Darwin, Ch., 1859/1

"El món és plé d'animals que es troben obviament adaptats al seu particular mode de vida. Si no els ha creat ningú, ¿com poden estar tan ben adaptats? Abans de Darwin era natural el pensar que algú o alguna cosa havia dirigit l'adaptació. Si l'agent no havia estat un Déu extern, l'única alternativa era quelcom intern. Açò conduí alguns lamarckians a conceptes relacionats amb la "lluita" de les espècies pel perfeccionament (...). La idea de selecció natural és molt simple i elimina la necessitat de postular qualsevol "voluntat" interna o externa que dirigesca l'evolució. Les petites variacions heretables sorgeixen en els individus per atzar; si aquestes són desavantatjoses, són eliminades; però si són avantatjoses, capaciten els descendents dels individus afortunats a créixer més de pressa que els seus competidors. L'adaptació és una conseqüència de l'acumulació de moltes variacions avantatjoses. (...) les variacions que fan possible la selecció són conseqüència de fets a l'atzar. ¿Per què afirmen tants filòsofs que existeix una paradoxa al voltant de l'evolució? La suposada paradoxa es refereix a la intenció. Es molt difícil evitar utilitzar paraules que suggereixen un propòsit en descriure les estructures tan ben adaptades que es troben en el món dels éssers vius. Resulta molt temptador descriure el ribosoma, per exemple, com "una estructura projectada per a portar a cap la síntesi de proteines (...)". Deuriem dir "al principi de l'evolució de la vida, un àcid nucleic que pogués dirigir la síntesi de polipèptids informats hauria tingut un avantatge selectiu sobre...". Però, no obstant, els biòlegs utilitzen expressions com "el ribosoma fou seleccionat naturalment per a portar a cap la síntesi de proteines" i saben amb precissió el que volen dir, malgrat que la idea que "un organisme que ha evolucionat mitjançant mutacions degudes a l'atzar i la selecció ha estat projectat" semble una idea contrària a la intuició. Ara bé, alguns dels majors descobriments de la ciència són anti-intuïtius; així per exemple: ¿quantes persones senten que la Terra es mou i que el Sol és quiet?, o quan veiem una posta de Sol ¿sentim el Sol enfonant-se en l'oest o a nosaltres girant i allunyant-nos d'ell? (...). No existeix cap paradoxa al voltant de l'evolució per selecció natural (...). No hi ha cap dubte que queda molt per aprendre sobre el mecanisme de l'evolució, però la majoria dels biòlegs estaran d'acord en que dues coses són certes: l'adaptació biològica la fa possible la selecció natural i tota evolució depén de fets a l'atzar. La substitució de la "voluntat" per l'"atzar" com mediador del canvi biològic ha transformat la nostra visió de les relacions entre l'home i la resta de l'Univers".

Orgel, 1973/2

Un exemple de selecció natural
"La selecció natural cal que faça el que la selecció artificial fa amb els éssers vius domesticats. Segurament necessitarà més temps per a aconseguir el mateix efecte (...) però amb el temps l'efecte serà el mateix, i el caràcter de la raça s'haurà modificat (...). Suposem, per exemple, que la variació produeix a tort i a dret dues qualitats, un increment de velocitat (P) i una lleugera millora de la vista (Q), ambdues qualitats útils per a la caça. Anomenem als posseidors de P els p, i als posseidors de Q els q; els individus que han quedat sense variació seran anomenats els x. Els p aconseguiran més quantitats de presses ràpides, i els q més quantitat de presses difícils de descobrir. Per tant, els p i els q es poden assegurar molt més de la seua part proporcional d'aliment, sense que això supose un augment de la competència entre els p i els q, ja que s'estan especialitzant en diverses presses. Però els x han de competir amb els p per les presses ràpides o amb els q per les presses més difícils de descobrir. En qualsevol dels dos casos es trobaran en inferioritat de condicions. Els p i els q, la descendència dels quals heretarà probablement les propietats de P i Q respectivament, viuran més i seran més prolífics que els x. Així anirà disminuint la proporció dels x en la població, fins que acaben per extingir-se. Aleshores en compte d'una espècie homogènia hi haurà dues varietats distintes, un tipus veloç i un tipus de vista penetrant. La darrera evolució tendirà a subrratllar progressivament la diferència entre els tipus. La competència assoleix el seu grau més intens entre criatures semblants, perquè les seues necessitats són semblants. Per això ha de ser beneficiós per a un p assemblar-se el menys possible a un q, i a l'inrevés. Els tipus més dispars són els que tindran més possibilitats de sobreviure, mentre que tots els tipus intermedis que sorgesquen entre els p i els q tindran que soportar un competència més dura i tendiran a desaparèixer (...) L'efecte de la competència consistirà sempre en l'eliminació d'aquells tipus entre els quals hi haja més rivalitat, i la naturalesa orgànica tendirà a organitzar-se de tal manera que el total de la competència siga un mínim - és a dir, que la diferenciació siga màxima.
Aquesta senzilla idea: que la competició fa en la naturalesa el que el criador fa amb els éssers vius domèstics, de tal manera que hi ha descendència amb modificació a través de la variació i de la selecció natural, és el tema de L'Origen de les espècies".

