La Hispano de Fuente En-Segures

1. Les comunicacions: camins i carreteres

Les comunicacions del Maestrat i dels Ports fins a la construcció de les carreteres el segle XX eren precàries, però havien millorat prou des del regnat de Carles III amb la construcció de camins carreters. Hi havia dues vies paral·leles a la costa com eren les carreteres reials de València a Barcelona (per Alcalà) i la de Castelló a Saragossa (per la Pobla, les Coves, Sant Mateu i Morella), a més del camí carreter (dit «de la fusta»), de darreries de segle, de la Pobla Tornesa a Vilar de Canes, que a la Segarra (de Baix) es bifurcava per una banda en direcció a Catí, i per l'altra cap al coll d'Ares, a Vilafranca i a Mosquerola.

Benassal no era mal comunicada: des de la Rambla Carbonera era possible arribar amb carros i carruatges no sols fins a la vila, sinó també fins al mas del Corral del Delmador, al peu del Coll d'Ivol, ja el segon terç del dit segle. Hi ha dos testimoniatges clars sobre aquest fet: el 1739 els carreters no tenen problemes per arribar des de Vinaròs o Alfambra fins al Corral del Delmador, però sí per creuar el riu Sec i arribar al de Montlleó; entre 1734 i 1743 es documenta a Benassal el comanador, en Jaime Miguel de Guzmán Dávalos, marquès de la Mina i capità general dels exèrcits reials, que va fer obrir per enginyers militars un camí per a carruatges entre Benassal i la Rambla Carbonera pel mas d'en Serrans, anomenat camí de les Voltes, amb un pont sobre el barranc de la Cadolla, que reemplaçava l'anterior, de ferradura, per la Pedrissa i la font de n'Estaràs.

El segle XIX seguia en ús dit camí, per on documenta Mossèn Salvador l'arribada del correu i la Gaseta amb les novetats de la guerra del Francès, l'arribada de viatgers i carruatges, i també l'entrada del primer carro gran de transport l'any 1858. I abans de la construcció de la carretera d'Alcalà a l'Anglesola, ja a darreries del segle XIX, per inicitiva d'en Linus Vives Miralles, autèntic promotor del progrés de la comarca, es substituí a jornal de vila l'antic i deteriorat camí per un magnífic camí carreter, que té fortes parets de vora un metre de gros i una amplada de circulació mai inferior als quatre metres, i un nou pont amb corvatura per permetre maniobrar millor els vehicles. Per allí circularen cotxes de cavalls, carros i automòbils fins que el 1915 s'inaugurà la carretera de Culla a l'Hostalet. Dita via havia estat projectada per l'enginyer en Joan Barceló el 1908, i, un cop aprovada el 1912, ja era en construcció el mes de maig de 1913.

En Linus Vives Miralles
(Benassal 1856 - Castelló de la Plana 1919),
promotor del desenvolupament comercial,
industrial i turístic de la comarca.

2. El transport de mercaderies i viatgers

La creació de La Hispano de Fuente En-Segures no s'explica sense unes experiències prèvies de transport (cotxes de cavalls, carros i també automòbils), relacionat amb la distribució del correu, i fets coetanis com la promoció de l'aigua i el turisme de la Font d'en Segures, amb la necessitat de transport d'una gran afluència de visitants, i l'inici de la construcció de la carretera des de l'Hostalet a Culla.

Primer, el transport discrecional de mercaderies funcionava des de feia molt. Deixant de banda una institució tan característica de Benassal com són els traginers, que escampaven per la costa mediterrània del Llenguadoc a Andalusia els productes tèxtils comarcals, queden els carreters, que ja s'han documentat l'any 1739, i un carro el 1858. Alcalà, amb estació de ferrocarril i estafeta de correus la dècada de 1870 (a Castelló el tren havia arribat el 1862, i a Tortosa el 1867), esdevingué pocs anys després punt de destinació natural dels carros dels comerciants locals com el pròcer Linus Vives i més tard de Francesc Roig, que abastien les tendes de la localitat, esdevinguda centre comercial, i també repartien el gènere a pobles propers, o el facturaven cap a Alcalà i fins i tot a Castelló de la Plana. Després de fracassar el transport amb vehicles de màquina de vapor, iniciativa de dit comerciant Vives, seria el seu nebot Gilbert Machí Fabregat el creador del servei de transports el 1918 amb un camió Hispano-Suïssa de 30-40 cavalls, als que s'uniria un vehicle Scat de Francesc Roig.

El transport discrecional de viatgers el documenta Mossèn Salvador el 1847, amb els carruatges que transportaven els aigüistes de la Font d'en Segures. Cal afegir les tartanes, que eren el mitjà de desplaçament habitual de les famílies benestants, com havia fet el marquès de la Mina: està perfectament documentat el carruatge d'en Ramon Vallterra, amb el qual es desplaçava la família des de València a les possessions de Benassal i d'Alcossebre. Un membre de la mateixa família, en Lluís Tio, va ésser el primer en arribar en automòbil a Benassal, pel camí de les Voltes, el 27 d'agost de 1906, després de quatre hores de viatge des de Benicàssim.

El transport regular o diari de viatgers té un antecedent poc clar: la biografia de Mossèn Sol parla, a més del cotxe de cavalls d'Albocàsser a Alcalà el 1888, d'un altre servei cap entre Benassal i l'estació d'Alcalà cap a 1900. Deu ésser un cotxe de cavalls per pujar els aigüistes de la Font d'en Segures, que ja funciona i es documenta l'estiu de 1901. Paraven enfront de l'estació, en combinació amb els trens exprès de València i mixt de Barcelona, i havien d'arribar a la fonda de Demetri Forés Miralles a les deu de la nit (en veritat, molt més tard). L'agost de 1904 es documenta l'arribada fins a Vilafranca dels cotxes d'Albocàsser, segurament per la constitució d'una empresa entre els Casanova, tractants de cavalleries vilafranquins, i Tomàs Sales "el cotxer" bocassí, que eixamplava així el seu trajecte diari des d'Alcalà. Però molta gent la deixava a l'Hostalet de Benassal, i per això se li demanà a l'empresari que donés també servei diari fins a aquesta vila.

