12 d'octubre: commemorant la barbàrie.

12 d'OCTUBRE: COMMEMORANT LA BARBÀRIE

Un dels fenòmens més esborronadors de la història, dels que provoquen commocions, dels que no et deixen indiferent, a menys que tingues la pell grossa del feixista, és el de l’esclavitud. Si l’extermini en massa –una de les possibles sortides de l’esclavitud- és un fenomen fortíssim de pair, i n’estem assabentats per la gran publicitat que s’ha fet d’alguns pobles, com els jueus (i ells mateixos se n’han fet, justament, tot caldrà dir-ho), el de l’esclavitud, un infern en vida, no ho és menys. Ha estat i és, encara, sota altres formes, tan terrible que alguns, en la mesura que l’han de patir sense perspectives de solució prefereixen, recalant en la mort, acabar amb el patiment i les angoixes de l’esclavitud inexhaurible. Naturalment, altres, emportats per un infinit amor a la vida han preferit l’esclavitud en qualsevol de les seues formes abans que qualsevol solució final; “on hi ha vida –s’han dit a sí mateixos- sempre hi ha esperança”.

Aquella història impronunciable –la de l’esclavitud, clar- consistí en capturar 10 milions d’africans per a enviar-los als camps de cotó i canya de sucre de les Antilles i alguns llocs dels EUA a fi de fer-los treballar en condicions infrahumanes. Tot això precedit de l’extermini de més de 10 milions de natius nord-americans (al nord de Rio Grande hi eren aproximadament 80 milions) que es negaren a col·laborar en la seua pròpia explotació per transformar recursos materials en favor dels nouvinguts, els “civilitzats” colonitzadors europeus, naturalment. Som davant un capítol de la història humana que, si haguérem de ser honestos i esmentar-lo pel seu nom, és l’encarnació més contundent del genocidi i la barbàrie, com digué Noam Chomsky. I en aquesta funció nosaltres som els bàrbars, no ells, com tantes vegades ha posat cura de dir-nos la ignominiosa propaganda americana quan il·lustrava les lluites entre indis i blancs en l’anomenada “conquista de l’oest”.

Per aquestes latituds i des del món oficial –que no ha revisat amb la mínima dignitat el passat per restituir la veritat històrica i demanar els perdons que caldria, tal i com no fa massa ha fet la República Federal Alemanya amb l’extermini del poble jueu-, se’ns ha continuat encolomant el Dia de la Hispanidad, com si aquesta celebració fos un motiu de joia per haver-los descobert (?), per cristianitzar-los (?), per incorporar-los al món “civilitzat” (?) i altres històries com aquestes. L’únic problema que açò ha tingut, té i continuarà tenint és que els colonitzats no acaben de creure’s tantes bondats i han decidit que no volen participar alegrement en la commemoració de la seua conquista, derrota, extermini i humiliació.

I és que la reconciliació mai no serà creïble ni possible, perquè l’insult queda en la ment dels colonitzats. Són el que són i estan com estan per causa d’aquella història i mai no col·laboraran en la seua postergació, en la seua marginació, en la seua deshonra; no col·laboraran en l’esclavitud que els margina, que res no els ha restituït encara, ni les terres espoliades, ni l‘honor, ni la dignitat del seu poble, ni ningú no els han demanat perdó pels seus morts, ni res de res. Una transgressió antropocèntrica com aquesta no pot passar com si res.

Que els ho pregunten als representants del que queda de les nacions índies que l’any 2000 es reuniren a Teotihuacan (Mèxic) un 12 d’octubre per commemorar, precisament, els 508 anys de supervivència. Sense pèls a la llengua proclamaren que: "Els pobles i nacions originàries d'Amèrica, supervivents de grans genocidis, etnocidis i globalitzacions, desprès de 508 anys de resistència, encara conservem els valors que el món occidental ha perdut. Pels nostres drets com a pobles i nacions preexistents, exigim i denunciem la derogació de la festa de la Hispanidad o de la raza, que només en privilegia una: la hispana, sobre una única existent, la humana."

D’aquesta impresentable pàgina de la història que per a molts fou un lucratiu negoci, hi ha entre nosaltres cognoms ben sonors, com els dels Borbons (la reina Isabel II, el seu pare Fernando VII), el del General Serrano, O’Donell, el Marqués de Comillas, etc., enriquits amb el comerç i la tracta d’esclaus, que farien avergonyir qualsevol persona de bé si no fóra perquè el vel d’ignorància i petulància que el poder aboca sobre la gent genera tanta misèria que els porta a creure, una vegada més, que el món ja va bé com va i que no pot funcionar sense ells com cal.

S.Llàtzer, 2002