GUIA DE FONEMES I AL

10. Guia de fonemes i al·lòfons del valencià

10.0 Introducció

Esta guia de fonemes i al·lòfons del valencià pretén donar una visió general del sistema fonètic i fonològic de les nostres parles des d'una perspectiva sincrònica i dialectal. Quant a la descripció de fonemes i al·lòfons, no he pretés de donar una il·lustració exhaustiva de totes i cadascuna de les diferents realitzacions dialectals dels sons del valencià sinó tan sols d'aquelles articulacions més esteses per tal de facilitar el seu estudi i comprensió.

10.1 Les vocals

10.1.1 La vocal /a/

10.1.1.1 Dades acústiques i articulatòries

La vocal /a/ té un F1 proper a 650 Hz i un F2 d’uns 1500 Hz. Esta vocal s'articula quasi oberta, entre central i anterior i no arredonida, és més tancada i palatal que la /a/ del castellà.

10.1.1.2 Realitzacions de la /a/ tònica:

Pas a vocal frontal no arredonida /a/>[E]: en molts parlars valencians (val. septentrional, castellonenc, meridional) la /a/ tònica precedida per la palatal lateral /´/ pot ser realitzada [E] com ara en llapis, llarg o llàstima. Generalment en valencià la /a/ rodejada per sons frontals o palatals sol articular-se més frontal que central és a dir com a [Q]o inclús [E]: llamp, vaig, Xàtiva, seixanta.
Pas a vocal llarga /a/>[a:]: molts parlars valencians (sobre tot al sud de la Plana) allarguen considerablement la /a/ tònica. Est allargament és molt notable en la [a:] resultant del sufix -ada: vegada > veg[a:], menjada > menj[a:]. És probable que la [a:] sorgida del sufix -ada estiga en oposició fonològica a [a] com ho demostra el parell mínim està [está] vs estada [está:]. Sembla, doncs, que el valencià té dos fonemes centrals oberts /a/ i /a:/ oposats per la durada vocàlica.

10.1.1.3 Realitzacions de la /a/ àtona:

Pas a vocal frontal no arredonida /a/>[E]: tota -a final àtona passa a [E] en part del Baix Maestrat (zona limítrof amb Catalunya) i també en algunes localitats del sud (Alcoi, Oliva, Sueca): paell[E], culler[E]. En altres casos la /-a/només passa a [E] per inflexió de /E/ tònica, ço és per harmonia vocàlica: terra > terr[E], esquerra > esquerr[E] (val. meridional i alacantí).
Pas a vocal posterior arredonida /a/>[] ~ []: a gran part de les comarques al sud de l'Albufera, i en algunes poblacions de la Plana, la /-a/ final s'articula posterior i un poc arredonida a causa de la inflexió de la // tònica: dona > don[], porta > port[], Mallorca > Mallorc[]. Alguns parlars han generalitzat l’articulació [] a tota a final /-a/, pens[] (pensa), taul[] (taula) sense necessitat d'inflexió de // (zona sud de la Ribera Baixa, la Safor, la Marina, el Comtat, Vall d'Albaida, etc.).
Pas a vocal frontal mig tancada /a/>[e]: sol ocórrer per dissimilació: taronja > teronja, caragol > caregol.

10.1.2 La vocal /e/

10.1.2.1 Dades acústiques i articulatòries

La /e/ valenciana té un F1 proper a 400 Hz i un F2 de 1900 Hz, és notablement més tancada i tensa que la /e/ del castellà. Esta vocal s'articula frontal mig tancada i no arredonida.

10.1.2.2 Realitzacions:

Pas a vocal frontal tancada /e/> [i]: en valencià, com en cat. occidental, la /e/ sol tancar-se en [i] en contacte amb sons palatals: menjar > m[i]njar, gener > g[i]ner, genoll > g[i]noll.
Pas a vocal central oberta /e/>[a]: el pas de /e/>[a] sol procedir de tres fonts:

1/ Dels reflexos d'una [E] tònica que ha quedat en posició àtona per derivació del mot del què procedix: Micalet (de Miqu[E]l), Visanteta (de Vic[E]nta).

