textos textos
J. V. Foix nasqué a Barcelona l’any 1894. Empresari privat, periodista. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Poeta, i autor de proses literàries, assaigs breus i articles. Personalitat independent d’home de lletres, innovador des de la seva joventut, ha esdevingut un capdavanter indiscutible, en la maduresa, de la poesia i del pensament. Ha publicat, entre d’altres, les obres poètiques Sol i de dol (1944), Les irreals Omegues (1949), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), i els assaigs i proses narratives Revolució catalanista (1934) i Catalans de 1918 (1965).
La paraula no és sols a l’origen de la poesia de prosa de J. V. Foix, sinó que àdhuc constitueix la justificació i l’explicació del fet d’escriure. Els mots les expressions, els girs del llenguatge, tots ells vivents i per tant orals li son matèria de la poesia i de la prosa narrativa o poètica de més pura expressió, més lliure d’influències, i d’un irreal més incessant, que s’hagi escrit a Catalunya. De res no ha de sorprendre’s el lector, doncs, davant uns escrits que són una sorpresa constant, més sorprenent com menys elaborada se’ns presenta, fins al punt de fer-nos pensar que ha d’ésser una sorpresa per a l’autor mateix. Però en la prosa ens acabem d’adonar que hi ha una ordenació, un pensament, una voluntat d’elegir mot, d’adoptar la posició i de fer el camí de sempre.
El text següent és pres de Còpia d’una lletra a Na Madrona Puignau, de Palau-saverdera (dins "Obres poètiques", Ed. Nauta, 1965). (J. Triadú)
|
CÒPIA D’UNA LLETRA
[...] Arribo a casa cobert d’herba menuda i fina, i em
distrec mirant el Miró,1 que n’orna el cancell.2 Però
En Cavapalles, que n’és el Personatge central, ha
entrat en conjunció amb el Punt Vermell que li dóna
vida, i tot és més fosc, menys els Grocs Celibataris
i Irresponsables que no amaguen llurs intencions, i
es disbauxen.3 (Recordes el dia que, de tornada del camp, em vas ensenyar un retall de "La Publicitat" amb un text meu on parlava de "Joan Miró o el pessebrista astral"?4 Aleshores vam mirar tot de dibuixos seus, i belles reproduccions de les seves pintures, i vaig intentar d’interpretar-les. Tu, benèvola, t’hi vas complaure, i em vas demanar que en fixés l’analogia per escrit. Tantost5 en una de les primeres làmines vam veure un fus,6 de vermell pungent,7 que, escàpol8 d’un escamot9 de negrors invertebrades que pugnen10 per abatre’l, es dreça,11 altívol,12 com una murena13 que rebla,14 indemne, l’arpó. En una altra, els Rebosters Hermafrodites, en les grogors de llur extrema solitud, cerquen, sense esma,15 per l’erm16 d’una estança17 imperial, el Príncep que un fat18 advers ha convertit en una orquídia tropical que s’esfulla en aigües jussanes.19 Recordes, en una reproducció que tinc emmarcada, el pas llisquívol20 de les famoses Dames Crestalludes que, en estol21 desordenat, vaguen per la riba22 d’un estany del mesozoic,23 moridor sota una constel·lació de cremalls?24 O aquella altra on l’espectre de les llísseres25 i de les anguiles primordials s’enroca26 a les espesses verdors d’un novembre submarí, mentre a l’horitzó marès27 es congria,28 lentament, el sèu29 de les candeles? I, encara, aquella pintura, tan mironiana, davant la qual vas dir-me: "Bé em plau". Hi vam veure la subversió dels Gànguils Incorporats que desenjoven30 les fletxes per abatre el Mameluc Intestat, que es creu pròvid31 en una contrada32 de nans lucífugs.33 I aquella altra, on els Quitrans Figuratius projecten llur fàl·lica silueta a les pregones34 clarors de la Vall del Paper de Vidre! Em vas preguntar com era En Miró; i vaig recordar el dia que, a mitjans de 1917, ell i jo, soldats d’una mateixa lleva,35 sortint del Parc del Turó, vam conèixer una noia francesa, ancada36 i mamelluda37 que sil·labejava com una pitonissa,38 i que ens va fer adéu amb els guants, quan ja tots dos ens n’havíem enamoriscat.) Tanta d’emoció sense frontisses,39 tant de ble40
