DIFERÈNCIES ENTRE ELS ANIMALS I L’HOME



Introducció
Sembla que per a una determinada i antiquíssima tradició de pensament la diferència entre els animals i l’home està en que aquest és un animal racional, és a dir, un animal que té raó. Aquesta raó és no sols la seua marca distintiva sinó també la constatació que hi ha un nivell mental superior al dels animals.

Segons, però, una manera actual d’entendre la qüestió sembla que també els animals superiors són racionals, ja que resolen problemes, busquen mitjans adients per aconseguir els seus propòsits, i ajusten les seues creences d’acord amb el que perceben amb l’ajut dels sentits.

No obstant, nosaltres tenim capacitats que els animals inferiors no tenen. A diferència dels animals inferiors, tenim la necessitat i la capacitat de justificar les nostres creences i opinions i d’establir un diàleg raonat amb altres. Aquesta necessitat i aquesta capacitat són la base de tot allò que ens fa divergir dels animals inferiors.

Algunes de les principals distincions
1.- Alguns animals com els gossos, els simis i els óssos tenen desitjos, però en canvi no trien. Els humans, en canvi, podem optar per fer el que no volem fer i per voler fer allò pel que no hem optat. Per això podem discutir junts què és correcte o què és millor de fer deixant de banda els nostres desitjos.

2.- Les creences o els desitjos dels animals tenen a veure amb els objectes del present: perills percebuts, necessitats immediates, etc. No fan judicis sobre el passat ni el futur i no fan, tampoc, plans a llarg termini. Per exemple, molts animals com els esquirols emmagatzemem menjar per a l’hivern, però no ho fan seguint un pla racionalment dissenyat, sinó d’acord amb un instint, és a dir, segons una pauta que no pot canviar. Així mateix els animals recorden coses i tenen creences fundades en els records del passat, però “no el llegeixen”, sinó que abocats sobre el present es limiten al reconeixement de coses habituals; viuen doncs en un món de percepció.

3.- Els animals es relacionen entre ells, però de diferent manera a com fem nosaltres. Grunyen i fan veure que estan disposats a atacar per defensar un territori, però no reconeixen el dret de la propietat, ni la sobirania, ni el deure de cedir. Tampoc no es critiquen ni participen en l’estira-i-arronsa del raonament que considera la moralitat, la licitud i la legitimitat de les accions. En el pensament dels animals no hi ha un sentiment d’injustícia per la mort d’un company a mans d’un depredador ni cap pensament de revenja. (les respostes agressives són més aviat producte de la ira que no de la injustícia i d’agressió compulsiva que no de revenja). En resum: en els humans hi ha patrons de judicis morals i de diàleg que hem interioritzat i que semblen faltar en els animals.

4.- Els animals no tenen sentit de l’estètica; no contemplen el món com a objecte de contemplació desinteressada.

5.- Les passions dels animals estan circumscrites. No senten indignació, sinó ira. No tenen remordiments, només por de ser fuetejats. No senten ni amor eròtic ni un desig sexual rel i autèntic, només atracció silenciosa i necessitat de copular. Són incapaços de tenir pensaments dels quals depenen els sentiments més elevats.

6.- Els animals no tenen humor ni sentit de la música. Si veiem el riure i sentim el cant en alguns animals, com la hiena o els ocells, és perquè nosaltres els hi posem.

7.- I per damunt de tot i que sembla que ho explica tot, hi ha el fet que els animals no tenen parla, la qual cosa els priva de tenir pensaments, sentiments i actituds que depenen de la parla per a poder ser expressats i que considerades totes juntes, en bloc, defineixen un nivell de consciència nou i superior al qual podem anomenar “raó” o autoconsciència, que és diferent de la consciència. Els animals tenen consciència en graus diferents segons les espècies (s’adonen del seu ambient, responen al estímuls ambientals, aprenen del medi i són sensitius), però sembla que sols l’home té “raó”.

La consciència i l’autoconsciència, doncs, són dos nivells diferenciats i els humans no compartim aquesta darrera característica de la nostra vida mental amb els animals inferiors. Els éssers humans som conscients de nosaltres mateixos i dels nostres estats mentals; ens distingim els uns dels altres i es referim a nosaltres mateixos amb la paraula “jo” i podem descriure els nostres estats mentals en benefici propi i dels altres.

Com podem saber tot açò? Com podem saber que els animals no tenen consciència de si mateixos i sols la tenen dels seus desitjos, creences i apetits? Doncs perquè podem explicar el comportament dels animals sense necessitat de recórrer a aquesta hipòtesi –la de que tenen autoconsciència- i, per tant, no tenim cap fonament per explicar-la.

El que es deriva del fet de tenir llenguatge
Com hem dit una mica més amunt el fet decisiu que està per damunt de tot i ho explica tot ha estat l’adquisició del llenguatge. El llenguatge ha estat un dels elements més importants de l’evolució humana. La seua adquisició per part dels humans ha estat decisiva en la nostra maduració mental i social, en la nostra construcció com a persones humanes. La raó mateixa és una construcció del llenguatge. I aquest presenta possibilitats il·limitades i avantatges per al coneixement i la comprensió del món en què vivim -a la vegada que la seua transformació- als quals cap altre animal mai no ha arribat, ni sembla que ho podrà fer durant molts milers o, tal vegada, milions d’anys.

La importància del llenguatge radica en què:
1.- El llenguatge expressa pensaments sobre coses absents, sobre coses passades i futures, sobre generalitats, probabilitats, possibilitats i impossibilitats.

