La Nova Contabilitat
Texto: Xavier Cros
Le Plastique Guai, S.A. era una empresa que a Mohamed Al-Kitepillo Al-Kitemato fins ara li havia permés de viure prou comodament en un país del nord d'Africa, ple de miseria. Però el futur no es veia prou clar, els productes importats del llunyà orient eren més barats que els seus, ell afirmava però que tenien una qualitat inacceptable pels estàndarts del país. Per altra banda feia poc que una empresa de Barcelona, que havia començat a fabricar localment li estava prenent clients amb productes de més qualitat i innovadors, això sí, una mica més cars.
Vint-i-cinc anys d'estar casat, encara que fos amb una esposa triada per la seva mare, prou lletja, rica i de bona familia, però de la qual mai en va estar enamorat, feien necessària una gran celebració. Una festa pels amics i clients, sobretot pels clients. I un viatge que despertés enveges i admiracions. Ell lloc triat era el sud d'Espanya, volien descobrir els rics palaus i mesquites que un dia els antics àrabs varen contruir en aquelles terres, no tan llunyanes, pero ara perdudes per l'Islam.
D'on treure els diners si les vendes de la fàbrica baixaven i els costos pujaven ? Vendre ? Comprar ? Canviar ? Subornar o Estafar ?. Va trobar una sol.lució més fàcil. Dos treballadors seus, prou grans, i que havien ajudat al seu pare a començar el negoci foren acomiadats. Al seu lloc hi va posar dos nens de deu anys, que amb l'ajuda d'una bona gaiata feien la mateixa feina i cobraven poc més d'una desena part.
Com que l'experiència va resultar positiva, per arrodonir la celebració de l'aniversari va comprar un bon tros de diamant a la seva dona. Seguia sense estimar-la. Però calia fer callar als que deien que tot allò era fum. Li va costar substituir dos altres obrers per dos nens més.
Un luxós viatge a París pensat només per anar a l'òpera també li va costar dos nens. Els envejosos habituals deien que ell i la seva dona es varen adormir només començar la representació. Però en la trobada que varen organitzar per explicar el viatge a les seves amistats, amb sessió de diapositives inclosa, afirmaren tot el contrari.
Comprar el càrrec de President de l'Associació Nacional del Plàstic li va costar cinc nens. Així podia esquivar més facilment les noves lleis de protecció a l'infància que feia poc que havia dictat el govern del país.
Amb una estatua col.locada davant la porta principal de la fàbrica va aconseguir augmentar la seva autoestima i sobretot la seva autoritat enfront dels nous i joves treballadors. Li va costar tres nens.
Un estudi que demostrava que els dos membres de la parella descendien directament del profeta Mohamed li va costar set nens. Dos per l'estudi de la seva dona i cinc per al seu. Un catedràtic poc pràctic i eficaç deia que els seus avanpassats, jueus, varen ser expulsats d'Espanya per no voler convertir-se al cristianisme, fins que un besavi seu es va convertir a l'Islam per casar-se amb una noia musulmana de bona familia, tambè d'antic origen jueu. Li va ser difícil poder trobar un catedràtic més assenyat i amb prou saviesa. Finalment aparegué. Li va signar el seu llinatge inequívoc, sense més problemes.
I un viatge per anar a visitar la nova mesquita de Casablanca, meravella de l'Islam, també li va costar prou car, dos nens. Ultimament l'augment del turisme sexual àrab a Casablanca ha fet pujar molt els preus de la ciutat, especialment dels serveis d'aquesta mena...
Fins que les coses varen començar a anar malament. Sobretot desde que va despatxar l'enginyer, probablement el treballador més intel.ligent que havia tingut mai, una persona que coneixia molt les màquines i poc els humans. El va substituir per un nen que almenys sabia llegir i escriure, l'únic, tot un luxe.
A la fábrica la última persona madura que quedava era el vell encarregat. Els nens no tenien prou coneixement ni experiència per solucionar els problemes de les màquines i el vell no donava a l'abast amb tot el que li havia caigut al damunt. A més a més ara ja no era gaire rentable substituir adolescents de qinze anys, per nens de deu, encara que fossin nenes, més barates encara.
Un dia, a començaments de l'hivern, Mohamed va anar a la fàbrica i al apropar-se va comprovar que no sortia fum de la fumera. Semblava tot parat. Primer es va enfadar i després va començar a preocupar-se. Tot allò potser havia anat massa lluny.
Desde la finestra va veure el vell ensenyant a llegir i escriure a la canalla. Estaven tots asseguts al seu voltant. Al darrera quedaven les màquines parades. Le Plastique Guai, S.A. la seva estimada empresa, l'havien convertida en una escola.
Va entrar a la nau, no va dir res, va mirar-los fixament, no li varen dir res, l'ignoraren, el vell seguia xerrant i els nens escoltant, va sortir...Potser també en podria treure alguns diners de tot allò, només calia buscar com.
