Pere Rosselló i Bover va néixer a Santa Catalina (Palma) el 1956.
Estudià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, aleshores depenent de la
Universitat de Barcelona, on es llicencià en filologia hispànica (1978) per
dedicar-se a l'ensenyament. Doctorat (1986) per la UIB, ha estat catedràtic de
batxiller de llengua catalana i literatura i, del 1990 ençà, és professor
titular de filologia catalana a la UIB.
–T'has
dedicat i et dediques a la poesia, la narrativa, l'assaig, la crítica
literària... què és el que t'interessa més?
–M'interessa tot, però evidentment són coses
diferents que formen part d'un tot comú. Fa molt que no he publicat un llibre
de poesia, de narrativa en faig de tant en tant i de critica literària en faig molta més segurament perquè me'n
demanen.
–Per què escriu un escriptor?
–Supòs que perquè li dóna la gana, perquè vol. No
s'escriu sols per guanyar-s'hi la vida, perquè si aquest fos el cas, em sembla
que jo ho passaria molt malament. La voluntat d'escriure una obra et dóna una
satisfacció i un plaer, i són les úniques coses que realment en pots treure.
Premiat
amb els premis Ciutat de Palma i Ciutat de Manacor de poesia (1977), ha
publicat Antologia (1977), Aplec de distàncies (1981), Llibre de la selva i altres poemes (1983) i L'hort de la lluna (1988).
–Dóna'ns una raó per parlar de poesia en els moments difícils que
el món travessa.
–La poesia és una manera de contestar a un món que
no acaba de agradar o que no agrada gens, una manera de reivindicar la utopia
en un món on sembla que la utopia no hi té lloc.
–Darrerament
publiquen molts poetes joves, vol dir això que la poesia és viva i jove?
–Això ha passat sempre. Llevat dels autors molt
coneguts, d'aquells que anomenam clàssics i que tothom llegeix, els lectors de
novetats de poesia són una minoria, un grup molt reduït, i sempre ha estat
així. La poesia a vegades és molt pròpia de la joventut i és el gènere més
marginat de la literatura.
–Quines
són les teves fonts literàries?
–En poesia Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Costa i
Llobera, Joan Alcover, Blai Bonet, Josep M. Llompart i, en castellà, la
Generació del 27. En narrativa Pere Calders i Borges, per la construcció que
fan de mons irreals, i també m’agraden obres com "L'illa de la
calma", de Rusiñol.
Ha
publicat Les aventures d'en Tres i Mig (premi Guillem Cifre de Colonya,
1998) i El fantasma del País del Vent (1992), ambdues de literatura
infantil i juvenil, i la novel·la breu L'Infern de l'Illa. Una petita
comèdia (2002).
–Com
està la salut de la literatura infantil i juvenil?
–El cert és que no la conec molt perquè no som
lector de literatura infantil i juvenil, tot i que en qualque moment em pugui
interessar per algun autor concret. Crec que aquests darrers anys s'ha estancat
una mica, segurament perquè els editors han descobert que ja tenien prou títols
i que no en necessitaven més. Al cap i a la fi el públic infantil i juvenil es
renova constantment i els títols que funcionen es poden reeditar.
–Les aventures d'en
Tres i Mig ha estat duta al teatre. Com s'adapta una novel·la infantil al
llenguatge teatral?
–En Tres i Mig és el llibre que més satisfaccions
m'ha donat i el que encara me’n dóna. La gent del teatre diu que sempre és
possible adaptar una novel·la, que tot és qüestió de canviar algunes coses, de
suprimir alguns personatges... d'adaptar-la a l'espai escènic. A mi em semblava
impossible escenificar en Tres i Mig i, amb la imaginació i l'experiència de
Frederic Roda, va esser factible.
–Aquesta
experiència t'ha animat a escriure teatre?
–És un gènere que sempre m'ha fet molt de respecte
perquè compromet i implica molta gent. Si una novel·la no va bé, l'autor i
l'editor en surten perjudicats, però si es tracta d'una obra de teatre ja hi ha
una companyia d'actors, un empresari, un director, un productor... i un públic!
És una gran responsabilitat.
–Hi
ha massa premis literaris?
–Possiblement estan mal repartits, en el sentit
que hi ha molts premis de poesia i de novel·la i, en canvi, n'hi ha pocs
d'assaig, de teatre o de contes.
–Un
món en crisi com el d'avui, és font d'inspiració per a un escriptor?
