5 La pèrdua del fonema  /S/ en valencià

 

5.1 Introducció

 

Junt amb el betacisme i el ieisme, la despalatalització del fonema /S/>[s] (pronunciació de <ix> com a is) és una de les innovacions fonètiques més significatives del valencià modern. Est fenomen comença a ser característic de diversos parlars valencians (val. del nord, castellonenc) i sembla estar progressant en altres parts del domini valencià (cf. Gimeno, 1994, p. 34).

 5.2 Antecedents documentals del fenomen

 Tres autors castellonencs, G. Colón, L. Gimeno i J. Nebot, han analitzat la pèrdua del fonema pre-palatal /S/ en valencià. El primer que en donà notícia fou el vila-realenc Josep Nebot Pérez qui afirmà que el fonema representat per <x> en mots com caixa o peix havia perdut la seua articulació palatal i es pronunciava [s] (caixa > caissa, peix > peis) mentre que en posició inicial dit so havia esdevingut [ejs] (Xàtiva > Eisàtiva). En la mateixa línia es manifesten Saroïhandy i Badia els quals relacionen la despalatalització de /S/>[s] amb el parlar de la ciutat de València. Tenint en compte que Nebot també basà les seues notícies dialectals en el parlar de València ciutat (i segurament del seu poble, Vila-real), tot convida a pensar que la despalatalització era tradicional a la dita ciutat, fet no compartit per Sanchis Guarner ni per les nostres observacions, (Sanchis, 1972, pp. 47-52, Gimeno, 1994, pp. 35-36). Pensem que la despalatalització que comenta Nebot era –i és- un tret del seu parlar vila-realenc que Nebot extrapolà –erròniament- a tot el valencià. Tot i l’error de Nebot, el fet que ell es fera ressò de la innovació ens permet datar l’aparició del fenomen –com a mínim- al segle XIX i no a principis del segle XX com diu Veny (1983).

Pel que respecta a Colón i Gimeno, ambdós autors han assegurat que el /S/ no existix a la ciutat de Castelló (v. Colón, 1997, pp. 329-338) fet que podem constatar fàcilment per simple observació directa dels habitants de la vila. Com veurem seguidament, la despalatalització de /S/també ha estat observada en bona part de les viles castellonenques al nord de la Plana.

 5.3 Una explicació fonètica: per què és produïx la despalatalització de /S/?

 De la presència d'una realització [js] per a l'aplec <ix> hom ha suggerit dues explicacions contraposades:

1. Que es tracte d'un fase arcaica en el procés de palatalització dels grups llatins CS (ks> js > jS : cuixa) i SC (sk >ks > js > jS: créixer, nàixer). Segons esta explicació [js] seria una variant arcaica anterior al resultat palatal [jS].

2. Que la despalatalització siga un fet modern que s'inicià a partir d'un realització palatal [jS]>[js].

Si efectivament la realització [jS] ha evolucionat a través de l'estadi [js] podríem suposar que dita realització no palatal és realment la solució originària. Diverses evidències, però, semblen confirmar el contrari. Per una part, Germà Colón i Alarcos asseguren que l'evolució dels grups etimològics CS i SC fou [S] i que només posteriorment sorgí un suport vocàlic [j]: [S]>[jS]. Dites afirmacions invaliden el pretés arcaisme de [js] car si CS i SC donaren /S/ i després [jS], la realització [js] no potser una altra cosa que el darrer pas evolutiu d'una [S] originària: [S] > [jS] > [js]. Per una altra part, podem constatar com el sorgiment de [js] en valencià va desplaçant progressivament la realització paltal [jS] i no pas al contrari. Est fet s'observa a viles de la Plana Baixa com Almassora, Betxí o Borriana, on els parlants vells solen mantindre la realització palatal [jS] mentre que els jóvens mostren, progressivament, la solució alveolar [js].

