---

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal

---

La Hispano de Fuente En-Segures

---

Els precedents a la fundació	La fundació: 23 de maig de 1913

---

La fundació de La Hispano de Fuente En-Segures
a Benassal el 23 de maig de 1913

1. Els fundadors i les primeres passes

La fundació efectiva de La Hispano de Fuente En Segures té lloc el 23 de maig de 1913 per iniciativa del seu promotor Enric Monferrer i de Gerard Roig i família, amb capital humà i econòmic exclusivament benassalenc. Més endavant, el 30 de març de 1915, es va haver de constituir davant de notari com a societat anònima, per imperatiu legal, per optar a la conducció del correu d'Alcalà de Xivert a Cantavella, amb l'afegiment de capital econòmic forani testimonial.

Tanmateix, el vertader pioner dels automòbils de transport de viatgers i mercaderies als Ports de Morella i al Maestrat és el de Morella a Vinaròs, que es va crear l'any 1908 (més tard va prendre el nom de La Hispano Suiza del Maestrazgo. Transportadora Morellana). També existia l'any 1909 una efímera companyia amb la línia d'Albocàsser a Castelló per les Coves, que a l'estiu de 1910 organitzà un trajecte fins a Benassal. Però devia tenir poc èxit:

El cotxe de Don Pio ni corre ni correrà perquè s'ha perdut lo xòfer i no'l poden topetar.

Aquesta línia de Castelló a Benassal s'obrí de nou l'estiu de 1912, amb dos viatges a la setmana (dijous i diumenge) realitzats per automòbils de Russell Ecroyd Neild i Baltasar Lavall de Castelló, que sortien del carrer de Moyano. Però l'aparició del servei de la companyia l'estiu següent, quan Ecroyd ja feia tres viatges setmanals, el va fer desaparèixer. Però, cal reconèixer que tothom sembla oblidar aquests precedents i, pocs anys després, donen a La Hispano de Fuente En-Segures, quan ja era la principal empresa valenciana de transports de viatgers per carretera, el caràcter de pionera.

La fundació «real» de la companyia és dos anys anterior a la constitució «legal» com a societat anònima, que sempre passà desapercebuda. La Hispano es va fundar «a Benassal, per i per a la Font d'en Segures», el divendres 23 de maig de l'any 1913, en mig de l'eufòria motivada pel creixent augment d'estiuejants, el procés de declaració d'utilitat pública de l'aigua de la Font i l'avanç de les obres de la construcció de la carretera. El document original encara no s'ha trobat i segurament s'ha perdut, però del seu contingut n'ha quedat constància. Els fundadors foren vuit persones, en aquest orde, que reproduí la constitució com a societat anònima dos anys després:

1. Josep-Enric Monferrer Forés, de 37 anys, metge de Benassal i de la Font (València, 20), que en seria president;

2. Francesc Roig Monterde, de 49 anys, comerciant de Benassal (Major, 17);

3. Gerard Roig Vives, de 27 anys, comerciant i carreter, fill de l'anterior (València, 5), que en seria gerent i apoderat;

4. Leovigild Roig Vives, de 26 anys, comerciant, germà de l'anterior (Pla, 18), que en seria secretari;

5. Demetri Forés Miralles, de 62 anys, casat amb Regina Monferrer Forés, oncles del metge, que tenien una fonda, hostal i cotxera a Benassal (Balasc d'Alagó, 18-19);

6. Antoni Vives Monterde, de 50 anys, comerciant de Benassal (Major, 3);

7. Alfred Miralles Barreda, de 48 anys, comerciant de Benassal (Església, 5), que també en seria apoderat;

8. Josep-Maria Saragossà Folc, de 58 anys, propietari benassalenc (Font, 14), que després transpassà la seua participació.

El Dr. Josep-Enric Monferrer Forés
(Benassal 1876 - Castelló de la Plana 1926),
promotor i fundador de la companyia,
en el moment de llicenciar-se en medicina el 1900.