–Crec que sí, que ho pot ser. Durant el franquisme
la imaginació possiblement estava molt més aguditzada que ara, perquè el
conformisme és el que du a la grisor i a la mediocritat. La societat d'aquests
darrers anys ha estat mediocre a bastament i, de passada, la literatura,
salvant honroses excepcions, també.
–Com
escriu l'autor per arribar a un gran públic?
Supòs que depèn de l'autor. Si la finalitat és que
el llegeixi molta gent, aleshores ha d'escriure "best sellers". El
que jo voldria, però, és que em llegís molta gent però escrivint el que vull, sense
estar condicionat.
–La
glòria literària és efímera?
–Que siguis molt llegit en un moment determinat no
vol dir res, perquè tens possibilitats que en el futur no et llegeixi ningú.
Avui, la vida dels llibres és molt curta, perquè quan fa un any que s'han
publicat ja no circulen, no se'n fan ressenyes i no se'n parla d'ells, i uns
anys després els editors cremen els exemplars que els fan nosa.
–Creus
que la lectura està en decadència?
–No ho crec. Hi ha molts llibres que es venen molt
i, de tant en tant, te'n dus sorpreses. Llibres que no s'han publicitat, que no
s'han distribuït així com caldria, però que s'han venut i llegit. És cert que
hi ha altres coses que atreuen molt més que la lectura a la majoria de la gent,
però també hem de pensar que en altres èpoques el públic lector era menor.
–Com
està la lectura entre els joves universitaris?
–Darrerament, de fa cinc o sis anys, tenc la
sensació que els alumnes universitaris només llegeixen allò que els fas llegir
o allò que els han fet llegir. Fa uns anys em trobava alumnes que em
recomanaven llibres que jo no havia llegit, però darrerament això no em passa i
no és que jo hagi llegit massa més que els anys anteriors.
–Hi
ha preocupació per la manca de preparació dels joves?
–Hi ha preocupació per part del professorat, però
és difícil de resoldre. M'imagín que la fórmula seria esser capaç d'il·lusionar
una gent que sembla que ha nascut desil·lusionada.
–Quina
ha estat l'evolució de la universitat?
–Per avall i en picat, i es nota en moltes coses,
sobretot en el baix nivell dels estudiants, que és un fet social i no
controlable per part de la universitat. L'alumnat ha canviat i el professorat
universitari està menys il·lusionat en tots els sentits. També la UIB s'ha fet
molt gran, ha passat de ser una universitat petita, on tot es resolia de manera
més fàcil, a ser una universitat molt burocratitzada, on tot du una complicació
innecessària. Possiblement en temps del rector Batle et senties més controlat,
però també d'alguna manera hi havia més contacte entre el professorat i el
rectorat. Ara fa la impressió que el professorat va per una banda i l’equip
rectoral per una altra, i que la cosa funciona una mica per inèrcia. Per altra
part, la política que fa el ministeri és nefasta, perquè en lloc d'estimular et
desestimula. De vegades pareix que es premia el no fer res.
–La
universitat és un gueto?
–La universitat és un gueto en sentit negatiu i
positiu, però aquest és un mal endèmic de totes les universitats. Està
certament allunyada del món real i el fet de ser l'últim grau del sistema
educatiu la fa un món particular, però, per altra part, necessita esser-ho un
poc, almenys per poder dur a terme tasques com la investigació.
–Les
illes Balears i Pitiüses són el penúltim territori de l'estat en l'estadística
de títols universitaris per mil habitants. Quina creus que és la
responsabilitat de la UIB?
–La universitat no té gaire responsabilitat en
això. La causa és que aquí hi ha pocs títols universitaris per culpa del tipus
de societat que tenim i de les opcions de feina. El fenomen del turisme fa que
aquesta sigui una societat on la gent es pot col·locar laboralment amb molta
facilitat. Sembla un contrasentit, però el creixement de la societat a Mallorca
dificulta que hi hagi més estudiants universitaris. Si fóssim més pobres, en
tendríem més. Crec que la universitat ha de canviar i que l'ensenyament
universitari ha d'anar cap a una universitat oberta, un tipus d'ensenyament que
es pugui fer a distància, via internet, sense tanta classe presencial, perquè
de cada dia és més difícil trobar gent que pugui passar tot el dia i tota la
setmana assistint a les classes.
–Creus
que la UIB està ben assortida de carreres universitàries?
–Sé que és molt complicat i molt difícil, però
crec que fan falta altres carreres, com medicina, per exemple. Possiblement
carreres com història o dret tenen el mercat saturat.
–Quina
és la projecció social de la UIB?