Tot sembla indicar, doncs, que la solució no palatal [js] és un fet modern causat per factors íntimament lligats a la realització apical palatalitzada de la /s/ valenciana. Com afirma Colón (1997, p. 338), una /s/ amb forta articulació apical difícilment pot conviure amb un fonema pre-palatal /S/. La incompatibilitat estructural dels fonemes /s/ apical i /S/ és un fet en altres llengües (castellà, grec, occità) on la /s/ s'articula amb la punta de la llengua (apico-alveolar): en castellà, /S/ hagué de canviar la seua articulació de palatal a velar /S/>/x/ tot per no confondre's amb la [s] apical. Cal destacar també el cas de l'occità que, com el valencià, mostra la realització no palatal (predominant) [js] i la palatal [jS].

Per entendre el per què la /s/ apical causa la pèrdua del fonema /S/ cal analitzar els trets articulatoris que diferencien ambdós fonemes:

·        /S/ s'articula amb la llengua elevada cap al paladar dur, les extremitats de la llengua fan contacte ple en els costats del paladar i es forma un canal per on ix l'aire. La llengua es troba en tensió durant l'emissió de /S/ i és la part pre-palatal o anterior del paladar on es produïx la fricció que dóna dit so.

·        /s/ s'articula amb la punta de la llengua elevada cap als alvèols on es forma un canal estret d'aire entre ambdós òrgans, la resta de la llengua roman inactiva.

Com veem, hi ha dues diferències fonamentals en l'articulació de /s/ i /S/:

1.     La posició de la llengua: per a /s/ només s'eleva la punta mentre que en /S/ tota la llengua s'eleva i fa contacte amb els costats del

2.     El lloc d'articulació: per a /s/ l'estretor es produïx en la zona alveolar mentre que en /S/ l'estretor és més posterior, en la zona pre-palatal, és a dir, en la part més exterior del paladar.

Dit açò, un anàlisi de les realitzacions fonètiques de /S/ en parlants distingidors de /S/ i /s/ ens mostra com el fonema palatal pot acostar-se molt a una articulació alveolar, [§], en certs contexts. Dita realització més alveolar es troba en posició final de paraula (peix) i pot aparéixer de forma més o menys freqüent segons el parlar, el parlant o del ritme de parla. Est al·lòfon menys palatal de /S/> [§] no és, però, igual a /s/ car la llengua roman elevada i tensa per a [§] si bé el lloc d'articulació es desplaça cap als alvèols. L'efecte articulatori de [§] és, doncs, una mena de /s/ alveolar palatalitzada puix que els alvèols i el paladar intervenen conjuntament en la seua articulació. Experiments auditius ens han mostrat que l'oposició /-S/>[-§] |/-s/>[-s] (lluïx|Lluís) pot mantindre's tot i que el contrast auditiu és molt tènue i realment imperceptible per a algú no avesat a la fonètica valenciana.

Per una altra part, hom ha observat la tendència de la /s/ valenciana a palatalitzar-se, especialment en les formes incoatives patixc, servixca i (en alguns parlants) en mots on hi ha [i] àtona seguida de /s/: Vixent, dixabte, xixanta (exemples sentits a la Plana sud). Un matís palatal similar de /s/ també s'observa en posició final darrere de [i, j] com ara en lleis ['´ej§] i permís [per'mi§]. Esta realització palatalitzada de /s/ pot sonar idèntica a la de /-S/>[-§] amb una possible neutralització dels dos fonemes en posició final (permís, patix: permi[§], pati[§]). Esta neutralització en posició final de mot és un fet observable en pobles de la Plana on l'oposició /S/-/s/ sembla més ferma en posició medial (Almassora, Borriana). Pareix, doncs, que en el procés que duu a la pèrdua del contrast /s/-/S/ es dóna un primer estadi de neutralització en posició final (permís i patix rimen) seguit d'una generalització de l'articulació +alveolar [j§] en detriment de la +palatal [jS]. Observem que diversos fenòmens, ben bé complementaris, han contribuït a la confusió total de /s/ i /S/:

·        La interpretació que fan els parlants de [j§]</js/ (lleis) com a /jS/ (peix) degut a la seua proximitat articulatòria i auditiva.

