Les
aventures d’en Tres i mig (1989)
Les
aventures d’en Tres i mig (Barcelona: La Galera. 1989).
Premi Guillem Cifre de Colonya 1988.
Em diuen Tres i
mig. Però he tengut altres noms encara més inútils. Som analfabet, sí, com tots
els de la meva espècie. Els animals no parlam el mateix llenguatge que els
humans, però és ben cert que ens comunicam. El meu últim amo, un bon amic de
qui et parlaré al final, ho ha demostrat als homes més savis de tot el món. Les
bèsties també tenim els nostres "idiomes". Encara que sigui amb els
ulls o amb els gestos, tots els éssers de l'univers sabem parlar. Fins i tot
les plantes (que són tan poc expressives!). I, en canvi, tu saps que hi ha
molta de gent que xerra pels colzes sense dir res.
Com en totes
les històries de debò, cal que comenci pel principi. Exactament no et puc dir
quan vaig néixer, perquè no ho sé. De veritat. L'obsessió de les persones per
mesurar el temps, ben mirat, és una bestiesa. Ni vosaltres mateixos us hi
aclariu: xinesos, àrabs, jueus... comptau els anys de maneres diferents. En
canvi, nosaltres, els animals, deixam que el temps s'emporti les nostres vides
i que les generacions se succeeixin com les gotes d'una pluja imperceptible. És
el gran secret de la felicitat.
Potser no trobaràs a cap mapa el lloc on va començar la meva existència, no
sabràs com arribar-hi. Es tracta de Binicalda, una antiga possessió. Aleshores,
quan vaig venir al món, pertanyia a uns senyors molt rics. Mai no els vaig
arribar a veure. Vivien a la ciutat i només un cop a l'any, per Pasqua, hi
passaven quinze dies. Per raons que desconec, vaig néixer en aquest lloc
idíl·lic, on les cases són grans i el camp s'estén fins a l'horitzó.
[...]