–Crec que la societat de Mallorca no ha acabat
d'entendre la universitat. A vegades es fan crítiques cap a la UIB absolutament
injustes i que responen a la incomprensió. A mi, em molesta molt quan veig
algun anunci de feina on s'exclouen els titulats a la UIB: això és una
bajanada! D'aquesta universitat poden sortir professionals excel·lents i
d'altres de més renom en poden sortir de mediocres.
–Però
les crítiques plouen també d'altres bandes.
–Sí, les d'alguns escriptors que desconeixen
absolutament què és una universitat i es pensen que està per a estudiar-los a
ells abans que als grans autors de la literatura catalana.
–La
guerra a l'Iraq ha influenciat en la manera de pensar dels joves?
–Aquests dies se'n parla molt del moviment
estudiantil per aquest fet. Els joves havien caigut en una certa letàrgia i
pareixia que passaven absolutament de tot. Ara semblen compromesos amb la causa
de la pau i crec que això és molt positiu. S'han vist mobilitzacions en un
col·lectiu que no es mobilitzava ni per temes que l'afectaven directament i ara
els n’han donat un... i de pes.
–Com
s'han notat les mobilitzacions a la universitat?
–A les diferents concentracions que han estat
convocades hi ha participat molta gent; entre el professorat tal vegada no s'ha
notat tant, per no coincidir en els horaris, però el Consell Executiu va
aprovar un document dirigit al president del govern espanyol perquè la gent
s'hi adherís i ja hi ha moltes signatures.
–Què
li manca a la UIB?
–A la UIB encara li manquen moltes infrastructures
bàsiques i de professorat. En aquests moments té un excés de professors
interins i associats, i això és perjudicial perquè el que interessa és tenir un
professorat que no sols faci classes, sinó que també pugui atendre altres
feines.
Ha
treballat l'assaig publicant L'escriptura de l'home (1982), sobre l'obra
literària de Miquel Àngel Riera, i L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1988).
També ha publicat els estudis literaris Bearn o la sala de les nines, de
Llorenç Villalonga (1988), Els moviments literaris a les Balears
(1840-1990) (1997), La
literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975) (1998), Els camins de la cançó. Vida i obra del
pare Rafel Ginard Bauçà (1999), Bartomeu Rosselló-Pòrcel: a la llum
(en col·laboració amb Xavier Abraham, 1999), i Els paradisos perduts de
Llorenç Villalonga (2001).
–Com
descobrires la literatura?
–Va ser de forma progressiva i gairebé
involuntària, a partir dels meus anys d'estudiant de batxillerat, quan vaig
conèixer algunes obres de la mà d'alguns professors i també de l'intercanvi amb
altres companys d'estudis.
–Què
et motivà a fer un estudi sobre la literatura catalana durant el franquisme?
–Va esser un encàrrec de l'editor, però més que un
estudi és una síntesi, un assaig de divulgació, perquè en realitat les
informacions que hi ha ja estaven recollides. És un període que sempre m'ha
interessat juntament amb el modernisme i l'època de postguerra, perquè mostren
elements diferents: polítics, socials, literaris...
–Quins
autors destacaries d'aquella època?
–És una època en què la tria s'ha fet ella tota
sola. Hi ha dues generacions diferents que conviuen: una és la d'abans de la
guerra, l'Escola Mallorquina que està en vies d'extinció, i l'altra la
generació dels 50, amb Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover o
Llorenç Moyà. A l'antologia que va fer Sanchís Guarner, "Els poetes insulars
de postguerra" ja hi destacaven Marià Villangómez i Miquel Dolç.
–Què
hauria estat d'aquest període sense Francesc de Borja Moll?
–Un no res. Tot el que es va fer i es publicà en
aquell moment va ser gràcies a Moll: la fundació de l'Obra Cultural Balear; la
continuació, finalització i edició del diccionari Alcover-Moll; l'edició de
llibres de les col·leccions "Les illes d'or", "Raixa" i
" Balenguera" i la revista "Raixa", que fou prohibida per
la censura. Moll era una persona molt intel·ligent que sabia fins i tot
enganyar les autoritats franquistes.
–Va
ser un personatge únic.
–Moll era un superdotat, a banda de la seva tasca
com a lexicògraf, onomasticòleg, traductor, gramàtic, dialectòleg, editor i
altres, també dibuixava, tocava el piano, narrava rondalles, bon actor, bon
escriptor, sabia un munt de llengües, escrivia llibres... i tenia un magnífic
sentit de l'humor. Realment era un personatge genial, únic.
–Què
ens dius de Llorenç Villalonga, un personatge polèmic?
