21-24 de maig de 1998
 |
|
La desfilada pels Champs Elysées era prevista per al divendres a la tarda, a partir de la una. Els organitzadors, desbordats però amb ganes de fer bé les coses, van decidir donar quatre sortides de 500 cotxes des del camping en comptes de l'única que estava prevista. Per coses d'aquelles de l'horari mediterrani, ens vam apuntar a l'última sortida, la de dos quarts de tres. És a dir, que al davant nostre hi havia ja més de mil cinc-cents cotxes camí de París. En sortir ens van donar un paper de la policia que autoritzava un tal Xavier a manifestar-se per París amb un màxim de 500 2CV i el conminava a dissoldre's pacíficament. Deia que s'havien de respectar els semàfors, no tocar el claxon, portar el cinturó, no baixar del cotxe i anar en grups de menys de trenta. La realitat va ser ben bé una altra. Com que aquest mateix paper també modificava la ruta prevista i molts no ens en vam adonar fins a la tornada, va passar que, només per a acostar-se a la Place Charles de Gaulle-Étoile, es va organitzar un caos considerable: hi havia 2CV per tots els carrers i en totes direccions. A la fi, n'hi havia tants que ja es van organitzar cues pels carrers que portaven a l'avinguda Foch, lloc d'espera per accedir a l'Arc del Triomf de la Place de l'Étoile. Si al trànsit normal d'un divendres a la tarda al centre de París hi afegim dos-mil cinc-cents 2CV, ja podeu pensar què passa: tot aturat. Els grups de trenta cotxes que els gendarmes deixaven passar a cada semaforada s'ajuntaven amb el grup precedent, la gent baixava a fer fotografies, la majoria de passatgers s'asseia a les barres del sostre, alguns cotxes, per la baixa velocitat, se'ls escalfava la bobina i aparcaven on els semblava. L'Alex va estar una estona parat amb el José Luis que li remenava les tripes del cotxe i el Josep M. «Bobina» es dedicava a canviar bobines als que no sabien de què anava. A mig Champs Elysées vam trobar, entre el públic, el César, de Madrid, que havia vingut en avió per malaltia del seu acompanyant, el Bernardo. Els gendarmes ja no sabien què fer. Van decidir passar de tot i fer veure que no veien res, esperant només que s'acabés aquella riuada de 2CV que havia començat a passar sobre les dues del migdia i que va durar fins a les vuit del vespre. Algú, des de la vorera, ens va cridar: visca els catalans! Passats els Champs Elysées vam tombar pel Grand Palais i vam anar cap a la Torre Eiffel. Allò va ser el campi qui pugui. Tothom havia guardat el road-book i anava pel seu compte. Quan ens vam aturar a fer una demie pression, vam veure passar l'Ivan i els seus amics, al·lucinats de veure tants 2CV, amunt i avall pels carrers, aparcant en doble i triple fila. |
 |
| Al vespre, quan encara el centre de París estava ocupat pels 2CV, no hi havia pèrdua: si tombaves dues cantonades tu sol, a la tercera ja tenies una fila de 2CV que et seguia. I així, seguint-nos els uns als altres, vam arribar de nou al camping, tots amb un somriure d'orella a orella. Des d'aquí ens oferim al Xavier aquest que va demanar el permís als flics, que si li hem de portar tabac a la Santé, que compti amb nosaltres. |
  |