Els objectius de la companyia els reflectia clarament aquest text de l'enginyer en Joan Barceló, després estatut número 3:

«La Sociedad tendrá por objeto el establecimiento y explotación de líneas de coches y camiones automóviles y carruajes de tracción animal, tanto para el servicio de pasajeros como para el de mercancías y conducción del correo; y al efecto podrá realizar todos los actos que supone la explotación de una línea de dicha naturaleza; celebrar contratos de la misma índole con el Estado, empresas y particulares; concertar y establecer combinaciones entre el servicio de las líneas establecidas por ella y el de otras Empresas de transportes, ya sean ferroviarias, marítimas, de automóviles o de cualesquiera otras clases, y fusionarse con otras Empresas o Compañías para la explotación del mismo negocio. También podrá adquirir y poseer bienes inmuebles y derechos reales.

El objeto inmediato de esta Sociedad es el establecimiento y explotación de una línea de coches automóviles entre Castellón y Benasal, sin perjuicio de extender el radio de acción a otras líneas o regiones, si se considerara práctico o conveniente.»

El testimoni coetani del cronista és clar i irrefutable: «Benasal. En esta población se ha constituído una sociedad para el servicio de automóbiles desde Castellón. El ilustrado señor médico don Enrique Monferrer, que es el alma de esta empresa, tiene ya comprados los autos de la Hispano-Suiza. Probablemente comenzará el servicio el día 15 de julio». Com hem vist, fins llavors els aigüistes havien arribat a Benassal en cotxe de cavalls -i a la Font a cavall, amb unes enginyoses selles de fusta que s'adaptaven als albardons, o a peu-, però aquell estiu se'ls oferí com a nou mitjà de transport mecanitzat fins a Castelló (posteriorment fins a Alcalà) un òmnibus de la casa Hispano-Suïssa (com el que feia el servei entre Morella i Vinaròs des de 1908, i el de la línia Hispano-Plana-Castellón). L'adopció del nom de Hispano, com tantes altres companyies, es devia al fet que la casa Hispano-Suïssa oferia certs avantatges -de pagament, en especial- a canvi de la publicitat indirecta que li suposava.

Segons Eulàlia Monferrer (+), per poder pagar l'òmnibus el seu pare, el metge Monferrer, comptà amb l'ajut econòmic dels seus oncles Joan-Baptista Monferrer, Ambròs Monferrer i Demetri Forés, casat amb Regina Monferrer. Els dos primers recuperaren els diners prestats, i mai no foren accionistes de la companyia. En canvi el tercer, Demetri, no recuperà els diners i es convertí en fundador i accionista. També col·laboraren el comerciant Francesc Roig, amb el seu fill Gerard, que, segons Conxa Monferrer, aportaren a més un cobert llogat, que serviria de garaig, taller i dipòsit de benzina, a l'entrada de Benassal, precisament al carrer nou que s'anomenaria popularment «dels Autos» i que després es dedicaria al metge Monferrer.

Aquell emblemàtic òmnibus, amb la matrícula CS-19 S.P., té una fotografia oficial profusament divulgada, però cal advertir que es tracta d'una imatge retocada. Recorda Conxa Monferrer que ella pintà al lateral del cotxe la ruta «BENASAL - ALCALA» i el lletrer amb el nom de «LA HISPANO FUENTE EN-SEGURES», però quan se va fer la fotografia havia estat repintat, i a més després, per divulgar-la, en l'estudi fotogràfic li retocaren el tipus de lletra de la ruta i del nom de la companyia. Això ho prova el fet que n'hi ha dues sèries distintes, que es diferencien per la disposició i tamany de les lletres: l'original i la rectificada.

 

Després de la fundació de La Hispano de Fuente En-Segures el 1913, per tant, a Benassal hi havia tres societats de transport de viatgers, de les quals només la més moderna tenia opcions per sobreviure. Les altres dues, de cotxes de cavalls, clarament en desavantatge, van tenir destins diversos: la de Perfecte Barreda va ésser absorbida a canvi d'accions (començant així aquella tendència que tanta força donaria a la companyia en els anys a venir, i que ja s'enunciava en el seu futur estatut 3), però la de Castelló es resistí a la unió i acabà per plegar.

2. La constitució com a societat anònima (1915)

El 1915 es va produir un fet cabdal en el desenvolupament de la companyia. La Direcció General de Correus va unificar totes aquelles concessions de correu per separat dels cotxes de cavalls, en una convocatòria feta a mida per a la Hispano, que era la única que la podia obtindre (conducció de correu amb automòbil d'Alcalà de Xivert a Cantavella, i fillola amb carruatge de tracció de sang o automòbil de l'Hostalet a Benassal). A més, les condicions eren molt favorables: quatre anys de durada, a 13.000 pessetes l'any. La subhasta es va publicar el 15 de febrer, i el contracte l'obtenia la companyia el 27 de febrer.

