L’exili, diu en Pompeu Fabra al seu diccionari, és una pena que consisteix a fer sortir algú de la seva pàtria amb prohibició d’entrar-hi. Obligació de viure fora d’un lloc, lluny d’una persona que hom enyora. Sojorn obligat fora de la pàtria. Aquesta definició global ens dóna tots els aspectes lingüístics de la qüestió però, és clar, un diccionari per molt normatiu que sigui no farà una extensió humana del terme.

Suposo que de linyolencs arreu del món n’hi ha hagut i encara n’hi deu d’haver una bona colla. Exiliats n’hi han hagut de tota mena, per raons polítiques, per raons econòmiques o per raons purament personals. L’oncle Anselm, republicà i catalanista, va haver de fugir de la repressió de la posguerra i es va refugiar a Xile on cada 11 de setembre provocava la incredulitat dels seus veïns que veien una senyera estranya quatribarrada penjada al balcó de casa seva. L’oncle Anselm fou el prototip de l’exiliat polític fidel als seus orígens i a les seves conviccions. Hi ha un altre tipus d’exili, una expatriació mig forçada i mig natural on al cap del temps les raons que varen incitar les persones a establirse en terres llunyanes s’esvaeix com una boirina exposada al Sol. Aquest fou el cas d’en Jaume Palou i Martí i de la Teresa Pinyol i Pedrós, fills de Linyola.

El Jaumet i la Tresina de França, com així s’els identificava, cada any a l’estiu feien les maletes i es llençaven amb els fills en un viatge tan pesat com interminable que els conduïa al seu poble, a la seva terra, als seus orígens, a les seves arrels.

En Jaume arribà al cor de la Bretanya francesa a un poble anomenat Pontivy a finals dels anys vint. Podem fàcilment imaginar aquell nen preadolescent que anà a l’estranger per treballar sota les ordres d’un altre linyolenc expatriat que havia fet fortuna amb el comerç. Podem fàcilment imaginar aquell vailet seriòs i un xic introvertit remenant caixes i posant gènere als prestatges d’una tenda d’ultramarins vestit, potser, amb una bata blava. De sobte en Jaume es trobà en un país més que estranger, estrany, on la norma no era el Sol sinó la pluja, on la gent parlava una llengua incomprensible que quan no era francès era bretó, un noiet que nomès podia comunicar amb l’amo del lloc on treballava de Sol a Sol o per ésser més escaients, de pluja a pluja. Una petita ciutat provinciana de granit, humida, constantment xopa , freda i llunyana, sobretot llunyana de tot el que coneixia i anyorava. Lluny dels pares, dels germans, dels amics de l’escola o del veïnat amb els que podia jugar a patacons o a empaitar-se pels carrers. Lluny del secà de l’Urgell, dels camps plens de camamilla, del paisatge capritxós de colors que canvien segons l’estació de l’any. A Pontivy imperava la monocromia de la terra verda, la llum atlàntica, elèctrica i viva que s’infiltrava en un cel carregat, esponjós i opac.

Aquest nen es va fer gran i amb molts esforços aprengué per si mateix la llengua d’aquella gent estranya. En Jaume Palou es convertí en “Monsieur Jacques” i a la meitat dels anys trenta conegué a la neboda de l’amo que anà a passar una temporada amb la seva família de França. La Tresina va deixar darrere d’ella un país republicà, ple d’esperances, entusiasmat. Al cap de poc temps que la Tresina era a França el feixisme imposà la llei del més fort, del més sanguinari, del més inhumà. En Jaume va ser considerat desertor i la Tresina es trobà exiliada i indocumentada. El destí els va unir. Dos linyolencs de cor i d’ànima que uniren el seu enyor, el seu desarrelament i també les seves il.lusions. 

Els que per nosaltres eren el Jaume de cal Pantonet i la Tresina de cal Pere-Bep foren Monsieur et Madame Palou (pronunciat a la francesa: Palú). Tingueren dos fills als que varen saber inculcar i transmetre l’afecte i l’orgull dels seus orígens. Casa seva fou també la casa de tothom amb les portes obertes, el plat a taula i les interminables converses on un dels temes principals era inevitablement la seva terra, el seu poble. La Tresina, parladora, riallera, dinàmica, coqueta i generosa, el Jaume, posat, intimista, reflexiu i erudit però amb un gran sentit de l’humor, són dos personatges entranyables i carismàtics que tots els que hem tingut la sort de conèixer-los no oblidarem mai.

