Bine Kurinèiè escriu:

10-12-99

M'agradaria saber l'origen del preterit perfet perifràstic. Per què utilitzem el verb anar com auxiliar?

La morfologia verbal de totes les llengües coneix moviments alternatius d’oscil.lació entre les formes analítiques (perifràstiques) i les sintètiques. Així, en llatí, el futur s’expressava amb la forma CANTABO, que procedia d’un més antic CANTARE HABEO (‘he de cantar’). Les llengües romàniques van optar novament per la forma analítica "cantar he", que després es va fusionar en la forma actual "cantaré". Actualment, però, tornem a preferir formes analítiques per al futur i diem "he de cantar", "vaig a cantar".

L’ús del verb "anar" com a auxiliar no és exclusiu del català. En retorromànic, per exemple, es fa servir per formar el temps futur. En alguns parlars andalusos serveix per formar el pretèrit anterior ("vamos cantao" = "hemos cantado") i en general en moltes llengües es fa servir per construir les formes de futur ("voy a cantar", "I’m going to sing"). La raó d’aquesta ambivalència del verb "anar" ens la donen M. Alvar i B. Pottier a "Morfología histórica del español": "Dentro del sistema verbal indoeuropeo, la conjugación latina había adquirido unas características fuertemente diferenciadas. Frente a un sistema basado en la cualidad de la acción, el latín pretendía establecer unas relaciones de tipo temporal. Esto hizo que el aspecto (con sus múltiples enfoques subjetivos) dejara paso a unas oposiciones muy simples: presente ~ no presente. Dentro de esta dualidad, el pasado tenía relevancia (era una experiencia que se había comprobado), mientras que el futuro exigía un máximo de abstracción. (...) Sólo así puede explicarse que en unas lenguas (el catalán, por ejemplo) el pasado se exprese como en otras (el rético, por ejemplo) el futuro: sentimiento del hablante que posee una sola realidad -la del hoy o su tiempo inmediato en el pasado- y no alcanza a esas otras que se cumplieron fuera de su memoria o no sabe si tendrán virtualidad."

Pel que fa a l’antiguitat de les formes del pretèrit perfet perifràstic, es té notícies de la seva existència des del segle XIV en què apareix freqüentment en els textos, si bé, en aquesta època i fins a les darreries del segle XV, es prefereix el perfet sintètic (les "Regles d’esquivar vocables" censuren les formes "vaig anar e vaig venir per aní e venguí e semblants") . Amb anterioritat existia una forma perifràstica amb el verb anar, però, segons tots els indicis, el seu valor era de present (també es trobava, amb el mateix valor, en provençal i en castellà antic).

En la majoria de les llengües romàniques, va sorgir aviat una tendència a reemplaçar les formes del perfet per altres de perifràstiques per tal de simplificar la conjugació, donada la diversitat dels antics perfets forts procedents del llatí. Donat que en català existien dos presents, un de simple i un altre de perifràstic, tal com hem dit abans, aquest darrer va acabar suplint al perfet sintètic i va agafar el valor que avui té. El perfet sintètic existeix encara (a més de la llengua literària) en els dialectes balear i valencià, on conviu amb les formes perifràstiques. .