Llavors va caldre fer la constitució com a societat anònima, de manera que el que era un conveni particular de vuit socis havia de legalitzar-se i prendre personalitat jurídica. Aquest fet es va resoldre en constituir-se davant de notari a Benassal el 30 de març de 1915. Però aquest fet, ara molt valorat, llavors representà un simple tràmit sense la menor importància per als seus protagonistes i els contemporanis, que l'oblidaren i l'obviaren completament: per a ells l'important era la fundació anterior, la de 1913.

Esta sociedad de tracción, la más importante de la provincia y del Reino de Valencia, nació en Benasal por el año 1913... al objeto de establecer un servicio rápido y cómodo entre Castellón y Fuente En-Segures (Alard Prats, 1925).

A su crecimiento y por su crecimiento [el de la Font d'en Segures] se debe la Hispano de Fuente En-Segures, empresa local de transportes que nació por y para la Fuente en el año 1913 y que hoy, en plena temporada, hace llegar al balneario tres ómnibus diarios (Carles Salvador, 1932).

Per això d'aquest document de constitució només se'n conserva un breu extracte, amb els que intervenen i els testimonis, però sense l'articulat. Una diferència advertim en el nombre de socis, que han passat de vuit a onze amb la incorporació de tres noves persones: Antoni Casanova Tena, de 62 anys, llaurador vilafranquí (Major, 6); Tomàs Sales Vilallonga, de 58 anys, cotxer d'Albocàsser (Roquetes, 1); i Josep Miralles Tena, de 37 anys, comerciant i hostaler d'Alcalà (Sant Ferran, 7), oriünd de Benassal. Tot això evidencia que la companyia de cotxes de Vilafranca a Alcalà de Xivert havia quedat tocada per la competència de les altres companyies benassalenques, i després de perdre la conducció del correu els accionistes se n'adonaren que no tenien futur i que l'únic que podien fer era unir-se a la puixant societat d'automòbils constituïda dos anys abans a Benassal.

Quan a l'articulat, del conveni privat es prengué el text d'en Joan Barceló abans reproduït, canviant-li només la destinació per fer-la coincidir amb la concessió del contracte de correu: «Alcalá de Chivert y Cantavieja, con hijuela servida por automóviles o vehículos de tracción entre Hostalet y Benasal» (article 3). A més es van afegir totes les formalitats del dret mercantil i codi de comerç relatives a les societats anònimes, així com disposicions transitòries sobre l'adquisició de les accions i reunió de la primera junta d'accionistes.

La seu social seguia a Benassal, perquè no hi havia cap motiu per canviar-la, i, a més, sense necessitat de fer constar cap domicili concret, perquè era prou que a la correspondència, fins i tot l'arribada de l'estranger, digués «La Hispano de Fuente En-Segures. Benasal» i les cartes es portaven a casa del gerent Gerard Roig a la Placeta o, després, se li baixaven a l'oficina del passeig de Ribalta de Castelló. La seu social, malgrat el canvi de residència a Castelló del president i del gerent, no es canviaria oficialment a aquesta ciutat fins l'any 1929.

Per acabar aquest procès de «legalització», la companyia convalidava el consell d'administració existent des de 1913 i començava a emetre accions al portador de 250 pessetes l'1 de maig de 1915, signades pel gerent Gerard Roig (per delegació del president del consell d'administració) i el secretari Leovigild Roig, i era inscrita en el registre mercantil de Castelló el 12 de maig de 1915.

Des de llavors la companyia va funcionar amb relativa normalitat, de manera que fins al 1921 cada any solia obrir una nova línia (Sant Mateu - Castelló; Albocàsser - Castelló per Vilafamés i la Pobla;...) o adquirir alguna empresa petita (com la que feia el trejecte Atzeneta - Castelló). Tanmateix, la guerra europea causà algun ensurt: entre l'11 de desembre de 1917 i el 30 d'abril de 1918 es suspengueren, sense excepció, totes les línies servides per vehicles mecànics (que es tancaren al garaig de Benassal, llavors central), i s'habilitaren dues tartanes, conduïdes pels xofers dels busos, que mantingueren només la línia fundacional de Benassal a Alcalà, amb el transport posterior del correu a cavall fins a Vilafranca, i a peu fins a Cantavella, car calia cumplir el contracte signat vigent.

