---

Pàgines WEB multimèdia dissenyades per Pere-Enric Barreda, cronista oficial de la Vila de Benassal

---

Pere Fabregat Fabregat (1902-1968), industrial moliner

Pere Fabregat Fabregat

Pere Fabregat, nascut com s'ha dit a la Cañada, seguí l'itinerari del seu pare fins que marxà uns anys a Barcelona, on va treballar a la Fira Internacional del 1929, i va obtenir el carnet de xòfer, residint al 400 de la Travessera de les Corts. Tornat a Benassal i casat, com s'ha vist, seguí treballant i a la marxa del seu pare s'independitzà. En uns anys va fer progressar la fàbrica en gran manera, i es va plantejar crear-ne una de nova, com feia el seu pare. A tal efecte, aconsellat per l'enginyer industrial de València en Vicent Calatayud, el 7 de novembre del 1935 comprava el que havia estat garaig del Tancat a la seua esposa na Maria-Ignàsia Vallterra, fet que el portà a vendre l'altre molí.

  

Sobre dit garaig reformat instal·là la nova fàbrica, que es posà en funcionament, després d'alguns entrebancs, l'any 1936, i va ser destruida per un bombardeig aeri. Reconstruïda l'any 1939, va iniciar l'any 1940 la moltura per als veïns del poble i comarca, i des del 1941 fou integrada al Servei Nacional del Blat (SNT), del qual va ser-ne magatzem distribuidor.

L'any 1945 millorava aquesta activitat amb dos nous aspectes: per una banda, una màquina de trencar ametles (però pràcticament es limitaria a actuar de comerciant d'entrada d'ametles i avellanes: la màquina trencadora es va vendre gairebé sense estrenar); i per d'altra, amb el seu germà, una trilladora que funcionà a les Eres Tancades (per obtenir un gra més net que el que es traïa batent a l'era, i per tant més fàcil de moldre), però que es va vendre poc després a Leopold Porcar de Benassal.

  

Entre els anys 1948 i 1957 la fàbrica de farines figurà, a efectes oficials, a nom de Josep-Manuel Monfort, i l'any 1954 es va reformar seguint el sistema de l'enginyer alemany Woudstra, establert a Mallorca. Per aquest temps el local destinat a les ametles es va emprar per criar gallines, però a partir del 1956 va funcionar l'anomenat triturador, on s'elaboraven pinsos composts i granulats per a gallines i ànecs, si bé després del 1965 es limità a la moltura de cereals.

Pere Fabregat seguí portant totes aquestes activitats sense cap solució de continuïtat, però un atac d'insult el deixà molt afectat des de l'any 1964, havent de llogar la fàbrica, que només funcionà fins a la mort del mateix, esdevinguda l'11 de juliol del 1968, i a la qual seguí la de Matilde Monferrer Beltran, el 12 d'octubre del 1969. Només el triturador de cereals seguí funcionant, malgrat la pràctica desaparició del conreu de cereals en favor de l'avellaner, fins l'any 1982.

La primera fàbrica de farines (1936-1938)

Les obres de remodelació del garaig adquirit per Pere Fabregat, del que encara queda la paret mitgera entre la casa i el molí, s'iniciaren el 23 de novembre del 1935, treballant-hi d'obrers Antoni Monfort i Julià Claramonte. Amb un camió que tenia, Pere va portar els materials de construcció de Castelló i de les Coves, la fusta de Vilafranca, la pedra de la Pedrissa i de les Vinyetes. La maquinària la va subministrar la casa de Josep Ylla, del carrer de València de Barcelona, segons un contracte signat el 4 de març del 1936 amb Pere Fabregat i Quintín Edo.

El motor es va portar de Cinctorres, els ferratges de la Sènia i altres màquines de la fàbrica de les Coves. El 29 de maig arribava de Barcelona el montador de la fàbrica, Joan Donadeu, que instal·là la maquinària amb la col·laboració del seu fill Isidre. Des de finals d'aquest mes ja comencen a entrar partides de blat, d'entre 600 i 2500 quilos, de procedència local, transportades pel camioner de la fàbrica Joan Salvador. També hi va treballar d'escribent Wenceslau Saragossà.