2/ Per obertura de la /e/àtona etimològica en certs mots com llançol, llauger o sancer. Esta obertura de /e/>[a] és molt antiga i es troba en els texts clàssics.

3/ Per obertura de la /e/ àtona en els grups inicials /en-, eN-, em-, es-, ejS-/com ara en antendre, ancara, amportar, astirar i aixam. Est fenomen est típic de tot el bloc occidental amb algunes excepcions locals (parts del val. septentrional, castellonenc i alacantí).

10.1.3 La vocal /E/

10.1.3.1 Dades acústiques i articulatòries

La /E/ valenciana mostra un F1 de 650 Hz i un F2 proper a 1800 Hz, o siga que és igual d’oberta que la vocal /a/ i resulta molt més obert que la /E/ general catalana i d’altres llengües. L'articulació d’este fonema és frontal, ben obert i no arredonit. Esta articulació molt oberta, i un poc centralitzada, és especialment perceptible quan /E/ precedix /r/ o /l/ com ara en terra, ferro, verd o pel on pot arribar a sonar quasi com [Q] (anglés bad).

10.1.4 La vocal /i/

10.1.4.1 Dades acústiques i articulatòries

La /i/ valenciana té un F1 entre 300 i 350 Hz i un F2 d’uns 2100 Hz, és més central i oberta que la /i/ castellana en virgen.

10.1.4.2 Realitzacions:

Degut a la seua proximitat articulatòria, /i/ i /e/ àtones poden neutralitzar-se alguns contexts amb un so intermedi [I] semblant a la e portuguesa àtona en Rodrigues , ex: menut, minut.
Pas a vocal frontal mig tancada /i/ > [e]: sol ocórrer per dissimilació: vint i u > vent i u, visita > vesita, oficina > ofecina, medicina > medecina.
Pas a vocal posterior arredonida, /i/>[u]: /i/ es labialitzada [u] en el mot inflar per assimilació regressiva a la /f/, [uM'flar].

10.1.5 La vocal /o/

10.1.5.1 Dades acústiques i articulatòries

La /o/ valenciana té un F1 entorn als 450 Hz i un F2 de 1100 Hz, és molt més tancada i central que la /o/ castellana i resulta molt semblant a la o nord-americana en vocabulary.

10.1.5.2 Realitzacions:

Pas a vocal mig oberta /o/>[o¢]: la /o/ no és molt tancada quan procedix del sufix –ador: llaura(d)or, balla(d)or o en posició final: cançó, raó.
Pas a vocal posterior, tancada, arredonida, /o/>[u]: /o/ pot tancar-se en [u] per inflexió de /i/: cusir (cosir), cunill (conill), tussir (tossir). A vegades, l'acció combinada d'una vocal palatal i una consonant labial o palatal poden produir el mateix tancament: puguera (poguera) o Jusep (Josep).

10.1.6 La vocal //

10.1.6.1 Dades acústiques i articulatòries

La // del valencià té un F1 entorn a 650 Hz i un F2 d’uns 1200 Hz. Esta vocal s’articula un poc centralitzada i és igual d’oberta que el fonema /a/ (tenen el mateix F1) i té un arredoniment labial poc pronunciat, fonèticament del tipus [] (com en anglés dog). Esta // > [] és notablement més oberta que la // del cat. nord-occidental i central però no tant com la d’alguns pobles mallorquins que presenten una vocal sense arredoniment labial // > [A]. Esta darrera realització no arredonida // > [A] tampoc és desconeguda en zones disperses del valencià (sector sud de la Plana, Vall del Vinalopó).

10.1.6.2 Realitzacions:

Pas a vocal mig tancada posterior arredonida, //>[o]: la // del diftong /w/ es tanca per assimilació a [w] i esdevé [o], com en n[o]u (nou), b[o]u (bou) o c[o]u (cou) als pobles de la Plana de Castelló.
Pas a vocal central oberta no arredonida, //>[a]: fenomen contrari al descrit anteriorment, la // del diftong /w/ s’obri per dissimilació: n[a]u (nou), b[a]u (bou) i c[a]u (cou). Est fenomen és típic dels parlars alacantins i també d'altres viles més al nord (Torís (l'Horta), la Mata, Tolodella i el Portell (els Ports)).

