Bertrand Russell, La perspec-
tiva científica,1931/1

Una definició asèptica de la ciència
“La ciència constitueix un cos organitzat o sistemàtic de coneixements que fa ús de lleis o principis generals; és un coneixement sobre el món, i és aquell tipus de coneixement sobre el qual pot haver-hi acord universal entre els científics que comparteixen un llenguatge i uns criteris comuns per a la justificació de presumptes coneixements i creences”.

Wartofsky, N.W., Introducció
a la Fil. de la ciència,1976/2

Una opinió popular sobre el que és el coneixement científic
“El coneixement científic és coneixement provat. Les teories científiques es deriven, d’alguna manera que podem considerar rigorosa, dels fets de l’experiència adquirits mitjançant l’observació i l’experimentació. La ciència es basa en el que podem veure, escoltar, tocar, etc. Les opinions i preferències personals i les imaginacions especulatives no tenen cabuda en la ciència. La ciència és objectiva. El coneixement científic és coneixement fiable perquè és coneixement objectivament provat.”

En Chalmers, A.F., Què és aquesta
cosa anomenada ciència?, 1982/3

La ciència i el mètode de la ciència. El mètode ideal del coneixement científic
“... En primer lloc, s’observarien i registrarien tots els fets, sense seleccionar-los ni fer conjectures a priori a prop de la seua rellevància. En segon lloc, s’analitzarien, compararien i classificarien aquests fets observats i registrats, sense més hipòtesis ni postulats que els que necessàriament suposa la lògica del pensament. En tercer lloc, a partir d’aquesta anàlisi dels fets es farien generalitzacions inductives referents a les relacions, classificatòries o causals, entre ells. En quart lloc, les investigacions subsegüents serien deductives tant com inductives, fent-se inferències a partir de generalitzacions prèviament establertes”.

Wolf, A.B. (Functional Economics,
Recollit a R.G.Tugwell en The
Trend of Economics, 1924/4

La crítica al mètode ideal de la ciència
“... una investigació científica, tal i com ens hi la presenten [al text anterior], és impracticable... per a poder reunir tots els fets tindríem que esperar, per dir-ho així, fins a la fi del món; i tampoc podem reunir tots els fets donats fins ara, ja que aquests són infinits tan en nombre com en varietat. (...) la màxima segons la qual l’obtenció de dades caldria que es realitzés sense l’existència d’hipòtesis antecedents que serviren per a orientar-nos sobre les connexions entre els fets que estem estudiant és una màxima que s’autorrefuta (...) les hipòtesis, (...) necessàries per a servir de guia a la investigació científica (...) determinen, entre altres coses, quin és el tipus de dades que s’han de reunir en un moment donat d’una investigació”.

“Un conjunt de “fets” empírics es pot analitzar i classificar de moltes diverses maneres, la majoria de les quals no serien de cap utilitat per a una determinada investigació. (...) Per a que una manera d’analitzar i classificar els fets puga conduir a una explicació dels fenòmens en qüestió cal que estiga basada en hipòtesis a prop de com estan connectats aquests fenòmens; sense aquestes hipòtesis l’anàlisi i la classificació són cegues”.

“No hi ha “regles d’inducció” generalment aplicables mitjançant les quals es puguen derivar o inferir mecànicament hipòtesis o teories a partir de les dades empíriques. La transició de les dades a la teoria requereix imaginació creativa. Les hipòtesis i teories científiques no es deriven dels fets observats, sinó que s’inventen per a donar-ne compte. Són conjectures relatives a les connexions que es puguen establir entre els fenòmens que s’estan estudiant, a les uniformitats i regularitats inserides en aquests”.

Hempel, K., Filosofia de la
ciència natural, 1973/5

El paper de les hipòtesis en l’explicació científica
“El mètode de les hipòtesis és totalment diferent i contrari a una metodologia com la definida pel mètode de la inferència inductiva acabat d’exposar. Al coneixement científic, doncs, no hi arribem aplicant un procediment inductiu d’inferència a dades recollides amb anterioritat, com el que acabem de definir, sinó amb el mètode de les hipòtesis, el qual exigeix capacitat imaginativa, habilitat per a inventar hipòtesis que tracten de respondre a un problema en estudi i que ens permet sotmetre, després, aquestes hipòtesis a contrastació empírica, per veure si es confirmen aquestes hipòtesis per les dades recollides abans de la seua formulació, o si podem derivar implicacions contrastables a partir de les hipòtesis i comprovar-les mitjançant les oportunes observacions o experiències.”

