ORIGEN I VITALITAT DEL BETACISME

 

INTRODUCCIÓ

 

El terme betacisme referix al fenomen fonètic que provoca la pèrdua o la inexistència d'un fonema labiodental fricatiu sonor /v/ oposat a un de bilabial /b/ Esta fenomen fonètic sembla ser característic de les llengües hispàniques ja que existix en castellà, gallec-portugués del nord, alguns dialectes occitans i també en català estricte a excepció del tarragoní. Com veurem seguidament, la manca d'un fonema labiodental a esta gran àrea geogràfica fa pensar que l'origen primitiu del betacisme resta associat al substrat ibero-basc comú de les terres situades a les dues bandes dels Pirineus.

 

PROGRESSIÓ DEL BETACISME AL NOSTRE DOMINI

 

Segons el que suggerix Josep Giner la distinció de /b/ i /v/ fou general en tot el valencià fins principi del segle XIX quan la ciutat de València i viles veïnes començaren a fusionar ambdós fonemes, (Giner, 1998, p. 126). Fora de l'àrea apitxada el betacisme és més recent a les comarques de Castelló car a principis de segle la labiodental se sentia als Ports (Morella) i a l'Alt Maestrat (Benassal) i fins la primera meitat d'est segle encara deuria oir-se entre els vells del Baix Maestrat i també del Pla de l'Arc (Recasens,1991, p. 195). Segons Sanchis Guarner la labiodental s'enregistrava en totes les comarques castellonenques a excepció dels Ports, Alt Maestrat i les localitats d'Onda i Betxí a la Plana (Sanchis, 1950, pp. 80-81).

Actualment, però, /v/ és absent al nord castellonenc (Maestrat, Pla de l'Arc, l'Alcalatén) i entra pel nord de la Plana on el betacisme és molt recent (Gimeno, 1994, p. 115). Al nord de la Plana /v/ sols es troba molt aïlladament a Canet lo Roig i Rossell (Maestrat (v. Gimeno, 1994, p. 117)). A la Plana, la distinció /b/-/v/se sent en totes les viles incloses Almenara i la Llosa que parlen apitxat (Recasens, p. 196). La conservació de /v/ no és però igual a totes les viles; es manté amb molta vitalitat a Moncofa, Vilavella i la Vall d'Uixó, conviu amb el betacisme dels més jóvens (especialment dels menors de 30 anys) a les Alqueries, Almassora, Borriana, Borriol, Nules i Vila-real i sols apareix entre els vells a Almenara, Betxí, Castelló i Xilxes. A Onda i rodalies, com al nord de la comarca de la Plana, el betacisme és general com també ho és des d'Almenara fins la vora nord del Xúquer (vejau mapa sobre la distinció b/v en valencià). Al sud valencià, l'oposició /b/-/v/ és ferma i només hi ha betacisme localitzat entre els més jóvens (v. Colomina 1985, Beltran 1997).

Pel que es referix a altres parts del nostre domini, /v/ no se sent en absolut a la major part de Catalunya tot i que hi ha viles al voltant de Tarragona (interior del Camp de Tarragona, zones de l'Alt i Baix Camp i Priorat) que encara mantenen /v/ amb una tendència general cap al betacisme entre els menors de 60 anys (Recasens, 1991, p. 194). També es registren deixalles de /v/ a les terres de l'Ebre, notablement a Paüls i Móra d'Ebre (Recasens, 1991, p. 194) i molt limitadament entre els més vells de viles i masos propers a la frontera valenciana (Ulldecona, v. Gimeno,1994, p. 117). La conservació de l'oposició /b/-/v/ és molt ferma en els parlars baleàrics tot i que hom reporta algun indici de betacisme a Ciutat de Palma (Recasens, 1991, p. 196) que no sembla amenaçar gaire la majoritària distinció de /b/ i /v/.

A la vista de les dades anteriors tot pareix indicar que el segle XX ha viscut una espectacular progressió del betacisme sense precedents en la història de la nostra llengua. L'explicació d'esta generalització del betacisme no és fàcil i requerix un anàlisi molt complex de la qüestió. Analitzem algunes de les causes més relacionades amb el fenomen:

 

 

Pel que fa a l'origen històric del betacisme català i d'altres llengües hispàniques, hom ha mencionat la possibilitat que el fenomen siga un tret ètnic de procedència basca. En català, la presència d'un substrat ibero-basc està ben testimoniada en torn als Pirineus centrals (Ribagorça, Pallars). Sanchis Guarner (1992, pp. 56-60) fa referència a esta àrea com la Catalunya bascònica i afirma que una llengua de tipus basc fou parlada en estes terres fins el s. XI. Referint-se al parlar pirinenc primitiu Sanchis diu: els elements romànics hi presentaven les deformacions i els trets típics de la fonètic històrica del basc i no pas del català..., (Sanchis Guarner, 1992, p. 60). Esta situació lingüística té un clar paralel.lisme amb el primitiu romanç castellà de la Rioja i de l'occità d'Aquitània, totes dues llengües nascudes en zones on el basc convivia amb el romànic i que també manquen del fonema /v/ i, sovint, de /f/ aviat substituïdes per [B] i [h] respectivament.

