Si a l'Europa d'avui mateix es dóna un cas escandalós d'opressió nacional, aquest és el de Bielarús; més encara si tenim en compte que es tracta d'un Estat independent. Hom ha cobert aquest país d'una autèntica xarxa de desinformació (començant pel mateix nom de "Bielorússia") i de desprestigi, enmig de la ignorància general, de manera que els esdeveniments "lukaixenkistes" han causat tanta perplexitat com indiferència ("són russos, al capdavall"). Amb el present article pretenem contribuir a desfer la barrera de silenci tot donant a conèixer Bielarús i la causa nacional bielarussenca, en acció -modesta, però real- de solidaritat internacionalista envers Bielarús.
1 . Identificació i dades bàsiques
Bielarús (Belarús) és un país de l'Europa Oriental que constitueix la pàtria del poble bielarussenc. País continental, mancat d'eixida al mar, limita al N amb Letònia, al NO amb Lituània, al S amb Ucraïna, a l'E amb Rússia i a l'O amb Polònia. El territori nacional bielarussenc, definit pel domini lingüístic bielarussenc, coincideix a grans trets amb l'Estat independent de Bielarús, al qual vénen referides la resta de dades (llevat d'indicació en contrari).
Nom oficial: República de Bielarús (Respúblika Belarús).
Superfície: 207.600 km2.
- Línia fronterera: amb Letònia, 141 km; amb Lituània, 502 km; amb Polònia, 605 km; amb Ucraïna, 891 km; amb la Federació Russa, 959 km.
- Geografia física: en aquest punt, la síntesi de la GEC és prou il.lustrativa. Toponímia: Belarúskaia hrada (r. "Belorússkaia grada"); bosc de Belaveja (Belavéjskaia puixtxa, pol. Bialowieza, Puszcza Bialowieska, r. "Beloveja", "Belovéjskaia puixtxa"); mont Maiak; rius Dvina Occidental (Zakhódniaia Dzvina, r. "Zapàdnaia Dvina", letó Daugava), Biarezinà (r. "Berezinà"), Prípet (Prípiats), Soj, Nióman (r."Niemen", lit. Nemunas); llac Nàratx ("Nàrotx").
Població: 10.151.806 hab. (cens de 12-I-1989). Estimació a 31-XII-1995: 10.345.100 hab.
- Població urbana, 68,6 %; rural, 31,4 %.
- Homes, 47 %; dones, 53 %.
- Franges d'edat: 0-15, 24,2 %; 16-54 (homes) i 16-59
(dones), 55,4 %; més de 55, 20,4 %.
Capital: Minsk; 1.672.000 hab. (estimació 1995)
- Altres ciutats importants, entre el mig milió d'habitants i els cent mil, són, per ordre decreixent (forma colonial russa entre cometes dins parèntesis), Hómel ("Gómel"), Mahiliou ("Moguiliov"), Vítsebsk ("Vítebsk"), Hrodna ("Grodno"), Brest, Babrúisk ("Bobrúisk"), Barànavitxi ("Barànovitxi"), Baríssau ("Boríssov"), Orxa, Pinsk, Mazir ("Mozir") i Lida.
- Entre les ciutats mitjanes hi ha Maladzetxna ("Molodetxno"), Rétxitsa, Slónim, Vaukavisk ("Volkovisk"), Vileika...
- Ciutats actualment mitjanes o petites, però de gran importància històrico-cultural, són Pólatsk ("Pólotsk"), Túrau ("Túrov"), Navahràdak ("Novogrúdok"), Slutsk, Niasvij ("Nesvij"), etc.
- Entre les ciutats joves, sorgides amb la industrialització dels anys trenta, es compten Navapólatsk ("Novopólotsk"), Svetlahorsk ("Svetlogorsk") i Salihorsk ("Soligorsk").
Llengües oficials: bielarussenc (llengua nacional) i rus (herència colonial).
Símbols nacionals: els símbols nacionals històrics són:
- la bandera de tres faixes horitzontals del mateix gruix, blanca, roja i blanca, amb l'alçada i la llargada guardant una proporció de 1:2. El blanc representa el país (la Rus Blanca); el roig simbolitza les llibertats nacionals i el sol naixent.
-l'escut conegut com a pahónia ('percaça'). Fou el propi del Gran Ducat de Lituània i, així mateix, és compartit amb Lituània (com s'esdevé amb les quatre barres entre Catalunya i l'Aragó). El camper és roig; i, en la versió bielarussenca, els altres elements són blancs, llevat de la creu, daurada.
|
 |
|---|
Els símbols nacionals esdevingueren els oficials de l'Estat arran de la proclamació de la independència (25-VIII-1991); però, en el desastrós referèndum russista de 14 de maig del 1995 (v. més avall), el president-dictador Lukaixenko reeixí a substituir-los per la bandera estereotipada i per l'escut usats com a RSS (la bandera, tan sols des del 1951!).
