Va obrir els ulls de sobte. Tot era fosc encara. Va romandre uns instants amb els pàrpols esbatanats. Fins que la forma redona del llum del trespol va anar configurant-se: més en el pensament que no en la retina. Va esperar, sense saber ben bé què: potser el toc de diana que feia a penes un mes el va traure per última vegada de la llitera del quarter.

Va moure el braç a un costat per a encendre a les palpes el llum de l'habitació. Va reüllar el despertador. Prompte serien les set. Sa mare ja faenejava a la cuina: piscava el renou llunyà de l'escurada.

Va eixir del llit i un borró li va estremir l'espinada: feia fred a l'habitació. Es va vestir corrents i després va fer unes flexions per a calfar el cos.

En passar pel menjador en penombra va percebre la figura de son pare amb els braços plegats sobre la taula, com si s'hi haguera passat tota la nit allà, capcot i reflexiu.

- Bon dia, pare.

- Bon dia... -rossollà el pare amb una engolada fatiga.

Va passar pel lavabo i en acabant va entrar a la cuina. Per la finestra, el dia apuntava amb una feble claror violàcia.

- Bon dia, mare.

- Bon dia, fill.

Va seure en una cadira i va observar uns instants com sa mare faenejava.

- ¿A quina hora diu el paper que has d'estar en eixa fàbrica?

- No hi posa cap d'hora.

- Hauries d'estar allà prompte. Ho miren molt, això de ser matiners.

- Ja ho sé, mare.

- ¿Et faig un café amb llet?

- ¿El pare ja se l'ha pres?

- El faré per als dos.

L'ambient ja era clar quan va posar els peus al carrer. El fred dominava l'oratge. El cel, però, s'oferia ras com un ull de peix.

Va reflexionar uns segons els advertiments que son pare li havia fet abans de marxar: "No faces massa preguntes: fa mal efecte. Siga la faena que siga, siga l'horari que siga, no els poses peròs". Ho havia exposat amb la veu presa, els ulls abaltits, fits en la brasa del cigarret que fumava, com si li recara haver de donar aquesta mena de consells.

També estava sense faena, son pare. Estava a punt d'esgotar el subsidi de desocupació i encara no tenia res en vista. "Si no donen faena als jóvens, ¿per què haurien de donar-ne als vells?", se'n planyia sovint com una consumeta amb prou faenes resignada. Cansat de pegar barretades amunt i avall i no traure res de faena a carregador, feia setmanes que matava les hores del dia arreglant una dotzena de caderneres, les gàbies de els quals arrenglerava en la paret carassolada de la galeria del celobert. A voltes, si l'oratge acompanyava, encara es feia l'ànim de baixar al carrer i pegava una volta d'esme, ni que fóra per fer navegar les cames.

 Va mirar la moto, dubtant si l'engegava o no. A banda del fred que campava, va recordar que li quedava poca gasolina. Potser caldria estalviar-la per si li donaven la faena, ja que en un quant temps s'hauria d'apanyar sense cobrar. I també per si no li la donaven, per si calia visitar les fàbriques dels pobles dels voltants. Va decidir de fer el trajecte fins a la zona industrial de la carretera de Simat tot a cama: havia de travessar tota la ciutat de cap a cap.

Camejava a bon ritme entre els plàtans letàrgics de l'Albereda. El coll de l'anorac alçat, les mans enfundades en les butxaques. El ràpid moviment de cames li esvaïa la puixança del fred. Va passar a frec de la vella plaça de bous abans de prendre la carretera de Simat. S'hi va aturar uns segons a rellegir el nom de l'empresa que figurava al paper.

Per la carretera, el trànsit era intens: cotxes i motos que es dirigien cap a les fàbriques i els tallers. Una capa de gebre blanquinós cobria la brossa esparsa que creixia entre els clivells de la carretera, a les vores, en el xicotet jardí que ornava l'entrada a les oficines d'alguna fàbrica.

Va arribar a l'adreça indicada. Va prémer el timbre d'un interfon. Una veu de xica li va demanar qui era i què volia.

- M'envien de l'INEM, per una oferta de treball.

