EL TÈXTIL

Els inicis.
En el desenvolupament de la Barcelona moderna, la manufactura tèxtil hi va exercir un liderat important. La filatura, el tissatge, la impressió del cotó i la de les teles de lli importades van estar el motor d'unes transformacions decisives que van acabar per donar a Barcelona la plaça central que ha tingut en la industrialització de l'Estat espanyol.

L'aprofitament -durant el segle XVIII- dels prats i dels aiguamolls de l'actual Poblenou, quan en aquesta zona només hi vivien pagesos o s'hi atansaven pastors o caçadors, per tal d'estendre-hi les indianes, teixits de cotó estampats, fou l'embrió i el punt de partença de les grans fàbriques del XIX. Les fàbriques d'indianes del segle XVIII i del primer terç del XIX estampaven de forma manual, per mitjà d'uns motlles de fusta amb dibuixos metàl.lics aplicats a les peces esteses damunt de taules. Els prats d'indianes eren els terrenys on es blanquejaven les peces de teixit en cru abans de ser tenyides o estampades. Així exigia grans quantitats d'aigua, insolació, ventilació i força espai, condicions que només es podien satisfer a l'exterior de la ciutat emmurallada. Traslladar o establir la impressió de teles fora de Barcelona fou la tendència a partir del 1829.

Els indianaires establerts a St.Martí van ser la punta de llança per al futur del tèxtil: Salvador Bonaplata, Marià Casas i fill, Josep Lucena i Cia., Manuel Ribas i Cia., Joan Romà, Josep Ferrer, Pere Cantí, Jaumandreu i Cia., Jeroni Juncadella, Jaume Ricart i fill, Jaume Roger, Mateu Torelló, Paul i Pimontà 1846-1861. Però el procediment d'estampació de les indianes era molt lent i va entrar en crisi arran de la mecanització del tèxtil. D'altra banda, els fabricants de filats i teixits, especialment de cotó, van prendre el relleu als indianaires: Canadell Germans, Gifreda, Baluy i Cia., Bernat Muntadas i Cia., Antoni Escubós, Claudi Arañó...

En els prats on s'estenia la roba per a les indianes, a partir de 1815-1820 s'hi construeixen fàbriques. Els nous processos tèxtils requerien una tecnologia força mecanitzada i necessitaven alhora una considerable mà d'obra que, amb l'ajut de la maquinària de vegades força complicada, filaven, teixien, estampaven i aprestaven peces de llana, seda i, sobretot, cotó. Durant la segona meitat del XIX, el sector més predominant serà justament el tèxtil.

1861-1904.
El 1861 la manipulació de fibres diverses era ja tan important que va originar que el tèxtil martinenc seguís progressant incessantment al llarg dels quatre últims decennis del segle XIX. Els trets distintius del període foren: - el reforçament de l'hegemonia dins la branca dels acabats;- l'aparició d'un grup de fabricants de teixits de cotó més fort que qualsevol altre;- l'auge de la fabricació llanera;- la introducció de la filatura del jute;- i l'aparició d'una empresa capdavantera en el capítol dels teixits de mescla. Només el treball de la seda i el gènere de punt quedaren fora de l'esplendor tèxtil de St.Martí. El fet que, especialment el 1889, es triés el pla de St.Martí per establir les indústries -i no solament les tèxtils- fou:

Cal esmentar que alguns fabricants estrangers van triar també St.Martí per poder instal.lar llurs empreses. En l'anomenat "Manchester català", dins del tèxtil hi van destacar els rams del blanqueig, dels estampats i dels tints, i els establiments d'aprest. En conjunt, les filatures i el ram de l'aigua eren les indústries més nombroses. L'origen i el creixement inicial de la manufactura de la població havia estat -doncs- en el ram de l'aigua. A finals del XIX, el treball del cotó i de la llana van venir a ampliar i a reforçar enormement la base industrial, fins al punt de fer de St.Martí el primer centre tèxtil d'Espanya en la fabricació de teixits de cotó i tercer en els de llana, a banda de no tenir rival en la branca dels acabats.

Les fàbriques més importants al Poblenou foren les següents:

L'arquitectura.
Com va succeir amb la majoria d'edificis tèxtils del país, aquests es basaven en la "fàbrica de pisos", que consistien en un edifici de diverses plantes amb parets exteriors de maó, pilars interiors de ferro colat, jàsseres de fusta amb tirants de ferro, sostres de fusta i totes les finestres que permeti l'edifici. Ca l'Arañó és el millor exemple al Poblenou.

Condicions de treball.
La relativa esveltesa de l'exterior d'algunes fàbriques contrastava, però, amb les condicions de treball que patien els seus obrers i obreres a l'interior. El novel.lista poblenoví Xavier Benguerel així ho recorda en la seva novel.la "Icària, Icària", referint-se a la fàbrica del Cànem: "Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornades de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d'una misèria que les arrapava fins que morien als vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort, fins als quaranta." Els accidents hi eren sovint: El 1884, posem per cas, al Cànem un operari de divuit anys va ser agafat pel corretjam d'una màquina, restant completament aixafat.

1904-1936.
La primacia del ram de l'aigua martinenc es desgastà notablement entre 1904 i 1933 a causa de la reculada soferta per l'estampació. Aquest retrocès no va anar acompanyat, però, del decaïment de la fabricació de teixits. El tissatge cotoner martinenc, per exemple, fins i tot va créixer una mica.

1936-1965.
La metal.lúrgia rellevà el tèxtil, el qual esdevingué una indústria de creixement lent que ha hagut de fer front a plans de reestructuració i encarar en el futur dificultats cada vegada més grans. La davallada econòmica dels anys 50 fou que moltes grans indústries pleguessin, sovint mancades de matèries primeres o combustible, però també per l'empobriment d'amplis sectors de la població espanyola i per la impossibilitat d'exportar. Can Saladrigas, per exemple, gran fàbrica tèxtil en crisi, dividí les naus en petits espais que es llogaven. Es l'època en què es van estendre petits tallers de cinc a deu treballadors, i encara van aparèixer fabriquetes de teixits on es treballava, bàsicament, a mà. Aparegueren també petites empreses d'economia submergida.

1965-1992.
Els anys 60 foren més estables econòmicament. Però els conflictes laborals augmentaren paral.lelament a la reconstrucció del sindicalisme de classe. El 1968 es va subscriure el primer conveni col.lectiu del ram de l'aigua. Arran de les reivindicacions, alguns dirigents obrers foren empresonats durant quatre anys. La gran crisi del tèxtil arribà durant els 70. Moltes fàbriques van desaparèixer i centenars d'obrers es van quedar sense feina. Sobrevingué un desmantellat progressiu del teixit industrial. El nombre d'establiments disminuí. Les fàbriques van fugir del barri. Les principals firmes ja no hi són. Especialment, la crisi industrial entre 1974 i 1985 les acabà de sentenciar. El 1974 es va anunciar l'obertura del c/Pallars que afectava alguna de les instal.lacions de Càtex. Per aquest motiu, l'empresa va acomiadar 72 obrers que treballaven en la nau a enderrocar, al.legant que es tractava d'una "millora ciutadana". Un any després l'empresa feia expedient de crisi.

Les fàbriques, avui.
Actualment, al Poblenou només resten tallers i petites empreses, algunes d'elles d'economia submergida- que es dediquin al tèxtil. Les grans fàbriques com a tal ja no funcionen. Algunes han donat pas a les noves intervencions urbanístiques o a la simple especulació. D'altres s'han aprofitat per a activitats diferents, igualment industrials o bé culturals i esportives, com ara el cas de Can Felipa.