Hempel, Fa. de la ciència natural, 1973/6

La importància de les teories
“Mitjançant el recurs teòric a entitats i processos que estan per davall d’allò superficial i familiar, podem aconseguir una explicació molt més comprensiva i exacta. La idea, bastant estesa, que sols per mitjà d’una teoria apropiada es pot arribar a una explicació científicament adient d’una classe de fenòmens empírics (i aquesta creença és particularment forta en les ciències naturals), no sembla del tot equivocada. I, quan hem de formular-introduir una teoria en l’explicació científica? Doncs una teoria s’introdueix normalment quan estudis anteriorment realitzats d’una classe de fenòmens han revelat un sistema d’uniformitats que es poden expressar en forma de lleis empíriques. Una teoria intenta explicar aquestes uniformitats o regularitats, intenta proporcionar una comprensió més profunda i exacta dels fenòmens en qüestió. Una teoria descodifica els fenòmens que estudia com a entitats i processos que hi són al seu darrere o hi estan per davall d’ells; fins i tot, pot arribar a predir noves regularitats de tipus semblant.”

Hempel, op.cit., 1973/7

La racionalitat de la ciència i el seu mite
“La racionalitat consisteix en l’ús apropiat de la raó per a escollir de la millor manera possible. Comportar-se racionalment és fer ús de la nostra intel·ligència per a calcular què fer en determinades circumstàncies de la millor manera. Es tracta, doncs, de fer deliberadament el millor que un puga fer amb els mitjans a la nostra disposició i en esforçar-se per aconseguir els millors resultats que un pot esperar dintre de l’abast dels nostres recursos, que comprenen específicament recursos intel·lectuals. L’optimització del que un pensa, fa i avalua és el centre de la racionalitat”.

N.Renscher, La racionalitat, 1988/8

“... els homes no s’han adequat a una “racionalitat” objectiva, sinó que, pel contrari, han desenvolupat un comportament “racional” apte per a continuar i desenvolupar una relació de domini sobre la naturalesa i, per consegüent, sobre els homes. Els principis de la ciència moderna s’han estructurat per fer les vegades d’instrument de control (...). El procés –abans alliberador- s’ha anat a poc a poc autonomitzant, sobretot amb el desenvolupament de la tècnica, fins arribar a la coincidència de la raó amb la raó tout court. Racionalitat científico-tècnica i manipulació social són una i la mateixa cosa. Avui la dominació s’exerceix no a través del terror, sinó a través de la simple lògica tecnològica”.

H.Marcuse, Eros i civilització, 1968/9

“El mite de la racionalitat de la ciència front a la presumpta irracionalitat d’altres sistemes de creences representa una amenaça per a una societat lliure, condueix a una societat sotmesa a la tirania dels experts”.

Moulines-Diaz, Fund.de la
Fa. de la Ciència, 1997/10

“La ciència ... és la nostra criatura, no la nostra sobirana; per tant, doncs, caldria que fos l’esclava dels nostres capricis i no el tirà dels nostres desitjos”.

P.K.Feyerabend, El mite de la ciència
i el seu paper en la societat, 1975/11

El mite de la infal·libilitat de la ciència
“Els enunciats de la ciència són veritables, en primer lloc, perquè la ciència posseeix els mecanismes adients per assegurar la seua veritat, i en segon, perquè el coneixement científic és total: el que la ciència diu sobre alguna cosa és tot allò que pot dir-se sobre aquesta cosa. La segona afirmació seria certa si la ciència haguera donat amb la panacea de la infal·libilitat, qüestió que encara està per demostrar, ja que tots els intents per justificar el coneixement descansen sobre suposats que constantment han de ser revisats... La ciència és una construcció social i no constitueix, doncs, cap estructura infalible. Per descomptat que els científics i els epistemòlegs ja fa anys que hi estan convençuts de la fragilitat dels constructes científics, però per desgràcia són molt pocs els que ho diuen obertament, molt pocs els que contribueixen a la caiguda del mite de la infal·libilitat que ens posa en mans de la ciència; en la seua majoria no ho fan segurament perquè, com diria P.K.Feyerabend, els interessa mantenir aquesta aura de prestigi que justifica la seua posició de privilegi en la societat.”

