EL DIA ABANS

En Gershwin dubta si ha de rebentar el gra que acaba de descobrir-se a la galta. Si ho fa, li quedarà un bon senyal i segurament les noies encara en faran més riota. Si no ho fa... tan se val... tampoc se'l miren mai, a ell! Prem entre els dos dits la protuberància que destaca enmig dels pèls i el mirall del bany queda esquitxat de gotetes de color blanc esgrogueït. I se'n torna a la seva cambra.

Té son. Li piquen molt els ulls i comença a sentir els símptomes, novament, d'un atac de conjuntivitis aguda. No hauria de passar-se tantes hores davant la pantalla de l'ordinador... però... què carai! Un noi com en Gershwin, que el dia que va néixer, quan es van repartir les gràcies físiques, ja devia estar badant i no en va arreplegar ni una, no pot deixar de sentir-se irresistiblement atret pel ciberespai.

En Gershwin, que es diu així perquè els seus pares el van engendrar esbufegant sota la Rapsody in blue, i que gràcies a aquest fet cada vegada que ha hagut d'identificar-se en un lloc més o menys oficial ha hagut d'esmerçar-hi molta més estona que els seus companys Joan, Josep o Antoni, no és el paradigma de la bellesa masculina. Té els cabells d'un color indefinit entre pèl-rojos i color de gos com fuig, porta unes ulleres d'aquelles que en diuen de cul de got i no es posa lents de contacte perquè va preferir invertir els diners que li havia donat la padrina en un grapat de megues extraordinàries per a la memòria del seu estimat Mister Spok, l'ordinador personal; perquè en Gershwin, a més a més, és un trekkie fins al moll dels ossos.

No ha estat mai un noi popular entre els companys i les companyes de classe. No ho va ser a l'escola ni ho és ara a l'institut. Va passant els cursos sense cridar massa l'atenció entre el professorat. No és un estudiant brillant però tampoc treu males notes. Va fent, i que el deixin en pau. Cada matí entra a l'aula de 3r B, s'asseu, i escolta el que li expliquen si l'interessa. I si no, es desconnecta de la classe, mantenint, això sí, el seu posat característic d'estar penjat dalt d'un núvol, i barrina una vegada i una altra com pot perfeccionar el seu gran projecte.

Perquè en Gershwin té un gran projecte. I no l'ha explicat a ningú. Ni ho farà. En Gershwin, malgrat tot, malgrat l'acne adolescent que li destrossa la cara, malgrat els cabells de perruca de disfressa barata, malgrat les ulleres que se li emboiren amb el baf dels bars de moda -les poques vegades que hi ha anat-, s'ha enamorat.

La Laia és rossa. La Laia té els ulls verds. La Laia és alta i prima i es mou per la classe de 3r B com una gateta enjogassada. I la Laia sí que és popular entre els companys i les companyes. I, evidentment, la Laia no sap ni tan sols qui és en Gershwin.

Però en Gershwin ha descobert un gran secret. En Gershwin va escoltar, casualment, que a la Laia li agradaven els xats, aquestes converses electròniques que ara porten de cap tots els adolescents del planeta que tenen un mòdem i uns pares permissius que els permeten de xuclar, durant unes hores, la línia telefònica familiar. I encara més. En Gershwin va descobrir, també gràcies a la divina providència, pensa ell, que la Laia és la Tasha, la dolça i cordial Tasha que xerra hores i hores a través d'aquells ditets tan prims i bellugadissos que en Gershwin no es pot estar de contemplar extasiat, ara, quan la Tasha -o la Laia, tan se val- surt a la pissarra a dibuixar l'esquema de la catalització de la glucosa.

A partir d'aquest descobriment, tot va ser molt fàcil. Cert és que l'empenteta final va ser obra d'en Godes, el seu professor de literatura, quan a classe els va llegir alguns fragments de Cyrano de Bergerac, l'heroi del nas prominent que emmascara el seu físic desagradable als ulls de la seva estimada. Fins i tot va pensar d'homenatjar-lo i prendre-li el nom, Cyrano, però va témer que la Laia se n'adonés. Ara en Gershwin és, cada vespre, Lt_Schultz, un encantador xicot que deixa la Tasha bocabadada i delerosa que sigui l'endemà per tornar a clicar compulsivament / chat Lt_Shchultz .

