|
NOTA NECROLÒGICA
A primera hora del dia d'avui s'ha produït en la Selva Negra la mort del
popular personatge conegut arreu amb el pseudònim de «Tarzan». L'òbit ha
esdevingut accidentalment quan, en un dels seus espectaculars salts de
liana —sempre acompanyats del característic crit que va fer-lo famós a
Holliwood—, s'ha estavellat contra un cable d'alta tensió d'una de les
línies elèctriques que suministren corrent a quasi mig continent africà.
Aquesta línia havia estat inaugurada just fa una setmana pel ministre
corresponent. El sepeli tendrà lloc demà a Nova York. No s'invita
particularment.
L'ILLA D'OR
I els grecs arribaren a l'Arxipèlag i feren cap a l'Illa Major. Fins passats
set dies i set nits no hi posaren els peus. Donaren voltes i més voltes
sense trobar on desembarcar, car l'illa era tota circuïda per una alta
murada i la creien bel·licosa. Però després, quan s'aproparen a la costa,
varen veure que el mur no era altra cosa que un seguit d'edificis d'esplai.
Entraren al Port (esportiu, és clar) sense dificultats i als carrers es
varen confondre amb la gent d'aquell nou país. Tot d'una s'adonaren que
aquell poble era d'esperit fenici: als mercats, i fora, tot podia comprar-se.
Els argonautes aviat hagueren d'abandonar aquell indret meravellós i ple de
paranys, perquè els habitants només rumiaven com fer barrina, sense que res
més no els importàs en absolut. Meravellats, els grecs fugiren cap a altres
terres amb el velam ben estès: temien el contagi de l'estranya bogeria dels
aborígens.
CONTE SENSE TíTOL
Era un autor de títols, només. Havia arribat a la màxima puresa literària.
Res d'anècdotes. Res de retòrica. Cap efectisme teatral... Tan sols, mots
purs: paraules. Rere grans títols fosforescents imaginava llargues i
complexes novel·les a l'estil dels narradors russos del segle XIX. O
divertides i subtils aventures de tota mena. De vegades, també, els més
bells poemes lírics, els versos més emotius i entranyables. En la seva
densa soledat d'«escriptor de títols» repassava un cop i un altre les seves
Obres Completes: dotzenes i dotzenes de llibres que, paradoxalment, cabien
en un sol full holandès. «Una marjada de paraules —va escriure un crític—
que amaga l'art més sincer». Aleshores, ell pensava: «La millor novel·la
són cent pàgines en blanc».
IN MEMORIAM
Madò Coloma del Molí Blanc morí cremada per bruixa. Fou una mort feliç per
als seus botxins. Els ocells que respiraren el fum gris dels seus cabells
grisos viatjaren a països meravellosos. Els arbres coberts per la polsina
del seu cos encara donaren fruita als besnéts. La terra que fou
fertilitzada amb les cendres de Madò Coloma alimentà els fills dels botxins
i els botxins dels fills d'aquests, àdhuc fins moltes de generacions
després, quan ja ningú no la recordava i tothom ja era pacifista. Va esser
la venjança més màgica possible contra aquells homes el cor dels quals
havia tornat una pedra de carbó o una figa pansida i dura.
CAP AL TARD, LA PEDRA
Un bosc amarat d'estàtues, on les roques han pres formes de la mà d'un
escultor ingenu: un trist pastor de pedregar. Ací, una pantera rampant.
Allí, una dona nua... Els ulls verds de les figures inciten a perversions
nocturnes, mentre la lluna es taca amb el gust agre dels pins. La solitud
de l'home que crea formes noves dibuixa sobre els rostres urbans dels
marxants d'art ganyotes d'estultícia, gests estúpids d'ignorància. «I, ben
mirat, són quelcom naïfs...». «Sense influències clàssiques... no ho sé, no
ho sé...». «Un bon negoci si explicam que és l'obra d'un pagès analfabet».
Cap al tard, retornen als seus caus, insatisfets per no haver aconseguit
l'acord amb aquell home incult i ridícul. Llavors, lluny, la llum es daura
al pas entre la pedra i anima el bosc d'éssers amagats, magnífics i impurs.
[
Cinc contes breus ]
|
|
Escriviu-nos