Hull, 1959/3

Activitats
1) Comenta els conceptes que hi apareixen:
-Selecció artificial/Selecció natural (Darwin).
-Adaptació al medi ambient: els més aptes.
-Variacions heretables o espontànies o caracters hereditaris(Darwin).

I aquests altres del mateix calaix:
-Augment de la població en progressió geomètrica i augment de la producció en progressió aritmètica (Malthus).
-Competència per l'aliment i l'espai --> lluita per la vida (Malthus).
-Supervivència dels més dotats i desaparició dels menys dotats (Spencer).

2) Quin és el paper de l'atzar en l'actual biologia?


El paper del material genètic
“L’argumentació sobre els tres factors de l’evolució (mutació, selecció natural i atzar o deriva genètica) val absolutament per a qualsevol espècie: és sempre cert que la mutació és el que forneix el material (les diferències genètiques) sobre el qual després treballa l’evolució, ja siga a través de l’atzar, ja siga a través de la selecció natural (...). La mutació proposa i la selecció disposa; l’atzar és un factor afegit que, literalment canvia les cartes damunt la taula cada vegada. Fins no fa gaire temps es pensava que l’atzar no era un factor rellevant. Ara, en canvi, ens adonem que té una importància doble: fa sentir la seua influència ja siga a través de l’efecte estadístic que anomenem deriva genètica, pel qual les freqüències del tipus en les poblacions oscil·len d’una generació a l’altra, ja siga a través de la casualitat amb què es produeix la mutació. Algunes mutacions raríssimes poden donar grans sorpreses. De tant en tant n’apareix una de completament nova, o que no s’ha verificat en els últims deu segles o deu milions d’anys, molt important i positiva, i que obre a l’evolució possibilitats del tot inèdites. Naturalment, no n’hi prou que la mutació es manifeste, cal que siga acceptada per l’evolució, és a dir, que siga afavorida per la selecció o que siga afortunada. L’evolució no és només la supervivència del més adaptat, com va pensar Darwin, sinó també la supervivència del més afortunat, com afirma el geneticista japonès Motoo Kimura (...)”.

L.&F. Cavalli-Sforza, Qui som. Hª
de la diversitat humana,1994/4

Amb ell arribà l’escàndol: l’home també descendeix de l’evolució
"Alguns naturalistes, profundament impressionats per les aptituds mentals de l'home, han dividit el conjunt del món en tres regnes: el regne humà, el regne animal i el regne vegetal, atribuïnt així a l'home un regne especial (...). Sabem que l'home és construït sobre el mateix tipus general, sobre el mateix model que la resta dels mamífers (...). L'home està més a prop dels simis antropomorfs pels caracters anatòmics del seu cervell que aquests ho estan, no sols dels restants mamífers, sinó també de certs quadrúmans com els macacos (...). L'home posseeix els mateixos sentits que els animals; les seues intuïcions fonamentals deuen ser, doncs, les mateixes. L'home i els animals tenen alguns instints comuns: l'amor a la vida, l'amor sexual, l'amor de la mare pels acabats de nàixer, l'actitud dels nadons per mamar (...)".