Però, en aquest entremig, el 17 de juliol del mateix any, es va sublevar l'exèrcit a les colònies africanes, i començava una guerra que provocà una revolució de signe esquerrà a la part no controlada pels militars. Com a anècdota de la difícil primera quinzena d'agost, Pere Fabregat va haver de posar com escusa haver-se-li trencat un eix, o la manca d'una manegueta, del camió de la fàbrica per impedir que el feren servir per a la tasca de transportar els ornaments de l'església fins a una pira a la sortida cap a Vilafranca. També va intentar salvar un banquet, dient que la gent hi podria seure quan anaren a moldre, però, després d'haver-se'l emportat, el van anar a cercar a la fàbrica i també el van cremar.

Amb aquests incidents, la fàbrica no va poder començar a funcionar efectivament fins el 28 d'agost, i les primeres saques de cent quilos de farina no es van poder vendre fins el 15 d'octubre per problemes burocràtics. El dia 30 de dit mes ja se'n venien, per exemple, 40 per dia (quatre-mil quilos de farina). Respecte del coneixement d'aquesta etapa, la fàbrica només conserva una mínima documentació i s'han perdut per causes diverses molts actes, com els llibres d'operacions entre 1936 i 1938 (amb les entrades de blat i sortides de farina), o, per exemple, un contracte original del 1937 entre l'empresari, Pere Fabregat, i la CNT-UGT de Treballadors de la Terra i Oficis Varis de Benassal, sobre uns convenis d'horaris.

L'activitat de la nova fàbrica, però, no arribaria ni a dos anys: el 25 de maig del 1938, quan el front de la guerra arribà a Benassal, com a introducció a la "liberación", la Legió Còndor deixava caure damunt la vila una pluja de bombes que arrasaren el nucli antic, Sala i Església. La fàbrica va ser encalçada, i, tot i que es van poder traure moltes coses mòbils, es va enfonsar la teulada i es van cremar les màquines: no es podria posar en funcionament de nous fins molts mesos després.

La segona fàbrica de farines (1939-1968)

Un any just després de la destrucció, el 30 de maig del 1939, Pere Fabregat rebia un pressupost de la mateixa casa de Josep Ylla de Barcelona per a la instal·lació d'una fàbrica de farines automàtica amb cilindres, capaç de molturar de 4000 a 5000 quilos de blat al dia, per un preu d'unes cinquanta-mil pessetes. El 14 de juny es signava el contracte, i per pagar-lo va rebre diversos préstecs, amb l'anècdota d'un masover que envià el seu fill de vuit anys a portar-li, amagats a la butxaca, dos mil duros en bitllets del govern de Burgos.

Tot seguit començaren les obres, amb les quals la fàbrica quedà transformada en un edifici de dos pisos, amb revoltó de fusta, i planta baixa, destinant-se cada pis a una secció específica. Els viatges de transport de maquinària es feren per Saragossa, el 31 de juliol, 19 de setembre i 20 d'octubre. El dia 23 arribava el motor-bomba de la fàbrica vella, reparat per la casa Lambert de Castelló. El 23 de desembre del 1939 s'obria de nou la fàbrica, rebent Pere Fabregat el número d'empresari CS-2552.

En aquell moment quedava formada amb tres secions: neteja, molturació i porgat, a més d'accesoris i motors. La secció de neteja constava, en base, d'un monitor a "zaranda zig-zag" marca Robinson; una despedradora de 4 vies Daverio; un cilindre separador de llavors ("triarvejón") Rápido; una despuntadora automàtica de doble aspiració, i un arruixador també automàtic. A aquesta base s'afegia una semi-secció de repàs amb una satinadora de doble separació i un aparell separador magnètic (augmentada ja el 1941 amb un recol·lector de pols Ciclón).

La secció de molturació, a la planta baixa, era formada per tres molins dobles Robinson, de 4 cilindres estriats cadascun, que donavan sis parells de passades, tres de trituració i tres de compressió. El primer era un triturador estàndard Daverio, amb cilindres de 420x200 mm., per a la primera i segona passada de trituració; el segon era mixte, amb cilindres iguals, per a la tercera de trituració i la primera de compressió; i el tercer un compressor, amb cilindres de 500x200 mm. (que el 1954 ja s'havien substituït per d'altres de 400 mm) per a la segona i tercera de compressió. Pertant, l'extensió inicial era de 2600 mm, baixada a 2400 mm. després. Tota aquesta secció va ser reformada el 1954 segons el sistema Woudstra.

