·ALGUNA COSA ES MOU, PERÒ ...
____________________________________________________________________________________________

Quan el pati de la política municipal havia entrat, després de les eleccions, en una via estantíssa i al·letargada, i les peces del tauler polític a penes donaven el joc il·lusionador i la tensió que l'activitat política requereix, un determinat partit acaba de donar una passa assajant d'obrir una via per a aprofundir en la democratització possible que és, a la vegada, una forma de poder sobreviure políticament en el llarg retir als palaus d'hivern. El joc és obrir una finestra amb la finalitat, probablement, de possibilitar que entre una mica d'aire fresc que remoga antigues rutines, dogmes i mecanismes que havien passat a millor vida en la dinàmica política de les organitzacions, per així recompondre il·lusions perdudes que no haurien d'haver abandonat mai el cor i la ment dels militants i es propicie la cooperació entre els que carregats de raons, necessitats i interessos poden i desitgen exercir la democràcia de la paraula -tan necessària i a la vegada tan fràgil- que els permeta sentir-se vius a més de dignes i lliures.

Possiblement la idea encetada és bona. Com aquella idea de les Primàries, d'un conegut partit d'esquerres, que no havia d'haver estat mai torpedejada, ni relegada, ni sepultada pel poder de l'aparell central. Passes com aquestes ajuden a bandejar els lideratges salvífics que prompte deriven en autoritat despòtica la qual es converteix ràpidament en focus d'atracció per a oportunistes i corruptes, si no és que són ells els principals organitzadors de la corrupció. No sabem si aquesta idea -que en principi pot implicar beneficis democràtics- l'ha posada en pràctica algun altre partit i si se n'ha sortit. Com a primera passa no està gens mal i tots deurien -si de veritat volen jugar a la democràcia- prendre nota, perquè aquesta ha d'anar en eixa direcció, no en la de reorganitzar el teatre de titelles, és a dir, la manipulació de la militància. Aquest espècie d'escola política -si és això el que es pretén fer en cridar a la participació- pot donar de si moltíssim de cara a la incorporació de persones, la formació i renovació dels militants i els aparats, la preparació per als càrregs a diversos nivells, etc. i és l'única manera de eixir-li al pas al futur, de regenerar una organització, de donar cabuda a les noves generacions, sensibilitats i maneres de pensar, de preparar la militància per a la claretat d'idees, la discussió política permanent, l'estratègia organitzada de partit, la formació en les habilitats que el debat polític exigeix, etc. I no és aquest un treball fàcil, no. Perquè el tràfec de la vida i els interessos immediats que perseguim -necessaris d'una altra banda per a la supervivència segons uns determinats estàndars de vida- no ens deixen massa lloc per a l'oci creador i la preocupació per les qüestions que a tots ens afecten. Són els signes dels temps. De vegades, fins i tot, tenim la sensació que l'exercici de la política -com també segurament algunes altres coses de la vida- és una activitat ben estèril o ben inútil. Però, això si, molt apetitós per a homes que tenen poder o el volen reforçar i incrementar, perquè així augmenten la capacitat de manipulació sobre els demés. Més d'un recula per no tenir el do de la clarividència, ni la força interior que l'exercici polític requereix, ni el coratge suficient per a la discussió, per no trobar la paraula justa i mesurada per expressar les pròpies opinions o per simple por al Senyor de la manipulació. Certament, l'educació política és un aprenentatge ben dificultós. Tediós, fins i tot. I per descomptat que mai no podrà competir amb l'espectacularització a què han arribat les ofertes que la vida cultural i d'oci exhibeix per tot arreu, posant a l'abast de tots molts més atractius que no pas la política.

Però, per a la ciutadanía, la qüestió és sempre la mateixa. D'una banda, o incrementem la nostra educació política i, per tant, la participació; o en quant apareix algú amb la llengua ben àgil i romancera, està en disposició d'embaucar-nos en un vaixell que ens du on no voliem anar o que quan arribem a descobrir-ho ja ha és massa tard perquè hem servit per a que fera -amb els vots i els duros de tots- prosperar els negocis privats d'ell i els d'uns pocs. D'una altra, estem convençuts que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics.

Així, doncs, educació si; i educació política també. Finestres obertes, per descomptat; i no sols finestres, sinó també portes. I els murs, que cal fer fora, i els Popes i tota mena d'entrebancs, com l'exigir que la gent s'inscriga en una llista o siga de l'organització, on puga ser controlada d'alguna manera. El mur de Berlin ja caigué fa 10 anys, i la KGB ja no és el que era. Per què, doncs, exigir que la gent s'inscriga per a no sabem quines intencions, en un temps en què solament la CIA i el FBI s'entesten ridículament en veure per tot arreu enemics amenaçadors de les llibertats?
____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer, novembre del 99.