Josep Pinyol i Vidal
 

Alguns fragments publicats per mi al·ludint a la serra d’Almenara, des de l’any 1990 (l’any de l’estrena):

— “Les més de vint carenes alineades de la serra d’Almenara, situades al nord de Bellcaire, constitueixen un conjunt (sèrie) minimal-repetitiu.” (“Identitat minimal”, 1990).

— “No hi ha dubte que, des de fa molt de temps, la serra ha estat un lloc d’esbarjo i plaer per als bellcairencs (excursions escolars, passejades al canal i petits pantans que es troben abans d’arribar-hi, etc.), però, també, un lloc summament explotat i oblidat: les extraccions de pedra que han servit per aixecar moltes parets i cases del poble, els petits abocadors incontrolats i, més darrerament, l’abocador municipal d’escombraries, primer, i d’enderrocs, després (un perfecte espai d’usar i tirar, si se’m permet l’expressió).” (“Grocs, blancs i blaus/ 46”, 1995).

— “Com a creador independent, com a poeta (lliure), vull que, en un acte senzill, les cendres resultants de la meva incineració siguin llençades al vent de la serra d’Almenara, des del Morinyol, a l’indret on se situa el vèrtex geodèsic de l’Instituto Geográfico Nacional –pilar de color blanc–, al terme de Bellcaire d’Urgell.” (“A la serra d’Almenara”, 1998).

— “Desgraciadament, la serra de Bellmunt –i el conjunt de la serra d’Almenara– és un espai que no gaudeix de protecció legal suficient.”  (“La Font Amarga”, dia 10 d’octubre de 1998).

— “Per què les institucions locals i comarcals han deixat escapçar, a l’alçada del poble de la Ràpita, una carena sencera de la serra d’Almenara? Quin país tan pobre i anormal és aquest?” (“Noves preguntes i respostes”. Inèdit).

— “Vós sou Riella i l’Espai Guinovart, la serra d’Almenara i tot el que representa –els dos ho sabem bé.” (“Al mestre Guillem Viladot”, dia 26 de desembre de 1998).

En aquesta vida, cadascú ha de complir amb la seva obligació ciutadana: el pagès amb el camp, el carter amb la carteria... el poeta amb la poesia. Sempre he cregut que, en el fons, la societat i les institucions menyspreen la cultura i els seus creadors. Positiu o negatiu? El meu Rh (sanguini) és positiu.

“Encara que ja res pugui retornar l’hora 
de l’esplendor damunt l’herba, 
i de la glòria de les flors;
no cal pas que ens afligim per tot plegat,
perquè sempre, sempre, sempre...
la bellesa subsisteix en el record.”
(John Keats).

Joan Borda
 

— Fa estrany que hàgim arribat a una degeneració tan gran, però és probable que exagerem la nota. Al capdavall, de corrupcions, sempre n’hi ha hagut i no és pas nou que n’hi hagi ara. El problema és que, passi el que passi, sempre hi surt guanyant la ideologia més carca. Imaginem-nos que ens proposem de demostrar que vivim en el millor dels mons possibles, com acostumen a fer els qui manen. Tot és perfecte, doncs. La realitat quotidiana fa veure que no és pas així i el contrast entre l’optimisme i els fets ajuda a les conversions més flagrants: tot aquell que té una propietat —permeteu-nos el sil·logisme— és o té tots els punts per ser un conservador de pedra picada. Si, al contrari, ens proposem de demostrar que vivim en el pitjor dels mons possibles, com fan els apocalíptics, els esdeveniments darrers confirmen aquesta visió tan pessimista i, evidentment, tan antidemocràtica. Els qui estan a l’oposició no aspiren a gran cosa més que a manar. I aquestes ambicions tan altes causen una tristesa escèptica, visceral.

— «Jo sóc racista» —ens diu la gent, sense complexos. De fet, hi ha més d’un que, si pogués, tindria uns procediments molt expeditius per demostrar que el seu racisme pot tenir conseqüències pràctiques palpables i nefastes, com ara un joc d’hòsties o un assassinat polit. És una qüestió de grau, presumiblement de valors, per bé que, vist que això ja no s’estila, tampoc no passa res. Hi ha racistes que fan lleis i altres que miren d’estalviar-se-les.