Constitució i institucions estatals supremes: atesa la il.legitimitat del recent cop lukaixenkista, hom pot considerar com a vigent la Constitució de 28 de març del 1994, que substituí la Constitució de la RSSB d'abril de 1978 (la qual havia estat profundament esmenada per la llei d'oficialitat lingüística de 26 de gener del 1990, per la Declaració de Sobirania de 27 de juliol del 1990, per la Declaració d'Independència de 25 d'agost del 1991, per les disposicions dessovietitzadores de 19 de setembre del 1991 i per altres mesures importants). El President de la República, d'elecció popular directa per a un mandat ordinari de cinc anys, és el cap de l'Estat i té àmplies facultats executives. El poder legislatiu correspon al Soviet Suprem (Viarkhouni Saviet), compost per 260 diputats elegits per sufragi universal per a una legislatura ordinària de cinc anys. El sistema electoral, tant en els comicis presidencials com en els legislatius, és majoritari a dues voltes. El Consell de Ministres, elegit i nomenat pel president de la República, és responsable davant el Soviet Suprem. El Tribunal Suprem és la màxima instància judicial. El Tribunal Constitucionaldictamina sobre la constitucionalitat de les lleis.
Divisió administrativo-territorial: en tres nivells: 6 regions (vóblastsi, sing. vóblasts), les quals duen el nom de la capital respectiva (Brest, Hómel, Hrodna, Mahiliou, Minsk i Vítsebsk); 118 districtes (raioni sing. raion); municipis urbans (haradí, sing. hórad) i rurals (vólastsi, sing. vólasts).
Unitat monetària: ruble bielarussenc (belaruski rúbel = 100 kapeki). 12.400 BR = 1 $ (4-V-1996).
2. El nom
El nom del país, Bielarús, no significa pas "Rússia Blanca", com massa sovint hom afirma alegrament, sinó '(la) Rus Blanca'; on Rus no és cap adjectiu, sinó el nom de la Rus de Kíiv, antic Estat eslavoriental de què prové l'estatalitat -que no pas la nacionalitat- bielarussenca; i on Blanca sembla referir-se al color dominant en el vestit popular-tradicional, o bé a l'accepció etimològica (eslavònica) de blanc com a 'lliure' (perquè el país no fou conquerit pels mongols, tot contrastant amb la resta de l'antiga Rus).
L'equívoc (és a dir, la interpretació de Bielarús com a "Rússia Blanca") es deu al fet que, d'ençà del segle XVIII, la informació sobre Bielarús ha arribat a la resta del món generalment a través de fonts russes; com que el nom donat a Bielarús en rus és Belorússiia (terme que, efectivament, ve a significar "Rússia Blanca"), les adaptacions del nom del país que hom anà establint en cada llengua es basaren en aqueixa forma aliena, i no pas en la genuïna: d'ací el català "Bielorússia", el francès "Biélorussie", l'anglès "Belorussia" o "Byelorussia", l'espanyol "Bielorrusia", l'alemany (especialment erroni) "Weissrussland", etc., etc.
Originàriament, el país era anomenat Rus (per l'antic Estat originari) o Lituània (Litva, pel nom de l'Estat propi, Gran Ducat de Lituània) i, en conseqüència, el poble s'autodesignava com a russè (ruski) o lituà (litsvin); amb el temps, els termes Lituània i lituà se circumscriviren al país i al poble bàltics que avui designen (Lietuva i lietuvis, en lituà). El corònim Bielarús i el consegüent etnònim bielarussenc sorgiren al terç oriental del país, i a partir del segle XVI s'expandiren progressivament fins a designar la totalitat del territori i de l'ètnia.
Modernament hi hagué una proposta alternativa de denominació: tot jutjant -amb raó o sense- que els noms de Bielarús i bielarussenc tendien a subsumir la realitat nacional pròpia en la russa i que, probablement, constituïen invencions de l'imperialisme rus, el nacionalisme burgès bielarussenc del canvi de segle propugnà llur substitució per Krivítxia i krivitx (pel nom del principal dels pobles etnogènics); però no hi tingué èxit: aquells noms s'havien consolidat popularment; la gent els sentia com a propis; i, en definitiva, resultaven prou funcionals com a autoidentificadors en el marc de la lluita per l'alliberament nacional (més encara des del moment que havien estat prohibits pel tsarisme, el qual el 1810 oficialitzà el nom obertament colonialista de "Províncies del Nord-Oest").
Fou precisament per tal de desfer l'ambigüitat que, arran de la Tercera Independència (1991), l'Estat bielarussenc exigí d'ésser designat internacionalment amb la transliteració del nom genuí, Belarus' (en usos oficials, almenys). De llavors ençà, han anat multiplicant-se els camps d'aplicació de formes com Belarus (en anglès) o Bélarus (en francès).