Darwin, Ch., 1859/5

Sobre els prímers homínids
"Per homínids s'entén la raça que ha donat naixement a l'home com a espècie vivent avui. Emergeixen separant-se dels pòngids, dels que descendeixen avui els antropomorfs africans: el goril·la i el ximpanzé (...). En el domini de la genètica és on s'han acumulat recentment els índex d'un parentesc estret entre l'home, d'una banda, i el ximpamzé i el goril·la, de l'altra: hi són junts pels grups sanguinis, per la natura química d'una sèrie de substàncies transportades per la sang i transmeses per via hereditària, per la sensibilitat comú a certes malalties, etc. (...). El primer home tingué necessàriament un pare i una mare animals per definició. No té sentit en quin moment estricte principia l'home; el que té sentit és definir el procés pel qual una raça animal ha arribat a la humanitat, en descriure, doncs, el procés d'hominització pel qual l'home s'ha esqueixat progressivament, tot al llarg de milions d'anys, del regne animal.[Podem considerar que es poden detectar els primers homínids en un grup de fòssils trobats en Àfrica del Sud i Oriental anomenats Australopithecus]".

Hiernaux, J. /6

Mutacions que han fet història
“El canvi genètic més important en la història de l’home va se l’augment de les dimensions del cervell i el desenvolupament de noves funcions, que va començar fa tres milions d’anys. Un salt molt important és el que es va fer en l’últim milió d’anys. Fa tres-cents mil o quatre-cents mil anys es van assolir ja les dimensions del cervell actual, que és quatre vegades superior al del nostre cosí més pròxim en l’escala zoològica, el ximpanzé.
No hi ha dubte que van ser mutacions genètiques, més d’una, les que van determinar l’augment del cervell. I, certament, no es va tractar només d’un fet quantitatiu, sinó que hi va haver també variacions qualitatives: es va desenvolupar, per exemple, la part del cervell destinada a la producció i comprensió del llenguatge, que constitueix la diferència més gran entre nosaltres i els animals.
Altres mutacions fonamentals ens van portar a desenvolupar les capacitats manuals, que van permetre la confecció d’instruments perfeccionats, una característica exclusiva de l’espècie humana. Aquests canvis han estat possibles gràcies a mutacions esdevingudes amb anterioritat, que ens van permetre de caminar només amb les cames, en lloc d’utilitzar les quatre extremitats, de manera que les mans van quedar alliberades per a les noves funcions. Una ulterior variació genètica important va ser la pèrdua gairebé total del pèl, fet que també ens distingeix dels animals més pròxims”.

L.&F. Cavalli-Sforza, Qui som. Hª
de la diversitat humana,1994/7

La importància del bipedisme
"(...) és probable que les modificacions estructurals per a la posició i manera de caminar tingueren molta més importància com a factors determinants de la seua separació inicial(...). De fet, avui se sol admetre, per tothom, que el factor més important en el sorgiment primari dels Hominidae, en tant que línia separada i independent del desenvolupament evolutiu, està relacionada amb la funció especialitzada de la locomoció bipedal erecta (...). Les adaptacions mecàniques associades amb el desenvolupament del bipedisme erecte afecten a moltes parts del cos. Es manifesten d'una manera més notoria en l'anatomia de la pelvis i de l'extremitat inferior, però també es reflecteixen en la construcció de la base del crani i de la columna vertebral. (...) Australopithecus havia adquirit la postura erecta i manera de caminar característics de la familia humana".

Le Gros Clark, W., 1962/8

Activitats:
1) Quins són els arguments per a establir una semblança entre els homes i la resta d'animals?
2) Quin és el factor o característica que ens situa a l'inici del procés d'hominització? A quina espècie d'home pertany?


