Manel ens demana:

"M'agradaria conèixer l'origen de la paraula "pensar" (...) La meva
pregunta realment va més enllà. Vaig llegir que en grec no existia el verb
"pensar" i que els grecs clàssics deien alguna cosa com ara "parlar
amb un mateix". Es cert això?. D'on el van treure els romans? Se sap? (...)" Respostes:

1) El verb català "pensar" procedeix del llatí PENSARE, que significa
'pesar'. Ambdues paraules catalanes "pensar" i "pesar" tenen, doncs, el
mateix origen. La diferència està en què "pesar" és un mot patrimonial
que s'ha transmès oralment i que ha evolucionat fonèticament a la
vegada que ha conservat el seu sentit originari de caire material. En
canvi "pensar" és un cultisme, és a dir, un mot que ha estat introduït en la
llengua pels escriptors per tal d'expressar una realitat de caire abstracte
(el fet de 'pensar', de 'sospesar mentalment') per mitjà d'una metàfora
i conserva intacta la seva fesomia llatina.

No obstant això, la paraula que es feia servir en llatí clàssic per dir
'pensar' era COGITARE, de CUM+AGITO (Recordem el famós COGITO
ERGO SUM, de Descartes). AGITO significa 'agitar', 'discutir',
'argumentar'.

A l'època clàssica es troben ja exemples de l'ús de PENSARE amb el
significat de COGITARE. En català l'ús de "pensar" amb el valor actual
està documentat en obres literàries des del segle XIII.

2) La segona part de la teva pregunta és molt més difícil de respondre, ja
que sobrepassa el camp de l'etimologia i s'endinsa en el que
s'anomena filosofia del llenguatge.

Els grecs tenien diverses paraules per expressar els diversos sentits
que nosaltres donem a la nostra paraula "pensar". Un d'ells, per
exemple, es FRONEIN, que està relacionat amb la paraula FRENOS
(cervell).

En qualsevol llengua, les paraules que dessignen una idea de caire
abstracta s'han de basar forçosament en una metàfora elaborada a
partir d'una paraula que dessigna una realitat material.

La discussió sobre aquest tema implica la idea de si totes les llengües
són aptes per expressar qualsevol cosa. Avui dia, la majoria dels
lingüistes coincideixen en afirmar que totes les llengües són igualment
aptes per atendre qualsevol necessitat comunicativa de l'ésser humà. Si
una llengua no disposa d'una paraula, la improvisa en el moment que la
necessita, mitjançant els recursos que posseixen totes les llengües
(derivació, composició, canvi de sentit, metàfora i metonímia, etc...)

Una altra cosa són les dificultats que sorgeixen a l'hora de traduir d'una
llengua a una altra, ja que el vocabulari no és biunívoc, com sap
qualsevol que parli dues o més llengües. Posaré un exemple per intentar
aclarir tot això: En castellà la paraula "adonar-se" es tradueix per "darse
cuenta", és a dir, el castellà necessita dues paraules per traduir allò que
el català expressa amb un sol mot. Significa això que el castellà no és
capaç d'expressar l'idea d'"adonar-se"?. És evident que no. D'igual
manera el grec (o qualsevol altra llengua humana) pot expressar amb la
mateixa eficàcia que el llatí l'idea de "pensar". Aquest concepte no és,
doncs, cap invenció dels romans, sinó que cada poble l'ha expressat de
la manera que li ha semblat més adient..

Espero que hagi quedat una mica clar, però insisteixo en què la pregunta
que tu planteges té implicacions massa complexes com per poder-la
respondre satisfactòriament amb la brevetat que un consultori d'aquest
tipus exigeix. .