JEAN JACQUES ROUSSEAU

LA LÒGICA D'UNA PRETESA ARGUMENTACIÓ
AL
DISCURS SOBRE ELS ORÍGENS I ELS FONAMENTS DE LA DESIGUALTAT HUMANA

(pàgs. 80-81 de l'edició del Text editat pel Servei de publicacions de la Universitat de València, col·lecció: Educació. Materials de Filosofia.Director de Col·lecció Guillermo Quintás. Extret del llibre Discursos.Professió de fe de J.J.Rousseau, Editorial Laia, Barcelona,1983. Traducció catalana de J.Mª Sala-Valldaura)

COMENTARI PREVI:

A l'obra de Jean-Jacques Rousseau de la qual parlem hi he vist un fragment que tenia tota la traça de ser una deducció lògica. Hi mancava saber si, a més, era impecable. Amb una mica de paciència i molta tossudesa per la meua part -i no sabria dir per què em vaig encaparrar en desllorigar la qüestió- he arribat a constatar que el rigor lògic de l'autor no apareixia per cap lloc ni, per tant, exhibia bases sòlides per mantenir el que volia mantenir. Segurament açò sol ser moneda corrent en molts grans pensadors, el que passa és que ben poques vegades ens adonem de les incoherències que apareixen en els seus escrits. Cada vegada que passe per aquest text, i en passe moltes, en trobe menys i menys de coherència lògica. Ni m'ha aparegut, ni m'apareix encara. I espere no estar equivocat en el meu plantejament. Bé, amb açò no he descobert les amèriques, ni la meua contribució al pensament és importantíssima, ni he salvat el món, ni res de res. Tampoc no crec que per aquesta petita relliscada Rousseau meresca per això menys reconeixement ni tinga menys importància de la que va tindre -i en tingué molta- i seguirà tenint. Però, si creieu que curiositats com aquestes són capaces de provocar en vosaltres algun mena de perplexitat, sorpresa o simplement curiositat, i això us ajuda a sentir-vos vius i inquiets en veure coses com aquestes, ... doncs, au! Amb això em done per satisfet. Jo, a més, ho comente a les meues classes de filosofia de COU.


EL TEXT EN QÜESTIÓ:

"Sobretot, no anem a concloure amb Hobbes que, en no tenir cap idea sobre la bondat, l'home és naturalment dolent; que és viciós, perquè no coneix la virtut; que refusa sempre serveis, per als seus semblants, que no creu deure'ls; ni que en virtut del dret que s'atribueix, amb raó, a les coses que necessita, s'imagina follament ésser l'únic propietari de tot l'univers. Hobbes ha comprés molt bé el defecte de totes les definicions modernes sobre el dret natural: les conseqüències, però, que treu de la seva palesen que l'agafa en un sentit que no és pas menys fals. En raonar sobre els principis que estableix, aquest autor havia de dir que, essent l'estat de natura aquell on la cura per la nostra conservació és la menys perjudicial a la d'altri, aquest estat era consegüentment el més escaient per a la pau i el més convenient per al gènere humà. Diu precisament el contrari, per haver fet entrar gens a propòsit, en la cura per la conservació de l'home salvatge, la necessitat de satisfer un munt de passions que són obra de la societat i que les lleis han fet tornar necessàries. El dolent, diu, és un infant robust[tesi de Hobbes]. Falta saber si l'home salvatge és un infant robust[i si tal si és dolent o pel contrari és bo:tesi de Rousseau]. Encara que hom li ho concedís, ¿què se'n conclouria? Que si quan és robust[1] aquest home depengués tan dels altres com quan és feble[2], [->]no hi ha cap mena d'excessos als qual no es lliurés; que apallissaria sa mare quan trigués a donar-li el pit; que escanyaria un dels seus germans petits quan s'hi sentís empipat; que li mossegaria la cama a l'altre quan n'estigués molest o torbat: però són dos supòsits contradictoris en l'edat natural ésser robust i ésser dependent[3]. L'home és feble quan és dependent[4], i està emancipat abans que sigui robust[5][què?]. Hobbes no ha comprés que la mateixa causa que impedeix els salvatges d'usar llur raó, com ho pretenen els nostres juriconsults, els impedeix alhora d'abusar de llurs facultats, com ho pretén ell; de manera que hom podria dir que els salvatges no són dolents, precisament perquè no saben pas què és ser bons; car no és ni el desenvolupament de les llums, ni el fre de la llei, sinó l'assossec de les passions i la ignorància del vici, els que impedeixen de fer mal fet...etc."

J.J.Rousseau, "Discurs sobre els orígens i els fonaments de la desigualtat entre els homes".

(Els claudàtors i subratllats són meus; els nombres entre claudàtors i el subratllats remarquen el que són les premisses que considere com a inicials en el procés de la deducció).


TESIS BÀSIQUES DELS AUTORS:

Tesi que manté Hobbes:
"Si (l'home salvatge) és un infant robust (fort), llavors és dolent"

Tesi que manté Rousseau:
"Si (l'home salvatge) és un infant robust (fort), llavors és bo"


ANÀLISIS I COMENTARIS: REORDENACIÓ DE LES TESIS QUE ROUSSEAU EXPLICITA AL LLARG DEL TEXT:

P.Inicial(1):Si l'home és robust i dependent llavors és dolent.
P.Inicial(2):Si l'home és feble i dependent llavors és dolent.
P.Inicial(3):No és possible que l'home siga robust i dependent.

