE SALISBURY

Aeri, en la grisor de la pedra, en el vent,
entre els crits de les gralles iròniques, t'inclines,
abstret damunt de l'arpa, a la música ardent.
Però una herba se't mou sobre les cordes fines.

Ara és verda i menuda aquesta arpa, que duu
al teu cos mineral una trèmula saba
del juny assolellat i feliç, mentre tu
escoltes, i qui sap si una abella et besava.

Més enlaire que el cedre, entre dos àngels greus,
no veus enamorats a la prada, el tord lliure
que xiula sobre l'herba dels morts. I vora els teus
brins de música, lluny, t'endevino el somriure.

SALVADOR ESPRIU

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

JOAN BROSSA

LES TEVES MANS

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

JOAN PERUCHO

PRIMERA LLETRA ESCRITA AL CAPVESPRE

Petites prades sota un cel intacte i rutilant
solcat per globus de colors, paraules d'or massís,
sospirs de fronda exhausta, imatges de gent difunta
que es perderen per sempre en aquest aire immòbil.
No, no ha estat així tota la vida, perquè, llavors,
freqüentment distant i molt discreta, la dama
de color de turquesa feia ganxet, arrecerada,
i Lluís, el meu cosí, vestit de mariner, corria
darrera la bicicleta del meu somni, i queia molt sovint.
Això era vers l'any mil nou-cents trenta, l'aroma
de les coses era una altra, i una taronja tenia
el gust de sol. Sé perfectament el que equival a un home.

Però recordo el passeig que anava al misteriós país,
les malalties, la joia, el tresor amagat, la ploma groga,
els plors, l'aire innocent del meu fabulós, ignot,
remot, i per sempre perdut, país de les meravelles.

JOAN FUSTER

CRIATURA DOLCÍSSIMA

Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...

VICENT ANDREU ESTALLÉS

ELS AMANTS

La carn vol carn (Ausias March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

MIQUEL MARTÍ I POL

EL TEMPS

No més incerta de tan vehement
la sorpresa amb què aculls la llum que esclata
rera el mirall opac i els cortinatges
angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu
misteri i en referma la bellesa.
L'entreteixit del temps no mostra cap
fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

RAIMON

T'ADONES, AMIC

T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.
T'adones, company
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.
T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.
T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.
T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.
T'adones, company,
t'adones, amic.

MARTA PESSARRODONA

CONFESSIÓ

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

NARCÍS COMADIRA

ANIVERSARI AMB MARGARIDES GROGUES

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

JORDI VINTRÓ

VIDA DIFÍCIL

Era un dia d'abril, repeteixo.
La teulada brillava, molla,
i el cor, toquerejat de vagues
incipients reminiscències.

O era blava la lluna,
i el perfil que, amb una idea fixa,
petjava entre la pols en dansa.

O no era res d'això: era una carbassa,
quatre faves per sopar
i una ràdio insistent

LLUÍS LLACH

DAMUNT D'UNA TERRA

Vailet, et diuen que a les guerres
tan sols hi ha tristeses,
no s'hi guanya mai.
Damunt d'aquesta terra encesa
tot allò que és feble
vol ignorar els mals.

I en Maurici va escoltant
però segueix a terra sense fer-ne cas,
perquè uns altres li han dit tant
que la seva vida és patir sota el fang...

Recorda les raons que un dia
varen canviar el signe
d'aquell temps passat.
Ell ha marcat la teva vida
amb una ferida
que tu has de curar.

I en Maurici va escoltant
i pensa que ja sap el perquè dels mals.
Però se'n torna, està dubtant,
i altres veus ressonen també al seu voltant.

Vailet, no siguis anarquista
i vés a la conquista
de l'honor més alt,
que al teu costat tindràs la força
que ens porta a l'ordre
i ens permet la pau.

I en Maurici sap molt bé
que, si només dubta, poca cosa té.
En Maurici sap què fer,
trobara els companys i sortirà al carrer.

ENRIC CASASSES

REFRANY

Al pot petit hi ha poca confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura,
la llibertat, la llei que és més segura,
la veritat, bandera que no es jura,
i el paradís, un bon plat de verdura.

MARIA MERCÈ MARÇAL

DIVISA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

EDUARD SANAHUJA

TÉ UN POEMA AMAGAT

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava els llapis i el papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més dignes.