La resposta va ésser negativa, i per això l'any 1905 en Perfecte Barreda Casanova constituí a Benassal una nova línia diària que, inicialment, només anava fins a l'Hostalet, on recollia els passatgers que deixava l'altra empresa. Però en arribar l'estiu, degut als resultats econòmics favorables, va estendre el servei fins a Alcalà, en combinació amb el tren correu que eixia a les 13 hores de Castelló, fent-li la competència a l'altra societat. Se li va imposar amb facilitat i ben aviat, el 1908, es creava, només per a l'estiu, una segona línia, especial i ràpida, sense canvi de cotxe, que eixia d'Alcalà a les 13 hores i arribava quatre hores i mitja més tard a Benassal. L'any següent va aconseguir el contracte de transport del correu. I el 1911 un altre particular de Benassal creava una nova empresa de cotxes de cavalls que tenia trajecte fins a Castelló, amb la conducció del correu, un cop fracassada la línia d'automòbils (fet que també va ocórrer a la Vall d'Uixó).

Per tant, aquest transport regular té cada vegada més a veure amb la conducció del correu. A meitat segle XVIII la correspondència de Barcelona i de València arribava dues vegades per setmana a les postes de Vinaròs o de Torreblanca. Ja entrat el segle XIX entra en funcionament l'estafeta d'Alcalà, de categoria subalterna, que rebia el correu tres vegades per setmana i l'enviava a Sant Mateu, on arribava tot el de Morella i el Maestrat, un total de 20 pobles. De Sant Mateu eixia el correu a peu tres dies per setmana cap a Albocàsser, dos dies cap als pobles grans, i un dia cap als petits. Fins l'entrada en funcionament del ferrocarril entre Barcelona i València la correspondència no va arribar diàriament a Alcalà.

Des d'allí, un cop oberta la carretera, es pujava el correu amb un cotxe de cavalls directament a Albocàsser, que aconseguí l'estafeta el 1902. D'Albocàsser depenien les carteries de Benassal (i Culla), Ares, Castellfort i Vilafranca, on arribava el correu a peu fins que es crearen els serveis de passatgers amb cotxes de cavalls. La conducció del correu funcionava primer amb concessions per separat que atorgava, després de subhasta pública, l'administrador principal de Castelló.

3. La promoció de la Font d'en Segures

La conducció d'aigüstes a la Font d'en Segures va ésser el principal motiu per a la fundació de la companyia. Eren persones que aconseguien amb la crenoteràpia l'alleujament de les seues malalties d'una manera natural. Havien augmentat la primera dècada de segle de tal manera, per iniciativa de na Presentació Porcar i del seu nebot n'Eduard Rodríguez, que el seu transport superava en gran manera el limitat servei de cotxes de cavalls. La fundació de la companyia permetia que es desplacés a la font molta més gent que abans, i indirectament aquesta major afluència de visitants motivava una major demanda de transport que beneficiava la companyia. Aquí cal recollir una atinada observació de n'Abelard Escrig, president molts anys de la companyia HICID, en el sentit que el tràfic de passatgers dels tres mesos d'activitat del balneari era equivalent o superior al de la resta del Maestrat en tot l'any.

Però el problema del transport eren les males comunicacions de la Font d'en Segures, on la carretera no hi arribava encara l'any 1913. Efectivament, calia anar-hi a cavall o a peu des de Benassal, on sí que arribava l'òmnibus per l'esmentat camí carreter de les Voltes. La carretera fins a l'Hostalet, com hem vist, no s'inaugurà fins a l'estiu de 1915, però a la font ja s'arribava des de l'estiu anterior, perquè es va construir abans de res el tram entre Benassal i les Serrades. I fins i tot la iniciativa privada, la societat civil benassalenca, hi contribuí: calia obrir i pavimentar un carrer des de la carretera en construcció a les Serrades fins al peu del brollador. El 23 de maig de 1913 es signava un conveni per a tal fi entre 17 veïns, dirigits per Joan-Baptista Vives Climent i el metge n'Enric Monferrer Forés, cunyats -i entre els que trobem varis dels que el mateix dia fundaren la companyia-, per pagar 11.000 pessetes per urbanitzar aquest carrer, ara dedicat al Dr. Puigvert, que va ésser inaugurat l'11 de juliol de 1914 i adquirí després el municipi.

És el moment d'una expansió imparable de la Font d'en Segures, que coneix una gran explosió urbanística, turística i exportadora, de manera que en pocs anys esdevindrà el primer balneari del Regne de València. I a com a indici de dita promoció es dicta a Madrid el 6 de març de 1915 una reial ordre que permet a l'ajuntament de Benassal l'envasament de l'aigua de la font a fi de vendre-la a farmàcies i dipòsits autoritzats. Començava una nova expectativa fins llavors molt limitada: l'exportació d'aigua envasada en garrafes (les populars «damajuanas») que mamprendria amb gran energia dit comerciant Gilbert Machí, primer amb carros que tardaven una setmana en anar i venir de València, i ja el 1918 amb dit Hispano-Suïssa de 30/40 cavalls, com recorda Josep-Maria Machí

Camió Hispano-Suïssa de Machí
de transport de l'aigua.

© Pere-Enric Barreda, 1997-2005.
Última actualització: 21 de març de 1998.