F.Ferrando, Crítica, 1999/12

“Hi ha en la ciència actual, de marcat caràcter positivista (Carnap i Popper en serien els seus representants més genuïns), una idea completament metafísica al considerar que la ciència és una aproximació a la veritat o un “reflex” d’ella. Segons aquesta opinió, la ciència és una entitat lingüística que d’alguna manera ja està donada, configurada, és a dir, un conjunt de proposicions o un llenguatge, l’estructura del qual se suposa prèviament donada (i prèviament adaptada a l’estructura del món real) davant la qual el subjecte es limita a una labor de descobriment... Podria defensar-se que la labor del científic consisteix pura i simplement en una construcció, però no sols de teories, sinó també de fets i realitats. Les coses que es produeixen estan ací i la seua producció té a veure amb la tècnica, la indústria, l’activitat material humana en els seus múltiples aspectes. La pràctica industrial no sols funciona com una espècie de criteri de verificació de les teories científiques, sinó que de fet funciona com a motor i marc de la investigació científica.

M.A.Quintanilla, Ideolo-
gia i Ciència, 1976/13

El mite de l’objectivitat de la ciència
“Com que hi ha massa interessos en joc per a que la ciència deixe de ser venerada, aquest mite ha estat substituït per un altre: el de l’objectivitat. La ciència està subjecta sempre a constant revisió i, per tant, aquesta constant revisió condueix sempre a allò que és el millor, en conseqüència és el millor mode de captar la realitat i, per tant, la capta de la manera més objectiva possible...això justifica que li atorguem la nostra confiança. Tanmateix, després de la insistència dels sociòlegs i historiadors de la ciència en el paper que desenvolupa la comunitat científica en el desenvolupament de les ciències...la noció d’objectivitat ha estat substituïda per la de intersubjectivitat: allò que la ciència coneix és allò que la comunitat científica –sotmesa a fortes pressions socials sempre que el cas té algun interès- decideix que hi ha. Potser hi haja mecanismes per a que eixa decisió siga el més objectiva possible, però les decisions pertanyen a l’àmbit pragmàtic, com els interessos (i el de les ciències no és precisament emancipador).

Fr.Ferrando, Crítica, 1999, pàg.215/14

“Els patrons actuals d’objectivitat que tenim són els que són deguts a la configuració de la nostra cultura i de les nostres formes de vida, i canviar-los per uns altres seria absurd (per no dir impossible, i que des de la nostra posició apareixerien com a portes obertes a l’obscurantisme i l’error)”.

M.A.Quintanilla, Ideologia i Ciència, 1976/15

El mite del progrés de la ciència
"Encara que assumim que la ciència no és infalible, que pot, doncs, cometre errors, podem pensar que ... abasta cada vegada més àmbits de la realitat (el coneixement creix en amplitud) i hi penetra més i millor (guanya en profunditat). Aquesta idea és la tesi del progrés... El progrés de la ciència no el decideix una sèrie de factors intrínsecs a la pròpia ciència, sinó de factors extraepistemològics... El que això significa és que el seu avanç ni és autònom, ni obeeix al pur afany de saber ... No és la ciència qui decideix què és coneix ni, per tant, què és el que es va a seguir ignorant. La ciència no és neutral."

F.Ferrando, Crítica, 1999/16

“El progrés de la ciència, entès com un procés que es desenvolupa per sí mateix d’acord amb una lògica immanent, és també un mite. La ciència és, més bé, un complex procés en el qual el seu desenvolupament i la configuració futura dels seus resultats suposen una decisió que té la mateixa contextura que una decisió política”.

Quintanilla, Ibidem, 1976/17

El mite de la neutralitat de la ciència
“No és cert que la ciència no tinga valors. Mario Bunge ja posà de manifest a Ètica i Ciència que la pròpia ciència és un sistema de valors. Al menys com ideals amb que mantenir el seu ego, compta amb molts: objectivitat, rigor, honestedat, utilitat, desinterès ... Tampoc no és cert que no valore. Els científics són persones que tenen els seus interessos com tothom, raó per la qual es presten a tota mena de jocs. Algú pot pretendre escapolir-se a aquesta darrera consideració apuntant que una cosa són els científics i una altra la ciència; però des que Kuhn i altres posaren en clar el paper de la comunitat científica en el desenvolupament de la ciència, no és una aportació aconsellable”.