I és arran d'aquest enamorament cibernètic que en Gershwin ha ideat el seu gran projecte. En Gershwin no és ruc, i sap que si la Laia sap que ell és Lt_Schultz, s'acabaran immediatament els vespres de paraules ensucrades. Per això fa dies que fins i tot té la Laia un xic ciberabandonada planificant l'operació que li ha de canviar la vida.

Fa uns mesos va llegir un article d'un investigador desconegut, i qualificat posteriorment per la resta de la comunitat científica de poc menys que de visionari, en què exposava la seva teoria: si era possible transmetre a través de la xarxa per tot el ciberespai el so i la imatge, algun dia, tard o d'hora, seria possible també comprimir la matèria de tal manera que es pogués enviar, igualment, adjuntada a un simple correu electrònic. I tot seguit relatava les seves experiències en aquest sentit... experiències que van despertar una curiositat malaltissa en Gershwin. Com a trekkie consumat, la transmissió de matèria no li era estranya, si més no conceptualment, i si en la imaginació d'uns guionistes de fa gairebé trenta anys era possible desplaçar els tripulants de la nau a diferents planetes, de la mateixa manera que avui per avui els viatges a aquests planetes són un fet, per què no, també, aquesta transmissió material?

Va començar a intercanviar correspondència electrònica amb l'investigador futurista i cada vegada estava més convençut de la viabilitat del seu projecte. Van intercanviar idees i experiències i finalment en Gershwin li va dir que tenia la impressió d'haver-ne trobat la clau. I va deixar d'escriure-li per dedicar-se de ple a executar l'ambiciós projecte.

Ara, en Gershwin fa una setmana que no va a classe, emparat per una fingida grip, i es passa el dia picant i repicant codis i més codis en el teclat de Mister Spok. Només s'atura un parell d'horetes al dia per continuar les converses amb la Tasha, no fos cas que aquesta lligués caps i s'adonés de la coincidència entre la grip d'en Gershwin i la manca de xats amb Lt_Schultz.

Quan ja té enllestida la part teòrica, ve el més complicat: la part pràctica. Ha d'adaptar d'una manera o altra, encara no sap com, el microones de la cuina a la CPU de Mister Spok. I modificar aquest aparell aparentment inofensiu perquè oblidi les normes de seguretat amb què va ser construït i es decideixi a funcionar amb la porteta oberta, que ja és dir.

Però en Gershwin té la sort de cara, i en un parell d'horetes el microones de sa mare sembla que tota la vida hagi funcionat amb un cable de port paral·lel endollat al darrere. És el moment de la gran prova. En Gershwin agafa un escarabat que fa uns dies que té guardat en una capseta de llumins buida, i el posa dins el microones. Primer li feia una mica d'angúnia això de caçar un escarabat i guardar-lo fins que tingués el projecte enllestit, i va pensar a utilitzar alguna altra cosa, fins i tot un objecte, però ben pensat, no era pas la primera vegada que una bestiola d'aquesta espècie es veia involucrada en transformacions materials extraordinàries, oi? Si Kafka va pensar en aquest coleòpter per fer-ne destí final de l'home, alguna raó devia de tenir, i en Gershwin podia no tenir un físic agradable, però era llest, i reconeixia la llestesa dels altres. Així que va guardar, malgrat el fàstic, l'escarabat que avui seria protagonista d'un fet extraordinari.

Ara sí. Prem el botó de marxa, executa el GershTrans i l'escarabat desapareix del microones i a l'escriptori de Mister Spok apareix un arxiu anomenat esc.zip.

A en Gershwin li cauen llàgrimes dels ulls. No s'ho acaba d'empassar. Ha digitalitzat matèria! Un escarabat transformat en un codi d'uns i zeros. Les mans li tremolen i no encerta a trobar les lletres al teclat. Beu un got d'aigua, calenta i tèrbola perquè fa dies que és al damunt de la taula, i empassa lentament la bola d'angoixa que té a dins el pit.

