1. Introducció: de la cèl·lula procariota a la cèl·lula eucariota


1.1. Tipus de microscopis

1.2. Teoria cel·lular
1.3. L'origen de la vida
1.4. Nivells d'organització cel·lular


1.4.1. Característiques generals de les cèl·lules procariotes

1.4.2. Característiques generals de les cèl·lules eucariòtiques
1.4.3. Comparació entre les cèl·lules procariotes eucariotes.
1.4.4. Aspectes evolutius de la cèl·lula.

 


1. Introducció: de la cèl·lula procariota a la cèl·lula eucariota


Les cèl·lules són estructures normalment invisibles a l'ull humà a causa de la seua petitesa; per aquesta raó el món cel·lular passà ignorat fins el segle XVII en què els pioners de la investigació microscòpica van construir els primers microscopis: l'holandés Antonie Van Leeuwenhoek construí el primer microscopi i realitzà nombroses observacions de microorganismes. Poc després, el 1665, Robert Hooke va introduir el terme cèl·lula (cel·la) en descriure una làmina fina de suro.

 



Fig.1: Gravat de Robert Hooke on apareix l'estructura cel·lular d'una làmina de suro


Fig.2: Microscopi de de Robert Hooke

Tornar a l'inici

1.1.Tipus de microscopis
Tots els microscopis utilitzen radiacions amb les quals il·luminen la mostra. La capacitat d'ampliació d'un microscopi serà tant més gran quant menor siga la longitud d'ona de la radiació utilitzada. Per aquest motiu, es van inventar microscopis que usen electrons, que tenen una longitud d'ona molt més petita que la llum visible. podem classificar els microscopis tot atenent a dos criteris:


a)Tipus de radiació que utilitzen
b) Recorregut de les radiacions

a) Segons el tipus de radiació que utilitzen en el seu funcionament, podem diferenciar:

a-1) Microscopis òptics,
Aquests microscopis que usen llum visible. pot observar cèl·lules vives o mortes. Els materials observats mostren colors, bé sigui els seus naturals o els que han adquirit al sometre'ls a un procés de tinció. El microscopi òptic té un límit de resolució al voltant de 200 nm (0.2 µm ). aquest límit es deu a la longitud d'ona de la llum (0.4-0.7 µm ).

Fig.3: Cèl·lules epidèrmiques de ceba, tenyidesi onservades al microscopi òptic


a-2) Microscopis electrònics
Els microscopis electrònics utilitzen feixos d'electrons. En aquest cas els materials no presenten cap coloració, només són més o menys opacs front als electrons, el que es veu com diferents tons de gris. Únicament es pot observar cèl·lules mortes. En distingirem de dos tipus. m.e. de transmissió (MET) i m.e. d'escombrada o scanning (MES)
b) Una segona forma de classificar els microscopis pot ser el recorregut de la llum:
b-1) ***Les radiacions incideixen sobre la mostra i la travessen. Només les radiacions que han estat trasmeses per l'objecte d'estudi arriba a l'objectiu per formar la imatge. La font de radiació i l'objectiu estan situats a costats oposats de la mostra. El problema d'aquest tipus de microscopi és que l'objecte ha de ser "transparent" a la radiació, i per tant, més prim quant més ampliada sigui la imatge final. El gruix d'una mostra per poder ser observada al microscopi òptic ha de ser de menys de 10 micrometres, i amb l'electrònic, de l'ordre de 10 nanometres. Amb aquest tipus d'il.luminació trobem els microscopis següents:


Microscopi òptic
Microscopi electrònic de transmissió (MET)

b-2) ***Les radiacions incideixen sobre la mostra i es reflecteixen a la seva superfície. L'objectiu rep únicament aquestes radiacions reflectides o les que emet la mostra. La font de radiació i l'objectiu estan situats al mateix costat de l'objecte observat. En aquest cas es poden veure els relleus de la superfície de la mostra, però no el seu interior. En contrapartida, mostra un aspecte tridimensional.Amb aquest tipus d'il.luminació trobem el microscopi electrònic d'escombrada (MES).

 

Components del microscopi òptic
Part òptica:
* La font de llum pot ser elèctrica perque podem graduar-la, però també la podem trobar solar amb l'ajut d'un espill.
* El diafragma, que ens permet mesurar la concrecció de llum que sorgeix de la font de llum.
* L'objectiu, que consta d'una serie de lents per les quals passa la llum i que preparen la imatge de la mostra. Poden variar segons la graduacció.

