Aquest setembre ens ha arribat una de les pel·lícules més esperada dels darrers anys, tant per part de la crítica com del públic, ens referim a A.I. Intel·ligència Artificial, del Steven Spielberg, o hauríem de dir del Stanley Kubrick? Ha estat tan esperada per diferents factors: és la darrera pel·lícula del Spielberg i això és tot un esdeveniment mundial, la idea, la història del film era del malaurat Stanley Kubrick, i hagués estat la seva pròxima pel·lícula si no hagués mort tan sobtadament. Per tant hi havia molta curiositat per saber com seria una pel·lícula del Stanley Kubrick, “vampiritzada” per l’Spielberg.

També hi havia curiositat per saber si seria una pel·lícula “Spielberg” o “Kubrick”; s’ha de tenir en compte que els dos directors són absolutament diferents, no tenen res en comú.

Spielberg és tot un prodigi (si voleu podeu utilitzar la paraula Geni) dirigint històries més o menys “tendres”, se l’ha acusat de ser un director massa “dolç” i “encaramel·lat”, i que les seves pel·lícules són massa planes i  lineals, fins i tot de ser massa infantil, però pocs directors com ell saben quines tecles tocar per fer-nos emocionar i pocs saben els secrets del cor humà tan bé com ell, es podria dir que és un home que dirigeix amb el cor, és un director “emocional”. A mes té el recolzament de tota la indústria de Hollywood (és jueu, ja sabeu), de la crítica i del públic, sobretot del públic, algunes de les seves pel·lícules han estat les més taquilleres de la història.

Bé, el reconeixement de la crítica el va començar a tenir després de l’estrena de “La lista de Schlinder”, ja que abans el maltractaven bastant. I té certa gràcia, però A.I. precisament no ha estat una pel·lícula molt taquillera, degut en part, al recel dels seguidors d’ un i altre director a saber el que es trobarien.

Kubrick és tot un prodigi (si voleu podeu utilitzar la paraula Geni) dirigint, però tot el contrari que Spielberg. Va ser un director massa fred i distant, era un home amb un geni i un caràcter terrible, calculador i perfeccionista al màxim, les seves pel·lícules eren milimètriques, quasi matemàtiques, també era un home meticulós fins a límits excessius; per rodar cada pel·lícula s’hi passava entre la preparació, el rodatge i el muntatge, entre 5 o 6 anys, fins i tot més, però no passava ni cinc minuts promocionant la seva pel·lícula o fent rodes de premsa. Se’l va acusar de ser massa “fred”, la seva obra, en general, estava desproveïda de “cor”, “d’emoció”, era un director “cerebral”, i ell ho sabia que tenia “anèmia d’amor”, per això, potser, la seva pel·lícula preferida era E.T. del seu admirat i íntim amic Spielberg i a ell li va confiar l’herència de A.I.

Bé, per cert, de la pel·lícula, s’aprofita tot. És un conte, una faula, amb una barreja de La Blancaneus i diferents contes, i sobretot de Pinotxo. La història és molt senzilla/difícil d’explicar; un nen robot és programat per estimar eternament als seus pares, però el problema és quan els pares al qual ha estat lliurat, no l’estimen. La màxima il·lusió del nen, llavors, és tornar-se un nen de veritat com el Pinotxo. La pel·lícula és això i molt més, moltíssim més. La primera part és totalment kubrickiana, fosca i tenebrosa (com Spielberg mai havia estat), la resta és totalment Spielberiana, amb un final totalment seu. Per tant els seguidors d’un i altre director no poden estar decebuts.

És una pel·lícula, en definitiva, que si això fos un diari on ens dediquéssim a posar estrelletes a les pel·lícules, a aquesta en comptes de cinc estrelletes, li posaríem les lletres G.L. (gran luxe) com en alguns hotels; tot un plaer, de veritat.

Si us plau aneu a veure-la i ja m’ho explicareu. Ja sabeu que el cinema no s’entén, se sent i això és cinema de veritat, en estat pur.

ANHEDONIA