DOLORS MIQUEL

ON S'EXPLIQUEN CASOS I CASOS

El temps passat
fa olor d'enxub
amb Franco al tub
xuclat, eixut
i a l'institut
el militant
del vell PSAN
al galliner
tirant paper
de ciclostil,
amb poc estil,
vora l'estadi.
No hi ha qui badi:
Canten els Llachs
i els Xirinachs
i els objectors,
mestres o actors,
estudiants,
pagesos, fans
d'en Ra i Mon,
que diu que non,
la cara al vent
i que se'l sent,
tothora fan
vora algun sant
vaga de fam.
El costellam
duem calent,
entre la gent
fem els cinc-cents
metres corrents
sense perrmisos
davant dels grisos.
Tots duem bamba
i ballem samba
sota la porra
aixecant sorra.
D'aquest gest fòbic
nasqué l'aeròbic
cap als seixanta
i mogué tanta
gent sedentària
i de grandària
que dins les cities
la cel.lulitis
erradicada
fou per pernada.
No calgué règim
en tot el Règim,
ni curs d'estètica,
ni cursa atlètica...
el Moviment
era present
entre les gents.
No em mouré gens
si no és enrera
per fer carrera
com bona cranc.
Tornaré al banc
de la trobada
tan amagada
d'on surt la mani
en temps del Nani
la de la O
i el dictador.
En tenim por
com d'un gran tro
però una por
que et dóna bo.
Ens sentim vius
com les perdius.
Girem el món
amb un segon
i tres pamflets.
Som pamfilets
dels ideals,
cridem banals
amb greus veus fartes
sota pancartes
plenes de faltes
grosses i altes
sense consciència
ni cap decència
pel català.
Nem a resar
perquè el mossèn
ràpid aprèn
a ser il.legal
i ens fa el regal
d'un Déu ateu.
Alcem la veu
per l'amnistia,
l'autonomia,
la igualtat,
la llibertat.
Els nostres mestres,
ardits i destres,
porten les barbes
plenes de larves,
amb els cabells
fets mil garbells
i nius de garsa,
- tots són del Barça -
descamisats,
apedaçats,
plens de forats
descorbatats
i van molt bruts
amb els escuts
que els fan les taques
grosses i maques
d'extrem a extrem.
Ens els mirem
amb molt augment
d'adolescent.
Els imitem
i ens embrutem
i no ens rentem.
Els respectem
perquè ens han anat
fins Montserrat
- no per resar -
fins Perpinyà
els de més "rango"
a ballar el tango
de la mantega.
Fent l'estratega
per la frontera
hi ha qui opera
passant Rimbaud,
Safo, Malraux
o Mallarmé.
I fins també
passant amfeta.
Admiren eta
i les sardanes.
Senten campanes
d'al.lucinògens
i dels estrògens.
Esperen prompte
passar el compte
quan palmi el Sisco:
anar a la disco
a lligar joves.
D'altres més joves
ja citen Bowie
i deixen l'"Oh Oui",
per l'ara Yes,
del temps anglès.
Pels vells carrers
el Cavallers,
carrer Major,
carrer Aragó,
quin pujader!,
pel vell Roser
pel sinofós
net o boirós,
plaça l'Ereta,
o la banqueta...
entorn la Seu
pertot arreu
correm tots junts
correm a munts
els uns, els altres
i tots nosaltres
que ens sembla un joc.
Em deixen lloc.
Un dels atletes
creua les metes.
Bon escarritx
per entremig
de dues classes.
Amb moltes traces
s'acosta a mi.
Somriu molt fi.
Té un nassarró,
bonic, rodó,
a tot diu sí.
És arbequí
per part de pare,
parla com frare
de Marx, de Frohm.
Donem un tomb
i prest em cita
i ja m'invita
aquell dissabte.
Em sembla apte.
L'ull estudio
i me'n refio.
Sembla simpàtic
també espermàtic,
discret, formal,
amb bon fornal.
Sortim de vins
i anem endins
de la Rufina.
Prenem la quina
i els cacauets
sentats estrets
vora els quintos
que beuen quintos
buscant amors
i els cantautors
improvisats
de llibertats.
En banc de fusta
amb veu augusta
posat de ganso
i gest gens manso
ja m'adoctrina
mentre s'inclina
fregant-me el nas.
I d'aquest pas
no se'n va moure.
En llit de coure
passo calor
sola, i ardor,
sense l'estufa.
Sempre s'arrufa
l'escanyallet.
Va a pleret
no sent la gana
entre setmana,
que ni el veig.
Es torna reig
de ventre fosc
i corre llosc
rere consigna
que ja m'indigna.
Tot clandestí
trama el motí
als passadissos
o entre canyissos
passant l'ensurt.
Quan d'allí surt
crida a capítol,
em mostra el títol
que duu a la pell,
blau i vermell,
de ser un bon roig,
i en sent molt goig.
Sempre té pressa,
el bona peça,
ara barrunta
que si ja junta,
o la ponència,
la conferència,
reunions,
eleccions,
una sentada,
una xerrada,
que si la vaga...
A mi ja em vaga
tanta disculpa.
Diu "No en tinc culpa
d'aquest ofec."
Jo que me'l crec
ben coll avall
fins que en un ball
amb altra amiga
fent el baliga
veig el balaga.
Ell que s'amaga.
Desapareix:
comprenc el peix
amb què entabana
el tarambana.
N'hi havia més
- d'aquí l'estrés -,
no dos o tres
que anava a pes.
En un bar brut
prop l'institut,
un conegut
em canta el xut
que m'han colat:
ell ha volat
que altre motí
que fer botí
no duia al cap.
Com un nabab
n'havia fet
un alfabet,
inclosa addenda,
dins d'una agenda
que arriba a Amposta.
Feren l'aposta
ell i un amic.
Amb aquell xic
féu la juguesca:
ràpid s'empesca
com guanyarà
prestigi i ja
no ve d'un pam.
Em dono al mam
i tinc consol
de l'alcohol
i el confident
que és més ardent,
real, traçut
i, a més, és mut.
Home callat,
tranquil.litat.
Ràpid n'aprenc
d'aquest avenc.
M'inscric al dit
vell i sargit
de ma padrina
que era Argentina.
Pel que fa al cas
no et fiaràs
- si no ets torti -
d'home que porti
nas a la cara.

BLAI BONET

JOC AMORÓS

El mar canta, lila, lila.
Malves verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
I et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...

JACINT VERDAGUER