EL CABUSSET, EL CABUSSÓ COLLNEGRE I EL CORB MARÍ:
Els tres ocells anteriorment anomenats, són tots ocells relacionats amb el medi aquàtic. Els dos primers els tractarem en el mateix apartat, ja que pertanyen al mateix grup (podiceps); però, el fet de la seva desigual presència a Linyola ens obliga a dedicar més espai al cabusset. Pel que fa a l’altre ocell que tractem, el corb marí gros, val a dir que és un ocell en expansió des del Segre i en conseqüència s’ha detectat la seva presència a la nostra vila; fet pel qual el tractarem.

El cabusset (Podicers ruficollis) // capbussó
Ocell d’uns 30 cm, té les plomes de tot el cos de color marró fort, excepte el coll que és de color rogenc. El seu bec és fi, es capbussa amb facilitat i neda per sota l’aigua àgilment i durant cert temps; té una figura arrodonida i poc gràcil.

Viu en basses de reg, estanys, pantans, rius, llacunes i llocs amb suficient aigua per poder nedar. A l’època de cria se’l pot trobar en basses amb abundant vegetació. El cabusset està tot l’any en basses molt concretes de la nostra vila on fins i tot, hi cria.

S’alimenta d’invertebrats que troba sota l’aigua, tot i que no menysprea els peixos petits.

Si hem de buscar aquesta espècie a Linyola, haurem d’anar fins a la petita bassa que hi ha vora l’Estany d’Ivars i algunes basses de reg circumdants, tot i això, durant alguns hiverns es pot veure el cabusset al Pantà del Blanc o al Pantà del Barranc. No ens cansem de repetir que
aquesta era una espècie observable, tant al Clot de la Llacuna com a l’Estany d’Ivars.

És un ocell hivernant a les nostres terres, puja pel Segre i fa algunes incursions cap a l’interior, motiu pel qual el trobem a Linyola, ocasionalment. S’alimenta de peixos, un fet curiós és que al Japó l’utilitzen per pescar tot lligant-li una corda al coll perquè no s’empassi el peix.

És difícil de veure a Linyola, es pot veure per la vall de l’antic Estany d’Ivars, o també per pantans com el del Blanc, els de la Torre Calbet, o com aquest hivern, al pantà del Barranc
on una persona de la vila en va veure un amb l’ala trencada. Habita basses i pantans on val la pena estar atents si el volem veure, tot i que, també el podem veure volant, que el distingirem pel seu vol en grup i en forma de “V”. És un ocell a tenir en compte la seva evolució, sobretot si es recuperen algunes basses o estanys.

Jordi Soldevila i Roig
 

Fa pocs dies vaig escoltar, de resquitllada i per la tele, que en una localitat catalana –quan vaig parar atenció ja havien dit el nom– havien lligat el projecte de la depuradora d’aigües residuals amb la creació d’un petit llac ecològic aprofitant la sortida de l’aigua neta. Es veu que l’experiència està essent un èxit i el nou espai ja s’ha convertit en un lloc de refugi per nombroses aus i en un lloc de pelegrinatge pels que estimen la natura.

Al nostre poble, com tots sabeu, s’està duent a terme el projecte de la depuradora (camí de Bellvís) però, que jo sàpiga, no contempla pas cap actuació semblant a l’esmentada i tampoc crec que ningú l’hagi demanada. Potser és massa tard (però llegeixo a “L‘ajuntament informa” del núm. 116 de BARRET PICAT que la “planta depuradora ocuparà 9000 m 2 ja que així es podrà preveure reserva d’espai per a futures ampliacions”), però he volgut deixar caure la idea... mai se sap.

La idea que em neguiteja de fa anys, que busca incansable assolir una forma concreta, és, de fet, la de recuperar un pantà-petit llac amb caire lúdic-ecològic. Dic recuperar perquè Linyola havia tingut un espai que s’atansava a la idea que m’empeny a escriure aquestes paraules: el Clot de la Llacuna. Malauradament, ja fa uns 20 anys que van esborrar aquest lloc del terme –trist aniversari– i ara cal mirar cap al futur.

I, mirant al futur, l’esperança que tinc és que tiri endavant el tema de la concentració parcel·lària i amb ella, la construcció de nous pantans.

Crec que avui dia hi ha prou sensibilitat i sentit comú com per a no concebre aquests futurs pantans exclusivament com a dipòsits de reg. Cal aprofitar-los per a enriquir l’entorn, per arbrar espais pelats, per fer llocs de referència pels linyolencs. Cal pensar-los i dissenyar-los amb visió professional i sentit ecològic.

I, mirant al futur, el somni que tinc és que el jovent, les noves generacions que pugen, es preocupin de la terra (no només de treure’n una productivitat, diners), dels arbres, de les aus, de la vida... I que sàpiguen fer sentir la seva veu i demanar, exigir si cal, els espais màgics que ens
pertoquen, que ens apropen a la natura, al sentit de la vida
 

Jaume Balcells i Palou