3. Composició ètnica
D'acord amb les dades del darrer cens (de 12-I-1989), la composició ètnica de Bielarús és la següent:
| Bielarussencs | 7.908.257 | 77,9 % |
| Russos | 1.340.039 | 13,2 % |
| Polonesos | 416.224 | 4,1 % |
| Ucraïnesos | 294.402 | 2,9 % |
| Jueus | 111.670 | 1,1 % |
| Altres | 81.214 | 0,8 % |
Els bielarussencs són àmpliament majoritaris en llur propi país (com hom pot veure) i estan distribuïts uniformement pertot del territori. D'altra banda, uns 2.300.000 bielarussencs viuen en altres països com a minories nacionals o com a emigrants 1.
Pel que fa als bielarussencs de la mateixa Bielarús, una amplíssima majoria tenen el bielarussenc com a primera llengua: era el cas del 83,5 % el 1979 (i del 93,2 % el 1959, just en iniciar-se la criminal russificació de l'ensenyament). L'autoidentificació nacional està més estesa encara: fins i tot aquells bielarussencs ètnics lingüísticament russificats es declaren bielarussencs (i no pas russos), a banda que compten amb un grau o altre de coneixement de la llengua nacional.
La resta de la població de Bielarús consta de:
- a) diverses minories nacionals pròpiament dites, és a dir, d'instal.lació antiga. Entre aquestes, russos, ucraïnesos, polonesos, lituans i letons viuen en les zones de Bielarús frontereres amb els estats respectius. Els jueus (bon nombre dels quals bielarussòfons, amb d'altres de llengua jiddisch, russa, etc.) viuen sobretot a les ciutats. Els gitanos (generalment de llengua romaní) són majoritàriament nòmades. Hi ha també un petit nombre de volgotàrtars (bielarussòfons d'antic), etc.
- b) un col.lectiu ètnic immigrat (no-autòcton) rus, d'instal.lació recent. És el resultat de l'onada migratòria des de Rússia cap a les ciutats bielarussenques, iniciada amb la segona postguerra mundial i més o menys estroncada avui.
Històricament, el percentatge de bielarussencs sobre la població total havia estat més elevat encara: era del 81,1 % el 1959, del 81,0 % el 1970 i del 79,4 % el 1979. Aquest descens progressiu es deu a la citada immigració russa, la qual, d'altra banda, ha convertit els russos en la segona ètnia més nombrosa del país (per bé que a gran distància de l'ètnia titular).
El percentatge de polonesos i de jueus havia estat considerable. Els polonesos de Bielarús eren aproximadament un milió el 1939; però el 1945 la majoria foren transferits a Polònia (on, juntament amb els polonesos deportats d'Ucraïna, anaren a poblar els nous territoris occidentals desgermanitzats). Quant als jueus, llurs nombre i percentatge disminuïren tràgicament arran de l'Holocaust nazi (durant l'ocupació nazi de Bielarús, 1941-1944): el 1926 n'eren 408.606 (8,2 % de la població total) tan sols a la RSSB (és a dir, sense la Bielarús Occidental, llavors sota ocupació polonesa); el 1959 comptaven 153.064 (1,9 %) a tot Bielarús.
4. La llengua
La llengua nacional, el bielarussenc (belarúskaia mova), pertany al subgrup oriental del grup eslau de la família indoeuropea; les altres llengües del subgrup són l'ucraïnès i el rus.
Com és lògic, el bielarussenc, llengua plenament individualitzada, s'assembla prou a les altres llengües eslaves i, en especial, a aquelles d'eslaves que li són veïnes: ucraïnès, polonès i rus. L'estructura morfosintàctica general, així com la prosòdia, són afins a les del rus i l'ucraïnès; la fonètica és acostada a la ucraïnesa (amb diferències importants) i, secundàriament, a la polonesa, i força divergent de la russa; el lèxic -tant el bàsic com l'erudit- és més proper al polonès que a l'ucraïnès, i més a aquest que no pas al rus.
Des del seu accés a l'escriptura (segle XIII), el bielarussenc s'escriu en l'alfabet ciríl.lic, per bé que hom n'ha usat d'altres (àrab, hebreu, llatí) en determinades comunitats, zones o períodes. La base de la normativització moderna (tot partint de les importants experiències del grup de Naixa niva, 1906-1915) fou establerta el 1918 per Branislau Taraixkévitx en la seva Gramàtica bielarussenca per a escoles (Belarúskaia hramàtika dlià xkol) . La màxima autoritat pel que fa a la llengua bielarussenca des del punt de vista científico-normatiu és l'Institut de Lingüística de l'Acadèmia de Ciències de la República de Bielarús 2.