10.1.7 La vocal /u/

10.1.7.1 Dades acústiques i articulatòries

La /u/ del valencià té un F1 proper a 400 Hz i un F2 d’uns 900 Hz, és molt més oberta i centralitzada que la /u/ castellana, semblant a la oo de l’anglés en book. Articulatòriament, /u/ no és molt tancada, posterior i un xic centralitzada com és característic del vocalisme valencià.

10.1.7.2 Realitzacions:

Pas a vocal mig tancada arredonida /u/>[o]: només ocorre per hipercorrecció dels casos de /o/>[u], com ara bollir per bullir.

10.2 Les consonants

10.2.1 Les consonants plosives

10.2.1.1 Les plosives sordes /p/, /t/, /k/

Articulació:

/p/ s'articula bilabial oclusiva i sorda com la /p/ del castellà i d’altres idiomes.
/t/ s'articula dental oclusiva sorda, com la /t/ del castellà o de l'italià.
/k/ s'articula velar oclusiva sorda, com la /k/ del castellà i d’altres idiomes romànics.

Realitzacions:

Sonorització, /p, t, k/ > [b ~ B, D, Ä]: en molts parlars valencians la sèrie de plosives sordes se sonoritzen en posició final de mot quan seguix un mot començat per vocal: ca[B] estret (cap estret), to[D] açò (tot açò), po[Ä] alt (poc alt).
Elisió de la /-t/ en els grups finals /-lt/ i /-nt/ > [-l], [-n]: mol(t), pensan(t): és un fenomen tradicional en tots els parlars de Catalunya i en val. septentrional i castellonenc. També hi ha elisió en zones interiors del val. meridional i alacantí.

10.2.1.2 Les plosives sonores /b/, /d/, /g/

Articulació:

/b/ s'articula bilabial oclusiva i sonora com la /b/ del castellà i d’altres idiomes.
/d/ s'articula dental oclusiva sonora, com la /d/ del castellà i de l'italià.
/g/ s'articula velar oclusiva sonora, com la /g/ del castellà i d’altres idiomes romànics.

Realitzacions:

· Espirantització (afebliment), /b, d, g/ > [ B, D, Ä]: en tots els parlars valencians, com en altres llengües peninsulars i en gascó, la sèrie de plosives sonores s'articulen aproximants o espirants en una sèrie de contexts:

1. En posició intervocàlica.

Aca[B]ar (acabar), la [B]o[D]a (la boda), la [D]ona (la dona), ha[Ä]ut (hagut), la [Ä]ata (la gata).

2. Darrere de /r/, /s/, /z/ i /l/*.

El [B]es (el bes), per[D]ona (perdona),els [Ä]ats (els gats).

(*) Darrere de /l/ no se sol produir l'espirantització de /d/: Al[d]aia no Al[D]aia*.

Cal assenyalar que en aquells parlars on /b/ està en oposició a /v/, la /b/ no sol presentar l'al·lòfon espirant o el presenta molt poc: ex: aca[b]ar no aca[B]ar, ne[b]ot no ne[B]ot, her[b]a no her[B]a.

Elisió de /d/: es troba en la gran majoria dels parlars valencians, fonamentalment quan la /d/ procedix del sufix -ada i més limitadament de -ador: vegada > veg[a:], menjada > menj[a:], llaurador > llauraor, mocador > mocaor, etc. Unes altres paraules que poden ometre la /d/ són ca(d)ira, serra(d)ura i ma(d)ur. En parts meridionals de l'alacantí quasi tota /d/ intervocàlica pot ser elidida: Na(d)al, co(d)ony, ca(d)ena, etc.

10.2.2 Les consonants fricatives

10.2.2.1 Les labiodentals /f/, /v/

Articulació:

/f/s'articula labiodental fricativa sorda, com la /f/ del castellà, de l'italià i del francés.
/v/ s'articula labiodental fricativa sonora com la v del francés o la w de l'alemany.

