Memòries d’una
planta (2006)
Memòries d’una planta
(Port de Pollença: edicions del salobre, 2006).
L'OLIVERA PARLA
La batalla amb el fals jardiner havia
servit perquè totes les plantes de la casa ens sentíssim més unides que abans. Totes
les nits estelades, a la llum protectora de la lluna plena, quan les persones
dormien, l'olivera ens explicava la seva ciència d'anys i panys.
Era
vella i retorçuda, l'olivera, més pel que havia vist que pel que havia viscut.
—Els animals i els éssers humans —ens deia un dia— viuen enganyats pel
seu individualisme. El fet de moure's amb una independència total, els fa
creure's relativament lliures uns dels altres. Només es fixen en les
diferències que hi ha entre ells. No comprenen que ells també es transformen i
mai no són iguals. Els vegetals, en canvi, compartim la terra. Les arrels d'uns
es traven amb les dels altres. Per això sabem que, en realitat, tots som un
mateix ésser. Estam comunicats i el dolor o la joia d'un és el dolor o la joia de
tots els altres. Per a nosaltres, sols hi ha semblances.
Una
altra vegada, com si fos la nostra mestra, l'olivera ens ensenyava:
—Les persones, que de la natura ho ignoren quasi tot, creuen que les
plantes no tenim sentiments. Quan veuen algú mancat de vida, entristit o que no
demostra les emocions, diuen que «és una planta». Que en saben, els humans, de
nosaltres! Les plantes sentim enyorança, alegria, tristesa, amor...
Totes
capejàvem, com si diguéssim «sí».
—...Però no ho manifestam —continuava, sense fer cas de les nostres
reaccions— amb crits i plors, com ells. No ens cal que els veïns s'adonin del
que sentim, perquè ho saben tan bé com nosaltres: sota el sòl, la terra és com
la carn d'un cos viu i les nostres arrels són una xarxa de nervis i de venes a
través de la qual ens comunicam la felicitat i el dolor.
—I, amb els éssers desarrelats o fins i tot amb els que volen
—preguntava un roser jove—, no ens hi podem comunicar?
—Nosaltres som capaces de captar el que senten tots els animals,
incloent-hi les persones i les aus. Sabem que són part de la terra, encara que
se n'hagin emancipat. Un dia o altre acaben tornant-hi, al fons de la terra,
per reposar de les seves angoixes i passions. Els habitants del regne vegetal
també un dia o altre hi retornarem per a sempre. Si les persones ho
recordassin, respectarien el planeta; entendrien que la terra ho és tot, el
principi i la fi. Tot neix i mor per tornar renéixer i la lluna, allà dalt, ens
ho recorda constantment...
L'olivera
feia una pausa perquè es cansava de parlar i, així, podia meditar millor els
seus mots:
—Però l'home no sap viure sense destruir sistemàticament la terra. Es
creu que pot fer grans obres, que és capaç de «crear», però només trenca el
que, de bell principi, és perfecte: la natura. Cada agressió seva, per petita
que sigui, és un atemptat contra tots els éssers vius, inclòs ell mateix.
—I d'on procedeix la vida? —demanava ara, curiosa, una palmereta—.
—Diuen que l'aigua i l'aire s'uniren a la terra per crear la vida. Sense
aquests tres elements no existiríem. L'aigua que penetra la terra ha format els
nostres cossos. L'aire els omple d'energia. Tots els éssers vius sense cap
excepció som el resultat de l'equilibri entre aquests tres elements. Però si la
balança s'inclina només una mica cap a un d'ells, la vida desapareix.
L'olivera,
atabalada per tantes preguntes i pel pes dels anys, descansava uns segons.
Després reprenia la lliçó:
—Els savis antics, és a dir, els que vivien
quan jo era jove —parlava de l'antiga Grècia—, creien que hi havia un quart
element bàsic, el foc, que també havia originat la creació. Però el foc és la
destrucció, la mort total. El foc esborra la vida que corre dins la terra. No
hi pot haver foc sense aire i el vent és el seu principal aliat. L'aigua, en
canvi, és el seu pitjor enemic. Com veieu, la vida és un equilibri. Si
s'altera, desapareix. Però els homes no poden estar sense modificar-lo
constantment.
[...]