La llengua bielarussenca sorgí en en segle X n.e. com a evolució de l'eslavònic parlat al territori de l'actual Bielarús per diversos pobles paleoslaus: krivitxos, dregovitxos, radimitxos i drevlians. Des del segle XIV, el bielarussenc fou la llengua oficial del Gran Ducat de Lituània (poderós Estat lituano-bielarussenc al si del qual Bielarús constituïa el centre polític i la base demogràfica, com Catalunya al si de la Corona d'Aragó) i, com a tal, fou una de les primeres llengües eslaves modernes a ésser escrita i codificada, i esdevingué una important llengua de cultura 3 , amb figures tan destacades com Frantsisk Skarina, traductor i editor-impressor de la Bíblia en bielarussenc (Praga, 1512-1517/Vílnius, 1525-1527). Les ocupacions polonesa (s. XVI-XVIII) 4 i tsarista russa (s. XVIII-1917) 5 comportaren la marginació i la persecució de la llengua (prohibició oficial polonesa, 1697; prohibicions oficials russes, 1839, 1859, 1863), així com dels altres signes d'identitat nacional; malgrat tot, les masses camperoles (la immensa majoria de la població) es mantingueren monolingües en bielarussenc. La renaixença literària, amb fortes implicacions político-socials, fou engegada en la segona meitat del segle XIX, i atengué el zenit en el canvi de segle entorn del brillant grup de les revistes Naixa dola ('Nostre Destí', 1906) i Naixa niva ('Nostre Camp', 1906-1915), on es donaren a conèixer els poetes nacionals Ianka Kupala i Iàkub Kolas, l'historiador Vatslau Lastouski (pare de la historiografia nacional moderna), el polifacètic literat bolxevic Tsixka Hartni, etc., etc. Amb la recuperació de l'estatalitat pròpia (República Socialista Soviètica Bielarussenca, 1-I-1919) hom endegà una activa política de normalització lingüística, cultural i de la consciència nacional (belarússizatsiia 'bielarussització', 1923-1930). A partir de la reacció estalinista, emperò, hom aplicà una línia de russificació ideològico-cultural i de falsificació de la història nacional; i, alhora que a la resta de l'URSS, l'ensenyament de la llengua russa esdevingué obligatori (decret de 13 de març del 1938). Endemés, si l'estalinisme encara havia respectat més o menys arreu l'ensenyament en la llengua materna, a partir del khruixtxovisme (llei educativa de 1959 i doctrina de l'"aproximació entre els pobles", consagrada pel programa de 1961) hom impulsà la russificació lingüística de l'escolaritat de manera tan agressiva com insidiosa (i, sovint, il.legal). Els bielarussencs en resultaren afectats de manera especialment greu, perquè, com entre els ucraïnesos, i a diferència dels pobles no-eslaus, la distància lingüística envers la llengua agressora era relativament petita; mentre que Bielarús, a diferència d'Ucraïna, no comptava amb cap potencial demogràfico-territorial enorme que pogués contrarestar el cop en una certa mesura.
El bielarussenc esdevingué l'única llengua oficial el 1 de setembre de 1990 (llei de 26 de gener del 1990); però, arran del pseudoreferèndum de 14 de maig del 1995, fou establerta la cooficialitat del rus, en el marc del projecte liquidacionista del president-dictador Lukaixenko. Hom posa en perill, doncs, el futur de la política de normalitació lingüística que havia estat endegada, i que resulta imprescindible per a la consolidació de la consciència nacional del poble i, fins i tot, per a la mateixa pervivència de la llengua nacional.
5. El poble i la cultura
El poble bielarussenc (belaruski narod) sorgí de la fusió entre krivitxos, dregovitxos, radimitxos i drevlians en aparèixer plenament formada la llengua bielarussenca.
La cultura nacional parteix d'una simbiosi entre els orígens eslavorientals, l'orientació històrica envers l'Europa Central -posteriorment relativitzada per la influència russa- i els elements d'arrel bàltica. Aquests darrers provenen, d'una banda, de la primerenca assimilació de pobles bàltics (com els iatvigs), i, de l'altra, de la relació estreta i multisecular amb el poble lituà. En tot cas, allò que Lenin denunciava com a "asiatisme" dels russos no és aplicable als bielarussencs.
Hom acostuma de caracteritzar el poble bielarussenc com a distès, amable, pacífic i acollidor; i s'hi subratlla la saludable mancança tant de tendències xenòfobes com d'hostilitat envers les minories nacionals. Alhora, els bielarussencs han guanyat amb força sang el prestigi de socialment radicals, de rebels enfront l'opressió; no debades la igualtat i la justícia s'hi compten entre els valors socialment més preuats. Donats els anhels igualitaris del poble, a Bielarús la Revolució d'Octubre plogué sobre mullat; i, en aquest sentit positiu, el bielarussenc mitjà constitueix l'exemple més exacte de homo sovieticus.