La primera part de l'experiment ha funcionat. Ara ve la segona i definitiva. Obre la missatgeria i adjunta l'esc.zip a un missatge de correu electrònic que envia a una de les seves adreces alternatives. En pocs segons, el Pegasus li diu que ha rebut un nou missatge. L'obre, i sí... efectivament... hi ha una adjunció anomenada esc.zip. Minimitza el Pegasus i constata, amb una barreja d'alegria per la feina ben feta i de pànic per les possibles conseqüències, que al seu escriptori ja no hi ha l'esc.zip. És clar: ell ha aconseguit digitalitzar i transportar la matèria, però no duplicar-la. Si l'escarabat és al missatge electrònic, no pot ser a l'escriptori; altrament, hi hauria dos escarabats.

Executa l'esc.zip que penja del missatge electrònic i posteriorment l'esc.exe que s'ha creat, i un escarabat negre i brillant comença a córrer per la pantalla del seu monitor, talment els xaiets d'aquella bajanada de l'esheep.exe que algú li va enviar. I ara ja només queda seguir el procés a l'inrevés: quatre instruccions comptades i per la porteta oberta del microones surt el primer escarabat digitalitzat i desdigitalitzat de la història!

EL DIA DELS FETS

En Gershwin ja ho té tot previst. Ha programat una petita aplicació que envia correu electrònic cada tres minuts, i un script que executará el GershTrans i adjuntarà el ger.zip al missatge. A la butxaca porta un paper amb tots els passos que cal fer per connectar un aparell de microones a un ordinador. S'ha enclenxinat la mata rogenca i s'ha rentat la cara amb el sabó que a la farmàcia li van dir que faria meravelles amb la seva pell i que no ha servit, ara per ara, per a res.

A les deu del vespre, puntualment, obre el gestor de xats i Lt_Schultz i Tasha tornen a festejar. Avui, però, ell li té una sorpresa preparada. Una sorpresa que li arribarà per correu electrònic i que és molt important que obri quan estigui totalment sola. Pels volts de la mitjanit, Lt_Schultz envia el darrer ciberpetó a Tasha i tallen la conversa.

És el moment. En Gershwin està a punt d'executar un ambiciós pla. En Gershwin té previst autodigitalitzar-se i una vegada convertit en un ger.zip el seu estimat Mister Spok l'enviarà per correu electrònic a la Tasha. Una vegada allà, la Tasha l'obrirà, i passats els primers moments de sorpresa, és clar, ell li anirà explicant, des de dins del monitor, què ha de fer per tornar-lo a digitalitzar. Gershwin confia que la mare de la Tasha tingui microones... no s'havia plantejat la possibilitat que no en tingués... però avui a totes les llars n'hi ha, no? Què carai! En Gershwin espera que quan la Laia vegi sortir de dins el microones en Gershwin, l'estimat Lt_Schultz que tan bones estones ha compartit amb la Tasha traspassi la màgia a en Gershwin i tot sigui com un conte de fades.

La porteta del microones és oberta. Només cal posar-hi una mà a dins, amb l'altra donar les instruccions pertinents i deixar-se xuclar lentament per les ones digitalitzadores.

DUES SETMANES DESPRÉS

Sí, sí, Anna... vindré al cinema amb en Joan, és clar... sí, sí, n'estic molt... és tan... tan... no sé com dir-t'ho... tan cool!... Ah... no, no ho sabia... Per cert, te'n recordes del que et vaig explicar d'aquell ximplet de la meva classe amb qui feia xats per la nit?... Sí dona, aquell que s'amagava sota l'àlies Lt_Schultz i es pensava que jo no sabia qui era realment... Sí, aquell... Doncs mira, està ben sonat, noia. Feia dies que no venia a classe, deia que tenia la grip, però seguia xerrant amb mi cada vespre. Fa un parell de setmanes em va dir no sé què d'una sorpresa electrònica i que ja m'ho explicaria personalment... i el cas és que sembla que se l'hagi empassat la terra, no ha tornat mai més a classe ni s'ha connectat més al xat... La sorpresa? Ni idea, vaig passar d'ell. Em va enviar no sé què, un arxiu d'aquests comprimits, però el vaig llençar sense obrir perquè em vaig pensar que seria alguna foto d'aquestes marranes que solen enviar els nois... Sí, maca, sí... ens trobem a les cinc a la porta del Coliseum, eh? Apali... siau!