Satuari de la Mare de Deu de la Salut

Aquest satuari està situat al Nord-Est de la ciutat de Sabadell, en lloc dominant, prop del nucli urbà, i que ha donat nom al barri del Poblenou de la Salut, edificat sota seu. Sembla que correspon al primitiu poblat ibèric d'Arraona. La devoció a la Mare de Deu de la Salut ha reemplaçat l'antiga dedicació a Sant Iscle i a Santa Victòria, que era la capella que hi existía des del segle XIII, conservada encara sense culte, al costat de l'hostal. S'hi construí un llatzeret el segle XVI. Segons la tradició, un hermità hauria trobat una imatge de Santa Maria a la font de la Salut, que vessa a la riera de Canyameres, la qual hauria estat traslladada a un altar lateral de la capella de Sant Iscle. La seva devoció és constatada des del 1652 i tenia administradors propis des del 1696. El consell de Sabadell, el 1697, féu vot d'assistir-hi cada any el segon diumenge de maig en processó, origen de l'aplec actual. El 1845 es féu una imatge nova i el 1876 s'inicià un nou santuari, acabat per l'arquitecte Miquel Pasqual el 1882. És un edifici neogòtic, enriquit constantment i envoltat de la casa dels ermitans i uns jardins que ara són un parc de la ciutat. La imatge de Santa Maria fou coronada canònicament el 1947. És lloc de molta devoció.

Santuari de la Mare de Deu de la Salut.