* Els oculars son les lents més properes a la visió per la persona i són situades a la part superior del tub.


fig.4: Components del microscopi òptic.

Part mecànica:
* El peu, que és la peça que subjecta tota l'estructura del microscopi.
* La platina, que conté una placa petita i metàl·lica que és la que conté la mostra. Aquesta pot variar la posició per col·locar bé la mostra.
* El tub, que és una prolongació del peu i que guarda les estructures òptiques.
* El revólver i que situat a la part inferior del tub, conté els uns tubs més petits on es troben els objectius. Es mou 360 graus.
Les rodes micromètica i macromètrica amb les quals s'ajusta l'imatge.

 

 

Microscopi electrònic de transmissió

El microscopi electrònic de transmisión (MET) té un límit de resolució al voltant de 2 nm. Això és degut a limitacions de les lents usades per enfocar electrons cap a la mostra. Un MET mira a repliques de cèl·lules mortes , després d'haver estat fixades i tenyides per ions de metalls pesants. Els electrons són dispersats quan passen a través d'una fina secció del material a estudiar i posteriorment detectats i projectats cap a una imatge sobre una pantalla fluorescent.

Microscopi electrònic de escombrada (scanning)
El microscopi elctrònic dèscombrada (MES) ) també té un límit de resolució al voltant de 2 nm. A l'igual que el MET, el MES permet d'observar cèl·lules mortes , després d'haver estat fixades i tenyides per ions de metalls pesants. Amb aquesta tècnica els electrons són reflectits sobre la superfície de la mostra.

Fig.5: Trajectòria dels electrons en el MET i el MES

 

 

Fig.6: Cèl·lules de la sang observades amb el MES



Fig.7: Mides relatives de diferents tipus d'éssers vius i els seus components

 

Tornar a l'inici

1.2. Teoria cel·lular

Els anys 1838-39, el botànic M. Schleiden i el zoòleg T. Schwann van aportar les proves definitives, basades en les seues investigacions i en les dades que hi havia acumulades, que van permetre establir l'enunciat fonamental de la teoria cel·lular : les plantes i els animals són constituïts per una o més unitats fonamentals, les cèl·lules. Uns anys després Virchow va completar aquest enunciat quan va proclamar que cada cèl·lula procedeix d'una altra cèl·lula "omnis cellula ex cellula"
L'enunciat actual de la teoria cel·lular es pot resumir en tres punts:


1- La cèl·lula és la unitat anatòmica de tots els éssers vius, ja que tots estan constituïts per una o més cèl·lules (a excepció del virus)
2- La cèl·lula és la unitat de funcionament dels éssers vius: tota cèl·lula duu a terme les funcions bàsiques de tots els éssers vius: l'obtenció de matèria i energia (funcions de nutrició) i l'aplicació d'aquesta energia a autoperpetuar les seues estructures al llarg del temps (funcions de relació i reproducció).
3- La cèl·lula és la unitat d'origen dels éssers vius, és a dir, que cada cèl·lula procedeix d'una altra preexistent, per divisió d'aquesta.

Tornar a l'inici

1.3. Origen de la vida

Un dels postulats més importants de la biologia fou la demostració de la inexistència de la generació espontània: tots els éssers vius provenen d'un altre ésser viu preexistent, tal com ho va desmostrar Pasteur al segle XIX. Irònicament, avui en dia, sabem que l'inici de la vida es realitzà de forma espontània a partir de components moleculars abiòtics existents en el nostre planeta fa ara més de 3500 ma.

L'evolució abiòtica que originà la vida va seguir els passos següents:


1. Síntesi abiòtica i acumulació de molècules orgàniques senzilles (monòmers) com aminoàcids o nucleòtids, tal com demostraren les experiències de Miller i Urey.
2. La unió d'aquests monòmers i la formació de polímers com proteïnes i àcids nucleics
3. L'agregació d'aquestes molècules sintetitzades de forma abiòtica en una espècie de gotetes o protobionts que posseïen unes característiques diferents a les de l'ambient extern.
4. La capacitat de crear còpies i l'origen de l'herència

Si volem entendre aquesta creació de la vida a partir de material abiòtic, cal considerar dues idees:

1. L'extensió de la idea de la selecció natural a nivell de les biomolècules
2. El fet que les condicions de la Terra primitiva eren molt diferents de les actuals: presència d'una atmosfera no-oxidant, ja que els nivells d'oxigen de l'actualitat són el resultat de més de 2000 ma de fotosíntesi i l'abundància de molècules orgàniques produïdes de forma abiòtica