— Els diners són la pitjor perversió que hi ha hagut i que hi ha d’ençà que alguna ment va inventar-se’ls. Qui no en té, en desitja. Qui en té, en vol encara més. Qui en guanya de sobte, es torna avar. Qui els perd tot d’una, acaba tocat de l’ala. I anar fent. La possessió de béns materials determina el reconeixement social: tant tens, tant vals —i no hi fa res el que siguis. No hi ha manera de sortir-se’n. És un cercle viciós, corruptor, diabòlic. Fins i tot, els qui prediquen la pobresa universal, els valors d’austeritat i altruisme, juguen a borsa amb els diners bruts —en les accepcions que calgui— dels altres. I alguns encara volen que ens mamem el dit i que rellegim les evangèliques profecies. On és l’infern? En definitiva, no hi ha un dit de net, quan es tracta de diners. Tot es compra i tot es ven. Des de l’any de la picor: la lluna és clara i la plata cara.

— L’últim badall el fem tots i totes, de bon grat o més aviat de mal grat. Ho vulguin o no ho vulguin els qui preferirien continuar badallant i persistir en la seva tossuda fal·lera d’immortalitzar-se. Tururut! Tururut! Tant tu com jo: tothom al seu Camí de Balaguer, com deia en aquestes mateixes pàgines una col·lega. De remeis, mentre són vives, en tenen les forces fàctiques: xecs, garrots i creus. Encara? Sí, encara. La vida és una contínua iteració. I molts són els qui pengen els hàbits a la figuera. L’era de la por arrela en les profunditats del temps.

— Abans que les eleccions municipals tornin a atabalar-nos, pagaria la pena que els qui ara governen a la Casa de la Vila tinguessin el valor d’explicar-nos què ha passat durant aquests anys. Cadascú, si hi gosa, hauria d’explicar amb valentia la seva versió dels fets, perquè els linyolencs i les linyolenques ens mereixem una explicació argumentada (la idea la va suggerir, aquesta primavera passada, un obscur linyolenc en un entorn de revolta). No pot ser que tothom calli com un mort i faci la viu-viu. No pot ser que hom s’aprofiti de la situació per motius personals o per ínfules de poder. Com a ciutadanes i ciutadans, tenim el dret de demanar raons als nostres polítics, encara que els nostres polítics tinguin llana al clatell i només facin bunyols. Probablement, però, aquestes explicacions haurien d’anar més enllà: haurien de començar des dels anys setanta i arribar fins avui. És temps de fer memòria.

— Totes som filles d’alguna falta. Volen que totes siguem Eva. Quin disbarat! Les dones hem nascut pecaminoses per definició. Som fures, bruixes i lloques. Tret de les que fan l’ofici més vell que es coneix, totes les altres som etimològicament el mateix: dolentes. I, ara, encara ho som més: ens entestem a desobeir i a dir
no. De tant en tant, perquè simplement ens passa per la figa. Els mascles perden virilitat i, com a contrapartida, algunes nostres compatriotes es tornen insuportablement virils. Altres encara renten els drapets íntims dels seus marits o, potser, dels seus amants. Tot canvia. Molt a poc a poc, lentament, massa lentament
en alguns aspectes. Ni diferències, ni igualtats: no hem aconseguit gairebé res, ni tan sols espolsar-nos la por. La perspectiva no deixa de ser ben galdosa. Aquest segle, en conclusió, tampoc no serà de les dones.

E. Tòfol
L., 19/IX/2001
 

1. El poder té una gran capacitat —quan se sent atacat— per aprendre nous procediments de defensa. Ho domina tot. Els malanomenats mitjans de comunicació posen en circulació les seves decisions: informen i comenten allò que «ja ve donat». No hi ha possibilitat de cap rèplica fora del sistema tancat i barrat, com en un circuit de videovigilància o, potser millor, de vigilància virtual. Tothom pot fer aparentment el que vulgui, si s’avé a ferho sota la tutela del poder. Quina possibilitat hi ha, doncs, de tria, de llibertat? Tothom pot actuar com li doni la gana, i millor que ho faci sense ser conscient que està dins de la xarxa, que pot ser observat, vetllat, reprimit en qualsevol moment i per raó de qualsevol excusa o pretext.