F.Ferrando, Ibidem, 1999/18

“Un altre dels mites de la concepció positivista de la ciència és el de la seua neutralitat. Encara que els resultats de la investigació pura siguen bàsicament neutres (com ho demostra el fet que puguen ésser utilitzats per a bé o per a mal), el procés mateix de la investigació, en canvi, no ho és. I no ho és perquè tant la selecció dels problemes que inicia una investigació com 1’avaluació dels resultats que la corona, poden (i de fet així ocorre) estar subjectes a pressions extracientífiques (comercials, polítiques o ideològiques)”.

Bunge, Ètica i ciència, 1976/19

“El concepte de neutralitat ha estat, possiblement, un dels més aprofitats per a encobrir la seua utilització classista. Dir que la ciència és neutral pot ser cert, encara que açò no significa res; però l’aplicació dels coneixements científics per a modificar les condicions de vida de la societat no és neutral, per la senzilla raó que l’han estat utilitzant uns grups amb una ideologia en particular”.

A.Rañada, La ciència és quasi sempre al
servei de grups dominants, diari "El
"El País".11 d’agost de 1978/20

“Res no hi ha de nou en el fet que les agències de la mort empren milers d’investigadors (científics, tecnòlegs) esperant d’ells, no veritats pures i innocents, sinó veritats útils i malicioses. Aquests treballen de vegades en projectes, la finalitat dels quals és la destrucció de pobles sencers ... l’investigador no deu ésser un simple instrument o còmplice del seu patró, sinó que hem de considerar-lo com a responsable, tècnicament i moral, per tot allò que fa; i que la comunitat, per a que qualsevol projecte tecnològic en gran escala no es pose al servei exclusiu d’interessos estrets, miops, dels grups econòmics o polítics que puguen pagar-lo, ha de tenir el dret de sotmetre’l a control per a poder vetar-lo si els seus efectes negatius sobrepassen els seus beneficis socials”.

Bunge, op.cit.,1976/21

La ciència com a ideologia
“No era una tasca fàcil ni va ser cosa d’un dia, però els conceptes de llibertat (econòmica), igualtat (teòrica davant la llei), drets ciutadans, l’individualisme, l’alliberament de les estructures jeràrquiques, la destrucció de les cultures i pensaments tradicionals, la legitimitat del nou ordre polític, la desigualtat social natural, la legitimació de la lliure empresa, la fonamentació del nou ordre socio-econòmic, el progrés... foren obrint-se camí fins penetrar en el mapa genètic dels éssers humans de les anomenades societats desenvolupades. En aquest procés (ideològic) el paper de la ciència fou crucial ... La ciència conformà la mentalitat, l’estil de pensament i conducta que adoptà la ideologia de l’industrialisme, que es convertí en norma cultural”.

M.Hormigón, III Simposi Inter-
nacional Galdeano, 1996/22

“Tal vegada el concepte de raó tècnica no siga una altra cosa més que un concepte ideològic. No és solament la seua utilització, la pròpia tècnica és ella mateixa poder (sobre la natura i sobre els homes), un poder metòdic, científic, calculat i calculador. No és ni de sobte ni des de l’exterior que se li imposen a la tècnica determinades finalitats i determinats interessos pertanyents pròpiament al poder –aquestes finalitats i aquests interessos són consubstancials a l’aparell tècnic mateix-. La tècnica és, en conjunt, tot un projecte socio-històric: en ella s’hi projecta el que una societat i els interessos que la dominen es proposen fer amb els homes i les coses. Aquesta finalitat de domini li és consubstancial”.

H.Marcuse, Industrialització
i capitalisme a l’obra de Max
Weber, Cultura i Societat, 1965/23

“Una ciència que insisteix en posseir l’únic mètode correcte i els únics resultats acceptables és ideologia i deu ser separada de l’estat i especialment de l’educació”.