L'aplec de la salut

    A la serra de Sant Iscle, sobre una antiga estació romana, hi havia en el segle XI una ermita dedicada als màrtirs Iscle i Victòria.
    Quan, en els segles XVI i XVII, molts ciutadans de Sabadell es veieren afectats per la pesta, l'ermita es concertí en lloc d'allotjament dels malalts. Així començà la veneració als màrtirs i a l'ermita.
    Es diu també que al segle XVII, un hermità, trobà a la fonnt que hi ha prop de l'ermita (Font de Canyameres) una imatge, que col·locaren en una capella de l'ermita i a la qual tothom anà agafant estima poc a poc. El 1697, es declarà patrona de la vila la imatge de la Verge de la Font de la Salut, que és com l'anomenaven, i el 1882, s'edificà un altre santuari.
    Anà creixent la devoció i s'hi feren peregrinacions particulars per motius de salut, tot i que, ja desde 1578, se'n feia una de general el dia 17 de novembre, festa dels màrtirs.
    El primer aplec de l'ermita fou el 1696, i s'anomenà així perquè la gent o era només de Sabadell, sinó que en venien de molts pobles i s'aplegaven tots units per la mateixa devoció. Anys després, la celebració s'allargà i es declarà el dilluns també festiu.
    El segon diumenge de maig, Sabadell s'omplia de forasters. De bo matí, una fila de carros envaïa tots els camins que venien i anaven a alguna part del Vallès, i també la carretera de Barcelona. Tots feien via cap a l'Aplec.
    L'esplanada de la Salut i la font eren plenes de gent jde tota condició. L'Aplec era una de les festes més grosses que es celebrava, i a més tenia molta anomenada per totes les viles u pobles de la rodalia.
    Tothom s'instal·lava prop de la font o del pla d'en Canyameres on igualment hi havia barraques i taules per la venda de comestibles, vi i el tradicional torrat (pasta de baixa classe). També tot un seguit de parades de joguines, xiulets, pipes, cacauets, trompetes, pomes ensucrades... Un cop s'havien aposetat, començaven a preparar un "petit" esmorzar a base d'unes bones botifarres i costelles a la brasa, que es feie allà mateix, i pa amb tomàquet i truites. I per beure, vi clar o negre.
    Mentrestant, arribaven els gegants i els nans i es formava una gran gatzara, perquè entre l'acompanyament de músics qe aquests portaven -acordió, cartanyoles, bandúrries-, qui ballava al so d'un pandero i els qui cantaven goigs dins de la petita capella (molt ruïnosa i plena d'ex-vots), tot plegat produïa u soroll d'allò més cofós i inharmònic.     Cap al migdia molts començaven a preparar un suculent arròs en un fogó de tres pedres, mentre que els fadrins i les noies ballaven algunes sardanes acompanyats per la cobla i, així, es feien venir la gana, a la vegada que aprofitaven -amb l'excusa del ball- per agafar la mà del qui o de la qui més goig els feia.
    Acabades les sardanes, calia anar a buscar aigua a la font i començar aviat el dinar: que l'arròs es cova! El primer plat atipava gairebé a tothom; els més farts, però havien de torrar-se unes bones llesques de pa i uns considerables talls de carn. En acabar, l'un geia per aquí, i l'altre per allà, perquè amb el sol, venia la madra.
    Cap a les quatre. era l'hora del partit de futbol, que alguns tenien esma de jugar.
    La quitxalla anava jugant a les coses de sempre: a geps amb una pilota de fil de llana, a cavall fort, a la corretgeta, a la col, al joc del mut, a cites, a plantats, a rumaní-romanà, a saltar i parar, a arrencar ceves, a la llebreta, a conillets, a la gallina policana, a xancarro, a noros i cristians, a la puput, o estàs caput?... i aixó seguien fins a l'hora de plegar.
    Aquest dia el carrer de la Salut estava guarnit d'una banda a l'altre amb pins plantats el dia anterior.
    En aquell temps, els boscos eren espessos i calia aclarir-los per a treure'n els conills i guineus que s'hi amagaven. Cada casa pagava sis rals pels dos pins que, en acabar l'Aplec, eren seus.     Els carros de forasters que havien vingut per l'Aplec paraven gairebé tots a la vila a prendre's un cafè. Quan va ser construït el pont, molts es quedaren a mig camí, per que al seu costat varen obrir una cantina, la de Can Titoles. Es tractava d'una mena de cobert o es podia menjar i beure i era molt coneguda per tots els qui treballaven a les fàbriques o molins que hi havia a prop del Ripoll. La seva millor propaganda era que per pocs diners servie berenars amb amanides, sardines, arangades, botifarra,... i sobretot, era famosa per la menjada de cargols amb all-i-oli que s'hi podia fer.
    La nit de l'Aplec (la nit del diumenge) hi havia el millor ball de l'any a totes les sales. Per dos rals es ballava amb bona orquestra. Les sales eren sempre plenes. El ball era una de les coses que més agradava al jovent, tot i que, en aquest dia hi anava tothom. Hi havia mestres del ball que ensenyaven el vals, la polca, el xotís, i la masurca. Per ballar l'americana no era ecessari cap mestre.
    Les noies, als balls als quals les deixave anar, entraven en colles, si no era que les acompanyava la mare, l'avia o algua persona que es fes carrec d'elles.
    El dilluns es celebrava la festa dels ocells. Els concursants passaven pels carrers acompanyats per l'orquestra i anave a rebre les comissions que venien d'Olesa, Manresa, Monistrol, Sant Andreu... tot portat gàbies tapades, perquè els ocells no s'escapéssin.
    Els acompanyava la cobla fina al "tablado", que era al carrer de la Salut. Allà, alçaven un empostissat des d'on s'arbitrava la competició i també era on es concedien els premis als millors ocells cantaires i on es discutien els que hi prenien part (els amos dels ocells, es clar!).
    Els ocells cantadors eren gairebé tots cecs, perquè hom creien que així cantaven millor (i s'erraven). Per això, els seus amos els cegaven amb una agulla de foc als ulls.
    "la Pajaril sabadellense", ha estat ua institució que sempre ha gaudit de molta fama entre els entusiastes dels ocells de molts punts de Catalunya. Fa molts anys ja es va celebrar el seu centanari.
    A la una de la tarda hi havia el magnífic "ball de matí", que era un dels més bonics i alegres, perquè hi havia llum solar, qe donava als vestits uns colors extraordinaris. Allà hi hanaven els joves que cercaven xicota i les noies, com sempre, acompanyades d'algú de la família. Moltes persones s'hi aturaven: havien sortit a prendre el sol, que pel maig ja escalfa, i a veure els arbres i les flors que per aquesta època són tan boniques.
    A la tarda, al cafè, hi havia vendes d'ocells entre copa i copa, i se'n compraven a uns preus realemnt exhorbitants (per l'època: 80 pessetes).
    I, a la nit, ball altra vegada, fins a les quatre de la matinada. I es clar, el dimarts era gairebé un altre dia de festa, que s'aprofitava per mandrejar i dormir. Això, molts obrers o podien fer-ho; per això, el ball de nit, normalment, era el que anaven les persones amb diners, i era la ocasió que aprofitaven per estrenar el vestit de "festes" de primavera.
    Durant les festes de l'Aplec, els barbers no donaven l'abast a arrissar els caps dels nois per tal que poguessin lluir un pentinat a la moda, al ball. Els "senyors", seguien anant-hi per tal que els retoquessin el bigoti o la barba, perquè cal saber que, els homes, en aquell temps, duien tots pèl a la cara: bigoti, mitges patilles, pera, barba,... Les cares afeitades feien de presidiari.
    Per l'Aplec, tothom era ric. La gent es gastava els diners en qualsevol cosa, des dels cafès fins a les sales de ball o altres distraccions, i no val parlar de les afartades de menjar que també es feien.