Fig.8: Esquema de l'experiència de Miller i Urey

Stanley Miller i Harold Urey utilitzaren un aparell semblant al de la figura per simular les condicions existents en l'atmosfera primitiva de la Terra. un recipient d'aigua calenta simularia el mar primitiu, mentre que l'atmosfera estaria constituída per H2O, H2, CH4, and NH3. Un corrent elèctric representaria les abundant tempestes elèctriques existenta aleshores. per últim un condensador refredaria l'atmosfera i crearia pluges. Després d'uns dies de funcionament l'aigua del recipient passava de ser transparent a adoptar un color marró on es podien detectar una varietat de molècules orgàniques entre les quals es trobaven els aminoàcids de formen les proteïnes. quedava demostrat que les molècules orgàniques que formen part dels éssers vius poden ser sintetitzades abiòticament d'una manera prou senzilla

L'energia necessària per a l'aparició d'aquestes molècules podia procedir d'una llista variada de fonts:


1. Radiació còsmica o la procedent d'isòtops inestables de la Terra
2. Llum UV ja que aleshores no havia cap capa d'ozó.
3. Descàrregues elèctriques
4. Calor procedent de l'abundant activitat volcànica

 

Com va aparèixer la primera cèl·lula?
Aquesta història no és molt fàcil d'explicar. Pensem en la presència de polinucleòtids que tenien la capacitat de crear còpies de si mateixos gràcies a la complementarietat de les seues bases constituents. Els diferents polinucleòtids competien entre si per aconseguir els nucleòtids necessaris per poder replicar-se. aquesta replicació era lenta i plena d'errades. Poc a poc els nucleòtids eren més i més complexos. No hi havia enzims que catalitzaren aquestes reaccions, encara que els ions metàl·lics existents en el mar primitiu podien haver actuat com a biocatalitzadors. Les mutacions i l'evolució a nivell molecular feien que aquesta replicació fos més estable. Sembla ser que els primers polinucleòtids eren cadenes senzilles d'ARN. La vida actual, amb l'excepció d'alguns virus, té a l'ADN com a molècula portadora de la informació genètica. Una raó per pensar que l'ADN substituís l'ARN és que l'ADN, amb les seues dues cadenes, és una molècula més estable. No sabem a hores d'ara com s'establí la interrelació entre cadenes d'ADN i de proteïnes (enzims). Altre aspecte important en l'aparició de la primera cèl·lula (més senzilla que els actuals bacteris) va se l'aparició d'una membrana plasmàtica que independitzara l'ADN del medi ambient i facilitara la seua replicació. Sabem que les molècules de fosfolípids poden crear espontàniament bicapes sota determinades condicions. el resultat de tota aquesta evolució al llarg de milions d'anys va ser l'aparició del primer ésser autopoiètic, la primera cèl·lula.


Tornar a l'inici

1.4. Nivells d'organització cel·lular

Com vam veure al primer tema en parlar dels nivells d'organització de la matèria viva, el nivell cel·lular estava constituït per un conjunt de molècules, les quals havien arribat a atènyer un grau de complexitat suficient per manifestar propietats vitals. Un organisme viu no és simplement un mosaic d'estructures moleculars independents, sinó un sistema integrat i autoregulat, en el qual estructura i funció són inseparables.
En estudiar les cèl·lules procedents de diferents organismes o teixits, es pot observar un cert grau de diversitat cel·lular, sobre tot pel que fa a la forma i la grandària, tot i que totes presenten unes característiques bàsiques comunes:

a) un embolcall que separa la cèl·lula de l'exterior i que regula l'intercanvi amb l'exterior
b) Un contingut cel·lular on es realitzen tots els processos químics (citoplasma).
c) Un material hereditari (ADN) que codifica tota la informació genètica.

Segons el grau de complexitat, però, es poden considerar dos tipus d'organització cel·lular: la cèl·lula procariota i la cèl·lula eucariota. A més d'aquests dos tipus d'organització cel·lular es considera un tercer tipus d'organització: el que formen els virus, l'extraordinària simplicitat dels quals, al costat de la seva mancança de metabolisme propi, els converteix en organismes que se situen en la frontera entre les estructures vives i les inertes.

Fig.9: Les cèl·lules procariotes formen el regne dels monera, mentre que la cèl·lula eucariota (amb algunes diferències) és la component de la resta dels 5 regnes en què estan dividits els éssers vius:, protista, plantae, fungi,i animals.