P.K.Feyerabend, Contra
el mètode, 1970/24

La ciència com a nova forma de dominació política
“Els principis de la ciència moderna estan a priori estructurats de tal manera que poden servir d’instruments conceptuals per a un univers de controls productius que es realitzen automàticament: a l’operativitat pràctica correspon a fi de comptes, l’operativitat teòrica. Així, el mètode científic que ha permès un domini cada vegada més eficaç de la naturalesa, ha arribat per sí mateix a proveir els conceptes purs necessaris per a un domini de l’home sobre l’home encara més eficaç que el que permet exercir sobre la naturalesa ... D’aquesta manera, la racionalitat tecnològica no qüestiona en absolut la legitimitat del poder, ans al contrari, la defensa, arribant a justificar una societat racionalment totalitària”.

H.Marcuse, L’home uni-
dimensional, 1966/25

Ciència, conflicte social i poders
“A mesura que a l’Edat Contemporània avancem, assistim a una intensa modificació de la realitat social que la ciència representa. Deixa de ser l’obstinació d’una minoria més o menys desarrelada, per a constituir l’activitat institucionalitzada d’un sector nombrós de manera creixent de la població activa. La seua funció i la seua imatge s’alteren de manera decisiva. Independentment de la consciència que els científics i els pensadors es forgen de la seua pròpia labor i la seua missió, la ciència s’imposa com quelcom determinat de la vida humana (...) com una arma que interessa decisivament en el conflicte social. Entès aquest en el seu doble vessant: conflicte entre classes, conflicte entre Estats nacionals. La ciència es converteix en un poder -no sols de coacció, sinó també d’enriquiment, de desenvolupament de possibilitats vitals- sobre el qual es llancen com aus de presa els interessos que aspiren a exercir el domini. I que en la seua pràctica s’expressaran els antagonismes socials. És un sector en el qual es juga el present i el futur”.

Carlos París, El rapte
de la cultura, 1978/26

La ciència com a força de producció
“En convertir-se la ciència en força de producció –i també de destrucció- directa, el poder econòmic i militar s’hi ha volcat sobre la investigació, fent-se l’amo de la seua direcció. Cal, a més, dir que la complexitat i el cost creixent de les tasques investigadores han imposat de manera freqüent el treball en equip i el finançament mitjançant programes d’abast econòmic important. Llavors la ciència no sols s’ha convertit en el moment clau del desenvolupament industrial sinó que s’ha industrialitzat en sí mateix. I el que aspirava a ser una activitat lliure i realitzadora d’una manera màxima, s’ha vist sotmesa al mateix jou de l’alienació laboral a causa del poder. En primer lloc, per tal com és dependent del mateix en la seua orientació i programació; en segon lloc, en la mesura en que el treball del científic s’ha parcialitzat i dividit, convertint l’investigador en obrer d’una construcció el sentit de la qual se li escapa, moltes vegades, en una mesura considerable”.

C.Paris, L’animal cultural, 1979/27

El diàleg educat entre Feyerabend i Naës
A)
“La ciència del s.XX ha abandonat tota pretensió filosòfica (recerca desinteressada del saber, que té per objectiu la veritat, que es regeix pel principi de l’objectivitat, etc.), i s’ha convertit en un negoci gegantesc. Ja no amenaça la societat, és un dels seus suports més poderosos. Les consideracions humanitàries s’han reduït al mínim i així mateix tota forma de progressivitat que vaja més enllà de les reformes locals”.

