Era un matí de tardor. Jo estava dormint i em van cridar, donant-me la notícia que hi havia mànigues marines. Em van dir que se n’eren presentades vàries, i que tot el poble era cap a la banda de mar per atalaiar-les. Amb això em vaig llevar de pressa i em vaig llançar al carrer encara amb la son als ulls.

En ser a fora vaig notar que el cel estava tapat per una nuvolada baixa. Les parets blanques de les cases prenien un to verdós. L’aire estava com adormit. El carrer estava en la major soledat. Els banquets dels espardenyers eren a les voravies sense que ningú els ocupés. Els fadrins fusters havien abandonat el llur treballador; i la grossa serra enclavada en el fil d’un tauló, les garlopes amb el floc a mig fer, i la biga començada a cairejar damunt els cavallets, indicaven que la feima s’havia suspès de cop i volta per algun motiu extraordinari.

En arribar al carrer de la Mestrança, vaig trobar-hi una gran gentada, que estaven arrambats al llarg de les cases, girats de cara al mar. El mar estava desert, sense una vela, sense una gavina. Quant a mànigues marines, no se’n reparava cap enlloc.

–Què redimontri atalaien, la gent? –vaig preguntar a un pescador que tenia al costat.

–Aquest matí s’han formades quatre mànigues i sembla que n’és diada –em contestà.

–L’avi Mallet les ha tallades amb les seves oracions –va afegir oficiosament una dona–. Ara rai, ja estan ben llestes. Déu vulgui que no hagin fet cap mal, perquè la nostra gent és a mar; a sardinals; hi tinc tot el bé de Déu de casa... fins el menut se n’han emportat.

En aquell mateix instant s’allargà per sobre el meu muscle un braç vestit amb samarreta blava, assenyalant un punt del cel. Allí, per entre dos rotlles de núvols, penjava una butllofa d’un gris blavenc, que s’anava inflant, inflant igual que una bomba aerostàtica. La màniga estava formada. Va oscil·lar una estona, i emprengué una marxa sinuosa. Passava força lluny.

–Això deu pouar aigua del mar per després fer les pluges, oi, senyor? –em preguntà un xicot; i sense donar-me temps de contestar, va tocar-me amb el colze–: Mireu... una altra.

I de seguida se’n presentà una tercera, que venia de part d’allà de les muntanyes.

Les tres estaven a la vista. Tan aviat s’enxiquien, allunyant-se, com s’engrandien, acostant-se a terra. Però no se sentia el més lleu soroll. Em vaig recordar d’haver llegit que els navegants engegaven l’artilleria contra les mànigues. Si haguéssim tingut un canó!...

De sobte s’aixecà al meu entorn una ronca bonior i cent braços s’agitaren en actitud d’alarma. Una dona que estava al meu davant, es va girar tota esgrogueïda, tapant-se els ulls amb una mà. Entre la bonior vaig entendre una paraula: «Els sardinalers... els sardinalers!...» I la remor de veus s’apagà de cop. Aleshores em va venir pell de gallina..

Sis o set llaguts sardinals acabaven de sortir d’un freu. Dues mànigues s’havien engolat a l’ensenada. L’altra, era més a terra. Corria com per trencar el camí de les barques. L’aire s’enfosquia, s’enfosquia...

Mentrestant els llaguts venien, botant, tots junts, aplegats per la por. Els bogadors treballaven com en cap regata. Els patrons, drets a popa, governaven amb una atenció, que es descobria en tot llur posat. Un d’ells duia a braç un infantó d’uns quatre o cinc anys, que se li arrapava al coll amb un moviment de terror.

Vaig sentir a prop meu un gemec. L’havia esclafit aquella dona que poca estona abans m’havia parlat que tenia a mar tota la família. Sos llavis descolorits, repetien un mot, sempre el mateix: «Menut... menut meu...!»

Els sardinalers anaven venint, però no podien guanyar gaire camí perquè les capritxoses evolucions de la màniga els obligaven a una marxa sinuosa. Tan aviat es dirigien cap a les roques de llevant, entre les quals el mar, ara encongint-se, ara reinflant-se, feia difícil l’atracada, com s’encaminaven cap a nosaltres o arrumbaven dret a garbí. Es diria que la màniga els perseguia intencionadament.

Els moments es feien llargs, eterns... La màniga aborda els sardinalers, els rems cauen en banda, els llaguts topen ells amb ells, els tripulants s’agombolen... Ningú no respirava. I vaig sentir el feble gemec de la pobra mare: «Menut, menut... menut meu!...»

Gràcies a Déu va ser més la por que el mal. I els valents pescadors, refets del primer espant, tornaren bravament a la lluita, vogant cap a una petita cala que els venia de dret. Un cop a terra eren salvats.

La màniga seguí encara rodant per la cala. Després va dirigir-se majestuosament a terra. I puja que pujaràs s’enfilà costes amunt. Vaig cercar les altres dues, i ja no en vaig descobrir sinó una. En mig de sa marxa atzarosa se li segà la trompa, i aleshores la part superior s’arronsà amb rapidesa, igual que una banya de caragol que s’és tocada amb el dit.

Dues hores eren tocades quan el temps començà a mudar-se. L’aire s’estremia, s’estremia, i de sobte va donar entrada a una ratxa de vent fresc. La boirada s’esqueixà i aparegué la muntanya, mostrant ses verdes faixes en gegantina graonada de maragda... Déu meu, que era bell allò...

«Els sardinalers arriben, senyor. No voleu venir?», em va cridar un vailet, veient-me encantat. Tothom corria cap a la platja. Els llaguts de sardinals estaven atracant, uns aquí altres allà... La gentada els agafava i els treia quasi a l’envola-vol amb càrrega i tripulants i tot. Quins visques, quina cridòria, quins aplaudiments! Els pobres sardinalers saltaven de llurs barques i abraçaven a tothom plorant, plorant.

–Ai, Verge santa del Vilar!

–Ai, terra de Blanes beneïda!

–Ai, mareta meva!

–Fills estimats!

Aquestes eren les llurs exclamacions repetides cent voltes.

*


Del llibre D'ara i d'abans, A. Jané. Il·lustració L. Navarro. (Resum del text d’E. Homs)