–A mi m'ha interessat com a escriptor i la seva
obra m'agrada molt, altres vessants diferents són la seva persona i la seva
ideologia, però són tres coses distintes que no sempre se saben distingir. Quan
escrius sobre un autor, no ho pots fer condicionat per la seva ideologia.
–Quina
va ser la seva aportació?
–Sense Llorenç Villalonga pràcticament no hi
hauria hagut novel·la a Mallorca. Teníem la prosa costumista del segle XIX, la
de canvi de segle de Joan Rosselló de Son Forteza, la de Salvador Galmés, la de
Llorenç Riber i poca cosa més. El primer que fa novel·la moderna és Llorenç
Villalonga i això ha creat escola.
–Parla'ns
de Miquel Àngel Riera, de qui ets bon coneixedor de la seva obra.
–A Miquel Angel Riera no li agaradava gens Llorenç
Villalonga, el seu model de novel la és tot un altre. Proust era el model de
novel·la de Villalonga i de Riera, però l'entenien de manera molt diferent. Per
a Villalonga, Proust era el cim de l’aristocraticisme, mentre que per a Riera
ho era de recerca de la perfecció i de l’anàlisi.
–Quina
ha estat la seva aportació a la literatura?
–Sobretot va crear escola en el terreny de la
poesia. Encara trobes autors joves que en els seus versos pots veure alguna
cosa de Riera. Per altra banda, com a novel·lista, va fer una obra molt sòlida.
Les seves novel·les són de les millors dels 80 i principis dels 90, però crec
que d'ençà que morí ha quedat molt oblidat. Molts del seus llibres no circulen
gaire, un poc per la política dels editors que és molt comercial. Part damunt
de tot, però, Miquel Àngel Riera va esser per a mi un gran amic.
–L'escriptor
pot obviar la seva ideologia i les vivències personals?
–Jo no les he obviades mai, ni tenc cap intenció
de fer-ho. Fins i tot en literatura infantil sempre he intentat que hi hagués
part de crítica social i, en el fons, crec que ningú obvia la seva ideologia en
les seves obres. En tot cas, la dissimula. En temps de Franco és evident que si
volies publicar t'havies de autocensurar o bé havies de dissimular molt bé les
coses, però tot i això es podien dir moltes coses amb un poc d'enginy. Per què
ens hauríem de mossegar la llengua ara?
–Recollint el títol de la teva novel·la, L'infern de l'Illa, vols dir que l'illa
és un infern?
–De cada dia més, però amb una cosa dolça, com les
ensaïmades.
–Quin
és el caire dolç?
–Crec que els mallorquins encara tenim un caire
dolcet. A banda que no som violents, el nostre paisatge és vist de fora com una
cosa molt atractiva, possiblement perquè ho és, però de dins observam les
destrosses a la natura, a la cultura...
–Què
és el que ha fet d'aquesta illa un infern?
–Nosaltres, els que l'habitam, l'hem convertida en
un infern pels nostres objectius immediats i especulatius de guanyar doblers,
sense tenir en compte el nostre entorn cultural, natural i històric.
–Però
potser alguns l'han feta més infern que altres...
–Un sector de la nova burgesia, els nous rics
sorgits arran del turisme, per a qui l'únic valor són els doblers. També hi ha
contribuït la mentalitat de centralisme espanyol que ens fa sentir una província.
El desinterès per la llengua i la cultura és una traïció al país.
–Vols
dir que no tenim una burgesia interessada per la cultura?
–No he vist mai un llibre o un concert patrocinats
per una companyia hotelera.
–Què
et sembla l'estereotip que tenim de poble tancat i reservat?
–Crec que sí que ho som, tancats i reservats.
També som tímids, amb por de donar-nos a conèixer i a ser maleducats, i això fa
molt de mal a la llengua i a la nostra cultura. És diu que el fet d'estar en
una illa ens confereix aquest caràcter i pens que és ben possible.
–Hi
ha qui diu que som un gueto cultural.
–Aquells que diuen que som un gueto cultural són,
precisament, els que volen que sigui així. Estan tan obsedits amb la seva idea
monolítica d'estat que són incapaços de suportar res que sigui diferent.
–No
hi ha consciència del que som?
–Es nota un desconeixement absolut i un no voler
tenir consciència de país. És la diferència que hi ha entre Mallorca i
Catalunya. Allà encara hi ha consciència de país, coses que són valors propis
però que aquí no se'ls dóna cap valor. A Mallorca la gent troba que val més
aprendre anglès o alemany abans que català, quan el català és la llengua del
nostre territori.
–És
mallorquí aquell que viu i treballa a Mallorca?
