LA FLOR TANCADA
(20
POEMES SELESCCIONATS)
D’ANTOLOGIA
(1978)
1)
La nit i el rellotge giren:
fan un somriure de pacte.
Està tancat el sender
de la rosa de paper
i tot té la mida exacta.
La meva boca no em basta.
1976-77
2)
La
flor tancada
fora
la gàbia,
mentre
l’ocell
creix
en el test.
1974-76
3)
A
Antoni Roca, fidel habitant d’Ítaca.
Quan
Ítaca moria de fam
llunyanes
batalles de grans mercaders
li
xuclaven la sang,
li
prenien els drets
de
l’aigua del mar.
Quan
Ítaca moria de fam,
als
homes, els feien guerrers.
Si
es perdien les guerres,
florien
excuses les boques dels pròcers.
Si
era victòria, els poetes
cosien
gloses per fer-los fruir.
Quan
Ítaca moria de fam
les
dones filaven la posta de sol
i
els homes, com ases,
el
cos es rompien pel blat malaltís.
Quan
Ítaca moria de fam
l’injectaren
d’un virus extern
per
fer del seu cadàver
souvenirs i postals.
1976
4)
A Francesc
Casasnovas, inventor de l’alegria.
Un
dia els poetes se suïcidaren.
(No
era una Ordre Superior).
Un
dia els seus cossos romangueren
eternament
condemnats,
amarats
del verí dels altres
o
penjats com a pèndols.
Ningú
no se’n temé. Tot seguí igual.
Milions
de cadàvers poblaren la terra!
Sols
els corbs s’acostaren als místics
per
aprofitar els ossos inútils.
Alguns
ho celebraren amb xampany.
Altres
seguiren el camí dels negocis.
I
molts... ni se n’adonaren.
No
havia passat res.
Quedaven
muntanyes de carn cremada.
Un
dia els poetes se suïcidaren.
Com
a flors adornaren les ciutats mortes.
Tot
seguí igual. Ningú no se’n temé.
I
els corbs aprofitaren els ossos.
Sols
en quedaren paraules.
1976
D’APLEC DE DISTÀNCIES (1981)
5)
ELEGIA D’AGULLES
Àtoms de dolor, petites coses
que amb el vostre ferir
em fermau a la terra,
em feis esser part d’ella,
com ho són en els arbres
les arrels.
No em deixeu mai
lliure a l’oratge, als núvols...
que no hi ha res en ells
que sigui vera: sols el buit,
la il·lusió
de la llum entre les fulles.
Deixau-me ser dolor, ser terra
per a no esser debades,
per a esser aquí,
talment
com són els arbres.
6)
SONET SONAT, I
“el fàstic ensonyat de cada
dia”
(J. M. Llompart)
La mort no és l’arna
del jorn cansat,
de fets mancat,
que l’os descarna.
Els dies són
sempre el final
de l’Ideal,
que mor de son.
Abecedari
sens so darrer,
pel riu diari
–peix sense port–
navegaré
mort sense mort.
7)
EPITAFI D’ASTRONAUTA
Ah! ¡Que distint que som
des que no som d’aquest món,
des que no el veig
tan rodó com deien!
Em vaig escapar
amb la darrera alenada del jorn
cap a un lloc arrecerat
i buit.
No en record l’hora.
Però, certament,
estic segur,
que mai no vaig passar
a millor vida.
DE LLIBRE DE LA SELVA I ALTRES POEMES (1983)
8)
LA LLEI DE LA JUNGLA
Si em neg en un vas d’aigua
o em perd en la boscúria,
no vindram hipopòtams
ni ximpanzés de goma
a salvar-me de la mort.
Els caragols banyuts,
aliens, d’altre món,
seguiran fent carreres
si m’ofec en eixa selva
d’homes i mots estranys.
9)
¡Que anau d’errats,
mariners,
mariners
en el desert!
Perdut
el nord,
cercau
la pau
de
la ciutat,
del
zoo humà,
i
us capficau
en
el combat
de
la mar gran.
¡Que anau d’errats,
mariners,
mariners
en el desert!
10)
CANT DELS ELEFANTS
Balenes d’estepa,
elefants naïfs,
ompliu de raresa
la casa de feres.
Per bons us exploten
els indis mesquins.
De fers caçadors
anglesos, fugiu!
Joguines d’estopa,
estàtues de gris,
no sempre el peix gran
es menja el petit.
11)
¿Qui em té fermat en pau de submarí,
com un colom al vol de l’aire esclau?
¿Qui m’ha tancat en tan pobre palau
o m’ha donat besada d’escorpí?
