El fantasma del País del Vent
(1992)
El
fantasma del País del Vent (Mallorca: Editorial Cort, 1992).
ELS
SAVIS DEL PAÍS DEL VENT
En el País del Vent tothom havia perdut els papers...
Femeters i agranadors es cansaven de recollir tot el paperum que volava
pels carrers de la ciutat.
Els funcionaris estaven desesperats: ho tenien tot traspaperat i no
podien trobar el cens dels habitants, de les multes o dels contribuents.
Els mestres no sabien qui faltava a
classe ni qui hi havia de més, perquè havien perdut la llista dels alumnes.
Els treballadors tremolaven just de
pensar que d'un moment a l'altre, a l'hora de cobrar, les nòmines també no
volassin.
El Rei ―per qualque cosa tenien
un rei― va decidir posar fi a aquell caos. Com sempre feia en ocasions
semblants va convocar el Consell de Saviesa, que --com hi indica el nom-- era
format pels homes més savis del País.
Naturalment, els savis eren molt vells,
duien una barba molt llarga i molt blanca (si encara la tenien obscura, se
l'havien de tenyir obligatòriament) i havien tornat una mica sords de sentir
les barbaritats que la gent sol dir.
Feia anys que aquell Consell ja no
sabia de quin món era i se sentia incapaç de resoldre cap de les dificultats de
l'Estat. Per això solien fer broma de tots els problemes.
Quan el Rei els va explicar què passava
al País del Vent, els savis s'ho varen prendre com de costum. Sempre tot els
feia gràcia i generalment era impossible arribar a aclarir res, amb ells.
El Rei va haver-los de tallar les ganes
de riure.
―Senyors! És una qüestió de vital importància per al nostre Regne.
Fa temps que vivim una situació insostenible...
--No us preocupeu, senyor Rei ―va intervenir, contravenint totes
les normes del protocol reial, un dels savis―. Aquest problema sempre ha
existit al País del Vent. Potser, vós, el Rei, no us n'havíeu adonat?
―És clar! ―hi afegia un altre―. Si no hi bufàs el
vent i els papers no volassin, això no seria el País del Vent!
―No us queixeu, senyor Rei ―deia un tercer savi―. Hi
ha països en què, a més dels papers, també els volen els reis d'un dia a
l'altre.
Tots reien, menys el monarca.
―És un problema molt fàcil de resoldre ―afegia un altre, el
més sabudet de tots―: basta posar una pedra damunt cada munt de papers, i
ja no volen!
―Sí, és cert ―afirmava un altre―. Jo, que estic tan
magre, fins i tot duc pedres dins les butxaques, perquè tenc por de prendre el
vol amb una bufada forta.
Els altres s'esbutzaven.
―Però, d'on traurem tantes pedres si fa més d'un any que vàrem
tancar la darrera de les pedreres del Regne? ―preguntava el Rei, tot
seriós―. Haureu de cercar un altre remei... Ala!, a pensar s'ha dir, que
per qualque cosa la Reina i jo us pagam.
I els savis es posaren a pensar.
Pensaren hores i més hores. Algun pensava tant i tan fort que el cervell li
feia «ric-rac, ric-rac...»
I, després d'uns pensaments llargs i
envitricollats, un savi, el més pensador, va dir a tots els altres:
―Tenc una idea!
Tots quedaren bocabadats. Era
increïble: un d'ells tenia una idea!
―Ah, sí? ―li demanaren, sorpresos, els altres―. I
quina idea has tengut, carabassot?
―És una tan bona i tan senzilla que no sé com se m'ha ocorregut.
És tan genial que no hi ha paraules al món capaces d'explicar-ho. Ah, que som
d'intel·ligent! Trop que em podríeu fer una estàtua, per tenir unes idees tan
extraordinàries!
Els altres no ho veien gens clar.
―Hum...? A veure si ens ho arribarà a dir, aquest ruc?
―He pensat que, ja que no tenim idees pròpies, podem convocat un
concurs d'idees. Si oferim un bon premi, s'hi presentarà molta de gent i podrem
triar la solució millor.
[...]