2. Els mitjans de comunicació s’excedeixen fins a extrems intolerables: ho converteixen tot en un espectacle sensacionalista. Com si fos una pel·lícula d’acció, els fets tenen bons i dolents i es presenten d’una manera diàfana o deliberadament confusa, segons convingui. El poder de l’espectacle decideix allò que està bé i allò que està malament, d’acord amb els interessos  els qui manen. Ventila de pressa els herois, els màrtirs i els botxins dels conflictes; classifica d’una esgarrapada els fets i, tot interpretant-los simplificadament en un tres i no res, els serveix en pastilles consumibles i digeribles sense gaires problemes estomacals. Transmet un coneixement i uns pensaments avariats que participen d’una realitat fal·laç. Potser més que una realitat és una idea construïda de la realitat que s’absté de dir allò
que, més enllà de la superfície, podria ser contraproduent per al sistema general. En conseqüència, tot allò que no agradi al poder és fruit de la desinformació i d’una contraofensiva dels sectors contraris, dels enemics de la societat. La veritat és la seva.

3. La història és una rèmora per al poder. La desmemòria, l’oblit sistemàtic, contribueix a mantenir les regnes dels poderosos. Per això, des de determinades instàncies, hom té aquest deliri per falsejar la història o per ocultarla. Si molt convé, per mistificar-la de cap i de nou, sense contemplacions. Si cal, també, edifiquen el passat més immediat, aquest present que de seguida caduca, amb bombardeigs inacabables d’informacions (discutibles), estadístiques (inverificables), explicacions (dubtoses) i arguments (insostenibles). No hi ha espai per dissentir, perquè no es pot lluitar contra un tal Goliat. No podem verificar, sense l’ajuda dels qui no en són còmplices directes o indirectes, totes les dades, perquè ens depassen. Ara bé, qui no n’és còmplice? Costa molt de no intoxicar-s’hi. En resum, tot allò que no hi és inclòs, no existeix, a pesar que sigui molt més interessant o molt més frutífer o enriquidor.

4. La història és un coneixement per a sempre: sap què és el que és nou i què és el que és vell o ranci o podrit. Des d’altes instàncies polítiques, es pretén d’ocultar la història perquè és una manera de presentar com a nou allò que és una antigalla, una anacronia del passat. S’alimenta el dèficit del coneixement i de la comprensió de la història perquè un present perpetu és molt més controlable. Els nouvinguts es disfressen dels parracs dels vells tirans amb llicència per falsificar. O per excomulgar. Qui no està a favor seu, hi està en contra: és, ras i curt, un enemic. Per tant, és un ésser susceptible de ser eliminat, anul·lat. No val res: deixa d’existir, encara que no se l’enviï a cap procés per fusilarlo o no se l’assassini amb una llei de fugues. Se’l condemna al silenci i a l’ostracisme. Si, fins i tot, les conspiracions formen part del sistema!

5. Tothom té por, perquè sap molt bé que el sistema el pot substituir en qualsevol moment. El seu lloc pot ocuparlo qualsevol altre, més submís i obedient que no pas ell/a. La majoria depèn d’una autoritat i la seva independència és molt reduïda o nul·la. El problema, cada vegada més greu, és que l’autoritat no té rostre. No hi ha una cara coneguda, una ideologia clara, uns valors sòlids: tot es mou en el terreny de la inestabilitat. O de la impotència. Ningú no qüestiona el sistema, sinó que aquest s’ha tornat inqüestionable. A tot estirar, es proposa de canviar petits detalls, petites esquerdes que no n’alterin la perfecció. Però ningú no gosa dir que aquest sistema democràtic és fràgil, imperfecte, millorable o, encara més, que és un sistema pervertit per l’abús del poder, per la manca de control democràtic del poder. No és possible que una majoria absoluta –que sempre és relativa, atès que no respon al conjunt dels governats – pugui decidir el que li doni la gana, sense el vistiplau, no ja dels altres partits, sinó de la ciutadania en conjunt i de les seves minories en particular. La representativitat democràtica exigeix uns límits que, si més no, evitin els excessos, però l’important és qüestionar-se aquesta representativitat.

