L’infern de l’Illa (2002)
L’infern
de l’Illa
(Mallorca: Fundació “Sa Nostra”, 2002).
Capítol II
Vaig sortir de l'aeronau i, per un passadís llarg i estret, vaig entrar
a l'edifici del camp d'aviació. Esmaperdut, vaig començar a caminar pels
immensos corredors de Son Sant Joan. Ja era a l'illa: almenys hi havia posat
els peus, encara que no hagués sortit de l'aeròdrom. Només em calia
organitzar-me una mica per després cercar un racó solitari, una cala verge, un
paisatge desconegut... I, en esser-hi, cercar-li l'ànima i, plaf!, com si caçàs
una mosca, plasmar-la en una tela. Abans, però, havia de resoldre altres
problemes d'ordre pràctic: primer, havia d'arribar a la ciutat; havia de trobar
una pensió pintoresca, si podia esser; m'havia d'informar dels horaris de les
diligències... i, sobretot, abans de fer cap altra gestió, havia de trobar la
sortida de l'aeroport.
Ja feia mitja hora que viatjava en una espècie de
llargues catifes mecàniques que et duien d'un costat a l'altre, pujava i baixava
escales, creuava corredors inacabables, passava portes de control... i encara
no veia la sortida d'aquell edifici immens. Em vaig decidir a demanar ajut a un
dels empleats que vaig trobar pel camí. El treballador em va respondre que
creia que la sortida era a mà dreta, després a l'esquerra i finalment a la
dreta; que potser havia de pujar a un ascensor i tornar-ho demanar per allà o
baixar a la planta inferior... Però, al final, em va confessar que no n'estava
segur perquè aquell no era el seu sector habitual i, en realitat, ell era allà
perquè també s'havia perdut. Després ho vaig demanar a un guàrdia civil, que em
va contestar que orientar els passatgers era competència de la policia local:
la seva feina, en canvi, era tenir cura de la seguretat i impedir el tràfic de
drogues i els possibles atemptats terroristes. Així d'eixut!
A un cantó vaig
trobar un home assegut a terra, que demanava almoina. Mai no havia vist ningú
que captàs d'una manera tan trista, sense dir absolutament res, sense tocar
música o sense fer ballar un gos. L'home, que estava força demacrat, m'explicà
la seva història:
—Fa anys jo era un alt funcionari del Ministeri de Foment. Quan
acompanyava el seguici del ministre i les altres autoritats el dia de la
inauguració de l'aeroport, ara ja fa cinc o sis anys, em vaig distreure i de
llavors ençà encara no he trobat la sortida. A hores d'ara ja dec haver perdut
la meva plaça al ministeri, per abandonament de les meves funcions; em deuen
haver obert un expedient sancionador i dec haver estat expulsat del cos de
funcionaris; l'oposició em deu acusar d'estar implicat en qualsevol assumpte
tèrbol, potser de tràfic d'influències; el govern em deu acusar d'esser un
espia enemic, encara que en teoria el nostre país sigui amic de tothom; i la
família em deu donar per mort. Segurament, la meva dona es deu haver tornat a
casar i els meus fills, tan petits com eren quan els vaig deixar, ja no se'n
deuen recordar de mi. Fa temps vaig desistir de trobar la sortida d'aquest
laberint. Ara visc aquí, de la caritat dels passatgers... i, la veritat, no em
va del tot malament. Puc anar tirant... N'hi ha que estan en situacions
pitjors.
Compadit, li vaig
donar uns cèntims que em vaig trobar a la butxaca. Un cop vist com anaven les
coses, vaig decidir prendre-m'ho amb paciència i seguir pel meu compte, sense
fer cas dels rètols i dels indicadors, que fins ara havien resultat inútils.
[...]