Un balanç d'aquests trepidants quinze anys d'activitat (1905-1920) el fa n'Àlvar Agut Monferrer, metge de Culla i diputat: «2. Establecimiento de un servicio de coches [de caballos] desde Benasal a Alcalá, por negarse la empresa que hacía igual clase de servicio desde Villafranca hasta el último pueblo nombrado a acceder a la justa demanda de los benasalenses, que pedían un servicio que era tan útil como necesario. Conseguido este servicio y visto que resultaba insuficiente, pensaron en sustituirle por el de automóbiles y, ni tardíos ni perezosos, constituyen la sociedad, compran los carruajes y, en muy poco tiempo, convierten lo que a muchos parecía locura en efectiva realidad. Y esto, que no fue más que un ensayo, ha adquirido cada día más vitalidad, hasta el punto de constituir una potente empresa, con abundante material y un personal numeroso y competente que, así como el capital de aquella, puede decirse que casi todo es de Benasal.»

3. Els defensors de la companyia

La companyia va tenir moltes dificultats de funcionament per les males condicions de la xarxa viària, les deficiències de reposts i subministrament de benzina i l'oscil·lació de viatgers i mercaderies, que van fer desaparèixer moltes altres empreses semblants. Només va sortir endavant gràcies al seu capital humà (més important que l'econòmic) i les contribucions de molts consellers, col·laboradors i defensors ocasionals, els noms dels quals no han figurat fins ara en els annals de la casa i que, tanmateix, tenen actuacions decisives per crear-la, mantenir-la, fer-ne publicitat o evitar-ne la desaparició.

Frederic Guardiola Colom, canonge vilafranquès, ocupà la rectoral de Benassal des de 1904. Durant la seua breu estada a aquesta vila arrelà prompte i va fer nombroses amistats, entre elles la del metge n'Enric Monferrer Forés. Va ésser estiuejant a la Font d'en Segures, com hem documentat, l'any 1913, contribuïnt així a una de les causes que motivaren la fundació de la societat. Però la seua actuació va ésser decisiva no en els anys fundacionals de la companyia, sinó una dècada després, en els anys difícils de 1926 i 1927, després de la mort del metge Monferrer, quan ha de viatjar ell personalment a Madrid i fer valdre la seua amistat amb el seu correligionari en Juan de La Cierva y Peñafiel (el polític maurista, no l'enginyer inventor de l'autogir, que era fill seu), per obtenir algunes adjudicacions de línies segons la llei de 1924. També en va ésser accionista important, amb un significatiu paquet de 248 accions, i fins i tot, per la seua intervenció, va tenir el càrrec de conseller de l'empresa, com ho prova un passi que se li expedí l'any 1936.

Tarja expedida a en Frederic Guardiola,
conseller de l'empresa, l'any 1936.

Blai Vives Llorca, advocat oriünd de Benassal, cosí d'Eliseu Vives Artola -tercer president de la companyia-, va tenir un paper fonamental, car a Madrid ocupà càrrecs directius de l'empresa ferroviària MZA (Ferrocarrils del Nord) i llocs de responsabilitat en l'administració. Ell, a més d'estiuejar a la Font d'en Segures, informà de la subhasta del contracte de correu d'Alcalà a Cantavella i després esdevé l'home fort de la societat a Madrid, amb un paper decisiu en els plets per les línies -sempre s'oposà a la llei de 1924- i més tard, amb Joan Barceló, en les concessions de línies paral·leles a les del ferrocarril i en l'obtenció de l'exclusiva de la benzina. Editor d'una revista d'indústries de l'alimentació, també s'encarregà de la impressió dels estatuts de l'empresa a Madrid l'any 1930. Per tot això, segons ens confirma Josep-Maria Chavarria, va ésser després molts anys secretari del consell d'administració de la companyia.