Realitzacions:

Sonorització de /f/>[v]: sol ocórrer en uns pocs mots quan /f/ es troba en posició final davant un altre mot començat per vocal o consonant sonora: ba[v] humit (baf humit), ba[v] gran (baf gran). En el mot Afganistan i els seus derivats també pot aparéixer /f/>[v]: A[v]ganistan. També trobem /f/>[v] en el mot professó>provessó. Cal remarcar, que en tots els casos esmentats exceptuant el darrer (provessó) la realització /f/>[v] apareix també a les zones que no contrasten /b/ i /v/.
Lenició de /v/, /v/>[V]: en la parla no emfàtica, el fonema /v/ sol pronunciar-se aproximant no fricatiu, com la w del neerlandés. Esta realització aproximant és cada volta més habitual en valencià i la realització fricativa [v] es limita a posició inicial després de pausa, especialment davant de les vocals anteriors/e/ i /i/.
Elisió intervocàlica de /v/: sol ocórrer en alguns mots com la (v)espra(d)a, anà(v)em, no(v)embre.
Bilabialització de /v/>[b, B]: est fenomen s'anomena betacisme i consistix en la fusió dels fonemes /b/ i /v/ en favor de l'articulació bilabial oclusiva [b] o afeblida [B]. Esta fusió ve afavorida per l'ús de l'al·lòfon espirant o afeblit de /b/>[B] combinat amb la lenició de /v/>[V] cosa que deixa ambdós fonemes sense cap contrast auditiu. El fenomen betacista és típic de les parles catalanes a excepció del tarragoní on es troba en forta expansió. També hi ha betacisme per tot el val. septentrional i es troba en progressió entre el jovent de les zones tradicionalment distingidores (val. castellonenc, meridional i alacantí).

10.2.2.3 Les alveolars /s/, /z/

Articulació:

/s/ s'articula apico-alveolar fricativa sorda, semblant a la /s/ del castellà septentrional, potser amb un timbre més palatalitzat.
/z/ s'articula apico-alveolar fricativa sonora.

Realitzacions:

Palatalització, /s/>[§]~[S]: la /s/ valenciana es percep més palatal que la /s/ catalana o castellana especialment darrere dels sons palatals [i] o [j] com ara permi[§] o llei[§]. En alguns parlars, /s/ pot adquirir una articulació plenament palatal en el dit context: seixanta> [S]i[S]anta, Vicent> Vi[S]ent, dissabte> di[S]sabte.
Sonorització, /s/>[z]: ocorre quan la -s final de mot precedix un mot començat per vocal (excepte en parlars apitxats) o consonant sonora (també en apitxat). És un fenomen general en la nostra llengua.

Ex: e[z] un miracle, be[z] gran

Ensordiment de /z/>[s]: és un fenomen típic del valencià apitxat que no articula cap sibilant sonora: casa> “cassa” ca[s]a, cosa> “cossa” co[s]a. En est dialecte l'ensordiment també se sent en els enllaços, e[s] un miracle però no quan seguix una consonant sonora, be[z] gran.

10.2.2.4 La prepalatal sorda /S/

Articulació:

La /S/valenciana és prepalatal fricativa i sorda com la ch del francés, la x del gallec o la sh de l'anglés. Al contrari que els parlars catalans i baleàrics, la / S / valenciana no té cap equivalent sonor en oposició: /S/-/Z/*. Cal recordar que en la major part del valencià (llevat d’algunes viles de la Safor, la Marina Alta i el sud alacantí), el fonema /S/sempre compareix precedit per l'apèndix [j] producte de la lenició de [k] dels grups llatins CS i SC: caixa, nàixer, mateix, eixa, etc. Només en uns quants topònims no llatins, /S/ apareix sense [j] Xàtiva, Xàbia, Xeresa... sovint, però, l’analogia reajusta estes excepcions amb la pròtesi de [aj-] o [ej]: Aixàtiva / Eixàtiva, Aixàbia / Eixàbia, Aixeresa / Eixeresa.