2.- El llenguatge permet la construcció d’arguments abstractes, és, doncs, el vehicle primari del raonament i el mitjà per a justificar i criticar tant les creences com les actituds.

3.- El llenguatge permet nous tipus de relacions socials basades en la conversa i el diàleg. Permet criticar la conducta dels altres, proporcionar raons i canviar el comportament mitjançant la persuasió.

4.- El llenguatge expandeix l’horitzó del coneixement i conté les llavors de la inferència científica; també expandeix els horitzons emocionals. Tot i que els animals creen lligam profunds i tenen per tant emocions i creences, basades en la familiaritat, el reconeixement i en l’hàbit de cada dia, no són capaços de témer esdeveniments hipotètics, d’estimar, d’admirar o d’apreciar algú que no han conegut mai ni de sentir-se gelós del passat del seu company o aprensiu pel futur. Les emocions més elevades com la indignació, el remordiment, la gratitud, la vergonya, l’orgull i l’amor propi depenen de pensaments que no estan a l’abast d’aquells –que com els animals – no poden establir un diàleg en el què es donen raons. Sols estan a l’abast d’aquells éssers que poden viure i pensar amb símbols. Fins i tot als simis els falten els elements crucials del comportament simbòlic (les categories sintàctiques, els connectors lògics, la distinció entre oracions asseveratives i no asseveratives, entre la veu activa i la passiva, etc.), elements que són els que doten el llenguatge d’infinita elasticitat, de formular pensaments que s’estenen més enllà del present, de considerar un pensament sense afirmar-lo, d’unir pensaments en cadenes d’hipòtesis, de multiplicar els pensaments indefinidament per tal de presentar una imatge exhaustiva de la realitat, etc.

Reflexió final
Aquests fets ens converteixen en éssers diferents als animals, éssers que podem designar-nos mitjançant un concepte que és bàsic en tot el nostre pensament moral i legal encunyat pels romans: el concepte de persona. Els éssers humans som persones, subjectes que ens relacionem amb els altres no com ho fan els animals sinó d’una altra manera, mitjançant l’ús del llenguatge i en un context social sobre la base d’un consens profund compartint formes de vida que se sostenen mitjançant el compromís d’acceptar drets i deures, columna vertebral de tota vida associada.

Els humans –animals socials per naturalesa, per necessitat o per convicció- som éssers que ens hem creat a nosaltres mateixos. Tenim intencions, plans i projectes. Som, o creiem que som, lliures, i les tries que fem sorgeixen de decisions preses racionalment d’acord amb els nostres interessos dissenyats tant a curt com a llarg termini i sense perdre de vista el que hem estat, el que som, i el que volem ser.

Al mateix temps els humans vivim en comunitats de les quals depenem per dur a terme les nostres ambicions i finalitats específiques, així com articular el llenguatge que les descriu i les explica, la qual cosa genera una classe de conflicte específic que no apareix en el regne animal. Les persones entrem, així, en una societat on el conflicte no està absent. Perquè dependre dels altres i voler sentir-se lliure són situacions contradictòries. La llibertat implica el conflicte, i és per això que cal que aquest conflicte siga resolt pacíficament. Val a dir: és necessari que a la societat existesca algun tipus d’intermediació que minoritze el conflicte. La negociació, el compromís i l’acord són els instruments imprescindibles en tota comunitat que vulga tenir èxit.

Si en una comunitat humana no es respecten els drets d’una altra persona aleshores la nostra relació amb ella serà d’antagonisme o de guerra. Per això, i per evitar aquesta situació, en tota negociació hem de reconèixer la llibertat, la racionalitat i la sobirania de l’altra persona si es vol que el resultat siga acceptable per a ella i vinculant a tots dos, o com estableix Kant que “tota persona ha de ser tractada com un fi en si mateix i no merament com a un mitjà”. D’una altra manera: sempre que sorgesca un conflicte s’han de respectar la llibertat i els drets i s’ha d’arribar a un acord.

Recomanacions per a un diàleg que es vulga dir racional
Una comunitat lliure és una comunitat de diàleg, una comunitat de persones, una comunitat, on els interessos i les finalitats que han entrat en conflicte, ha acordat que s’han de resoldre per la via pacífica, del diàleg, de la negociació i del pacte. Per a produir un diàleg que ens porte a l’establiment permanent d’unes relacions harmòniques entre nosaltres, els seus membres, hi ha d’haver, doncs, uns criteris clars del que significa un diàleg com cal, és a dir, un diàleg racional.

Per a que un diàleg siga racional cal que tinga els següents requisits:
1.- Totes les parts han de ser racionals, és a dir, poder donar i acceptar raons per a l’acció i poder reconèixer la diferència entre les raons bones i les dolentes, entre els arguments vàlids i els invàlids, entre les justificacions i les excuses.

2.- Totes les parts han de ser lliures, és a dir, han de poder triar, han de poder actuar intencionadament per aconseguir els seus objectius i fer-se responsables del resultat.

3.- Cada part ha de buscar el consentiment de l’altra i ha d’estar preparada per fer concessions per obtenir-lo.

4.- Cada part ha de ser acceptada com a sobirana pel que fa als afers que concerneixen la seua existència com a agent que tria lliurement. La seua vida, la seua llibertat i la seua seguretat han de ser, per tant, tractades com a inviolables. Cas contrari es passaria del diàleg a la guerra.

5.- Cada part ha d’entendre i acceptar obligacions; per exemple, l’obligació de complir un acord.



S.Llàtzer, extret a partir de Fª per a persones intel·li- gents, de R.Scruton.