Tornar a l'inici


1.4.1. Característiques de la cèl·lula procariota

Els procariotes són el conjunt d'organismes unicel·lulars que constitueixen el regne dels monera, en el qual s'inclouen els bacteris, les algues cianofícies i els micoplasmes.


Fig.10: Cèl·lules procariotes

La principal característica de la cèl·lula procariòtica es l'absència d'una membrana nuclear que aïlle el seu ADN de la resta de la cèl·lula. El seu material genètic està constituït per una única molècula d'ADN bicatenari, circular i nu (no associat amb histones). Són cèl·lules molt més menudes i d'estructura molt senzilla ja que manquen de la major part dels orgànuls típics de la cèl·lula eucariota. Parlarem breument de les principals característiques estructurals dels bacteris:

Elements estructurals dels bacteris



La càpsula bacteriana és una capa gelatinosa formada per polisacàrids ii proteïnes. Presenta dues funcions: regulació dels processos d'intercanvi de substàncies i defensa front als anticossos, bacteriòfags i fagocitosi. Únicament apareix en alguns tipus de bacteris.
La paret cel·lular bacteriana és rígida i presenta una estructura i composició diferent a la paret de les cèl·lules eucariotes vegetats. El component fonamental és el peptidoglicà, que es pot considerar com una molècula gegant en forma de xarxa Manté la forma del bacteri i permet el pas d'aigua i ions al seu través.
La membrana plasmàtica presenta una estructura semblant a la de les cèl·lules eucariotes, tot i que varien algunes de les molècules presents. Les funcions bàsiques també són les mateixes. Una peculiaritat de la cèl·lula bacteriana és l'existència d'un conjunt de replecs membranosos interns que reben el nom de mesosomes. Els mesosomes incrementen la superfície membranal, s'uneixen al cromosoma bacterià i posseixen una gran quantitat d'enzims que regulen la replicació del cromosoma bacterià i processos metabòlics com la respiració cel·lular, fotosíntesi o fixació del N
2
Els ribosomes funcionen de la mateixa forma que en les cèl·lules eucariotes, però sempre estan lliures pel citoplama i tenen lleugeres diferències de composició i grandària.
Les inclusions són substàncies que la cèl·lula sintetitza en èpoques d'abundància, o bé són residus del seu metabolisme.
Els flagells són estructures de locomoció formades per fibres de natura proteica.

Fisiologia dels bacteris.

Funcions de nutrició
Els bacteris són cèl·lules molt heterogènies, ja que les diferents espècies poden dur a terme tots els tipus de metabolisme possibles. Alguns poden utilitzar-ne, facultativament, més d'un tipus en funció de les característiques ambientals.
Els bacteris poden ser autòtrofs (fotosintètics o quimiosintètics) , heteròtrofs (paràsits, simbiòtics, sapròfits), aeròbics o anaeròbics (estrictes o facultatius). Per a saber el significat d'aquests termes cal veure els apartats aspectes evolutius de les cèl·lules, tipus de metabolisme(tema 9) o el tema d'ecologia.
Funcions de reproducció
La reproducció bacteriana es realitza mitjançant bipartició (no mitosi), prèviament hi ha una duplicació del materils genètic. Els bacteris també presenten altres mecanismes, definits com a parasexuals en què intercanvien matrial genètic (seràn estudiats en el tema 14 de genètica)

Tornar a l'inici

 

1.4.2. Característiques de la cèl·lula eucariota


La cèl·lula eucariota està present en els altre regnes dels éssers vius, protistes (algues i protozous),metazous ( animals), metàfits (vegetals) i fongs.
La cèl·lula eucariota es caracteritza perquè el citoplama manifesta un grau elevat de complexitat i organització: el nucli, separat del citoplama per una membrana nuclear, conté 2 o més molècules d'ADN bicatenari lineal associat a histones, cosa que li permet empaquetar-se millor. El citoplama conté nombrosos orgànuls i sistemes de membranes com els mitocondris, cloroplasts, reticle endoplasmàtic, etc, que estableixen tota una xarxa de compartiments cel·lulars interrelacionats que es reparteixen les funcions metabòliques (compartimentació cel·lular); això permet més especialització i més eficàcia en la realització de les seues funcions (hi poden tindre lloc alhora reaccions contraposades en diferents estructures tancades de la cèl·lula).
Un altre tipus de diferències entre ambdós tipus de cèl·lules ve donat per l'estructura i funcionament del seu material genètic. Les cèl·lules eucariotes presenten una gran quantitat d'ADN, molt més del que necessiten per a la codificació de les seues proteïnes: una cèl·lula humana conté mil vegades més ADN que un bacteri, però sembla ser que únicament una xicoteta quantitat d'aquest (potser un 1% en les cèl·lules humanes) conté la codificació de les proteïnes que són produïdes (gens fragmentats: exons i introns). A més a més, les cèl·lules eucariotes presents als organismes pluricel·lulars presenten una gran quantitat de gens que poden ser inactivats (diferenciació cel·lular)