P.K.Feyerabend, El mite de la ciència
i el seu paper en la societat, 1975/28

B)
“1) La ciència no diu la veritat al poder. Els científics guarden silenci si són generosament recompensats.
2) Els principals científics col·laboren en la creació d’enginys bèl·lics nous i terribles, devastadors del medi ambient. Els científics recolzen qualsevol estat o règim, si són recompensats degudament. Alguns serveixen l’estat mitjançant la investigació de la tortura, i participen en cursets internacionals sobre com torturar, sense oposició organitzada dels seus col·legues.
3) Els científics no ataquen la seua pròpia posició social, elitista i privilegiada. La seua immensa majoria està a favor de la societat de classes i de l’estatus quo en general.
4)Els científics no tenen cura en investigar els abusos portats a cap amb els seus descobriments i rebutgen tota responsabilitat. Afirmen molt sovint, y amb evidència insuficient, que no estan capacitats per a posar al descobert l’ús que es dóna als seus descobriments i per a evitar els abusos, ni tan sols els usos que ells consideren antiètics i criminals.
5) Els científics recolzen la tecnocràcia i una enginyeria social irresponsable; serveixen a l’augment del balafiament en lloc d’incorporar-se al moviment en favor d’una política de recursos que siga responsable; recolzen la ciència espectacular en profit d’una élit abans que la investigació útil per als països en desenvolupament; recolzen la capacitat del govern per a exercir el control mitjançant la predicció d’esdeveniment socials, en compte de governar sobre la base de prioritats de valor explícites.
6) La ciència experimental moderna tendeix a ser oficiosa i parcial, a despit de la seua pretensió de ser social i políticament neutral. Un objectiu estès de la ciència és controlar els fenòmens mitjançant la seua predicció.
7) Absència de respecte per la dignitat personal. Crueltat amb els animals i els homes. Alienació del poder del poble mitjançant qüestionaris i entrevistes.
8) És un ensenyament fals dir que la ciència per la seua pròpia naturalesa recolza la democràcia i la llibertat.
9) És un ensenyament fals dir que la ciència no necessita filosofia o metafísica, sinó que comporta en sí mateix una base intel·lectual indiscutible. La propagació de l’actitud científica és en realitat la propagació d’un intel·lectualisme estret.
10) La ciència no serveix al poble en general, sinó als 56 ben situats, als estrats superiors i a la seua pròpia expansió.
11) L’anomenada racionalitat científica és, la majoria de les vegades, una absurda confiança en l’intel·lecte, constrenyedora de l’esperit. Els científics fomenten la devaluació dels coneixements descoberts en qualsevol comunitat que no siga científica i menyspreen les cultures que no tenen ciència o tenen tipus de ciència molt distints al de les societats industrials.
12) La ciència és, per la seua pròpia metodologia, apta per recolzar el "reduccionisme" i el positivisme, per a destruir allò que és meravellós. La ciència requereix simplificació, però no admet que ella simplifica. La ciència recolza les ments no reflexives i no insisteix en un examen crític de la seua pròpia activitat.
13) La ciència afavoreix una visió de la naturalesa que invita a la dominació i a la rapacitat: tendeix a separar la gent de la naturalesa i a afavorir la interferència i el canvi com un fi en sí mateix; recolza la creença que la naturalesa és "realment" incolora, que la imatge física del món representa efectivament la realitat.”

Albert Naess, Principals al·legats avui
en ús contra la ciència, 1975/29

LA TÈCNICA

Una definició més o menys convencional
“En una primera aproximació podem definir la tècnica com un conjunt sistemàtic d’habilitats, a partir de les quals es produeix quelcom (artefactes, útils tècnics, o formes d’acció), destinat a la satisfacció de necessitats, mitjançant la transformació de la realitat natural.”

Ferrando, Fr., Crítica, 1999, pàg.279/30

La primacia de la tècnica respecte de la ciència
“La societat va tendir a dividir-se en una classe treballadora i una classe administradora. Els operaris de totes les arts i oficis productors dels excedents que varen fer possible la civilització, anaren formant a poc a poc l’estrat més baix de la societat. Aquest és el procés descrit per Herodot amb les paraules: “es té menys estima pels que aprenen un ofici que per la resta dels ciutadans”, i açò fou més cert per a alguns oficis que per a alguns altres. El ferrer, l’alfarer i l’agricultor descendiren cada vegada més en l’escala social; l’escriba, pel contrari, fou un auxiliar de l’administració. La perícia del ferrer, l’alfarer i el llaurador, participà del mateix menyspreu que inspiraven aquests homes, però tot allò escrit fou apreciat. En unes condicions així, la societat perdé amb el temps tot veritable sentit sobre el seu propi origen. Les invencions fonamentals, els millors títols de l’home, foren adjudicades ja als déus, ja als filòsofs. Per a Homer, Esculapi fou un home; per a Plató, un déu. En introduir la ficció d’uns fundadors divins de les arts, s’obri el camí a la degradació dels operaris. En opinió del filòsof estoic Posidoni del s. II a. de C., els descobriments fonamentals –l’agricultura, l’olleria, la roda, la filatura, l’art de teixir, la fusteria, la metal·lúrgia i l’arquitectura- es devien als filòsofs, els quals haurien ensenyat els esclaus. L’enginy requerit per aqueixes invencions era massa per a un esclau i, el pes de la seua feina, excessiu per a un filòsof; en canvi, l’opinió moderna és que tant els filòsofs com els esclaus foren un producte de la primera revolució industrial. Les arts i els oficis, de les quals Posidoni suposava que sols podien ser invenció dels filòsofs, foren en realitat, les bases materials de la primera aparició del gènere Filòsof”.