Causa de l’expansió humana
“... la causa que va provocar la primera expansió humana fora d’Àfrica la podem anomenar selecció tècnica. Per selecció tècnica volem assenyalar el fenomen de desigualtat provocat per la capacitat que té el gènere Homo de produir sistemàticament instruments de pedra i altres materials... la clau de l’emigració del gènere Homo fora d’Àfrica es troba en el desenvolupament dels sistemes tècnics i en la forta competència que es produeix pels recursos alimentaris entre poblacions diferents del nostre gènere... El creixement demogràfic d’algunes poblacions i la seua ocupació dels ecosistemes més favorables s’hauria produït en detriment d’altres i fins i tot d’espècies no humanes. Aquest fenomen hauria provocat un fort desplaçament de poblacions. Els grups que no van adaptar-se a les noves tecnologies, i no hi van poder fer front millorant la seua pròpia eficàcia, van haver d’emigrar o bé quedar-se en la perifèria de l’àrea ocupada pels que havien desenvolupat els sistemes tècnics nous. Per tot això considerem que abans d’1’5 milions d’anys abans del present no pot haver-hi una població humana important fora del continent africà... És propi dels humans que emigren els menys adaptats o els que tenen menys recursos en un sistema determinat. Quan s’emigra no hi ha res a perdre, perquè, generalment, no es té res. Si et quedes no pots competir en el medi ocupat i corres el risc de desaparéixer com a població, espècie o petit grup. Ells no ho sabien, però de forma inconscient, en fugir d’una situació difícil, en la recerca d’unes noves terres estengueren el gènere humà per tota Euràsia

Carbonell, E. i Sala, R., 2000/9

Activitats
1) Quina és per a Carbonell i Sala la causa de l’èxode africà? Comenta-la.


PER AL DEBAT

L’aplicació d’algunes idees a la societat: darwinisme social
"Desenvolupat sota la direcció del filòsof i pensador social anglès Herbert Spencer durant el darrer quart del segle XIX, el darwinisme social estengué el concepte d'estat de guerra de la naturalesa -que en el millor dels casos és un concepte dubtós- a l'estat de guerra del mercat, usant una analogia totalment falsa i donant a l'incipient món industrial d'aquella època una justificació científica per a la competitivitat lliure i no regulada. Semblant a com en la naturalesa existeix la lluita per l'existència en la que els més forts, els més àgils i els més astuts viuen per a lluitar un dia més, es deien els industrials, així també en la societat humana la victòria recau sobre el més apte. La supervivència del més apte fou per als potentats industrials la inspiració i justificació immediata de les seues polítiques i accions: d'una banda, el creixement explossiu en la industrialització de la societat, que naturalment fou vist pels beneficiaris com a progrés; d'una altra banda, aprovació social de les qualitats personals que feien açò possible: ambició personal, cobdícia, auto-engrandiment, competitivitat, explotació dels altres i indiferència per les seues desgràcies. Si la societat és efectivament una batalla per la supervivència, les regles que en prevalen són les de la guerra: al vencedor el botí, la derrota al perdedor.
El corol·lari inevitable d'aquesta doctrina és que els perdedors són inferiors als guanyadors pel fet mateix d'haver perdut. No són forts; per tant, són febles. No tenen èxit; per tant, són fracassats. I aquesta creença s'estengué tant en la nostra societat, que un gran nombre dels propis fracassats en quedaren persuadits. Presos d'un pensament circular, i incapàços de recordar -si alguna vegada ho saberen- que tota eixa estructura d'idees es basava en un fonament raquític i era mantinguda pel poder creixent dels seus beneficiaris, les víctimes cooperaven a la seua pròpia victimització. Sabien el seu lloc, creien en la seua pròpia inferioritat i recolçaven activament el sistema que els degradava.
Les àmplies conseqüències socials d'aquesta doctrina són ben conegudes: terrible pobresa i enorme prosperitat colce amb colce; baixa esperança de vida i alta mortandat infantil i materna entre els pobres; educació limitada a les classes superiors; treball infantil, crueltat amb els presoners; i tot això explicat amb la còmoda creença que les víctimes del sistema s'havien de culpar a si mateix de la seua misèria".

