|
"Poeta", jo vaig dir, "de bona gana,
parlaria a aquells dos que tan lleugers
semblen volar dins la negror malsana".
I ell em respon: "Quan se'ns acostin més,
pel seu amor tu crida'ls amb veu viva,
i ja veuràs que els precs no són balders".
I al punt que els porta la ventada esquiva
cap a nosaltres, jo que dic: "Veniu
a conversar, si El d'allà dalt no ho priva".
I com quan els coloms tornen al niu
atiats per la tèbia primavera,
amb l'ala ferma i el volar festiu,
Així de la ramada on Dido era,
la parella sortí, i vingué corrent;
tant els fou ma paraula falaguera.
"Oh tu, benèvol i gentil vivent,
que visites en tèrboles contrades
els qui férem la terra sangonent,
si el Rei de tot ens des bones mirades,
li pregariem per la teva pau,
ja que no nostra pena t'apiades.
Si és que amb nosaltres la conversa et plau,
la nostra boca no ha de ser-te muda,
ara que el vent endiablat decau.
La terra on jo vaig néixer és asseguda
allí on el Po, amb els seus, se les emprèn
a dilatar-se dins la mar moguda.
Amor, que en cor gentil com flama pren,
Inflamà aquest de l'escaient persona
Que em fou robat; i el com encar m'ofen
Amor que a cap amat d'amar perdona,
a ell em va lligar amb plaer tan fort,
que encara, com tu veus, no m'abandona.
Amor va conduir-nos a una mort;
al qui la feu, ja li amaneix sofrences
Caïna". Així la veu arriba a port
I en escoltar els dolors i les ofenses,
jo tristament vaig acotar la faç,
fins que el poeta em preguntà: "¿Què penses?"
I per resposta jo li dic: "Ai las!
Quants dolços pensaments de tota mena
conduïren els dos a aquest mal pas!"
Desprès, girant-me a l'esperit en pena
jo vaig dir-li: "Francesca, els teus turments
em fan llagrimejar a llàgrima plena!
Mes, digue'm, ¿com sospirs i llanguiments
us malmenaren en camí d'amor
fins arribar a dubtosos sentiments?"
I ella em respon: "No hi ha més greu dolor
que recordar-se del bon temps en l'hora
miserable! I ho sap el teu doctor!
Però si vols seguir ben d'a la vora
la nostra passió fins a l'arrel,
jo faré com aquell que parla i plora.
Un jorn llegíem com l'encesa mel
del dolç desig en Lancelot prenia;
estàvem sols i sense cap recel.
Més d'un cop, la lectura ens empenyia
a contemplar-nos en els ulls la cara;
i arribà el punt del llibre que ens perdia.
En ésser on diu que la rialla clara
es va fondre amb els llavis de l'amant,
aquest, que ja de mi ningú separa,
La boca em va besar tot tremolant.
Galeot fou el llibre i qui el va escriure!
Aquell jorn el llegir no anà endavant."
Mentre parlava l'un, l'altre d'un lliure
plorar calent em fiblonava el cor,
tant, que em semblà com si em manqués el viure;
i vaig caure com cau el cos d'un mort.
|
I' comenciai: "Poeta, volontieri
parlerei a quei due che'nsieme vanno,
e paion si al vento esser leggieri".
Ed elli a me: "Vedrai quando seranno
più presso a noi; e tu alior li priega
per quello amor che i mena, ed ei verranno"
Si tosto come il vento a noi li piega,
mossi la voca: "O anime affannate,
Venite a noi parlar, s'altri nol niega!"
Quali colombe, dal disio chiamate,
con l'ali alzate e ferme al dolce nido
vegnon per l'aere dal voler portate;
cotali uscir della schiera ov' è Dido,
a noi venendo per l'aere maligno,
si forte fu l'affettüoso grido.
"O animal grazïoso e benigno
che visitando vai per l'aere perso
noi che tignemmo il mondo di sanguigno,
se fosse amico il re dell'universo,
noi pregheremmo lui della tua pace,
poi c'hai pietà del nostro mal perverso
Di quel che udire e che parlar vi piace,
noi udiremo e parleremo a vui,
mentre che'l vento, come fa, ci tace.
Siede la terra dove nata fui
su la marina dove'l Po discende
per aver pace co'seguaci sui.
Amor, ch'al cor gentil ratto s'apprende,
prese costui della bella persona
che mi fu tolta; e'l modo ancor m'offende.
Amor, ch'a nullo amato amar perdona
mi prese del costui piacer si forte,
che, como vedi, ancor non m'abbandona.
Amor condusse noi ad una morte:
Caïna attende chi a vita ci spense."
Queste parole da lor ci fur porte.
Quand'io intesi quell'anime offense,
china'il viso, e tanto il tenni basso,
fin che'l poeta mi disse: "Che pense?"
Quando rispuosi, cominciai: "Oh lasso,
quanti dolci pensier, quanto disio
menò costoro al doloroso passo!"
Poi mi rivolsi a loro e parla'io,
e comenciai: "Francesca, i tuoi martiri
a lacrimar mi fanno tristo e pio.
Ma dimmi: al tempo de'dolci sospiri,
a che come concedette amore
che conosceste i dubbiosi disiri?"
E quella a me: "Nessum maggior dolore
che ricordarsi del tempo felice
nella miseria; e cio sa'l tuo dottore.
Ma s'a conoscer la prima radice
del nostro amor tu hai cotanto affetto,
diró come colui che piange e dice.
Noi leggiavamo un giorno per diletto
di Lancialotto come amor la strinse:
soli eravamo e sanza alcun sospetto.
Per più fiate li occhi ci sospinse
quella lettura, e scolorocci il viso;
ma solo un punto fu quel che ci vinse.
Quando leggemmo il disïato riso
esser baciato da cotanto amante,
questi, che mai da me non fia diviso,
la bocca mi baciò tutto tremante.
Galeotto fu il libro e chi lo scrisse:
quel giorno più non vi leggemmo avante"
Mentre che l'uno spirto questo disse,
l'altro piangea, si che di pietade
io venni men cosi com'io morisse;
e caddi come corpo morto cade.
Dante Alighieri
(Traducció de Josep Maria de Sagarra)
|