6. La consciència nacional del poble bielarussenc
El 26 d'abril de 1986, en produir-se l'accident de la central nuclear ucraïnesa de Txornóbil (Txiarnóbil, per als bielarussencs) 6, el 70 % de les emanacions radiactives anaren a raure a la veïna Bielarús. El febrer del 1989 foren revelades oficialment les dimensions exactes de la catàstrofe, així com la criminal desídia secretista de les autoritats del 86, que no havien informat veraçment, ni procedit a l'evacuació, ni pres mesures profilàctiques. Tot plegat causà un profund trauma nacional que es traduí en un desvetllament popular considerable: massiva demanda de sobirania (entesa, aquesta, més com a exercici de la dignitat col.lectiva que no pas com a reivindicació de caràcter ètnic); onades de manifestacions obreres (encapçalades per la bandera nacional, blanca-roja-blanca) contra la burocràcia protoburgesa; augment de l'autovaloració lingüística (ús públic creixent de la llengua en els medis urbans, enfront la privatització liquidacionista; rebuig popular creixent dels nombrosos russismes introduïts en la parla col.loquial; consens general sobre l'ensenyament en bielarussenc o, si més no, del bielarussenc)...
Malgrat tot, la consciència nacional del poble bielarussenc és relativament feble. Els bielarussencs se saben tals, diferents tant dels russos com dels polonesos (i dels ucraïnesos); s'identifiquen amb el concepte de 'Bielarús'; la immensa majoria (malgrat la bilingüització generalitzada en rus i l'elevat prestigi social de la llengua russa) tenen la llengua ètnica com a pròpia; però, fora d'això, manquen de referents simbòlics autoidentificadors altres que els soviètico-russoides. I les alternatives impulsades pels nacionalburgesos, que en molts casos es corresponen amb la realitat històrica objectiva, són difícilment assumibles d'antuvi per unes masses populars adoctrinades durant generacions en l'apologia russista del socialisme degenerat 7. Així doncs, hom no percep la idea de 'Rússia' com a quelcom del tot aliè.
Tot plegat es deu a la política russificadora i a la falsificació de la història exercides pel tsarisme i represes, en la pràctica, de l'estalinisme ençà (més greument encara a partir del khruixtovisme, pel que fa a la llengua). El període de normalització lingüístico-cultural i de la consciència nacional engegat arran de la Revolució d'Octubre i que dugué a l'efervescència desalienadora dels anys vint (belarússizatsiia) resultà massa curt per a invertir la tendència, però contribuí decisivament a consolidar la identitat nacional. Cal tenir en compte que les purgues estalinianes dels anys trenta exterminaren el gruix de la intel.lectualitat nacional, i, amb aquesta, la socialització d'una consciència nacional madura. Remarquem, així mateix, com la referència identitària soviètica arrelà profundament en les masses bielarussenques en la lluita contra la monstruosa ocupació nazi i en ésser alliberades per l'URSS; una URSS, però, que havia deixat d'ésser l'avantguarda de la revolució proletària mundial i que, damunt, es presentava com a "germà gran" rus.
És precisament aqueixa alienació identitària allò que transforma elements potencialment alliberadors i fins i tot revolucionaris (igualitarisme, comunitarisme, consciència filosocialista, voluntat de defensa de les conquestes socials heretades de la Revolució d'Octubre) en un filorussisme esterilitzador esquitxat d'enyor envers una URSS idealitzada.
7. La Santa Croada de Lukaixenko contra Bielarús
"No hi pot haver llar, kolkhoz ni nació sense amo" (Lukaixenko)
El 10 de juliol del 1994, i davant la sorpresa general, Aleksandr G. Lukaixenko (Aliaksandr Lukaixenka, per als bielarussencs) fou elegit president de la República amb el 81,7 % dels vots. Aquest colon rus, ben representatiu del sector més espès de la burocràcia brejnevista, havia estat l'únic diputat del Soviet Suprem de la RSS Bielarussenca a votar contra la independència del país el 1991.
Lukaixenko ha sabut jugar demagògicament amb el desconcert nacionalitari dels bielarussencs i amb llur horror davant el desastre socioeconòmic causat per la restauració del capitalisme; des del poder, endemés, i havent-se emparat fèrriament dels mitjans de comunicació -manipulats de manera escandalosament feixista-, ha sotmès el poble a una autèntica rentada de cervell. D'aquesta manera, en el vergonyós referèndum mussolinià de 14 de maig del 1995, Lukaixenko arrencà del poble -com hem vist- la liquidació dels símbols nacionals històrics, la cooficialitat de la llengua russa 8 i l'adopció del principi de "reintegració amb Rússia". Per a Lukaixenko, la submissió a una Rússia força més enfonsada que Bielarús resoldria tots els problemes d'un cop de ploma. Els manuals d'història foren revisats (estiu 1995) per tal de convertir un altre cop el reguitzell d'agressions imperialistes russes en sengles campanyes d'alliberament de Bielarús per part del "germà gran" rus eternament solidari. La premsa independent és censurada, o bé clausurada per "divulgar infundis", i prou. I allà on no arriba la tergiversació alienadora, és més efectiva la brutalitat policial, tan sovint aplicada a les vagues obreres.
