La Ilíada
  fragment

h IliaV

RAPSÒDIA I

La còlera d’Aquil·les

PERSONAE: Agamèmnon, rei d'Argos, fill d'Atreu (l'Atrida); Aquil·les, fill de Peleu (el Pelida); Crises, ancià sacerdot, pare de Criseida; Calcant, arúspex; el déu Apol·lo, fill de Zeus i Leto, etc LLOC: Ílion (Troia), els aqueus (grecs) assetgen la ciutat. ESCENA: Apol·lo delma les tropes aquees, atenent les súpliques de Crises perquè Agamèmnon se li ha quedat la filla

INVOCACIÓ

Dea! Del fill de Peleu, d’Aquil·les, canta’ns la ràbia que mal haja, raó pels aqueus de dolors a balquena, ànimes fortes d’herois rebaté, innombrables, a l’Hades, i de llurs cossos en féu roberia de gossos i menja dels ocells. En això el designi de Zeus s’acomplia. Canta’ns des que el cop primer van separar-se en baralla Aquil·les diví i l’Atrida senyor dels seus homes.

EL SACERDOT OFÈS

¿Quin déu fou que els llançà a batussa, que ells dos s’engrinyessin? Enfellonit contra el rei, el fill de Zeus i de Leto suscità al campament maligne gam, i moria la tropa. És que a Crises, aquell sacerdot, li féu befa l’atrida. Crises havia acudit als ràpids navilis dels aqueus a fer lliure la filla amb rescat incomptable. Ínfules duia a les mans del déu que lluny darda, d’Apol·lo, al llarg del ceptre tot d’or, i suplicava els d’Acaia, principalment els atrides, disposadors de les tropes:

«Atrides i els altres aqueus de perfetes gamberes, si us atorguessin els déus, senyors dels olímpics estatges, d’esbalmar 1’urbs de Príam, que a la pàtria feliços tornéssiu! Accepteu el rescat, solteu-me la filla que estimo, per reverència d’Apol·lo, de Zeus el fill que lluny darda.»

Piadosos llavors els altres aqueus assentiren a reverí’ el sacerdot, i acceptar-li l’esplèndida paga, però al cor no abellí això de l’atrida Agamèmnon, que amb poca solta el tragué, paraules fortes va dir-li: «Vell, que no et torni a encontrar per entre les naus boterudes, que hi romanguessis avui, o bé que més tard hi tornessis! L’ínfula, el ceptre del déu, de cap profit no et serien. No la vull deixà’ anar! Abans la vellor que l’assalti a Argos, al meu casalici, ben lluny de la terra paterna; ella el teler voltarà i em serà dins del llit la companya. No m’irritis i vés-te’n, que puguis estort entornar-te’n!»

Embasardit l’ancià aquestes paraules va atendre, marxà callant pel vorell del mar que runy amb estrèpit; quan fou enllà del camí, llavors va fer una pregària al senyó’ Apol·lo, nascut de Leto, la dea amb bells bucles. «Tu que Crisa domines, senyor d’arc d’argent, ara escolta’m, tu que Cil·la sagrada i Tènedos, fort, senyoreges, déu mata-rates! Si un temps vaig cobrir ton gentil santuari, si et cremí totalment un temps la greixor d’unes cuixes de toros i cabres, l’anhel que ara tinc, assenteix-hi: paguin els dànaus amb tirs que disparis les llàgrimes meves!»

Això va en súplica dir, i Febus Apol·lo va atendre’l; cordolgut davallà per les olímpiques serres amb l’aljava de doble coberta i l’arc a l’espatlla. Del déu indignat fressejaven els dards a l’esquena quan ell es movia; així com la nit avançava. Lluny de les naus assegut disparà llavors una fletxa i de l’arc argentat terrible brunzit va sortir-ne. Va escometre primer les bísties i els cans ivarsosos mes ben tost disparà contra els homes la fletxa puntuda que engegava, i amb morts a desdir cremaven les pires.