Montagu, A., 1976/10

Activitat
1) Comenta el resum sobre la idea del darwinisme social de Spencer.


Dues peces del mateix teler: visió pessimista de l’home

Hobbes, 1651/11

"De totes les bèsties, la bèstia-home és la pitjor per als altres, i per a sí mateix, l'enemic més cruel"

Baxter, s.XVII/12

Contra un pensament sempre de moda
"Lorenz, Ardrey, Morris i els restants agressionistes innats (...) estan d'acord en què l'impuls cap a la guerra és un impuls natural, que en el passat jugà indiscutiblement un paper adaptativament valuós per a l'evolució humana(...). Bernard Brodie, professor en ciència política en l'universitat de California en Los Angeles, ha indicat que la guerra constitueix un desfogament més aviat pobre per a la ràbia o l'agressió humana. Es massa perillós i massa costós, i l'enemic és massa impersonal i remot. L'agressió i la ràbia es consumen de manera més immediata i idònia sobre persones visibles i tangibles que són a mà. A més, la intervenció d'enormes burocràcies superorganitzadores, políticament orientades, no és molt adient per a eixe propòsit (...). Encara que siga la major de totes les paradoxes, la veritat és que, motivacionalment, la guerra representa una de les formes menys agressives de conducta humana (...) avui la guerra amenaça la pròpia supervivència de la vida sobre la terra".

Montagu, A., 1976/13

"La naturalesa humana fa possible les guerres però no és pas la seua causa. Malgrat els esforços dels defensors de la política americana per a justificar una guerra permanent invocant una antropologia barroera, el criteri que el militarisme és un aspecte biològicament determinat de la conducta humana no resisteix una anàlisi seriosa (...). La llóbrega visió en tant que guerrer natural ofereix un rar consol, perquè absol els individus de la responsabilitat d'identificar, i no diguem suprimir, les específiques causes polítiques, organitzatives i econòmiques del militarisme i la guerra. Si els éssers humans, en especial els mascles, tenen impulsos biològics de massacrar la seua pròpia espècie a intervals regulars, no res pot fer-se. El remordiment és tan inútil com la reforma".

Burnet, 1973/14

Activitat
1) Relaciona allò que diuen Hobbes i Baxter amb el que diuen Montagu i Burnet sobre l'agressió i la guerra.










1 Darwin,Ch., L'origen de les espècies, Ed.62, Barcelona, 1982
2 Orgel, L.E., Els origens de la vida, Ed.Aliança Universitat, Madrid, 1979, pàgs. 185ss.
3 Hull, L.W.V., Ha. i Fa. de la ciència, Ed.Ariel, Barcelona, 1973, pàgs. 347-348
4 Cavalli-Sforza, L.&F., Qui som.Hª de la diversitat humana, Ed.Enc.Catalana, 1994, pàgs. 120-121
5 Darwin,Ch., L'origen de les espècies, Ed.62, Barcelona, 1982
6 Hiernaux,J., Estudis recents sobre l'origen de l'home, Ed.Ayuso, pàgs. 10,13,14
7 Cavalli-Sforza, L.&F., Qui som.Hª de la diversitat humana, Ed.Enc.Catalana, 1994, pàg. 121.
8 Le Gros Clark,W., “L'estudi de l'origen de l'home”, dins Un segle després de Darwin, Barnett et alii, ed.Aliança, Madrid, 1982, pàgs. 117-118.
9 Carbonell,R. & Sala,R., Planeta humà, Ed.Empúries, 2000, pàgs. 110-111
10 Montagu,A., La naturalesa de l'agressivitat humana, Ed.A.U., Madrid, 1981, pàg. 48,49
11 Hobbes, Leviathan, Ed.Laia i 62
12 Baxter, Ètica cristiana, s.XVII, a A.Montagu, op.cit., pàg. 53
13 Montagu, ibidem, pàg. 220
14 Barnet,R.J., “Les arrels de la guerra”, dins La naturalesa de l'agressivitat humana, A.Montagu, Ed.A.U., Madrid, 1976, pàgs. 57,58
15 Ardrey,R., ibidem, pàgs.106-114