El 2 d'abril de 1996, Lukaixenko signà (a Moscou) una inconcreta "confederació" de Bielarús amb Rússia ("Unió de Repúbliques Sobiranes"), sense ni tan sols informar-ne el Soviet Suprem i malgrat l'oposició d'aquest; mentrestant, nombrosos líders oposicionistes anaven a parar a la presó o a l'exili (cas, aquest, de Zianon Pazniak, carismàtic dirigent del Front Popular Adradjénie i primer exiliat del món postsoviètic). Aquella primavera, i tot desafiant la forta repressió policial, desenes de milers de manifestants enarboraven l'autèntica bandera nacional i increpaven les càrregues dels antidisturbis al crit ben significatiu de "Fatxes!".
Lògicament, Lukaixenko és força popular entre els sectors imperialisto-feixistoides de la veïna Rússia; segons les enquestes, si s'hagués presentat a les darreres eleccions presidencials russes hauria obtingut cap al deu per cent dels vots.
Les ínfules dictatorials de Lukaixenko 9, evidents des del primer instant, han anat aguditzant-se. En una entrevista concedida a la revista alemanya Handelsblatt (23-XI-1995), es comparava amb Hitler, tot reivindicant-lo com a exemple de líder providencial capaç de galvanitzar la nació entorn seu en nom de la "supervivència". I això en un país que fou devastat pel nazisme i hi perdé un quart de la població! Però és que Lukaixenko no ha estalviat cap ocasió d'ofendre la dignitat nacional del poble bielarussenc; com ara quan es declarà partidari de l'energia nuclear, massivament execrada al país que pateix més intensament les conseqüències del desastre de Txornóbil. En ambdós casos, la indignació popular fou unànime.
Per tal de reblar el clau, el juliol de 1996 Lukaixenko presentava (exclusivament en rus, és clar) un projecte de Constitució obertament dictatorial fet a mida. A banda de passar per alt que la Constitució de 1994 no és susceptible d'esmena fins al 1999, Lukaixenko pretén ampliar el mandat presidencial a set anys (tot regalant-se'n dos més de satrapia); nomenar el terç d'un nou Senat prou poderós com per a anul.lar qualsevol iniciativa d'una nova Cambra de Diputats estructuralment dèbil i de composició controlada; i, finalment, nomenar el president i un percentatge estratègic de membres del Tribunal Constitucional (que determina la constitucionalitat de les lleis) i de la Comissió Electoral Central (que vetlla per l'honestedat dels comicis). Amb tota la poca-vergonya del món, Lukaixenko justificava el canvi en funció de Rússia: "La nostra república és parlamentària, mentre que Rússia és una república presidencialista; ¿com hem d'integrar-nos-hi sense adequar-nos a la situació?".
La classe política en ple denuncià les pretensions de Lukaixenko com a cop d'Estat feixista (per exemple, el president del Soviet Suprem, Siamion Xaretski, 10-IX-1996); però la censura omnipresent els silencià a tots. Enmig d'una tensió extrema, tant el Tribunal Constitucional (4-XI-1996) com el Soviet Suprem (repetidament, i per una àmplia majoria que va dels nacionalburgesos fins als pseudocomunistes) desautoritzaren el caràcter vinculant del referèndum que Lukaixenko havia convocat per compte propi. En conseqüència, el president-dictador anuncià públicament que els ignoraria, alhora que procedia a destituir -anticonstitucionalment, com de costum- el president de la Comissió Electoral Central, Víktar Hantxar, substituït per un titella expert en tupinades. Fins i tot lukaixenkistes destacats, com el primer ministre Mikhaïl Txikhir, dimitiren i denostaren el colpisme del pseudopresident. Com feren Lituània, Polònia i Ucraïna en declaració oficial conjunta (20-XI-1996). Un grup nodrit de diputats (entre els quals l'expresident Stanislau Xuixkévitx) hagueren de tancar-se a la seu del Soviet Suprem -envoltada per la policia- per tal d'evitar una dissolució per sorpresa (15/17-XI-1996), mentre els antidisturbis s'acarnissaven amb deu mil manifestants. Les autoritats russes, neguitoses amb un aliat tan molest, provaren de mitjançar in extremis...