LA BARALLA

Volaren nou dies els trets del déu per l’exèrcit i al desè convocà Aquil·les la junta del poble; Hera ho posà en el seu cor, la dea blanquina de braços, que, en veure’ls morir de debò, pels dànaus patia. S’anaren, doncs, adunant; reunits ja tots, aleshores Aquil·les peuivarsós s’alçà i els parlà de tal guisa: «Fill d’Atreu, jo rumio que, vagarívols, nosaltres haurem d’emprendre el regrés, això si la mort defugíem, car som ensems enjovats els aqueus per la guerra i la pesta. Un sacerdot o un arúspex, au, vinga!, cridem, o bé encara un somiador, ja que és Zeus el déu del qual vénen els somnis perquè ens declari el motiu de la ira de Febus Apol·lo, si és que ens retreu algun vot, o bé una hecatombe reclama per si amb la flaire de xais i amb la de cabres perfectes s’avenia a l’acord de detreure’ns d’aquesta marfuga.»

Quan ho hagué dit s’assegué, i llavors davant d’ells va aixecar-se el fill de Téstor, Calcant, de molt el més hàbil arúspex, coneixedor del present, del futur i les coses passades. Va ser ell qui guià les naus dels aqueus fins a Ílion amb la seva art d’endeví, donada per Febus Apol·lo. Ell els parlà amb bon intent i aquestes paraules va dir-los: «Aquil·les caríssim a Zeus, que expliqui m’ordenes la ràbia d’Apol·lo, d’aquest senyor que lluny darda. Doncs jo, prou que ho vull dir. Mes ou-me bé, i abans jura’m que tant en mots com en fets em seràs acorrença propícia. Penso jo que ha d’irar-se’m un home que molt senyoreja damunt de tots els argius, i que és obeït pels d’Acaia. Esdevé dur sempre un rei quan s’irrita amb un home més frèvol i encara que tanmateix paeixi la ràbia en un dia, guarda el rancor per més tard, fins que li és dat satisfer-lo, dins del seu pit. Avui tu declara si has de salvar-me.»

I en resposta va fer-li Aquil·les de peus ivarsosos: «Ben refiat digues doncs l’oracle que sàpigues ara, car per Apol·lo dilecte a Zeus, oh Calcant, que depreques aleshores que als dànaus reveles les ordres divines, mentre jo visqui i aquesta terra contempli, cap home les mans feixugues damunt, enmig dels còncaus navilis, no et posarà, cap argiu, ni que hagis dit Agamèmnon, el qual galeja que és ell de molt el més fort de l’Acaia.»

Doncs refiat aleshores va dir el profeta perfecte: «No és promesa, no és pas ço que ens retreu hecatombe, és per aquell sacerdot del qual féu befa Agamèmnon quan va negar-li la filla i no en va prendre el bescanvi. El qui lluny darda és per ’xò que ens fa mals i ha de fer-nos-en d’altres. Puix dels dànaus el numen la ignominiosa marfuga no detraurà fins que al pare tornem la donzella d’ulls vívids a Crisa sense bescanvi ni preu i amb una sagrada hecatombe. Llavors podríem calmar-lo i convence’l.»

Quan ho hagué dit s’assegué i davant d’ells va aixecar-se l’heroi fill d’Atreu, l’amplament poderós Agamèmnon, indignat i amb la negra freixura molt plena de ràbia; eren idèntics sos ulls a l’esclat del foc que llampega; Contra Calcant de primer s’adreçà amb un feréstec visatge: «Endeví de malastres, que mai no em digueres res d’útil, car estima ton pit predir desventures tothora; un bon discurs no has fet mai, i encara menys l’acomplires! I ara en el teu vaticini a tots els dànaus proclames que el qui lluny darda és per ’xò que els ocasiona sofrences, perquè jo m’he negat a prendre el magnífic bescanvi de Criseida. El que és jo, m’estimo molt més retenir-la al meu palau. Per damunt la trio de Clitemnestra, de mon fadrinatge muller: no li resta a la saga ni per sa talla o figura, per l’esperit o les obres. M’avinc, malgrat tot, a lliurar-la, si és que és preferible, puix vull l’exèrcit salvat, i no pas que s’afolli. De pressa disposeu tanmateix per a mi un altre do; no esdevingui jo el sol aqueu sense honor, que no gens escauria ni gota. Ja ho veieu tots, que el guardó se me’n va a una contrada distinta.»

I el diví Aquil·les de peus ivarsosos va fer-li en resposta: «Gloriosíssim Atrida, el més cobejós de riqueses: com te’l farien, el do, aquests aqueus tan magnànims? No sabem pas d’enlloc en ragui gran presa comuna, i ja està tot donat allò que a les viles rapírem. Fóra un desdaurament que la gent ho aplegués per tornar-ho. Lliura aquesta ara al déu, que els aqueus una triple mesura o bé quàdruple en pac hem de fornir-te’n, si feia Zeus que aquesta urbs esbalméssim ben murallada de Troia.»