Joan Barceló Marcó, enginyer de camins, mallorquí, que casà amb Maria Matutano, molt vinculada a Benassal. Com a enginyer en cap d'obres públiques redactà el projecte de carretera de Benassal a Vilafranca (1911), i de la Pobla d'Arenós a la d'Alcalà a l'Anglesola (1908) i en dirigí la construcció amb el sobrestant Francesc Rodríguez-Trelles (que obrí provisionalment el tram entre Benassal i la Font només amb explanació i matxaca perquè ja circularen els vehicles l'estiu de 1914). També redactà l'estatut principal de la companyia i gestionà l'assegurança amb la casa «La Estrella» de Madrid i, des de l'any 1922, en què va a viure a aquesta ciutat, com a enginyer i després directiu a la divisió de Ferrocarrils del Nord i al Consell Superior de Ferrocarrils i Transports per carretera, en serà també home fort. En memòria de tan decisives actuacions, a Benassal li dedicaren el carrer de la Font, on era la casa pairal dels Bertran-Matutano. També té dedicades sengles places a Culla i a Vilafamés.

Eduard Rodríguez Villanueva, de València, gran propagandista de l'aigua de la Font d'en Segures i impulsor de la seua riquesa. Convertí una empresa exigua en un gran empori hosteler en obrir l'any 1905 l'Hotel Fuente En-Segures, on acudiren centenars de persones de totes les classes socials, que cada estiu s'incrementaven de tal manera que li calia anar reformant l'edifici per les necessitats d'ocupació. També construí xalets i pavellons familiars. Sempre anuncià els seus allotjaments fent referència als serveis de transport existents (fet que donava a la companyia publicitat gratuïta a València i a Castelló). Va ésser l'artífex de la creació del servei especial de cotxes de cavalls l'any 1908, i del d'automòbils o 'auto de migdia' de Castelló a la Font d'en Segures, inaugurat amb gran èxit l'any 1924. També se li va dedicar un carrer a Benassal, la nova via travessera del Tancat (l'altra se li dedicà a en Ramon Vallterra) i paral·lela a la Vall.

Lluís-Alvar Agut Monferrer, metge de Culla i diputat a Castelló, amic personal de Linus Vives, del metge Monferrer i de Joan Barceló, impulsà amb Gabriel Matutano la construcció de la carretera fins a Culla, promocionà la Font d'en Segures, i encoratjà sempre els fundadors de la companyia. Redactà unes consideracions sobre Benassal enumerant els protagonistes del progrés de la vila, encapçalades pel seu amic Vives, llavors ja difunt, i va fer l'any 1920 una breu ressenya sobre la fundació de la societat.

Francesc-Ignasi Villalonga Grangel, de l'Alcora, nebot del polític i financer, diputat i metge biòleg a Castelló, i president de l'Associació de Ramaders del Regne de València, que va ésser dirigent de la companyia i inspirador dels eixamples de capital, i posseïa amb la seua germana un paquet de 248 accions.

Francesc-Ernest Monfort Fabregat, apotecari de Benassal i gran amic del Dr. Monferrer. Era el propietari del cobert llogat usat com a garaig, que va llogar i vendre a la companyia, però té una contribució més important: l'any 1918, el de les deficiències d'abastiment, que estigueren a punt de fer desaparèixer la companyia, ideà un sistema d'estalvi de combustible, posat en pràctica al garaig de Benassal, amb l'addició a la benzina d'alcohol (en una proporció que arribà en moments límit fins al 60 per cent) que pujaven de les destileries de Xert i del Grau de Castelló i, en alguna emergència, arribà a destilar ell mateix.

Alard Prats Beltran, periodista oriünd de Benassal, redactor del Diario de Castellón, on publicà dos articles fonamentals per a la història de la companyia: una crònica dels primers anys de vida, a partir d'una entrevista amb el gerent Gerard Roig, i després la ressenya necrològica del Dr. Monferrer.

4. La consolidació: el garaig de Castelló

Fins l'any 1921 no es consolida definitivament, amb l'establiment a Castelló d'un garaig i taller molt moderns i, malgrat l'entrebanc de la llei de transports de 1924, amb l'absorció a poc a poc de moltes línies precàries i la creació de noves. Ben aviat l'obtenció de l'exclusiva de la benzina reconegué primer i refermà després la seua posició capdavantera entre les empreses de transports.