La secció de porgat constava d'un planxister Buhler de 8 vies i 6 tamissos; un sassor senzill amb aspirador, una cepilladora de sergó, una deslligadora-afinadora, una aspiradora de 500 mm., i un grup recollidor de pols amb 90 mànigues. A tot això s'afegien dues barrejadores i dues empacadores. La força s'aconseguí primer amb dos electromotors Siemens de 15 HP, un per la fàbrica i un per la secció de netaja, que consumien 5 Kw/h. El 1945 s'incorporà un motor d'explosió de 4 cilindres Hispano-Suïssa de 30/40 CV -el del primer autobús de Cantavella a Alcalà, i Vilafranca a Castelló-, convertit en gasògen de gas pobre, de reserva. Des del 1955, acabades les restriccions, funcionà amb tres motors elèctrics de 25, 15 i 0,5 HP, respectivament.

Els permisos oficials per obrir la fàbrica, però, es retrasaren un temps: el 19 d'agost del 1940 el SNT permetia moldre el blat dels llauradors locals, i des del 28 de febrer del 1941 entrava de ple en el negoci fariner. La primera recepció de blat tenia lloc el dia 13, i a finals de mes s'incorporava a l'Associació de Fabricants de Farines de Castelló, que portava Vicent Ulldemolins. El 17 de novembre del 1941 s'acabava de pagar la fàbrica a la casa Ylla de Barcelona, que poc després presentava a Pere Fabregat un pressupost per augmentar la capacitat de molturació fins a un màxim de 6000 quilos, que no es va acceptar.

L'any 1942 va patir dues clausures, i a partir del 1943 hi ha referències a racionaments i un major control per part dels organismes de l'estat (com ordres per barrejar panís al blat). El mes de juny del 1945 es van canviar i modificar uns cilindres, fet que exigí la signatura d'una acta amb intervenció de la Delegació d'Indústria, Grup Fariner i CGAT perquè el fabricant no tingés problemes. El mes d'octubre, per les dificultats de trobar combustible, es va instal·lar un nou motor alimentat per un gasògen. El juliol del 1946 es feia el registre de la marca "Pedro Fabregat" al Registre de la Propietat Industrial.

Durant aquesta etapa el personal fou el següent: Josep Monfort, carretiller; Jaume Alcàcer, escrivent; primer empacador Francesc Colom, Plàcid Garcia, Leopold Villalvilla, Isidor Beltran, Antoni Miralles, i Arcadi Badal; i segon empacador (des d'agost del 1945) Àngel Monferrer.

Les campanyes de 1949-50 a 1954-55 foren les més pròsperes. El desembre del 1952 s'afegia un recol·lector de pols "Ciclón", i es demanava donar de baixa la mola catalana d'1'40 m. Però la principal reforma tenia lloc l'any 1954: amb data de 6 d'abril, la casa Woudstra feia un pressupost d'adaptació dels cilindres de moldre, amb un nou estriat que modificava els resultats de les tres passades de trituració i de compresió. Obtinguda llicència del SNT, el 16 de juny es signava el contracte, el mes d'agost es feia el canvi i el 19 de setembre es reprenia l'activitat.

Durant aquesta etapa, a més del llogater i empacador, Josep Monfort, el personal fou: administratiu, Francesc Fabregat; empacador, Miquel Roig i Quintín Edo; carretiller, Àngel Monferrer i Francesc Moya. Acabat el lloguer, figurà de nou l'empresari Pere Fabregat, però es suprimí un empleat: administratiu, el mateix; empacador únic: Quintín Edo; carretiller: Antoni Colom, i Francesc Moya. Des de l'1 d'octubre del 1964 era llogada a Quintín Edo i Francesc Moya. Després de la mort del propietari, es tramità un expedient de crisi davant la Delegació Provincial de Treball, que amb data de 5 d'octubre del 1968 declarà tancada la fàbrica i atorgà el subsidi d'atur als treballadors.

  

El magatzem de fruita seca (1945-1952)

Situat a l'edifici adjunt a la mateixa fàbrica, al primer pis del carrer Vallterra, posseïa una màquina de trencar ametles amb capacitat de classificar i separar les clasques, moguda per un motor de benzina de 25 CV (1946), després per un electromotor de 5 CV (1946-50), i per un de 10 CV (1950). L'electricitat la subministrava la companyia Teledinàmica Turolense, i el personal eren el propietari i dos obrers, els mateixos de la fàbrica de farines. L'any 1950 tenia capacitat per trencar 5000 quilos d'ametles al dia. La instància demanant permís per instal·lar-la era del 14 de maig del 1945, amb una Memòria de l'Enginyer Industrial Francesc Mascota, i el 26 de novembre es donava el permís, amb condicions. Una nova instància de 30 de gener del 1946 demanava permís per al motor de 25 CV, que era autoritzat el 10 de juny.