·        La debilitat del contrast /s/ vs /S/: les lleis fonètiques ens diuen que si la presència d'un so o altre el determina el context llavors dits sons no estan en contrast sinó en distribució complementària. Així, si en valencià és dóna sovint l'intercanvi dels fonemes /s/ i /S/ (peis i calais però Vixent i xixanta) açò mostra que l'oposició /S/-/s/ és dèbil puix que els contexts fònics intervenen molt a l'hora de determinar la presència de realitzacions més alveolars o menys palatals de dits fonemes.

·        En térmens estructuralistes podem afirmar que el contrast de les seqüències [j§]</js/ (lleis) / [jS]</jS/ (peix) és gairebé inoperant com ho justifica l'escàs nombre de mots oposats per eixos dos fonemes. En cercar parells mínims de /s/ vs /S/ sols hem trobat un de significatiu Lluís / lluïx (del verb lluir). És ben conegut el fet que aquelles oposicions que manquen de rendiment fonològic tendixen a eliminar-se.

·        Un altre fet que explica la tendència a la fusió dels fonemes /s/ vs /S/ és la presència de la iot [j] davant de /S/ en valencià. Tot risc de confusió entre eixos fonemes no és possible en valencià per la presència de [j] com nota Colón (1997, p. 338). Als parlars catalans on la <i> ortogràfica ([j]) ha estat absorbida per /S/, hi ha multitud de parells mínims com caixa i caça, baixa i bassa que s’oposen únicament per l’oposició dels fonemes alveolar /s/ i palatal /S/,

 

Caça [‘kas«] vs  Caixa [‘kaS«]

Bassa [‘bas«]  vs Baixa [‘baS«]

 

en català occidental l’existència de [j] bloqueja la possibilitat de confusió entre /s/ i /S/ i fa que el tret palatal de /S/ siga fonològicament un factor irrellevant :

 

Caça [‘kasa] vs  Caixa [‘kajsa] o [‘kajSa]

Bassa [‘fasa]  vs Baixa [‘fajsa] o [‘fajSa]

 

Pel que respecta a la /S/ inicial trobem dues solucions en aquells parlars que manquen de /S/:

·        /S-/ és identificada amb l'africada palatal sorda /tS/: txarop per xarop i Xúquer per Txúquer, etc. . Cal dir que la pronúncia /tS/ per /S/ inicial també es dóna en els parlars on hom manté /S/.

·        /S-/ pot ser interpretada amb la seqüència [ejs~ajs] per analogia de les realitzacions més freqüents de /S/, normalment precedit per /ej/ o /aj/: eixam, eixut, calaix, caixa, peix, reixa. Com en el cas de /S-/>[tS-], la pròtesi de /ej~aj/ també ocorre als parlars que tenen /S/: Aixàtiva /Eixàtiva, Xàtiva ; Aixàbia / Eixàbia, Xàbia.

Dit açò, hom pot observar parlants que confonen /s/ i /S/ i utilitzen [s] en posició inicial en comptes de [tS] o [ejs~ajs] (Saborit, 1998). És a dir, estos parlants han generalitzat la regla de fusió de /s/ i /S/ a qualsevol context (Sàbia, Sàtiva). Ens trobem davant un fenomen de recent aparició, característic dels jóvens nadius de poblacions on la distinció de /s/ i /S/ és viva en les altres generacions (Almassora, Borriana, Vila-real, etc.).