 

En la reorganització general motivada per l'entrada en funcionament del garaig central de Castelló s'unificaren les dues línies Benassal-Alcalà i l'Hostalet-Cantavella en la de Cantavella-Alcalà, i el trajecte entre l'Hostalet i Benassal (i la Font d'en Segures) quedà com a fillola, per no duplicar recorreguts. Finalment, quan expirà la darrera renovació del contracte del correu, s'abandonà el trajecte de Cantavella fins a Vilafranca, i aquesta vila reemplaçà Albocàsser com a capçalera de la línia fins a Castelló, mentre el trajecte d'Albocàsser a Alcalà quedà com a fillola.

El principal entrebanc per a l'avanç de l'empresa va ésser la llei de transports de 1924. Fins llavors hi havia lliure competència i llibertat d'establiment -i supressió- de línies de transport de viatgers, sense exclusivitat alguna, amb la simple autorització del govern civil, segons el reglament de 17 de novembre de 1900, desenvolupat per la instrucció de 24 de maig de 1907. Aquesta instrucció prescrivia també la presentació d'un informe d'un enginyer de camins, la matriculació dels vehicles, el límit de velocitat (28 km/h), l'obtenció d'un certificat d'aptitud dels xofers i la subjecció al pagament d'impost de carruatges de luxe. En el cas del transport de viatgers calia complir totes aquelles condicions, però, a més, el fet de tenir també un contracte de transport del correu donava una certa garantia al servei i, finalment, a partir de dita llei 1924, serveix per obtenir-ne una concessió exclusiva, feta amb atorgament per la junta de transports de Castelló i adjudicació definitiva per la junta central de Madrid.

Els problemes que li causà a l'empresa la nova llei van obligar el president, n'Enric Monferrer, a baixar a viure a Castelló i a viatjar més d'una vegada a Madrid, cosa insòlita fins llavors (mai havia calgut anar a aquesta ciutat a gestionar cap concessió d'ús de carreteres ni permís de circulació ni res per l'estil). I al final li causarien la malaltia que el portà a la tomba als 49 anys. Gerard Roig fou el nou president, que comptà amb l'ajuda de nombrosos col·laboradors. Ben aviat adquiria altres empreses, i en pocs anys es salvava l'entrebanc de la llei i s'aconseguia el monopoli de la benzina.

En Gerard Roig Vives
(Benassal 1885 - Castelló de la Plana 1949),
fundador, gerent, president
i enlairador de la companyia.

Però aquest monopoli creà expectatives irreals, que portaren a una agosarada ampliació de capital l'any 1929 que superava el milió i mig de pessetes i que, amb els desastres de la guerra, no es va poder cobrir fins ben avançada la dècada de 1940. Això s'ha pogut saber a partir de l'examen visual de diversos paquets d'accions originals que es conserven. El capital fundacional era de 75.000 pessetes, repartit en 300 accions de 250 pessetes, i no va ésser fins al 10 d'agost de 1929, amb una modificació dels estatuts, quan s'augmentà aquest capital fins a 1.625.000 pessetes, amb 6500 accions (cinquena sèrie), numerades a partir de la 301.

Era una ampliació desmesurada que, com s'ha dit, va tardar molts anys a cobrir-se. Les accions de dita sèrie cinquena porten dates que van des del 1930 (núm. 400) al 1934 (ja pel núm. 4435) i següents, fins al 5 de setembre de 1941 (núm. 5490). El balanç de l'any 1941 parla encara de 217 accions en cartera. No és fins a 1949, un cop mort en Gerard Roig i sota la presidència de n'Eliseu Vives, quan es fa una nova ampliació de capital. Cal concloure que llavors ja s'havia cobert completament l'anterior, i que el llistat no és altre que un estat complet dels propietaris de les 6500 accions, un cop cobertes, previ a dita ampliació de capital de 1949.

N'Eliseu Vives Artola
(Càlig 1892 - Barcelona 1956),
accionista, president i culminador de la companyia.

No cal comentar detalladament les identitats de tots els accionistes, o de les empreses integrades, però sí que es pot afirmar que, en aquell moment, el capital benassalenc encara suposava una gran majoria. De fet, els presidents de la companyia foren tots benassalencs (Enric Monferrer, Gerard Roig i Eliseu Vives), fins a la dècada de 1950, i després la presidí n'Eliseu Vives Cercós, fill del darrer