El referèndum "constitucional" de 24 de novembre del 1996, a banda d'ésser manifestament il.legal, mancà de garanties democràtiques de cap mena (com han remarcat fins i tot els observadors del Consell d'Europa, 27-XI-1996); i, com no podia ésser altrament, la "Constitució Lukaixenko" hi fou aprovada. El pseudopresident cuità a proclamar-ne l'entrada en vigor (25-XI-1996), alhora que garantia als opositors un lloc al si del nou règim si abandonaven llurs "ambicions polítiques" (il.legítimes, presumiblement). En resposta a tan amable xantatge, l'endemà mateix (26-XI-1996) el Tribunal Constitucional abortava el procés de destitució de Lukaixenko (tot adduint-hi una sobtada "manca de quòrum"), mentre la majoria del Soviet Suprem es transfigurava, tota dòcil, en Cambra de Diputats (on són absents o infrarepresentades 150 de les 260 circumscripcions electorals, començant per les urbanes). Els parlamentaris restants s'han agrupat en el Comitè Cívic de Defensa de la Constitució (26-XI-1996), el qual, presidit per Xaretski, malda per la supervivència de la legitimitat democràtica de Bielarús. El veto de la Federació Russa impedí una condemna oficial del règim de Lukaixenko en la cimera de l'OSCE del desembre.
En un nou joc de mans amb els sentiments del poble, la nova, diguem-ne, "Constitució", canvià la data de la festa nacional tot consagrant-la a l'aniversari de la victòria sobre el nazisme (3-VII-1944): és lògic que Lukaixenko, per al qual, de fet, "Bielorússia" no ha d'ésser més que una de tantes províncies de la Santa Rússia, rebutgi commemorar aquella sobirania proclamada el 27 de juliol del 1990.
El Tractat sobre la Unió entre Bielarús i Rússia fou signat el 2 d'abril del 1997, a Moscou; Bielarús hi conserva totes els atributs de la sobirania i de la independència (formalment, si més no), i Lukaixenko ha subratllat més d'una volta que no corren perill (tals declaracions, però, no acaben de desfer la impressió que a Lukaixenko li agradaria opositar al Kremlin). En tot cas, han sovintejat els abusos policíacs contra el poble bielarussenc, i també contra corresponsals estrangers (fins al punt de causar una crisi diplomàtica amb la Rússia ieltsinista).
Notes
* Una versió sintetitzada d'aquest article aparegué sota el títol de "Bielarús existeix" en Europa de les Nacions, núm. 33 (primavera 1997), p. 17-22. Aqueixa mateixa revista, summament útil per a tots aquells interessats en les nacions oprimides, és accessible en línia en el web site del CIEMEN ( http://www.partal.com/ciemen/index.html ), el qual compta amb força altra documentació sobre aqueixa temàtica, a més d'oferir lligam envers fonts relacionades.
1 Entre els bielarussencs de l'exterior podem distingir:
a) minories nacionals considerables a les regions de
Vílnia (Vílnius, Lituània), Belastok (Bialystok, Polònia)
i Smalensk (Smolensk, Rússia), així com a les zones de
Letònia i d'Ucraïna frontereres amb Bielarús.
b) col.lectius ètnics immigrats a la Sibèria i l'Extrem
Orient russos, al Kazakstan i a Letònia (en aquest darrer
país, la major part dels bielarussencs són incloïbles en
el CEI d'instal.lació recent, i no pas en la minoria
nacional establerta d'antic).
c) una petita diàspora instal.lada, sobretot, als EUA, al
Canadà i en diversos països euroccidentals, i composta per
exiliats polítics i per emigrants socioeconòmics -més
llurs descendents-, així com per residents temporals
(estudiants, etc.).
2 L'actual acadèmia prové de l'Institut de Cultura Bielarussenca, fundat el 1922 i transformat i ampliat el 1929 com a Acadèmia Bielarussenca de Ciències. El 1936, aquesta fou rebatejada Acadèmia de Ciències de la RSSB; i el 1992 rebé el nom actual.
3 Pròpiament, la llengua oficial introduïda en el segle XIV fou un eslavònic rublert de bielarussismes; el bielarussenc estàndard pròpiament dit el reemplaçà en el segle XV. Pel que fa a la llengua lituana, el seu conreu escrit no fou endegat fins al segle XVI.
4 La unió dinàstica amb Polònia (1386) anà soscavant la sobirania lituano-bielarussenca, fins a culminar en l'annexió ("unió" de Lublin, 1569). Hom hi pot percebre un cert paral.lelisme amb el cas d'alguna nació euroccidental.
5 Bielarús fou annexada per l'Imperi rus en el marc dels Repartiments de Polònia.
6 I Txernóbil, per als russos.
7 D'altra banda, molts dels banderers de les llibertats nacionals són obertament pro capitalistes, i això els aliena les simpaties populars; a ells, i a la part desalienadora de llur missatge.