5.4 Extensió i vitalitat de la despalatalització /S/ > [js]

Resta per delimitar les àrees geogràfics on el fonema /S/ ja no existix. Creem que és molt important prendre nota de l'extensió actual del fenomen i no generalitzar la seua extensió com han fet alguns autors (Saroïhandy, Badia, Veny, Recasens) que atribuïxen el fenomen a tot el castellonenc i, fins i tot, a tot el valencià (Recasens, 1991, p. 291). El primer que cal aclarir és que la majoria dels parlars valencians, inclosos molts de castellonencs (zones del Maestrat i Plana sud), mantenen l'oposició /s/-/S/ i que la confusió d'estos fonemes és encara minoritària i localitzada.

Segons veem al mapa adjunt, les àrees afectades per la pèrdua de /S/ se situen al voltant d'una banda molt ampla que recorre de sud a nord les comarques castellonenques, del nord-oest cap al sud-est i deixa fora les viles occidentals de l'Alt Maestrat i gran part de les del nord del Baix Maestrat. La delimitació del fenomen a la meitat nord de Castelló, inclosa la capital, respon a les dades aportades per Lluís Gimeno (1994, mapes 14-19). L'exclusió de les viles de l'Alcalatén i de la Plana es basa en les meues observacions (implícitament també ho afirma Gonzàlez (1988, p. 277)), mentre que la inclusió de Betxí i la Vilavella es enregistrat per Meneu (1990, p. 106) i Agost (1990, p. 327) respectivament.

Piqueu ací per a veure el mapa

Respecte a est mapa cal fer les següents matisacions:

·        Respecte a les viles al nord de Vilanova d'Alcolea (investigades per Lluís Gimeno), algunes oferixen la realització +alveolar, [js], mentre que unes altres mostren una +palatal, [j§], amb la possibilitat de que eixes realitzacions contrasten fonèmicament: [js] vs [j§].

·        Algunes viles incloses a l'àrea de pèrdua de /S/ poden mostrar ambdues articulacions, [iS]~[js] especialment en posició intervocàlica (totes les poblacions excepte a Albocàsser i Coves de Vinromà que fan sempre [js]), mentre que en posició final [jS] pot oir-se a totes les viles exceptuant a Morella, Coves de Vinromà, Albocàsser i Vilanova d'Alcolea (que fan [js]).

·        Segons observem, el fonema /S/ és ben viu al sector sud de la Plana i inclús s'imposa a /s/ en paraules com dissabte, Vicent o seixanta articulades di[S]abte, Vi[S]ent i [S]i[S]anta (vejau també Gonzàlez, 1988, p. 277) . Dit açò, la progressió de la despalatalització s’observa, especialment, a Vila-real, Betxí i la Vilavella (Colón, 1997, pp. 332-338, Meneu, 1990, p. 106) mentre que a Almassora i Borriana observem [jS] entre els vells, hi ha lluita entre [jS] i [js] entre parlants adults i els jóvens solen fer [js]. A la resta de les viles (com en valencià general) predomina la realització [jS] si bé hi ha jóvens que fan [js] o la realització a mig camí del tipus [j§].

·        Més al sud de la Plana, l'articulació no palatal [js] pareix menys freqüent que al migdia castellonenc tot i que dita articulació apareix ací i allà en boca de parlants jóvens amb una fonètica castellanitzada. Segons les meues observacions, [js] o [j§] semblen les realitzacions habituals entre adults i jóvens de Sagunt (Camp de Morvedre), entre el jovent d'Alberic (la Ribera), també hi ha [j§] entre jóvens de Gandia i en posició final de mot (calaix, servix) és prou comú en gran part del valencià (especialment en un ritme de parla ràpid).

5.5 Conclusions sobre la despalatalització

Vejam ara una conclusió de tot el que havem dit fins ara.

·        La confusió /s/-/S/ és un fenomen recent i limitat a algunes viles castellonenques on sovint hi ha alternança entre la pèrdua i el manteniment del so palatal [S]. Amb les dades que posseïm, les úniques poblacions valencianes que manquen absolutament del so [S] són Castelló de la Plana, Coves de Vinromà i Albocàsser (Orpesa també despalatalitza segons Colon, 1997, p. 332, nota al peu). Sembla probable que altres viles al nord i sud de Castelló també manquen de /S/ però encara no disposem de cap evidència documentada (he observat, però, l'articulació [js] molt difosa a Vila-real (Plana Baixa) a Vilafamés, Sant Joan de Moró i Torreblanca  -Pla de l'Arc- ).

