Des de la dècada dels anys setanta, s'ha incentivat un plantejament funcional de l'ensenyament de la literatura, que s'ha concretat en diferents línies de renovació pedagògica. L'escriptura literària, una de les propostes més difoses, ha focalitzat el seu interès en l'experimentació de les possibilitats creatives del llenguatge, a través d'exercicis d'escriptura i d'oralització. L'objectiu de la lectura literària, un altre exemple significatiu, ha estat incentivar la recepció directa dels textos per potenciar el plaer del text, requisit imprescindible per al desenvolupament del domini literari dels nois i de les noies.

Aquestes experiències han aportat múltiples recursos a l'ensenyament de la literatura, alguns dels quals han estat acceptats de manera generalitzada, com per exemple la lectura directa de les obres i la valoració personal dels textos. Però, sobretot, han transformat profundament la concepció de la didàctica de la literatura. A l'actualitat ja no es tracta únicament de transmetre dades o judicis de valor, emparats per la lectura canònica de les obres, sinó de desenvolupar la competència literària dels nois i de les noies.

La competència literària, que no és més que una competència lingüística plena i madura, engloba el conjunt d'habilitats, de coneixements i de valors que intervenen en la recepció de textos literaris.

Els elements de la comprensió lectora (reconeixement d'unitats, identificació d'estructures, construcció i confirmació d'hipòtesis, etc.) són una part significativa d'aquest conjunt. Llegir no consisteix únicament a descodificar un seguit de signes. Tal com ha evidenciat la Teoria de la Recepció, la lectura és el producte de la interacció entre el text i el lector o la lectora. Quan llegim adaptem la informació rebuda establint connexions entre el que el text diu o suggereix i els coneixements enciclopèdics, culturals i metaliteraris que posseïm. D'aquesta interacció sorgeix la interpretació personal en la qual l'obra apareix relacionada amb altres obres, textos o produccions artístiques.

Però la lectura literària no és únicament un procés que posa a prova uns coneixements i unes habilitats; és, també, una experiència estètica gratificant. Llegim per plaer. Sense aquest plaer, el joc d'interacció entre el lector o la lectora perd tot el seu sentit. El gaudi és, per tant, un component essencial de la competència literària, que cal no oblidar en cap proposta didàctica.

Així, doncs, fomentar la recepció directa de les obres, activar i ampliar els coneixements metaliteraris i estimular el gaudi per la lectura són les condicions necessàries per desenvolupar la competència literària i formar lectores i lectors literaris.

La literatura comparada ofereix recursos eficaços per desenvolupar la competència literària de l'alumnat. L'objectiu d'aquesta disciplina és sistematitzar els diferents fenòmens, especialment la interacció entre diferents obres literàries o artístiques, que es produeixen en la producció de textos. Per analitzar aquests fenòmens s'aplica l'anàlisi contrastiva, a partir de la qual es poden definir referències intraliteràries (cànons, estil, etc.) o bé referències extraliteràries (context social i econòmic).

Des d'un punt de vista metodològic, la literatura comparada presenta, doncs, diversos avantatges. L'enfocament comparatiu, basat en la recepció directa de les obres, equilibra els continguts teòrics amb l'apreciació personal dels textos. Estimula el gaudi estètic i, alhora, potencia el sentit crític dels nois i de les noies, que han de participar activament en el procés d'interpretació desenvolupant estratègies d'observació i de valoració.

La literatura comparada aporta, a més a més, una nova perspectiva de l'assignatura. Aquesta pot transcendir l'àmbit nacional i adquirir una dimensió europea o bé universal. Així, s'ofereix una visió multicultural i globalitzadora de la literatura, més propera a la realitat i més entenedora que l'actual fragmentada per àrees lingüístiques; és a dir, una nova concepció del fet literari, entès com un conjunt d'interconnexions de textos de llengües i geografies vàries, o el que és el mateix com un espai d'intertextualitat.

El concepte d'intertextualitat, introduït per Bakhtin i formulat per Kristeva i Genette, és una alternativa conceptual i metodològica a la denominació tradicional d'influència amb què s'ha treballat en l'estudi crític i en l'anàlisi literària i artística. Designa la relació que els diferents textos mantenen entre si. Tot enunciat es relaciona amb d'altres enunciats anteriors i coetanis. Aquesta relació genera un conjunt de lligams intertextuals, que converteix el text en un teixit nou de citacions anteriors.

Aquests lligams responen a categories diverses. Així, la intertextualitat es produeix amb la copresència de dos o més textos per la via de la citació o del plagi; la paratextuliat es manifesta a través de la relació que el text manté amb el paratext (títol, subtítol, prefaci, notes, etc.); la metatextualitat s'estableix entre dos textos, un dels quals és el comentari de l'altre; l'arxitextualitat determina l'estatut genèric (novel·la, poema, etc.) d'un text i orienta les expectatives del lector o de la lectora. Es parla, doncs, d'intertexualitat quan en un text es fusionen referències d'altres produccions.

Els recursos de la literatura comparada i l'enfocament intertextual del fet literari poden ser útils per elaborar les programacions tant dels crèdits comuns com dels crèdits variables. L'ús d'aquests plantejaments permet presentar de manera interrelacionada els aspectes coincidents de diferents literatures, especialment de la literatura catalana i de la castellana, i, alhora, eviten la repetició de continguts.

Per definir la programació a partir d'aquestes premisses cal establir un fil conductor unitari. Aquest fil conductor pot definir-se a partir d'un tema determinat, d'un personatge recurrent, de les convencions o dels gèneres més usuals en la història de la literatura. Així, es poden seleccionar textos centrats en el tema de l'amor místic o protagonitzats per un personatge representatiu de l'imaginari col·lectiu, com per exemple l'heroi medieval, per evidenciar les connexions culturals en l'àmbit europeu de l'època.

Un cop definit el fil conductor s'han de concretar les habilitats i els continguts que es tractaran a l'aula. És important, però, no caure en una aproximació historicista, que desvirtuaria la programació i els materials seleccionats. Els textos literaris, com els d'un altre àmbit, permeten desenvolupar estratègies de comprensió i de producció de textos, tal com es contempla en la programació del crèdit variable tipificat "Literatura universal" del batxillerat, en el qual s'apunten entre altres els procediments següents:

• Lectura expressiva en veu alta i mental d'obres literàries.
• Comprensió, interpretació o comentari de textos literaris.
• Comparació d'obres literàries de diferents períodes històrics.
• Comprensió i valoració de les idees estètiques dels moviments literaris i reconeixement d'aquests en textos literaris.
• Valoració de l'aportació literària de cada autor en l'expressió literària d'Occident.
• Observació de l'evolució dels tòpics i els mites en els textos i les obres seleccionats.
• Producció de textos breus a partir de models literaris.

Així, doncs, no es tracta de comparar obres per elaborar una reflexió metadiscursiva aprofundida, sinó d'establir un marc de referència útil per comprendre-les i, també, per produir-les. O el que és el mateix crear l'espai adequat perquè les noies i els nois activament es desenvolupin com a lectores i lectors literaris de manera creativa.