8 Evidentment, segons Lukaixenko la llengua bielarussenca és "pobra", "incapaç d'expressar grans conceptes".
9 Setze decrets oficialment declarats anticonstitucionals en dos anys, sense que n'hagi retirat cap.
A tall de bibliografia
Per a una primera aproximació al coneixement de la
llengua bielarussenca són útils:
"Byelorussian". EN: ALLEN, C.G. A manual of
European languages for librarians. London; New York:
Bowker, 1975. P. 427-445.
Belarusian Profile: http://www.lmp.ucla.edu/profiles/pro fb01.htm
MAYO, Peter. "Belorussian". EN: COMRIE, Bernard; CORBETT, Grenville G. The Slavonic languages. London; New York: Routledge, 1993. P. 887-946.
Per a una introducció general a Bielarús, hom pot
consultar (malgrat certes innexactituds que conté):
DRWESKI, Bruno. La Biélorussie. Paris: PUF, 1993.
(Que sais-je?; 2.775) ISBN 2-13-045655-3
Ara mateix, el manual estàndard d'història de Bielarús
en llengua anglesa és:
ZAPRUDNIK, Jan. Belarus. On a crossroads in History.
Boulder, Co.: Westview, 1993. ISBN 00-8133-1749-0
L'obra és valuosa per la seva càrrega factual i en tant que mostra dels nous corrents historiogràfics bielarussencs, que reprenen la línia de Lastouski (i que rarament ens són accessibles, donat el fet que, com és lògic, s'expressen, bàsicament, en bielarussenc). Quant a la interpretació que fa Ian Zaprúdnik, cal tenir en compte que aqueix autor, exiliat, treballà per a Radio Liberty durant trenta-set anys.
Entre les diverses revistes de temàtica bielarussenca que hom publica en anglès, destacaríem The Journal of Byelorussian [avui, probablement, Belarusian] Studies, fundada el 1964; hi col.laboren els bielarussòfils britànics més destacats (James Dingley, Paul Wexler, Arnold B. McMillin, Peter J. Mayo, Guy Picarda). La Biblioteca de Catalunya en té diversos números, de consulta força profitosa. La revista és l'òrgan de:
THE ANGLO-BELARUSIAN [abans, ANGLO-BYELORUSSIAN] SOCIETY
39 Holden Road
London N12 8HS
United Kingdom
Equivalència estato-unidenca (des del 1989):
Belarusian Review
PO Box 10353
Torrance, CA 90505
USA
Fax: 310-373-0793
Adreces de l'Acadèmia de Ciències (en transcripció catalana, Akadémiia navuk Respúbliki Belarús):
AKADEMIJA NAVUK RESPUBLIKI BELARUS'
Skaryny pr. 66
220072 Minsk
Belarus'
Tel: 25 22 77
Fax: 375-172-39-31-63
URL: http://www.bas-net.by/
L'equivalència en la diàspora és l'Institut Bielarussenc d'Arts i Ciències, BINIM (Belaruski instytut navuki i mastactva, o, en transcripció catalana, Belaruski institut navuki i mastatstva), amb seu als EUA, on fou fundat el 1951. Organitza activitats culturals, publica llibres (en bielarussenc, sobretot) i impulsa la revista (en bielarussenc) Belarus (fundada el 1950). La seva òptica, no cal dir-ho, és eminentment conservadora. Adreces:
BINIM
230 Springfield Avenue
Rutherford, NJ 07070
USA
Fax: (201) 438-4565 [del director, Dr. Vítaut Kípel]
URL: http://www.thing.net/~ap/belarus/beni
m.html
Belarus
PO Box 310178
Jamaica, NY, 11431-0178
USA
URL: http://www.thing.net/~ap/belarus/pape
r.html
Vegeu, també, la important Associació Internacional de Bielarussística:
Miznarodnaja asacyjacyja belarusistau/ International
Association for Belarusian Studies (IAB)
vul. Revaljucyjnaja, 15
220050 Minsk
Belarus'
Tel. 375 (17) 220 51 57
Fax 375 (17) 220 93 50
Adreça el: mab@lingvo.minsk.by
Cal citar, així mateix, l'Aliança Bielarussenca Mundial "Bàtskauixtxina" ('Pàtria'), fundada el 1990, que agrupa tota mena d'entitats de l'interior i de la diàspora i celebra conferències periòdiques. Adreça:
ZBS "BACKAUSCYNA"
vul. Revaljucyjnaja, 15
220050 Minsk
Belarus'
Les fonts de temàtica bielarussenca disponibles a Internet són remarcables per l'amplitud i la varitetat. Sens dubte, el millor punt des d'on introduir-s'hi és:
Virtual guide to Belarus.
URL: http://www.belarusguide.com/