Farrington, B., Mà i cervell en
l’antiga Grècia, 1952/31

L’objectiu de la tècnica
“... la tècnica sorgeix per a respondre a les nostres necessitats, per a subministrar-nos recer, aliment, desplaçament, defensa front a les múltiples agressions vitals que ens aguaiten. Ara bé, és clar que aquestes necessitats resulten satisfetes, al nivell mínim de la subsistència biològica, ben aviat. I la tècnica sembla buscar un plus vital; no és una mera actitud defensiva d’animal desemparat –al menys al nivell històric-. Encara que en el cas que hagués representat una tal cosa (...) el ben del cert és que aquí s’hi contenia una capacitat d’arrencada dinàmica desbordant”.

París, C., Home i naturalesa, 1978/32

La diferència entre les màquines i les eines: l’aparició de la tecnologia
“La diferència essencial entre una màquina i una eina resideix en el grau d’independència, a través de l’activitat, en relació a la destresa i energia de l’operari: l’eina es presta a la manipulació, la màquina a l’acció automàtica (...) La diferència entre eines i màquines resideix més que res en el grau d’automatisme que aconsegueixen. L’obrer ensinistrat es fa més precís i més automàtic, en una paraula més mecànic, a mesura que certs moviments, voluntaris en un principi, es transformen en reflexes (...) D’una altra banda, entre l’eina i la màquina existeix una tercera classe d’instruments: la màquina–eina ...

Mumford, L., Tècnica i civilització, 1934/33

Ciència i tecnologia com a formes de producció
“No cap el menor dubte que l’home deu la seua consistència humana al treball: en efecte, no sols s’adapta al medi que el rodeja sinó que, a més, i abans que res, adapta aquest medi a les seues necessitats socials. Tot el que és humà ve condicionat pel treball; i qui diu treball diu, essencialment, treball productiu, realitzats en unes condicions socials determinades. Per tant, concebre una ciència contemplativa fora de tota pràctica, és a dir, separada de la producció, resulta una idealització, quelcom així com una “ideologització” de la ciència. Sobre tot, en la seua fase inicial de desenvolupament, quan la ciència està a punt de constituir-se, doncs aleshores, les seues relacions amb el treball material i la producció són molt estretes. La ciència, com la tècnica i més tard la tecnologia, naix dintre del procés social del treball, dintre del procés de la producció; apareix, doncs, com el resultat d’aquests processos de transformació material de la realitat.”

De Magalhaes, V., Desenvolupament cien-
tífic, tècnic i obstacles socials al final de
l’antiguitat. Introducció, 1965/34

Raó instrumental i raó instrumentalitzadora
“Per la primera, pe l’acció instrumental, entendríem aqueixa que utilitza instruments i que en realitat cobreix el camp de la vida humana; per la segona, per la raó instrumentalitzadora, la que no sols es val d’instruments sinó que planteja l’objecte cap el qual es dirigeix el terme de l’acció com un instrument posat al servei de l’agent, de l’ego (...). S’alça, doncs, la figura d’una acció dominant, egocèntrica, guiada pel propi interès exclusivament. La naturalesa ja no és percebuda i utilitzada sols en funció de les nostres necessitats, fins els termes de l’explotació, sinó que els mateixos éssers humans ho són, en una perspectiva exactament oposada al tan esmentat lema kantià de “tractar els éssers humans coma fins i no com a mitjans”.”

Paris, C., L’animal cultural, 1994/35

La tecnologia pot esclavitzar l’home
“El que ha ocorregut és que precisament les forces que han posat la societat en condicions de resoldre la lluita per l’existència han servit per a reprimir en els individu la necessitat d’alliberar-se...”

