Ignasi Belda i Reig escriu:

"Hola, sóc un xic de Cocentaina, al sud de València, i he entrat a la seua pagina web, aleshores m'he preguntat si vostè sabria dir-me d'on vé l'expressió: "n'hi has" que per allà baix la fem servir molt, per a dir "té", per exemple: "n'hi has diners" > "té diners". No estic segur que s'escriga aixina, però nosaltres ho pronunciem //nyàs//.

En llatí, el verb HABERE es feia servir també per expressar el que avui diem amb el verb "tenir". En algunes llengües, com el francès i l’italià, "avoir" i "avere" han conservat aquest sentit, mentre que en d’altres, com el català i el castellà, ha desaparegut. No obstant això, es conserven en diversos llocs de la Península Ibèrica restes d’aquest ús, com és el cas de l’exemple que esmenta Ignasi.

Pel que fa a l’ús de la partícula "n" és evidentment el pronom "en", provinent del llatí INDE, que s’usa ampliament tant a Catalunya com al País Valencià.

Més problemàtica resulta l’aparició del pronom "hi" (procedeix del llatí IBI). La seva presència no està justificada. Malgrat això, hem de tenir en compte que al Principat també apareix, en la llengua col.loquial, en nombroses expressions on la seva presència no està justificada etimològicament. Es tracta, doncs, d’una tendència popular pròpia del nostre àmbit lingüístic.

En totes les llengües, els sons N + I tendeixen a transformar-se en NY (per exemple, CATALONIA >Catalunya, o l’aragonès "nyeba" (‘n’hi havia’)). En general, el fonema /i/ tendeix a palatalitzar qualsevol consonant que el precedeixi; aquest fet, que explica la transformació "n’hi has" > "nyàs" és, precisament, uns dels factors més importants que contribueixen a l’evolució fonètica de qualsevol llengua.

L’únic fet que resta per explicar es la presència de la -S final, que semblaria pròpia de la 2ª. personal del singular ("tens"), però no de la 3ª. persona (té). Hem de confessar que no tenim la més remota idea d’on ha sorgit.