Per a relacionar aquesta tesi amb la que descriurem com a Premissa(4), la podem transformar mitjançant la regla lògica d'Interdefinició com:
(3b): Si l'home és robust llavors no és dependent.

P.Inicial(4): Si és dependent llavors és feble.

Aquesta premissa és el mateix que dir que:
"Si és dependent llavors no és robust"

mitjançant la regla lògica de Contraposició la reconvertim en:
(4b)"Si és robust llavors no és dependent"

estem dient el mateix que a la premissa (3b) que haviem reconvertit a partir de (3a).
P.Inicial(5):Si és robust llavors no és dependent.

Aquesta tesi representa el moment crucial en el desenvolupament lògic de l'argumentació. I no és una tesi admissible ja que si apliquem la re- gla lògica de Contraposició la convertim en:

(5b)"Si és dependent llavors no és feble"

que és una premissa que diu el contrari de de (4a), la qual cosa és un ABSURD.

Açò d'una banda, però ¿com podem, a partir de tot açò, iniciar el procés deductiu i arribar a la conclusió de Rousseau que diu:

"Si l'home (l'home salvatge) és robust llavors és bo"?

Doncs no podem, perquè aquesta conclusió sols la podem extraure si obtenim al llarg del procés deductiu una premissa que diga:
"Si l'home és dolent llavors és dependent"

Però una premissa com aquesta no és possible obtenir-la de cap manera en la deducció, i posar-la sense justificació lògica significa trencar les regles mateixes del procés deductiu.

La inversa sí que la tenim, ja que està parcialment contin- guda en (1) i (2), i diu:
"Si l'home és dependent llavors és dolent"

Si la tinguérem, per exemple, continguda en la forma d'aquesta fórmula, una part de la qual hem dit que sí tenim, com:
Premissa(6): És dependent si i sols si és dolent

llavors aquesta premissa alliberaria el procés deductiu fins a obtenir en (10) la conclusió cercada per Rousseau. En concret la cosa es desencadenaria així:
Premissa(7): Si és dolent llavors és dependent

obtinguda aplicant la regla d'Eliminació de Coimplicador (ECO) de la premissa (6).
Premissa(8): Si és dolent llavors és feble

obtinguda aplicant la regla del Sil·logisme Hipotètic de les premisses (7) i (3).
Conclusió(9): Si no és feble llavors no és dolent

obtinguda per aplicació de la regla de Contraposició de la premissa (8).
O el que és el mateix:

= SI ÉS ROBUST (FORT) LLAVORS ÉS BO =
que és la conclusió que Rousseau intenta demostrar.


COMENTARI FINAL:

La conclusió de tot plegat no pot ser més pessimista ja que, com hem dit, Rousseau comet un error lògic (en les premisses (4)-(5), i en la premissa que no li apareix per cap banda (7), excepte si és obtinguda a partir d'una altra que no li pot aparéixer per enlloc (6), per la qual cosa no pot arribar a demostrar, a partir d'aquestes premisses seues, la bondat natural de l'home salvatge.


*************************************************************************************

EXPRESSAT EN TERMES DEL CÀLCUL DEDUCTIU LA COSA FUNCIONARIA AIXÍ:

Diccionari:
R = robust (fort o no feble).
D = dependent (o no lliure).
B = bo (o no dolent).

FORMALITZACIÓ:

(R^D) -> ¬B; (¬R^D) -> ¬B; ¬(R^D); D -> ¬R; ¬R -> ¬D |- R -> B


Tesi de Hobbes:
R -> ¬ B

Tesi que vol concloure Rousseau:
R -> B

DEMOSTRACIÓ:

P.Inicial 1) (R ^ D) -> ¬ B

P.Inicial 2) (¬ R ^ D) -> ¬ B

P.Inicial 3) ¬ (R ^ D) = R -> ¬ D

P.Inicial 4) D -> ¬ R = R -> ¬ D

P.Inicial 5) ¬ R -> ¬ D = D -> R

Premissa (6) D <-> ¬ B [Regla ???]

Premissa (7) ¬ B -> D [ECO (6)]

Premissa (8) ¬ B -> ¬ R [Sil.Hip. (7,4)]

Conclusió (9) R -> B [Contrap. (8)]



COMENTARI FINAL:
Si la cosa procedís d'aquesta manera el procés deductiu i, per tant, la conclusió, serien correctes. El problema com ja hem apuntat més amunt és que hi ha una premissa inicial -la (5)- que és una condició l'antecedent de la qual implica una cosa en una d'elles [R en (5)] i la contrària en l'altra [¬R en (4)], la qual cosa és una contradicció. No hi fa falta dir que la lògica, una certa lògica al menys, no pot admetre contradiccions.

Però, a més, és què Rousseau necessita sortir del cul de sac a què es veu abocat, i l'única manera com pot fer-ho és si té una premissa com (6) un sentit de la qual apareix en les premisses (1) i (2); però l'altre sentit, el que propicia la premissa (7), no apareix per cap lloc, tot i ser necessari per arribar a (10). Es tracta, doncs, d'una mancança capital i que representa una segona errada en el procés lògico-deductiu que pretén o insinua portar a cap.


Copyright: S.Llàtzer, 2001