Marcuse, H., Eros i civilització, 1968/36

“Els homes no s’han adequat a una “racionalitat” objectiva sinó que, pel contrari, han desenvolupat un comportament “racional” apte per a continuar i desenvolupar una relació de domini sobre la naturalesa i, per tant, sobre els homes. Els principis de la ciència moderna s’han estructurat per fer d’instrument de control ... El procés -abans alliberador- s’ha anat autonomitzant a poc a poc, sobre tot amb el desenvolupament de la tècnica, fins arribar a la coincidència de la raó amb la raó de la dominació tout court. Racionalitat científicotècnica i manipulació social són una i la mateixa cosa. Avui la dominació s’exerceix no a través del terror, sinó a través de la simple lògica tecnològica. No és que la tecnologia siga dolenta en sí, allò equivocat és la manera en què els homes han organitzat històricament el treball i, per consegüent, la praxi política en la societat. Però autonomització –se’ns objectarà- significa avui en el context mundial, un major reforçament d’aquest mateix procés tecnològic que viu de l’explotació, del balafiament, de la postergació de la felicitat, etc.”.

Marcuse, H., Eros i civilització, 1968/36

_______________________________________________________________________________________________
1) Russell, Bertrand, La perspectiva científica, Introducció, Ed. Ariel, Esplugues de Llobregat. Barcelona, 1975, pàgs.7-9
2) Wartofsky, N.W., Introduc. a la Fil. de la ciència, Ed. A.U., 1976, pàg.43
3) Chalmers, A.F., Què és aquesta cosa anomenada ciència?, 1982, Ed. s.XXI, pàg.11
4) Wolf, A.B. (Functional Economics, Recollit a R.G.Tugwell en The Trend of Economics, 1924
5) Hempel, Karl, Filosofia de la ciència natural, 1973, Ed. A.U., pàgs.28-33
6) Hempel, Karl, Filosofia de la ciència natural, 1973, Ed. A.U. pàg, 34
7) Hempel, Filosofia de la ciència natural, 1973, ibid. pàg.107
8) Rescher, N. La racionalitat, 1988
9) Marcuse, Herbert, Eros i civilització, Ed. Ariel, 1968
10) Moulines-Diaz, Ulises & E., Fund.de la Fa. De la Ciència, 1997
11) Feyerabend, Paul K., El mite de la ciència i el seu paper en la societat, 1975
12) Ferrando, Francesc, Crítica, Ed. Marfil, 1999, pàg.215
13) Quintanilla, Miguel Angel, Ideologia i Ciència, Ed.Torres, 1976, pàgs.128-130
14) Ferrando, Fr. Crítica, Ed. Marfil, 1999, pàg.215
15) Quintanilla, M.A., Ideologia i Ciència, Ed.Torres, pàgs.128-130
16) Ferrando, Fr., Crítica, 1999, Ed. Marfil, pàgs.217-218
17) Quintanilla, M.A., Ideologia i ciència, Ed. Torres, pág.134
18) Ferrando, Fr., Crítica, Ed. Marfil, 1999, pàg.219-220
19) Bunge, Mario, Ètica i ciència, Ed.s.XX, 1976, pág.39
20) Rañada, Antonio, La ciència és quasi sempre al servei de grups dominants, diari “El País”, 11 d’agost de 1978
21) Bunge, M. Ètica i Ciència, Ed. S.XX, 1976, pàg 74-75
22) Hormigón, Mariano, III Simposi Internacional Galdeano, 1996
23) Marcuse, H., Industrialització i capitalisme a l’obra de Max Weber, Cultura i Societat, 1965
24) Feyerabend, P.K., Contra el mètode, Ed. Tecnos, 1970
25) Marcuse, H., L’home unidimensional, Ed. Enlace, 1966
26) París, Carlos, El rapte de la cultura, 1978
27) París, C., L’animal cultural, 1979
28) Feyerabend, P.K., El mite de la ciència i el seu paper en la societat, 1975
29) Naess, Albert, Principals al·legats avui en ús contra la ciència, 1975
30) Ferrando, Fr., Crítica, Ed. Marfil, 1999, pàg.279
31) Farrington, Benjamí, Mà i cervell en l’antiga Grècia, 1952
32) París, C., Home i naturalesa, 1978
33) Mumford, Lewis, Tècnica i civilització, 1934
34) De Magalhaes, V., Desenvolupament científic, tècnic i obstacles socials al final de l’antiguitat. Introducció, 1965
35) París, C., L’animal cultural, 1994
36) Marcuse, H., Eros i civilització, Ed. Ariel, 1968
37) Marcuse, H., Eros i civilització, Ed. Ariel, 1968