6. La confiança en les possibilitats de canviar una societat, de criticar-ne els defectes, de transformar-ne els dèficits o de revolucionar-ne les inèrcies ha arribat als extrems del grau zero. Totes les idees, tots els arguments esdevenen inútils: la tirania de l’opinió, la informació abassegadora dels mitjans els torna residuals respecte a la xarxa totalitzadora del sistema. La censura és més perfecta que mai i, al mateix temps, la mentida s’escampa amb absoluta impunitat. La ciutadania lliure no té cap mena de dret a prendre decisions sobre allò que li afecta directament. Els qui detenen el poder li neguen contínuament els seus drets: de fet, la seva estratègia nega l’ésser humà. És una actuació contra l’ésser humà. Ha traspassat els límits de la deshumanització.

7. «Aquesta democràcia tan perfecta (escriu Guy Debord a Comentaris sobre la societat de l’espectacle) fabrica el seu inconcebible enemic: el terrorisme. En efecte, prefereix que se la jutgi pels seus enemics més que no pas pels seus resultats. La història del terrorisme l’escriu l’Estat: per tant, és educativa. Les poblacions espectadores no poden, per cert, saber-ho tot sobre el terrorisme, però sempre poden saber-ne prou com per deixar-se persuadir que, en comparació amb aquest terrorisme, tota la resta els haurà de semblar més aviat acceptable o, en qualsevol cas, més racional i democràtic ». «Fa molt temps (afegeix Debord) que és habitual, a tot arreu, que s’executi sumàriament tota mena de gent. Als terroristes coneguts, o als que se’ls considera com a tals, se’ls combat d’una manera obertament terrorista. El Mosad (servei secret d’Israel) mata de lluny a Abu Yihad, els SAS anglesos a irlandesos, la policia paral·lela dels Gal a bascos. Als que es mana matar per presumptes terroristes, no se’ls tria sense raó; però generalment resulta impossible de saber del cert quines són aquestes raons. [...] La protecció del domini funciona sovint per mitjà d’atacs fingits, el tractament dels quals pels media aconsegueix que es perdi de vista l’operació vertadera: així, el grotesc cop de força de Tejero i els seus guàrdies civils a les Corts de 1981, el fracàs del qual havia d’encobrir un altre pronunciament més modern, és a dir, dissimulat, i que triomfà.»

8. La repressió acostuma, avui, a ferse efectiva a través de la generalització. Tots els que estan en contra del sistema són enemics, o sigui, són terroristes. Tant se val si són de color verd o de color vermell (potser, en aquest joc de colors, només se’n salva el blau), l’important és que tots entrin en el mateix sac d’escombraries. De residus socials, perfectament reciclables. Si no es poden utilitzar mètodes quirúrgics, s’opta per la indimidació més subtil. Vivim en una societat hipervigilada, en què tots podem ser víctimes d’una llei injusta. A més, tenint en compte que els governants són la majoria de les vegades uns ignorants, i sovint uns estúpids, no resulta pas improbable que prenguin decisions a mansalva, sense saber quines poden ser les conseqüències que se’n poden derivar. El silenci, malgrat tot, ho amaga i mai no passa res. Mai no passa res, entenguem-nos, que no hagi de passar.

9. El silenci és fonamental: cal preservar els secrets i també tot allò que no convé fer-se públic. Contràriament, tot allò que sí que es fa públic, és necessari de desvincular-ho del passat, d’una història, d’unes causes originals. Tot prové del present perpetu, de manera que tot pot ser contradictori, confús, canviant, sense que calgui explicitar per què. Urgeix, per tant, preservar els secrets: les violacions medioambientals de les empreses, els negocis armamentístics dels estats, les extralimitacions corruptes dels governants, etcètera. L’error genera error; la mentida, més mentides; la confusió, més confusió. És el regne de la incertesa. Hi ha marges per a la contradicció? Hi ha temps per a les respostes? Podem replicar, amb arguments ben sòlids, tot aquest marasme de dogmes renovats, de fragments sense suc ni bruc, d’espasmes informatius del present perpetu, efímer i decebedor? Quin antídot tenim contra els poderosos mitjans d’anestèsia col·lectiva? Com podem, en aquestes condicions, aventurar-nos a pensar, si encara en sabem, sobre el nostre entorn més immediat? Preferim fer-nos còmplices de tants silencis? O ja ens està bé d’abdicar covardament de la nostra condició violada d’habitants d’aquest món?