en combustió, tant de lirisme bloquejat, tanta de
borra per a prémer; o tanta de poesia per a embotellar,
embotar,41 enflascar,42 ensacar o encapsar
m’embrolla43 i m’entristeix. Però, sopat, me’n torno
pel carrer del Mar, cap allà on la gent belluga, remuga,
parla, braceja, sardaneja i canta: el Cafè de
la Marina. Un darrere l’altre, tots els qui tot
just fa una hora hi eren, hi tornen. Els homes,
descordats44 i apòcrifs,45 deixen les claus dels laboratoris
penjades a un estri mòbil que larveja per
la brossalla,46 i seuen i fumen; les dones, freturejants47
de tot i de res, es graten els genolls alliberats
i afluixen, amb gràcia, els frenells.48 I seuen;
i fumen. Els uns i els altres, coronats de galzeran,49
elaboren vocabularis isabelins i lleven ormeigs50
immaterials de mars anteriors. La mestressa serveix cafès amb pètals de lluna, conyacs amb flors hermafrodites, cerveses peludes i arbustives, taronjades amb funda llevadissa, calissais amb galeries subterrànies, malvasies asexuades i ratafies amb fullatge ogival. Quan tots hem begut, riem; i un cop rigut, tots parlen de jugar. Qui a cartes; qui al billar; qui a la corda; qui a fer passarelles;51 qui a la morra. Però unes noies, aptes, proposen una sortida en mar,52 a nit batent,53 i els qui s’hi engresquen se’n van a les eroles54 extremes a ensinistrar55 falcons i d’altres ocells de presa. Fanguen56 els horts els fàmuls57 obstinats, i les
línies de la nit i llurs punts d’intersecció -astres,
terra, mars, pedres, plantes, peixos, rèptils, ocells,
homes- són homòlegs. No anirem, doncs, en mar; no cavalcarem, homeiers,58
pels plans de Colera;59 no hostejarem60
en camps hugonots ni deliberarem, insaciables, per
les llotges61 negres. Però escoltarem la fressa62 dels
llenys63 quan tornen en albes64 agusades,65 i amb
carregament de llavis aiguosos i palles llumejants.66
Ara acorden tots plegats de ballar: però no en els
aeròdroms inundats, amb música de jaciment,67 la
testa de l’amant recolzada al pit nu de la parella,
els ulls perduts a la gleva68 on enyorades
siluetes caven i llauren immutables, serfs69 voluntaris de pàtries imperibles.70 Si tu hi fossis, també ballaríem. Però un bretó amb faldons closos se
m’emporta més enllà del brogit per alliberar diu
ell, la Llum de les llums, la Flor de les flors, l’Home
dels homes. I en camps de metall dur, al peu de
serrats71 opacs, ment contra ment, pugnem per ésser els més perfectes -tu, dona, diries els més
inútils- dels ovellers.72 Si véns, tan a prop com som!, aviat, anirem amb
els pinyonaires73 al bosquet del Mas Vell i t’ensenyaré el camí dels Bufadors. Però abans ens aturarem
a veure com les perdius s’ajoquen74 i com
darrere seu, full a full, es tanquen, amorosos, amb
silencis de setí,75 els Quaderns dels Olis Tipogràfics. El Port de la Selva, tants de tants de mil nou-cents tants.
NOTES |
Del llibre Lectures Escollides. 2n recull de J. Triadú/E. Artells, Ed. Barcino
Lincs externs
Poemes d’En Foix Web d’A. Folch | Mag Poesia