Realitzacions:

Despalatalització, /S/>[s] ~ [§]: és un procés en extensió en parts del val. septentrional i castellonenc i consistix en la identificació del fonema /S/ amb /s/: caixa > caissa, peix > peis. Molts parlars oposen /S/-/s/ en posició intervocàlica (caixó, aixovar) però despalatalitzen en posició final: partix > partís, calaix > calais . Uns altres parlars realitzen /S/ com a [§] (una s palatalitzada) i no confonen eixa realització amb /s/ tot i que el contrast és auditivament nul i amb freqüents confusions amb /s/que també es realitza sovint com a [§] (lleis, permís, serveis). La manca de contrast entre els fonemes /S/-/s/és típic del migdia castellonenc i s’estén ràpidament entre els jóvens d’altres punts (Gandia, Sagunt, València, etc. ).
Sonorització, /S/>[Z]: ocorre per enllaç quan /S/ precedix consonant sonora o (en valencià no apitxat) vocal: calai[Z] gran (calaix gran), matei[Z] any (mateix any).

10.2.3 Les africades /ts/, /dz/, /tS/, /dZ/

Articulació:

/ts/ s'articula africat alveolar sord i sol aparéixer en els plurals: tots, gots, etc.
/dz/ s'articula africat alveolar sonor. És un fonema poc freqüent en valencià puix que sols apareix en unes poques paraules com ara dotze, tretze, setze, atzucac i poques més. Cal assenyalar que l'articulació nord-oriental /dz/ dels verbs acabats en -itzar no pertany al sistema fonològic del valencià que articula sempre [z].
/tS/ fonema africat prepalatal sord. So tradicional de les grafies x, tx i -ig com ara en xic, panxa, despatx, goig, vaig, etc.
/dZ/ fonema africat prepalatal sonor de les grafies j, g, tj, tg com en boja, gent, llotja i metge idèntic al so de la g italiana. Cal remarcar que el valencià no oposa (ni ha d'oposar) els fonemes del cat. general/Z/ i /dZ/ representats per les grafies j, g (/Z/) vs. tj, tg (/dZ/) respectivament. Així mateix, cal dir que el fonema /Z/ prové de la desafricació del fonema arcaic /dZ/ (cf. Gimeno 1997) i que el present fonema principatí /dZ/ prové (en el cas de les grafies tj, tg) de l'antic fonema africat geminat /ddZ/ que encara s'ou a pobles de la Marina (Calvo, 1997). Dit açò, manca de tot sentit qualificar el fonema valencià /dZ/ com a una realització d'un fonema /Z/ absent del sistema fonològic valencià. Com veurem seguidament, les articulacions [jZ] o [Z] de les grafies j, g, tj, tg que se senten en val. septentrional i tortosí no són més que al·lòfons desafricats de /dZ/ que manquen de cap funció fonològica.

Realitzacions:

Sonorització de /ts/>[dz] i /tS/>[dZ]: ocorre per enllaç quan /-ts/ i /-tS/ precedixen una consonant sonora o -en valencià no apitxat- vocal, ex: go[dz] blancs (gots blancs), to[dz] els dies (tots els dies), fu[dZ] d'ací (fuig d'ací), mi[dZ] hora (mig hora).
Desafricació: en la parla habitual, totes les africades poden estar sotmeses a processos de desafricació quan precedixen un so consonàntic: /ts/>[s]: po[s] continuar (pots continuar), /dz/>[z]: go[z] blancs (gots blancs), /tS/>[S]: va[S] cantar (vaig cantar), /dZ/>[Z]: despa[Z] gran. Cal dir, que en zones del sud la desafricació de /ts/ s'estén a tots els contexts (Vila-Joiosa, Guardamar): gots antics > gos antics. Per últim, en val. septentrional o tortosí el fonema /dZ/ en posició intervocàlica sol desafricar-se i es realitza [Z] o ioditzat [jZ] (per analogia de la [j] de caixa o peix): bo[jZ]a (boja), me[jZ]e (metge) o bo[Z]a, me[Z]e.
Palatalització de /ts/>[tS] i /dz/>[dZ]: és un fenomen prou estés en val. septentrional, castellonenc i en plena expansió per quasi tot el valencià, especialment en el cas de /ts/>[tS]: setze > se[dZ]e, tots eixos > to[dZ] eixos, gots > go[tS], llits > lli[tS]. Dit procés no sol fusionar les oposicions /ts/- /dz/, /tS/-/dZ/ en tots els casos sinó que alguns parlars oposen /ts/>[ttS] vs. /tS/>[tS] i /dZ/>[ddZ] vs. /dZ/>[dZ] i s’origina una oposició simple /geminada: setze ['seddZe] vs. setge ['sedZe], gots [gttS] vs. goig ['gtS].
Ensordiment de les africades sonores:/dz/>[ts] i [dZ]>[tS]: és un fenomen característic del valencià apitxat. Cal remarcar que en altres parlars que apitxen /dZ/>[tS] poden mantindre la sonoritat de /dz/ i també de /z/ (Onda, Betxí (la Plana), Alfarb, Catadau (la Ribera), etc.).