10. El món de l’economia, hegemònic avui, treballa contra la supervivència de l’ésser humà. Com que fonamenta tot valor en la venda, degrada la qualitat i falsifica els objectes de consum en detriment dels subjectes que els consumeixen. No hi ha gairebé res que sigui autèntic: ni les pomes, ni l’aigua, ni el pa. La matèria humana es torna falsa, seguint el procés de desnaturalització de la terra. Però també es tornen falsos els seus valors culturals: l’originalitat és el resultat de la falsificació. Els consumidors prefereixen la representació de l’objecte cobejat més que no pas la vàlua intrínseca de l’objecte necessari. El benefici genera la lògica de la destrucció, de l’absurd més anorreador. En un món en què tot és fruit del càlcul, fa estrany comprovar que el cost real de les actuacions del poder sense rostre mai no es calcula. El secret, la simulació eviten l’escàndol, encara que sigui un escàndol perfectament digerible.

Caterina Miramar
 

Fa uns mesos, un grup de gent de les nostres comarques va començar a posar-se en contacte amb la intenció de crear un nou projecte sociocultural i polític d’àmbit comarcal de Ponent. El projecte, assambleari des dels seus principis, va culminar amb la fundació de l’Assamblea l’Espenta.

L’Assamblea l’Espenta és una organització de l’esquerra independentista amb un àmbit de treball geogràfic molt concret, les comarques ponentines (el Pla d’Urgell, la Noguera, les Garrigues, el Segrià, l’Urgell...). La nostra intenció és recuperar des dels nostres pobles la lluita per la independència dels Països Catalans, el socialisme, la reunificació nacional dels PPCC, la lluita per un medi natural saludable, per l’alliberament de la dona, per una autèntica democràcia, contra l’homofòbia, el racisme i el feixisme, així com també contra la repressió policial.

Aquestes premises ideològiques tindran també la seva aplicació local, és a dir, des de L’Espenta es pretén treballar pels problemes que afecten als nostres pobles, tot coordinant i solidaritzant la lluita, o bé participant-hi activament.

Des de la nostra fundació, la primavera del 2001, hem organitzat una manifestació a Borges Blanques amb el lema: Per la llengua i el territori, que tingué una afluència d’unes 500 persones, el mateix dia hi hagué unes xerrades sobre el Pla Hidrològic Nacional, a càrrec d’un membre de la Plataforma antitransvassament, i una sobre el Tren d’Alta Velocitat (Ave), a càrrec d’un membre del Coordinadora d’entitats contra el TAV (Cop-al-TAV); també tingueren un notori èxit. Per altra banda, L’Espenta també ha participat directament amb la Plataforma Antirepressiva de Ponent, organitzant una concentració a Mollerussa a favor dels presos polítics catalans i una botifarrada, a més de l’organització d’una xerrada a càrrec de la mare d’un dels presos i companys de les nostres comarques amenaçats per la policia autonòmica catalana per defensar les seves idees.

Pel que fa a l’onze de setembre, fou organitzat conjuntament amb altres organitzacions de l’esquerra independentista a Tàrrega i a Lleida. Tampoc no hem oblidat la llengua, ¡ per això vam organitzar les activitats del Correllengua a les nostres comarques (actuació castellera, grallera i gegantera); el Correllengua són un seguit d’activitats que es porten a terme arreu dels Països Catalans promocionant-ne l’ús social; esperem que l’any vinent Linyola s’apunti al Correllengua, nosaltres hi serem.

Actualment, estem treballant per la conversió de les casernes en centres cívics o casals populars, a més de l’organització del concert del dia 31 d’octubre a Juneda, amb el lema: contra la criminalització dels moviments socials. Esperem seguir endavant i poder organitzar altres activitats a Linyola, com la pintada d’un mural al carrer Prat de la Riba que es feu durant la festa major on joves del poble i membres de L’Espenta de Linyola pintaren un magnífic mural reivindicatiu per l’Europa dels Pobles (pobles i nacions oprimides que per raons de manca de llibertat no són incloses als mapes).
 

Per altra banda, la resposta que hem tingut entre la gent dels nostres pobles ha estat positiva, això ens anima a seguir caminant cap al futur i a seguir lluitant perquè aquest sigui millor, pensem que tots i totes ens ho mereixem. Per un futur millor: independència i socialisme, ens veiem al carrer! Salut a tothom! 