No obstant, funcionà com a magatzem d'avellana i ametla: l'any 1948 es constituïa l'Associació Nacional d'Indústria Trencadora d'Ametla i Avellana, que el 31 de Juliol aviava un qüestionari d'inclusió al llistat oficial. Dit imprés es cumplimentava el 9 d'agost, figurant com magatzem d'entrada, amb una capacitat de 15.000 quilos. Pere Fabregat va rebre el número d'agrupat 236, figurant al llistat oficial entre 1948-49 i 1951-52, però sense fer operacions, tret de la campanya 1949-50, en què negocià 35.413 quilos d'ametlles, venudes a Josep Adell de Benicarló. A partir del 3 de juliol de 1950 el magatzem anà a nom de Benjamí Monferrer, i acabà la seua activitat al final de la campanya 1951-52.

La indústria de pinsos composts i granulats (1956-1965)

La dècada del 1950 va haver a Benassal un gran desenvolupament de l'avicultura, exemplificada en la creació de nombroses granges de gallines i ànecs, sobre tot. Això va generar una gran demanda de pinsos adients per a l'alimentació, i Pere Fabregat va decidir instal·lar una molí de pinsos a la mateixa fàbrica, la cantó entre la Canaleta i el carrer de Vallterra. Amb data de 5 de febrer del 1955 es dirigia al delegat nacional del SNT, adjuntant certificacions de l'alcaldia i de la Germania Sindical de Llauradors i Ramaders. Com se li demanà l'autorització del Patronat de Biologia Animal a les fòrmules de pinsos, es van fer 3 fòrmules (dues per a pollets i una per a ponedores), i el 31 d'octubre del mateix any s'enviaven al director del dit organisme.

Amb data de 8 d'octubre es dirigia al director general de Ramaderia, incloent l'informe d'un enginyer amb el perfil i esquema de la granuladora adoptada (el model L-48), i de l'emplaçament de la mateixa a la fàbrica. El pressupost d'instal·lació va ser de 21.000 pessetes, comprenent un molí Omega del núm. 2, i un empacador Ciclón núm. 2, a més d'un motor de 15 HP per fer-los funcionar. Però, el SNT ho va denegar per haver-ne ja dos, un de la Cooperativa i un altre de Francesc Roig (el que havia construït el seu pare Josep Fabregat).

Com el 23 de desembre del mateix any 1955 va aparèixer un Decret sobre indústries de pinsos composts, es va refer el projecte, dirigint-se el 25 d'abril del 1956 al director general de ramaderia. Segons la memòria presentada, la indústria seria de pinsos granulats, donat que a Benassal hi havia unes 15.000 gallines amb necessitats d'uns 1800 quilos diaris de pinsos, que venien de fora. El mateix va fer el 30 d'abril, dirigint-se al Ministre d'Agricultura, amb una memòria científica de pinsos per ponedores (gallines, ànecs) i pollets.

El 12 de juliol del 1956 era autoritzada la fàbrica, amb un triturador de mola catalana de 140 cm (motor elèctric de 15 HP), una barrejadora (motor 1 HP), una amasadora-granuladora (motor 2'5 HP). Aquesta instal·lació prompte es va quedar menuda, i n'era demanada una de nova, autoritzada el 24 de maig del 1957. Si bé després no s'ajustà exactament al projecte, el 14 de gener del 1959 es feia constar una diligència aprobatòria. L'any 1958 de la direcció general de ramaderia van demanar les fòrmules exactes i mostres del producte, que s'enviaren el 28 de març: gallines ponedores, ànecs femelles ponedores, i pollets.

Aquesta indústria, que des de l'any 1965 es limità a la molturació de cereals (avena, ordi, panís, remolta, etc.) va ser la única que seguí funcionant a la mort del propietari, amb la denominació de "triturador", si bé no es tenen dades car per una equivocació es van destruir els quaderns de producció. Va segur funcionant esporàdicament fins l'any 1982 en què es va tancar definitivament.

© Pere-Enric Barreda, 1997.
Última actualització: 21 de març de 1997.