10.2.4 Les laterals /l/, /´/

Articulació:

/l/ s'articula alveolar lateral i sonora amb una posició lingual còncava que dóna una realització velaritzada [lò] especialment notable quan /l/ es troba immediatament després de vocal tònica o davant de consonant labial com ara en mal, caragol, colp, palma, etc. Hom ha assenyalat que la /l/ del valencià no té un grau de velaritat comparable a la /l/ del català estricte i balear. Dita afirmació no aplica a tot el valencià i hom observa parlars amb una /l/ tan velar com la catalana (Moncofa (la Plana), viles de la Safor, etc.).
/´/ s'articula palatal lateral sonora com la gl intervocàlica de l'italià o la lh del portugués i provençal.

Realitzacions:

Palatalització de la /l-/ inicial, /l-/>[´-]: cal no confondre est fenomen amb la palatalització de la L- inicial llatina en els mots patrimonials de la nostra llengua: llibre, llop, llàstima, etc. La palatalització de /l-/ es produïx en cultismes i manlleus tardans com lliteratura, llingüística, llògic. Est fenomen és originat justament per la tendència històrica de la nostra llengua a palatalitzar la /l-/ inicial de paraula i és força comú en la parla habitual de tot el domini.
Deslateralització de /´/> [j]: est fenomen es denomina iodització o ieisme. Cal distingir dos tipus de ieisme, l'etimològic i el no etimològic:

1/ El ieisme etimològic s'originà en l'antiguitat en gran part del cat. central a excepció de la franja costera barcelonina on -com en cat. occidental- triomfà la solució lleista. El fenomen consistix en la deslateralització de /´/> [j] dels grups etimològics C'L, G'L, L'Y y T'L. En lleonés es produïx un fenomen paral·lel (muller > muyer) i també en castellà on est procés va fer passar [´] a [x] ([´]>[Z]>[S]>[x]). Vejam un quadre comparatiu del català occidental (més el tarragoní i barceloní), el cat. or. ieista i el castellà.

cat. occ.___cat. or.____castellà

C'L feno[´]........ feno[j]...........hino[x]o

G'L re[´]a...........re[j]a.............re[x]a

L'Y pa[´]a...........pa[j]a.............pa[x]a

T'L ve[´]a...........ve[j]a.............vie[x]a

2/ El ieisme no etimològic consistix en el pas de /´/ a [j] siga quin siga l'origen etimològic de /´/. Al contrari que el ieisme etimològic, el ieisme no etimològic és un fenomen actual, importat del castellà on el fenomen predomina en l'actualitat. El ieisme no etimològic pot sentir-se en jóvens de tot arreu del domini i és més notable en zones de forta influència castellana: nuclis urbans valencians, especialment de la zona apitxada (València, Sagunt, Alzira, etc.) així com a la Catalunya francesa on el canvi és degut a la pressió del francés. També hi ha ieisme no etimològic a les Balears (especialment a Palma i Maó) i no és desconegut entre el jovent castellanitzat de Catalunya.

10.2.5 Les vibrants /R/, /r/

Articulació:

/R/ s'articula amb un batec de la llengua en els alvèols com ara en cara, veritat, Ares, por, sort, etc.
/r/ s'articula amb la vibració múltiple de la llengua en els alvèols com en parra, serra, roba i terra.