L’Espenta
 

Les presumptes millores de la Casa Canal

En contra de la meva voluntat, del meu plaer, una vegada més malauradament m’he de valdre de la vostra impagable col·laboració per tal de fer saber a l’opinió pública urgellenca i catalana en general, l’estrany, insòlit procedir, actuar d’un temps ençà de la Casa Canal, dels seus dirigents, és a dir els que administren en el bon sentit de la paraula el tresor insuperable de l’aigua, i benentès dels seus derivats, entre altres per exemple la fusta dels plàtans, arbrers d’esplèndida ombra i ornament de les banquetes dels Canals del país tothora aimat d’Urgell.

Doncs dissortadament aquests propdits i insubstituïbles plàtans i altres espècies, segons sembla i m’han informat, 3.000 (llegiu bé 3.000) d’ells passaran a ser sacrificats, en nom d’unes presumptes millores que la susdita Casa Canal té en programa d’execució, de realitzar al llarg dels Canals, que no són de Venècia, són d’Ilergècia, del sarraí Mascançà.

De moment segons fefaent i puntual informació, han començat, s’han estrenat en les enyorades banquetes de Juneda (Baix Urgell). La tala és alternativa, és a dir un si, un no, així successivament, fins assolir els tres milers.

Espontàniament i amb sinceritat dolguda, apenada, em pregunto, i us pregunto alhora: és realment necessari, imprescindible aquesta tala per bé de dur a terme les obres?

La Casa Canal prèviament ha fet estudi d’altres possibilitats, d’altres solucions, curt i ras dels beneficis i prejudicis?

Vull esperar simplement que si, altrament en cas contrari, negatiu, la cosa seria greu, molt greu, per no dir preocupant.

De la venda de la fusta hi haurà beneficis, què se’n farà dels mateixos?

Sense per res menystenir els perjudicis, que evidentment hi són, com són els interessos pecuniaris de la Casa Canal, dels propietaris dels trossos afectats, dels empleats del mateix, etc.

En sóc conscient i per res feliç, i per això els esmento, comprenc i accepto que els esmentats trossos a la vora dels arbrers en són perjudicats, en quant migrada producció, admeto que les catifes de fulles, fins i tot són una molèstia i d’altres anomalies que ara no sé trobar per tal d’escriure-les, etc.

Però els arbrers també venturosament són un aval immillorable de vida per a l’home en general (vegeu si us plau poema del conterrani i amic en Pere Bellmunt i Beà), magistral i il·lustratiu dels beneficis que ens procura al llarg de la humana existència, de persones i animals.

Per tancar la lletra de denúncia, de protesta, voldria formular una pregunta personal al Sr. President de l’administració de la Casa Canal: per quin motiu no comuniqueu en avenç al país, als regants, als veïns d’Urgell, les obres de millora, conservació que penseu realitzar?

Teniu por, temença de la dama democràcia, que us digui que no, que us doni carabasses, que us renyi pel vostre procedir?

Aleshores si vós i la Casa Canal que presidiu s’entesta a fer un ús corporatiu del poder, fent cas omís de l’opinió del país, potser serà oportú desempolsar aquells vells aplecs de protesta, que feien cap a Mollerussa, els nostres immediats avantpassats.

En teniu sentor de les multitudinàries manifestacions?

Així mateix em permeto la llicència de fer-vos a mans l’Editorial de la bancara Revista de Girona, setembre-octubre 2001, que la Diputació homònima em fa arribar.

Editorial que he trobat talment oportú, que en lloc de parlar de Girona, m’ha semblat que parlava de nosaltres, els ponentins.

Sumament preocupat aprofito per saludar-vos, Sr. director, per saludar al país de Ponent, i a tots aquells que volen preservar el patrimoni natural que tenim, i qual llegat volem deixar en herència als nostres descendents, als nostres fills, perquè així ho facin demà al seu torn, fins la fi del món.

Mai i jamai altres interessos poden primar sobre l’interès col·lectiu, popular, els guanys fàcils i immediats, els egoismes personals els refusem, els denostem per sempre més, volem i demanem una Casa Canal on la democràcia no sigui una aparent façana, sinó una realitat viva i tangible.

Pere-Albert Barrufet i Lahuerta