–Per a mi mallorquí és aquell que viu aquí i que
parla català. Crec que una persona que viu aquí però que parla en castellà i
que no s'interessa en absolut per la cultura, la llengua o les tradicions, no
és mallorquina encara que hagi nascut a Mallorca. Simplement viu a Mallorca.
–En
uns moments històrics tan dolents com els actuals, com queda el problema de la
nostra identitat?
–Crec que el nostre problema només ens interessa a
mitja dotzena, si hem de ser sincers. A la majoria de mallorquins li és ben
igual, però el tema de la llengua és fonamental perquè el dia que la llengua es
perdi la resta estarà perdut. El gran problema nostre és que som numèricament
pocs i territorialment massa petits per fer-nos sentir, i la nostra desgràcia
és també massa petita perquè se n'adonin els de fora.
–Com
estan ara mateix els Països Catalans?
–Molt desunits, no hi ha un intent real
d'apropament tot i que els problemes són els mateixos.
Col·labora
habitualment a les revistes El Mirall, Lluc, Randa, Revista de Catalunya,
Serra d'Or i altres. Va ser un dels fundadors de la revista Latitud 39 i
ha col·laborat en el Nou Diccionari 62 de la Literatura Catalana (2000).
És director de les col·leccions "El Turó" de poesia i "Tià de sa
Real" de narrativa.
–Com
estan el mitjans de comunicació a les illes?
–Not a faltar una televisió autonòmica ben feta,
una televisió pública a l'estil de TV3. El "Diari de Balears" no ha
aconseguit situar-se on havia d'arribar i no ha acabat d'enlairar-se. De
revistes, crec que en falten d'esportives, de literàries i, fins i tot, de
culturals.
–Com
veus el panorama polític de cara a les properes eleccions?
–Tan fosc com crec que el veuen els mateixos
polítics, que em fa l'efecte que tampoc saben què passarà. Em fa la impressió
que el panorama quedarà molt semblant a així com el tenim ara, perquè la
societat tampoc no ha canviat tant.
–S'ha
notat l'actuació del govern del Pacte de Progrés?
–La gent se n’ha adonat molt poc, però en vint
anys d’autonomia mai no s’havia fet tanta feina per la llengua com en aquests
darrers tres anys. Possiblement no s'ha notat gaire perquè la reacció contrària
i la immigració l'han neutralitzada, i també perquè han estat molt tímids per
por a crear reaccions contràries.
–Tímids
en quin sentit?
–Per exemple han tengut por a l'hora de legislar
en favor del català. Hi ha hagut qüestions que a Catalunya han estat molt
polèmiques, com els mínims de cinema en català, que aquí ni tan sols no s'han
plantejat.
–Com
valores les massives mobilitzacions en favor de la pau que hi ha hagut a
Mallorca?
–Les valor molt positivament i crec que
possiblement és un efecte positiu de la globalització. Aquesta contestació a
nivell mundial ajuda a trencar l'estereotip del caràcter mallorquí. Segurament
també és un efecte del grau de barroeria al què han arribat els governants, que
es pensen que ens creurem que els ases volen. A totes les guerres hi ha
interessos inconfessables però potser mai no s'havia arribat a actuar passant
per damunt de tantes coses a tenir en compte com l'ONU, la UE, l'opinió pública
i, sobretot, l'ètica i la consciència.
–Com
es pot arribar a passar per sobre de l'ONU, de l'opinió pública mundial...?
–S'arriba a això perquè, per molt que parlen de
democràcia, en realitat no hi creuen en ella. És evident que hi ha determinades
ideologies que s'omplen la boca de democràcia però que, en determinats moments,
aquesta democràcia els fa nosa, per això acaben donant suport a dictadures.
–Se'n
ressentirà la democràcia?
–Crec que sí, i molt! Pot haver-hi una absoluta
desconfiança vers els governants, molta més que la que ja hi havia.
–Com
pot quedar el món després de la guerra a l'Iraq?
–La meitat del món odiant l'altra meitat, perquè
ja em direu com ens han de veure els països àrabs. Possiblement no tenen
elements de judici per distingir el que fan els governs i el que pensen els
pobles, i per a ells tots som igualment agressors.
–Quin
missatge d'esperança faries arribar als joves?
–Els llegiria "Als joves", de Miquel
Costa i Llobera. Crec que és un missatge clar i viu. El "siau qui
sou" ho resumeix tot.
Maria
I. Deià
Antoni
Roca
Abril 2003
Entrevista publicada a Pòrtula, núm. 260 (maig
2003), pàgs. 16-19.