Com geni mag, que és pres en l’alambí,
no sé en el vers –sageta de babau–
dir què vull dir: ma boca com un trau
–travada està– qualcú me la cosí.
I els pensaments pasturen lliurement
en vall absent, talment un negre anyell
escapolit del ca, de cent en cent.
Soliu, escolt concerts d’orfe siurell
tocats davant un somni sense esment,
un fosc desig d’idíl·lic passerell.
DE L’HORT
DE LA LLUNA (1988)
12)
Els fruits madurs són
capses de sorpreses.
Un gra pot ser un ou
d’estruç nocturn
i, del raïm, eixir-ne mil
coloms;
són velles fonts, paranys
de suïcides,
per descobrir la mar
enmig de l’hort.
D’arbres penjats,
planetes que contemplen
el sòl fet cel, la nit
horitzontal.
S’amaga al fons un
univers petit,
també interí l’exèrcit
sanguinari
d’un líquid bosc espera
dins l’esfera.
13)
Morint
el blau, no caben més erugues
sota
la pell i cent miralls s’estenen
sobre
el desig del mar amb el seu joc.
Han
tret nous ulls les pedres de la sal
per
veure els plers hermètics i tibants.
El
gaudi és viu, com nervis enrampats
per
l’esperó d’abelles de la carn.
Són
com cavalls llepant música d’ones,
gavines
són de dolça salivera:
viuen
el nu i són corals de llum.
14)
Marceix la llum jardins del pleniluni:
els contrallums oculten la bellesa
pintada al fons d’un llenç de mil colors
o al cul de l’ull del més grotesc pintor.
Clivella el sol el laberint d’accents
movent les mans, els arbres del silenci:
l’últim adéu al somni de les fulles.
Ombres i flashs assagen panorames,
bells decorats del drama de la nit.
15)
(Arbre de silencis)
¿És
un planter d’arròs, enlluernant,
o
un bosc de sal que creix cap on ell vol?
Un
món estrany, de sers meravellosos,
és
sota el sòl... La rama es fon al cel.
He
mesurat el llarg i el fons dels solcs,
l’índex
de llum que resta entre les fulles,
el
vent i el so de l’aigua de l’aljub...
Res
no permet concloure el paisatge:
tots
els ocells hi poden bastir el niu,
encara
els fruits poden eixir de nou
i
el foc final ho pot tornar tot cendra.
D’ara
endavant, a lloure en el mirall
van
els secrets: l’estètica és l’estany
on dorm el gnom de l’horta de la lluna.
D’EL TEMPS LLENÇAT AL POU (2004)
16)
Caldrà ignorar que en la ciutat nocturna
només habiten els éssers feliços,
els que han deixat a casa aquell corcó
que tot el dia els rosegava els ossos
i, matemàtics, s’han lliurat al ritme
extern del ball, d’una conversa tènue
o a la bellesa de la nova llum.
D’esma, demà, llurs membres ensopits
retrobaran el buit d’haver viscut
màgics moments de falsos plenilunis.
17)
Els ulls més orbs no poden ser tan
orfes
davant
la pell que anhela una carícia,
un
bes secret o el tacte caut i estès
arran
d’un cos. ¿Quin deix de solitud
amara
un gest o els plecs de la mirada?
¿Qui
pot llegir les ratlles de la veu
o
endevinar la balba ortografia
d’una
altra set? Potser just un segon
dos
esguards sols o dues pells que es rasen
troben
la llum i es reconeixen nus.
18)
En la nit
condemnat
al record
de la llum.
19)
Diumenge
horabaixa:
temor del capvespre. Tedis i freds a la sala de casa: el sol post, el televisor
apagat, les joguines tristes i el quadern amb problemes irresolts...
Mentrestant, al carrer potser algú vivia, sortós, sense por a l’endemà, sense
pensar, tot robant a la fosca les darreres hores. L’acorava la imminència, a cada
passa més inevitable, de començar de bell nou; la recança del temps que
s’esmuny, gota a gota, imparable; l’angúnia dels dies que fugen i dels que mai
no haurien d’arribar.
20)
(Postil·la)
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts...
Salvador Espriu,
Cementiri de Sinera
d’on
a la nit el pare era a l’aguait.
Tot
és igual, excepte que el silenci
arriba
buit i ara som jo que enyor
el
llast de noms i jorns perduts per sempre.
Quan
mir el cel, record els seus records
com
els estels, estesos en la fosca,
intensament.
I pens que són vaixells
els
dies meus, errants, a la deriva,
que
mai ningú no tornarà pensar.