Va sentir com un tret i la porta es va somoure, tot indicant que ja era oberta; la va espentar. Va ascendir per una escala d'escalons de marbre. Al capdamunt, es va encarar a una altra porta que semblava tancada a pany i forrellat. Va dubtar tot buscant d'una ullada si hi havia timbre. No n'hi va trobar cap. Es va decidir a moure la maneta de la porta. En obrir-se un badall entre marc i batent, va sentir una fressa de veus humanes i una esmortida agitació mecànica, fabril, però exterior.

Una veu el va sobtar. Era la mateixa que li havia parlat per interfon.

- El senyor Durà l'espera -va dir-li-. Acompanye'm, per favor.

La va seguir a través d'un corredor, a mesura que s'endinsaven en el qual la fressa humana decreixia, alhora que augmentava l'agitació fabril, la bullícia mecànica de les màquines exteriors. Al final del corredor, una porta els barrava el camí. La xica la va afranquir: el va colpir una brafada sorollosa de màquines i una pudor indefinible el va fer esternudar. Davallaren una escala de ferro. Fins un compartiment vidrat, la porta del qual la xicona va obrir amb tota naturalitat, tot anunciant a l'interior:

- Senyor Durà, hi ha un altre xic que envien de l'INEM.

Fet l'encàrrec, la xica va fer mitja volta i va enfilar de nou l'escala de ferro que pujava a les oficines.

Ell va entrar en aquell compartiment i es va adreçar a un home alt, cepat i seriós d'aspecte.

- Bon dia -va saludar, amprat.

L'altre home, el tal Durà, mentre atenia uns papers li va retornar la salutació amb despreocupament. Al cap d'uns segons, va deixar els papers sobre la taula. El va repassar de cap a peus, amb el recel autoritari del capataç que estudia un aspirant a subordinat.

- ¿Ja has fet la mili?

- Sí, senyor; fa un mes que em llicenciaren.

- ¿Tens experiència carregant camions?

- Se li va fer un nuc a la gola.

- No -va farfallejar.

L'home va fer un gest empipat.

- No sé perquè eixos mamons de l'INEM m'envien gent sense experiència. Mira que els ho vaig posar amb lletres ben clares: imprescindible experiència...

Ell va acotar el cap i es va arrupir dins l'anorac com si l'haguera sorprès una ratxada de fred aborronador.

- Esta és una faena molt dura, xaval -va començar a explicar-se el tal Durà. S'expressava amb una acritud impacient, malhumorada-. Faena de carregar camions. Tenim fenwick, però a voltes s'ha de treballar a força de braços. ¿Saps conduir una fenwick?

Va dubtar un segons abans de respondre de nou negativament. El tal Durà va reiterar el gest enutjat.

- Sàpies -va continuar explicant-se amb idèntic fastigueig- que la jornada és de huit hores al dia, però segons com ve la faena no hi ha horari d'acabar. I els dissabtes, es treballa mig dia. Si t'interessa la faena, això és el que hi ha.

Ell es va afanyar a capcinejar afirmativament.

- I de paga, ¿què? -va atrevir-se a demanar.

El rostre del tal Durà va adquirir una actitud ofesa.

- ¿A tu, què més t'ha de donar la paga, xaval? Estàs sense faena, ¿no? No és prou que se n'ofereix una. Agarra-la i dóna les gràcies. Igual té què hages de cobrar. Si vols treballar, ho agarres, si no ho deixes... ¿Estàs al cas? ¿Tens on triar? Digues: ¿Tens on triar?

- Preguntava només -va boquejar.

- Doncs pregunta a quina hora t'hauries de presentar el dilluns...

- Jo em pensava que... en fi... La faena m'interessa, clar. M'interessa.

- Si t'interessa la faena, estigues ací, el dilluns, com un clau. Això és tot. Et tindrem uns dies de prova, i ja vorem si...

- ¿A quina hora?

- A les set del matí.

- Ací estaré. A les set, sí. No fallaré.

Abans d'anar-te'n, dóna'm el teu nom i l'adreça...

Va tardar molt a arribar a casa. No se sentia gens comboiat a portar-hi la notícia. No li semblava una bona faena. No ho era, amb aquelles condicions. Però, com havia refregat el tal Durà, no tenia on triar. En mamprendre la carretera de Simat, de tornada a la ciutat, continuava havent-hi un trànsit intens, ara també de camions. El fred no minvava malgrat l'oratge assolellat. Li molestava eixe contrast del clima hivernal_ fred amb sol. Com si l'entorn absorbira nocivament l'escalfor benèfica de l'astre més vital.