Realitzacions:

Elisió de /-R/: la -r final de mot (parlar > parlà) es troba absent en una gran part del domini lingüístic: balear, cat. oriental i nord-occidental, tortosí i parts de l'alacantí. En zones de manteniment de -r com el castellonenc i la zona est de l'alacantí, l'elisió es produïx quan seguix un pronom enclític fe(r)-se, menja(r)-lo, etc. En alacantí l'elisió també pot produir-se davant de ho: sabé-ho (saber-ho), cantà-ho (cantar-ho) amb possible introducció d'una /v/ antihiàtica (sabev-ho).
Elisió de la /- R-/ intervocàlica: l’existència d’una realització fricativa [¨] intervocàlica del fonema /R/ pot causar la desaparició d’este fonema en un ritme de parla molt relaxat: pareix > paeix, parell > paell, veritat > vitat, senyora > sinyoa, etc. .

10.2.6 Les nasals /m/, /n/, /N/

Articulació:

/m/ s'articula bilabial nasal.
/n/ s'articula alveolar nasal. Davant de bilabials b, p, m, el fonema /n/ assimila el seu punt d’articulació bilabial [m] ( son pare > so[m] pare) i davant de f i v s'articula labiodental nasal [M] (enviar > e[M]viar, emfàtic > e[M]fàtic).
/N/ s'articula nasal velar, és la n seguida de les velars /k/, /g/: banc, tinga, etc. . Al nostre parer, /N/ no és un fonema propi del valencià puix que en el nostre parlar /N/ no té cap funció fonològica (com tampoc no la té [M]</n/) i pot ser considerat com un simple al·lòfon de /n/ seguit de consonant velar. Contràriament al valencià, el català peninsular si que posseïx un fonema /N/ producte de l'elisió de /k/ darrere de nasal: san(t)>sa[n] vs. san(g)>sa[N].

10.2.7 LES SEMICONSONANTS /j/, /w/

Articulació:

-/j/ s'articula frontal aproximant i és relativament oberta, més semblant a la y de l'anglés yes que a la y castellana de yugo. Cal remarcar que el fonema /j/ del valencià és de caire aproximant i manca de fricció o africació com és el cas del castellà actual.

-/w/ s'articula labiovelar aproximant, com la u del castellà en huerto o la w anglesa en wale. El fonema /w/ és més freqüent en valencià (general) que no en català general puix que el valencià (exceptuant zones del val. septentrional i alacantí) articula el diftong ui (hui, cuina, buit) com a creixent, /wí/ en lloc de /új/.

Realitzacions:

Elisió de /j/: és prou freqüent en la cadena parlada quan /j/ queda entre vocals: que hi ha ([ke'a]) per a dinar? què vols que jo [ke'o] faça?
Reforçament de /w/>[gw] ~ [Äw]: es produïx en alguns parlars valencians (esp. en val. apitxat) com ho mostren els següents exemples: seua ['seÄwa], fideuà [fide'Äwa].

SISTEMA CONSONÀNTIC VALENCIÀ

Fonemes i principals al·lòfons

Bilabial

Labiodental

Dental

Alveolar

Alveolar palatalitzat

Prepalatal

Palatal

Velar

Plosives

Nasals

Vibrant

Bategant

Fricatives

Africades

Aproximant

Lateral

l [lò]

Notes:

1. Assenyalem els fonemes en negre i els al·lòfons en roig.

2. El so [§] pot ser considerat com a una realització despalatalitzada del fonema palatal fricatiu /S/ que s’observa en diversos punts del valencià (sobre tot a la meitat nord). En alguns parlants esta realització [§] contrasta fonològicament amb el fonema alveolar /s/, en uns altres [§] no és més que un al·lòfon palatalitzat de /s/ sense funció fonològica. Finalment, en molts altres parlars que tenen els fonemes /s/ i /S/ en oposició, [§] és el resultat de la neutralització dels fonemes /s/ i /S/ en posició final (peix [‘pej§], lleis [‘´ej§]).

3. El fonema /l/ ve representat junt amb la seua realització velaritzada [lò].