Cada dotze d’octubre l’Estat Espanyol celebra la festa de la Hispanitat, és a dir, la festa dels genocidi i expoli americà, la festa de la Gran Espanya, aquella que té segrestats els diversos pobles de l’Estat i que els oprimeix amb el beneplàcit de les classes dirigents d’aquests pobles. La cirereta que culmina el pastís, la posen les forces armades, que celebren la seva efemèride just aquest dia. Doncs, són justament aquestes forces armades les que han de garantir, sota el maquillatge constitucional, la premisa franquista de l’Espanya “Una, Grande y Libre”.

Per altra banda aquesta Hispanitat té encara un sentit real en la pràctica sobre els pobles de l’antic Imperi on mai es ponia el Sol. Actualment, els nous conqueridors de la Castella dels Reis Democràtics han redescobert Amèrica on han desembarcat amb les seves multinacionals, tot continuant l’espoli dels pobles llatinoamericans, amb la permissivitat dels criolls que tornen a estar al servei de la mare pàtria. Aquest és un bon motiu pels pesos pesants de l’economia espanyola per rememorar la troballa de Colom.

Finalment, si la qüestió no fos prou difícil, cada dotze d’octubre un grup de feixistes espanyols ens vénen a recordar que els Països Catalans estan presoners de l’Estat Espanyol. A més, aquests actes es donen amb la complicitat de les institucions espanyoles que permeten aquest tipus d’actes, unes institucions on trobem els hereus directes del règim feixista anterior.

Per tot això, creiem que el dia dotze d’octubre no hi ha res a celebrar i convidem tothom a rebutjar aquesta festa que atempta contra la humanitat i els seus drets, i en particular contra el poble català.

Manel L., Robert P., Jordi S.
Membres de l’Assemblea L’ESPENTA
 

Un dissabte de setembre, a casa fem una celebració, i convidem a dinar a unes amigues i als seus marits. Tots som de Linyola. Després de dinar, fem la tertúlia, els homes se’n van a la sala... nosaltres parlem de tot... sota la tauleta del televisor hi ha uns BARRET PICAT. Veiem en el núm. 126, un article sobre les places del poble i cap de nosaltres ha estat mai a la nova plaça del Sitjar... Hi decidim anar a donar un tomb.

Mentre ens passegem, parlem de les baralles polítiques, que hi hagué per conservar un lloc, o els dos alhora, alguna diu que ha sentit que sobre la primera part del sitjar –la de més a prop del poble– hi ha un plet contra l’ajuntament, d’una persona que se’n considera propietari, però no sap ben bé perquè, que ho va escoltar com ho explicaven en una botiga.

Ja hi som, som a la plaça del Sitjar. Ens agrada, la visitem, veiem el doll de l’aigua. Ens recordem que allò era un espai deixat de la mà de déu, un racó, i ara s’hi pot anar a passejar, veure les sitges i prendre la fresca. Potser falta alguna cosa, però l’espai és bonic i acollidor. Fa un quart que hi som, quan escoltem el soroll d’un camió –amb dues carrosses enganxades– que avança a gran velocitat... la polseguera que alça és increïble... quan arriba a l’altura de la plaça, comença a frenar... la polseguera ens cobreix i ens encega... ni ens veiem a nosaltres mateixes... –Quina vida la dels veïns que viuen en aquest carrer–. Quan acaba de marxar, sentim el soroll d’un altre camió... marxem de la plaça tan de pressa com podem...

Segurament la tornarem a visitar, però no serà fins que el carrer no estigui engravat. La plaça no podrà fer el seu servei fins que el carrer no estigui arreglat. Esperem que des de l’ajuntament s’actuï el més ràpidament possible.

Maria i tres firmes més
 

Sr. Director:

Em preocupa la visió que tenen els joves de la guerra –en general– de l’Afganistan –en particular–. No arriben a comprendre el que ha passat i el que passa. Tampoc poden entendre, el que és la vida dels refugiats, de centenars de milers de persones, amb l’única ocupació dels caps de família de fer que els “seus”, puguin menjar almenys un cop al dia. Estem tan lluny d’aquest món... i el cas és que només parlen de ruqueries i la guerra, ha portat molts comentaris per part de la gent adulta contra els magribins –que viuen entre nosaltres i que són legals–. Els qui tenen els papers en regla no tenen de tenir cap problema de viure entre nosaltres, ara, però es podrà aprofitar el moment per fer fora de Catalunya, a tots els qui no tenen papers, o als qui no se’ls renovi i es castigui durament als empresaris que els exploten. (Diuen que passat l’Ebre, i només per posar un exemple, els empresaris de Múrcia en volen molts de sense papers, i com que recolzen al PP, allí mai els passarà res...)

AGUR
 

Els governants mediocres confien en les armes més infectes per exercir el seu poder. No en tenen d’altres. Una d’aquestes armes és, per exemple, el xantatge. En les associacions i entitats d’àmbit cultural, el xantatge pren la fesomia d’una mena de suborn. Si no els fas el joc o els critiques, constructivament i tot, et retiren o et rebaixen la subvenció oficial. Si, per contra, els fas la garagara, et destinen una part dels miserables quatre euros ¾europeus tan sols d’una cara¾ que dediquen a la cultura. Fins i tot, hem sentit dir que, segons quin polític tibat, es creuria amb el dret ¾si pogués¾ d’esborrar del mapa cultural (tan migradet!) determinats col·lectius, perquè, simplement, han gosat mostrar-se crítics. Els dol, als nostres polítics, la crítica. Tenen tan poca imaginació que tot s’ho prenen a la valenta.

Ben mirat, la censura pren moltes formes. N’hi ha d’introspectives: les que les ments dels creadors s’autoexigeixen com una flagel·lació. És una autocensura dictada per la por. N’hi ha d’altres d’externes: les provinents del poder. Aquestes darreres són tan o més subtils que les primeres. Els diners públics determinen una gamma pintoresca de censures. Hi ha governants que censuren per mitjà del silenci o la indiferència. Si parlessin, val a dirho, farien evident la seva estupidesa. No saben ni defensar-se públicament. Ho fan tot de sotamà: acostumats a les males arts de l’engany, tan sols s’estarrufen quan s’ha de figurar. Tot és meravellós. Davant dels problemes, prefereixen fer-se els sords i els muts. O canviar de tema. Tot això ho fan, no podem pas negar-ho, amb el consentiment dels qui es deixen governar per aquesta gentussa.

Quina és l’estratègia dels qui governen de manera fraudulenta? Doncs, en síntesi, consisteix a aparentar que fan un servei a la comunitat. En realitat, únicament actuen moguts per interessos personals (d’entrada, molts, si no els paguessin un tant o no en rebessin determinades prebendes directes o indirectes, s’estimarien dedicar-se a altres tripijocs). Les seves accions de govern –és un dir– són meres cortines de fum: el que els esperona de veritat, en exclusiva, és l’interès que en poden treure. El que pugui passar al poble o a la ciutat que malgovernen els importa un rave. Com tampoc no s’esforcen gens ni mica a millorar les condicions de vida social, cultural, ambiental de la gent? Es pot tolerar tant de menyspreu? En definitiva, el govern de veritat deuria ser indestriable de la bona ètica i els nostres governants demostren, un dia sí, l’altre també, que no en tenen ni un borrall.

Una que no està contenta