Tornar a l'inici

 

1.4.3. Comparació entre organismes procariotes i eucariotes

   PROCARIOTES  EUCARIOTES
 Organismes Bacteris, cianofícies, micoplasmes  Protistes, fongs, plantes i animals
 Grandària   1-10 mm de llarg   10-100 mm de llarg
 Metabolisme   Aeròbic o anaeròbic   Aeròbic (anaeròbic facultatiu)
 Orgànuls   Pocs   Nucli, cloroplast, mitocondri, etc
 ADN Circular en el citoplama; no combinat amb histones; sense separació de la resta del citoplasma  ADN linial, molt llarg i que conté gens fragmentats (exons i introns); associat a histones; organitzat en cromosomes i envoltat d'una membrana nuclear
 ARN i proteïnes   ARN i proteïnes sintetitzades al mateix compartiment   ARN sintetitzat i transformat al nucli; proteïnes sintetitzades al citoplasma
 Citoplasma Compartimentació citoplasmàtica escassa (mesosomes). Sense citoesquelet, corrents citoplasmàtics ni exocitosis Compartimentació citoplasmàtica desenvo-lupada (orgànuls membranosos). Citosquelet format per filament proteics; corrents citoplasmàtics; endocitosi i exocitosi
Divisió cel·lular   Per bipartició o per espores   Per mitosi (o meiosi)
 Organització cel·lular  Principalment unicel·lular  
Principalment pluricel·lular amb diferenciació de les cèl·lules









 

 

Fig. 12. Esquemes de la cèl·lula eucariota animal i la la cèl·lula eucariota vegetal

 

Activitat sobre la cèl·lula animal

Activitat sobre la cèl·lula vegetal

 



Tornar a l'inici


1.4.4. Aspectes evolutius

Hom creu que tots els organismes que viuen a hores d'ara sobre la Terra deriven d'una única cèl·lula primitiva nascuda fa ara uns 3500 milions d'anys com a resultat d'un lent procés evolutiu de les molècules orgàniques. Una fita important al llarg d'aquest lent camí evolutiu va tenir lloc ara fa 1.500 milions d'anys quan es va produir la transició des de les petites cèl·lules amb estructura interna relativament senzilla - procariotes-, fins les cèl·lules eucariotes, més grans i complexes, tal com les trobem ara als animals i les plantes.(veure apartat final de la teoria endosimbiòtica)
Les cèl·lules procariòtiques són simples estructuralment però diverses es del punt de vista bioquímic: hi ha espècies de bacteris que poden utilitzar com nutrients qualsevol tipus de molècula orgànica - hidrats de carboni, aminoàcids, greixos, etc- (heteròtrofs). altres són capaços d'aprofitar com a font de matèria el CO i el N2 de l'atmosfera (autòtrofs fotosintètics i quimiosintètics)
Els bacteris es poden dividir ràpidament per fisió binària: sota condicions òptimes una cèl·lula procariota es pot dividir cada 20 minuts i per tant originar 4.1010 cèl·lules (número semblant a la població humana mundial) en menys de dotze hores. Aquesta capacitat de reproduir-se amb rapidesa permet que les poblacions de bacteris s'adapten ràpidament als canvis ambientals mitjançant mutacions espontànies i selecció natural.
Les primeres cèl·lules que van poblar la Terra van ser problablement heteròtrofs que obtenien l'energia per fermentació de les molècules orgàniques presents a l'oceà primitiu (sopa primitiva) capaç d'alimentar aquestes estructures dotades d'un metabolisme rudimentari.
D'aquesta manera els components moleculars de la "sopa primitiva", no només van aportar els elements per a formar les cèl·lules, sinó que també van subministrar l'energia necessària per al seu manteniment i la seua autoperpetuació. Aquest aliment molecular però, començà a escassejar a mesura que anava creixent la població de cèl·lules heteròtrofes. Sota aquestes condicions, alguns organismes foren capaços d'utilitzar els àtoms de carboni i nitrogen (en forma de CO
2 i el N2) de l'atmosfera, la qual cosa els va atorgar un clar avantatge evolutiu. CO2 i N2 són molt abundants, però també són molt estables. Es necessita doncs una gran quantitat d'energia, així com un gran nombre de reaccions químiques complexes per transformar aquestes molècules en molècules orgàniques.
En el cas del CO
2 el mecanisme que va aparéixer fou la fotosíntesi, procés en el qual s'aprofita la radiació solar com a font il·limitada d'energia per a la conversió de CO2 en compostos orgànics com la glucosa. Aquest procés va modificar, a més a més, la composició de l'atmosfera terrestre, a causa de l'aparició d'una gran quantitat d'O2 (producte residual de la fotosíntesi) que s'hi acumulava progressivament. A partir d'aquest oxigen es va formar l'ozò, un derivat triatòmic que es forma per acció de la radiació ultraviolada i les descàrregues elèctriques sobre les molècules d'O2 .
No obstant això, l'oxigen residual de la fotosíntesi es va anar convertint a poc a poc en un verí mortal per a les cèl·lules ja que els seus mecanismes de fermentació anaeròbia eren destruïts per aquest gas. Molts d'aquests organismes anaeròbics van desaparéixier; altres van refugiar-se en zones innaccesibles a l'oxigen i han pervingut fins ara. Un pas evolutiu revolucionari va ser la utilització metabòlica de l'oxigen que fou utilitzat per les cèl·lules per extraure més energia dels aliments mitjançant un procés anomenat respiració aeròbia, que desprén CO
2 com a producte residual.
Quan es van acabar les reserves orgàniques de la sopa primitiva aquests moderns heteròtrofs aerobis van "aprendre" a obtenir nutrients de les molècules sintetitzades prèviament pels fotosintetitzadors. Aquests dos tipus cel·lulars van anar evolucionant conjuntament i han sabut reciclar els productes residuals dels seu metabolisme: els heteròtrofs utilitzen la pol·lució fotosintètica (oxigen) mentre que els fotosintètics n'aprofiten el CO
2 .