Va seure en un banc de fusta, en un rodal assolellat que es projectava entre el brancatge despullat dels plàtans de l'Albereda. Va perdre la noció del temps, talment se li haguera parat el cor. Durant una bona estona va romandre en un estat catalèptic, immòbil en aquell banc, aliè a tots, submergit en una abúlia interior que li paralitzava músculs i sentits. Això desitjava: cloure els pàrpols i abandonar-se. Fugir, també, si això poguera ser. Aparèixer de sobte en un altre temps, o en un altre món. Temps i espai diferents del seu. En esbatanar els ulls, al cap d'eixa llarga estona, en adonar-se que res al seu voltant no havia canviat, tampoc no es va sentir gaire decebut. Ni per això no tenia esme: ni per a decebre's

Va decidir emprendre camí de casa. Tanmateix, ara i adés, un desistiment insuperable el convencia de tornar a seure en qualsevol indret, de tornar a cloure els pàrpols i abandonar-se. Va tardar molt a arribar a casa.

Quan va entrar al menjador, son pare i sa mare eren a taula. Pràcticament ja havien enllestit el dinar. Son pare ja tenia al davant la seua habitual infusió de timó. El seu dinar, sa mare l'havia conservat posant-hi un altre plat damunt.

- L'arròs, ja el tindràs emplastrat i tot -objectà sa mare.

Ell es va arronsar de muscles mentre seia i treia el plat que cobria el seu dinar d'arròs fred. -i emplastrat.

- ¿Com has quedat? -li va preguntar sa mare.

Son pare el mirava també; remenava la cullereta dins la tasseta de timó. L'observaven amb un gest impacient que el feia patir.

- Comence dilluns -va anunciar-los- Va intentar un breu somrís.

Sa mare va entonar un agraïment diví. Tot a l'acte es va alçar de taula, arreplegà uns plats bruts i s'encaminà cap a la cuina. Son pare s'havia quedat quiet, amb un mig contentament a males penes esbossat en les faccions abaltides.

- ¿Has tingut cap problema? -va inquirir-. No pareixes massa content.

- La paga... No me l'han volguda dir. El fill de puta de collons s'ha ofès i tot quan li he preguntat...

- Ja t'he advertit que anares a espai amb els preguntats...

- ¡Malparits!

- ¿T'han dit si t'assegurarien?

- Si arribe a preguntar això m'haurien despatxat a puntellons. Però no les tinc totes. De fet, el justificant de l'INEM me l'han reomplit com si m'hagueren rebutjat.

Van romandre callats durant una bona estona. Ell a penes havia menjussat un parell de cullerades d'arròs. Son pare va xarrupar la tasseta de timó. Se'l va beure a glopets. Després va dir:

- Me'n vaig a acabar d'arrenglerar les caderneres.

Després que se'n va haver anat son pare, no hauria sabut calcular quant de temps duia en la saleta d'estar amb la ment en blanc, l'expressió dolguda i la cullera immòbil sobre el plat d'arròs immenjable. A la fi, es va alçar de la cadira i va encaminar-se cap a la cuina amb el seu cobert. A mesura que s'hi acostava, el renou de la ràdio engegada esdevenia nítid i inintel·ligible.

- ¿Quina hora és mare?

- Estan a punt de ser les dos.

Al cap d'uns segons la ràdio va emetre els senyals horaris que donaven l'hora en punt. Tot seguit s'hi anunciaven els informatius

- No pareixes molt content. ¿Hi ha alguna cosa que no haja anat bé? -va interessar-se sa mare mentre eixugava l'escurada.

- Res mare. Les condicions de la faena, que estan com estan...

- De mal en pitjor, ja ho sé, fill.

- No sé on volen arribar. Que treballem pel pa i l'aigua, dic jo. No ho sé... Et fan sentir com si no valgueres res, com si fores mercaderia... I no piules, que damunt et tallaran el nas. Callar i acotar el cap...

- I encara gràcies, fill mes. No s'hi pot fer res. Callar i acotar el cap, tu ho has dit. Mana qui mana...

Tot just la ràdio recitava d'esme:

- La patronal reclama un govern fort per a dur endavant les reformes estructurals del mercat de treball que ajudarien a conformar una economia més competitiva...