I va fer-li en resposta el poderós Agamèmnon: «Malgrat que siguis ginyós, oh Aquil·les idèntic als númens!, no me l’hauràs per magí: ni et creuré ni podràs esquitllar te’m! O potser vols posseir l’honor tu tot sol, que jo segui desposseït, i m’invites a retornà’ aquesta noia? Doncs un do d’honra em faran els magnànims aqueus, que han d’alçar-lo segons el meu cor, perquè condigne resulti. I si no me’l donaven, prou jo mateix aniria a agafar-ne un de teu, o d’Aiant; qui sap si d’Ulisses me n’emporto un de pres; s’enutjarà qui jo em topi. Però, el que és en això, més tard tornarem a pensar-hi; ara botem negra nau damunt del salobre deífic; acoblem-hi com cal els remers i també una hecatombe carreguem-hi, demés la galtabonica Criseida fem-hi pujà’. El comandant pot ésser un magnat de la junta, Aiant, o bé Idomeneu, qui sap si Ulisses deífic, o tu, oh Pelida!, tu que ets el més esglaiós d’entre els homes, que aplacaries llavors el qui obra a grat d’ell amb un ritu.»

I mirant-lo amb mal ull, digué Aquil·les de peus ivarsosos: «Ai, i que n’ets, de barrut! Només fantasies el lucre! ¿Com ningú dels aqueus podria obeir-te amb bon ànim a fe’ una marxa o bé a lluità’ amb violència contra homes? Jo no he vingut en aquest veral a batre’m en guerra per amor dels llancers troians, que res no em causaren. Els corsers o les vaques jamai no em rapiren, i encara menys a Ftia glevosa, d’herois una terra nodrissa, no em talaren els fruits, que enmig la distància és immensa amb el mar ressonant i serralades ombrives. Desvergonyit! Fou a tu que et seguírem tots junts, per ton gaudi, a Menelau fent honor, i a tu mateix, que ets un cínic, contra els troians! Però tu no ho consideres ni ho penses. I m’amenaces damunt que em prendràs el guardó, tu en persona, que em costà un bon fatic, que els fills dels aqueus m’assignaren! No ha estat mai com la teva la part que he guanyat, quan alguna urbs on és goig habitar-hi els aqueus als troians destruïren. Del combat sanguinari, això si, pertocà la més dura porció a les mans meves; arriba el repart, i aleshores per do d’honor tens molt més; jo em retiro i m’estimo el petitet que és el meu, capolat com estic de la lluita. I ara me’n vaig cap a Ftia, que m’és de molt millor cosa repatriar-me amb les naus de corba popa. No penso sent ací un deshonrat, pouar-te diners i fortuna.»

I va fer-li llavors el senyor de guerrers Agamèmnon: «Doncs ja pots ben fugir si t’hi empeny el teu ànim; romandre per mi, no t’ho pregaré, donat que els altres em resten, els quals honor em faran, i Zeus provident més que els altres. D’entre els reis que ell avida, el més avorrible em resultes: sempre t’agrades de xocs, i d’altercats i baralles! Si ets molt forçut, és un déu el qui t’ho dóna, suposo. Vés a ta terra amb tes naus i amb tots els teus camarades! Els mirmídons regeix! De tu no me’n xauto ni mica, ni de la ràbia que tens! I et faig aquesta amenaça: així com sóc desfalcat de Criseida per Febus Apol·lo, car juntament amb la nau i uns homes que l’acompanyin la trametré, te m’enduc la galtabonica Briseida, ton do d’honor. Aniré jo mateix a ta tenda, que vegis que tinc més força que tu, i així abominin els altres de proclamar-se’m iguals i anivellar-se’m en públic.»

Això digué, i el Pelida es marrí. En les seves entranyes hirsutes el cor li pensava una alternativa: o bé treure’s l’espasa puntuda de contra la cuixa per enfilar Agamèmnon i fer alçar tots els altres, o bé en la ràbia cessar, apaivagant el seu odi. Mentre ho anava pensant en son esperit i sos nítols [...] trad. de M. Balasch