 

L' ORIGEN FONÈTIC DEL BETACISME

 

Tot i la possible existència d'un focus primitiu betacista associat al basc, el nucli originari del català distingia (des dels orígens) els fonemes /b/ i /v/ com encara ho fan els parlars baleàrics i part del valencià. Cal, doncs, trobar una explicació interna del fenomen betacista a les zones que no han pogut ser influïdes per un element de tipus basc.

Ja ha estat dit per diversos autors (Gimeno, 1994, 113-115, Saragossà, 1997, p. 83) que la nostra llengua, com les altres llengües hispano-romàniques i inclús algunes de gal.loromàniques (gran part de l'occità) tendixen a debilitar l'articulació de les consonants oclusives sonores /-b-/, /-d-/, /-g-/ en posició intervocàlica: /-b-/, /-d-/, /-g-/ > [-B-], [-D-], [-Ä-]. Esta debilitació de les oclusives intervocàliques és el que es coneix com a espirantització, ço és l'articulació de les oclusives amb una lleugera aproximació dels òrgans bucals que dóna com a resultat un so molt dèbil (de tipus aproximant) sense arribar a la fricció. L'espirantització pot també ser associada al substrat basc però en la nostra llengua (no així en castellà) l'afebliment de les oclusives sonores sembla un fenomen intern prou recent atés que parlants vells de les balears i del valencià meridional encara mantenen algunes articulacions oclusives intervocàliques de /-d-/, /-g-/ i molt especialment de /-b-/. És precisament el manteniment de la [-b-]</-b-/ el responsable del manteniment o no del fonema /v/, vejam per què:

Una ullada als dialectes que encara mantenen /v/, així com altres llengües europees, ens mostra que allí on hi ha un contrast entre la bilabial /b/ i la labiodental /v/, la /b/ es pronuncia sempre oclusiva i no pas espirant. Per contra allà on hi ha /-b-/>[-B-] (català estricte, occità, gallec, aragonés, castellà, basc...) no hi ha cap fonema labiodental sonor /v/ o est es troba en camí de desaparició (català tarragoní, valencià del nord i castellonenc).

Per què l'al.lòfon espirant de /b/>[-B-] causa la pèrdua de la labiodental? Una senzilla comprovació auditiva ens mostra que la realització espirant de /-b-/>[-B-] envaïx el camp de dispersió del fonema /v/ fins el punt que ambdós sons resulten perceptualment idèntics (comproveu la diferència acústica entre l'abella i la vella amb una /b/ espirant: [laBé´a]=[lavé´a]).

Dit açò, sembla que la pèrdua del contrast /b/-/v/ no el causa exclusivament l'afebliment de /b/. Si observem l'alemany del sud i alguns dialectes portuguesos (Lisboa) comprovem que hi ha /-b-/>[-B-] sense que l'oposició /b/-/v/ es veja afectada. L'exemple del portugués i l'alemany posa de relleu una segona causa del betacisme: l'articulació més o menys fricativa de /v/. En portugués i alemany /v/ s'articula amb una fricció notable no havent perill de confusió amb la realització espirant de /-b-/>[-B-] però si /v/ també es realitza afeblida o espirant [V] (com la w de l'holandés) llavors és difícil que el sistema puga contrastar els dos sons car auditivament la distinció [V]-[B] no es percep gaire. Cal remarcar, doncs, que la causa del betacisme no és tan sols l'espirantització de /b/ sinó també la de /v/ que hom reporta en la parla ràpida (cf. Gimeno, 1994, 113-115).

 

CONCLUSIÓ

 

En català el betacisme degué originar-se primitivament en torn els Pirineus centrals (Ribagorça, Pallars) on els primers parlants de català eren d'origen bascònic. Estos pobles, al romanitzar-se, incorporaren al català hàbits fonètics bascos com el betacisme (tal i com ho feren en castellà i occità). Per una altra part, des del s. XV fins hui, el català ha anat afeblint les oclusives sonores intervocàliques tot restant zones on dit afebliment o espirantització encara no s'ha complert, especialment en el cas de /-b-/. L'espirantització progressiva de /-b-/ causa una gran pèrdua en el rendiment auditiu de la distinció /b/-/v/ car /v/ tendix també a afeblir-se en un ritme de parla ràpid i precisa d'una [b]</-b-/ oclusiva per tal de no confondre's amb [V]</v/. La pèrdua de /v/ és, doncs, paral.lela al manteniment de [b]</-b-/. La progressió geogràfica del betacisme és un reflex de l'estat de dites articulacions com ho mostra el fet que als parlars on hi ha [b]</-b-/ vs. /v/ la distinció és ferma (val. del sud, baleàric) mentre que allà on tenim [B]</-b-/ vs. /v/ l'oposició és dèbil i tendix a eliminar-se (tarragoní, val. castellonenc).

-------------------

APÈNDIX

EL BETACISME A LES COMARQUES CASTELLONENQUES

 

Citàvem adés l'espectacular progressió del betacisme a zones on la distinció /b/-/v/ era majoritària a principis de segle. Est és el cas de les comarques de Castelló on /v/ sols roman a les viles de la Plana. L'extensió del betacisme pot ser observat al següent mapa on es contrasten les dades de Gimeno (1994, pp. 113-117, mapa 38), Recasens (1991, pp. 194-196), Sanchis Guarner (1950, pp. 80-81) i Saborit (1998).


EL BETACISME A LES COMARQUES DE CASTELLO