·        L'origen de la confusió és la notable palatalitat de la /s/ valenciana precedida de vocals palatals [e, i, j] on el dit fonema pot tindre un al·lòfon palatalitzat [§] (sentit per tot arreu) el qual resulta molt proper a /S/. Eixa proximitat articulatòria i perceptiva dels fonemes /S/ i /s/ ve acompanyada d’una manca de rendiment fonològic del tret palatal de /S/ puix que est fonema sempre va precedit de [j] i dit so bloqueja la possible confusió amb /s/ (caça [‘kasa]/ caixa [‘kaisa], pes [pes]/peix [peis]. Mentre que el català oriental –que emmudix [j]- precisa del tret palatal de /S/ per oposar-se a /s/, el valencià (com tot el bloc occidental) li basta amb la presència o absència de la iot [j].

·        Actualment la pèrdua de /S/ es veu reforçada per la interferència del castellà que manca d'est so. Prova d'esta afirmació és el creixent nombre de jóvens que identifiquen amb /s/ tota /S/, inclús en posició inicial (sarop, Sàbia) cosa que no pot explicar-se com a un desenvolupament intern del valencià.

5.6 El sorgiment i articulació de l’aplec <ix> en català

Déiem adés que segons Colón i Alarcos el so [j] semivocàlic que s'articula en els parlars occidentals davant el fonema /S/no és etimològic sinó que es tracta d’un simple suport vocàlic desenvolupat entre la vocal precedent i el so palatal [S].

Contràriament a l'opinió d'Alarcos i Colón, Antoni M. Badia suggerix que els grups llatins CS, SC, SSI donaren [js] en català primitiu i que esta [j] provocà l'aparició del so palatal [jS]. En els dialectes orientals i en valencià alacantí, la [j] hauria estat absorbida en un procés de coalescència [jS]>[S], talment com esdevingué en castellà i astur-lleonés. En occità, aragonés i gallec-portugués trobem solucions similars al català occidental amb la presència de [j]: port. i aragonés caixa, occità caissa (articulat [js] o [jS] en esta llengua).

Segons el que observem en el català actual i en els texts antics, totes dues tesis tenen cert fonament. A favor de la tesi d'Alarcos-Colón trobem que:

Vists alguns arguments a favor de la variant [S] com a la forma originària catalana, vejam seguidament uns altres fonaments favorables del sorgiment etimològic de la variant amb iot [jS]:

 

1.     Pel que fa als texts antics, podem suposar que la representació de [jS] amb -x- o -ix- era convencional, -x- en posició intervocàlica (caxa), -ix en posició final (mateix) i no reflectia realment l'articulació dels parlants.

2.     Potser que totes dues articulacions [S] i [jS] convisqueren en tot el domini i que a partir del segle XV es produïra la consolidació d'una solució o l’altra segons les zones. Açò explicaria per què hi havia vacil·lació als texts antics o per què l'alacantí mostra la solució oriental caxa, pex i no la valenciana occidental caixa, peix.

3.     Observem també en alguns llinatges orientals el so [S] és grafiat <ix> com ara Eixeres, Freixa (> freixe) o Freixenet, cosa que mostra una articulació originària amb [j] puix que en català oriental no existix –actualment- la variant amb iot [jS]. De no haver existit la [j] en el passat els llinatges orientals no mostrarien l’aplec  ortogràfic <ix> sinó tan sols <x>.

 5.6.1 Conclusió sobre l’aparició de l’aplec <ix> en català

·         L'evolució dels grups CS i SC fins a [S] hagué d'implicar un so vocàlic [j] com ho mostra l'acció tancadora d'esta iot en certs mots (freixe, eix, néixer).