La vida és, doncs, un fenomen qui sap si inevitable en les condicions inicials i és, alhora ., irrepetible, ja que quan va aparéixer a la Terra, va modificar l'atmosfera del planeta i va destruir les condicions ambientals que havien fet possible la seua pròpia aparició.


- 4500 ma Formació de la Terra
-3500 ma Primeres cèl·lules. Predomini dels bacteris procariòtics
-1500 ma Aparició de les cèl·lules eucariòtiques
-570 ma Explosió cambriana. Sorgiment dels éssers pluricel·lulars

Fig.13: Breu història de la vida en la Terra.

 

Teoria endosimbiòtica

Un altre tipus d'estratègia per sobreviure als canvis de composició atmosfèrica fou la que tingueren diferents organismes anaeròbis que s'associaren de forma íntima amb un tipus aeròbic de cèl·lula, vivint ambdues en simbiosi. D'aquest procés d'associació de diferents cèl·lules es pensa que va sorgir la cèl·lula eucariota.
En la dècada dels '80, Lynn Margulis proposà la teoria de l'endosimbiosi per explicar l'origen de mitocondris i cloroplasts. segons aquesta teoria una gran cèl·lula procariota englobaria altres cèl:lules procariotes menors, fa ara -1500 ma.


Fig.14: Origen de la cèl·lula eucariota per endosimbiosi

Els mitocondris mostren moltes semblances amb els organismes procariotes pel que fa a la seua grandària, forma, ADN i tipus de reproducció. Sembla probable que les cèl·lules eucariotes siguen les descendents d'organismes anaeròbics primitius que sobrevisqueren en un món qua havia canviat a ser ric en oxigen, mitjançant la incorporació de bacteris aeròbis. En lloc de digerir aquests bacteris, els van mantenir i alimentar ja que aquestes estructures tenien la capacitat per a consumir l'oxigen atmosfèric i produir-hi energia. Evidentment no podem demostrar d'una forma absoluta que allò va tindre lloc realment però alguns microorganismes actuals indiquen que aquesta seqüència evolutiva és factible: l'ameba Pelomixa palustris, no té mitocondris sinó que conté bacteris aeròbics en relació simbiòntica permanent. D'una manera semblant els actuals cloroplastos de les cèl·lules eucariòtiques fotosintètiques provindrien de l'associació simbiòntica de bacteris fotosintètics i cianobacteris

Tornar a l'inici

Index general de la cèl·lula