EVOLUCIÓ i Ta DEL DISSENY INTEL·LIGENT

L’home és un producte de l’evolució, i la seua ment també. Els seus aconseguiments racionals són, doncs, un producte del desenvolupament mental i social, és a dir, un producte resultant d’una activitat que perfecciona a cada moment els instruments i les estratègies que el condueixen a precisar les realitats que aborda i aprofundir en elles, així com resultat d’una història del fons de la qual emergeixen les insinuacions, les propostes i les afirmacions tant com les fragilitats, errors i limitacions a les què, amb el llenguatge, l’home s’ha atrevit a enlairar-se fins les regions més inexplorades i inescrutables a les quals l’audàcia humana ha gosat d’arribar.

Una d’aquestes gosadies la trobem en l’intent més portentós que l’ésser humà haja mai engegat mitjançant la força del seu pensament: l’intent de proposar que tot el que existeix té una raó d’existir i que aquesta raó d’existir resideix en un ésser existent extraordinari al que anomenem Déu. En versió moderna, que res no té sentit si no acceptem que el tot ha sortit i és dirigit per algun tipus d’intel·ligència que l’ha dotat d’una finalitat o propòsit. Aquesta intel·ligència és la que des d’un començament va dissenyar l’ordre i la complexitat creixent amb què el món, la naturalesa i la vida s’havien de desenvolupar al llarg del temps. I és la que es troba darrere de les complexes realitats biològiques constitutives de la vida en els seus orígens que segurament constituirà una dimensió a la qual la ment humana mai no podrà accedir-hi.

Com que sabem que l’existència d’aquest ésser és la qüestió central sobre la que descansa aquesta teoria, anomenada del Disseny Intel·ligent, proposada pel professor de dret Phillip Johnson, ex-professor de la Universitat de Berkeley, Califòrnia, la qual és l’intent actual perquè els seus partidaris siguen acceptats pel món acadèmic i el públic en general, a la vegada que, més secretament, el que realment volen és enfonsar no sols el darwinisme sinó també el seu llegat cultural, proposem exposar una qüestió –la qüestió, probablement- que ha estat el cavall de batalla permanent entre la filosofia i la religió i que si encertem a delimitar l’àmbit en el que cal situar-la pot sufocar tota discussió. Es tracta d’un argument, i les seues crítiques, que als aprenents de filosofia i teologia els deu sonar moltíssim: l’argument ontològic, el tipus de deducció que vol ser la fonamentació inapel·lable que demostraria l’existència d’aquest ésser sense impugnació possible.

Aquest argument fou proposat per Anselm de Canterbury o com diuen, de manera breu, Sant Anselm (s.XI), i que procedeix en essència de la següent manera:

1) Déu existeix en el pensament però no en la realitat.
2) Existir en la realitat és més gran que existir en el pensament.
3) L’existència de Déu en la realitat és quelcom concebible.
4) Si Déu existira en la realitat, llavors seria més gran que el que és.
5) És, doncs, concebible un ésser que és més gran que Déu.
6) Per tant, és concebible, un ésser que és més gran que l’ésser més gran que cap altre que puga pensar-se, o siga que Déu.
7) Ara bé, no és veritat que siga concebible un ésser que siga més gran que cap altre ésser que es puga pensar (ja que en cas contrari tindríem una contradicció).
8) Doncs, en conseqüència, és fals que Déu existesca sols a l’enteniment però no a la realitat (i això perquè la tesi 1 ens ha portat a la contradicció que s’estableix entre les premisses 6 i 7 i, per tant, hem de negar la tesi 1).

Bé, aparentment, i de manera no menys enginyosa, l’argument condueix la tesi inicial, a través d’una estratègia que es coneguda com reductio ad absurdum, a la seua negació, i clar, en negar-la, el que fem és afirmar la seua alternativa que diu: “Déu existeix en la realitat” i no sols en el pensament.

Però, on està l’error en aquesta, elegant i aparentment compacta, demostració? Doncs en el següent: la proposició “Déu existeix” ha pretès ser, en boca d’Anselm, una proposició necessària, una proposició la negació de la qual implica contradicció de la mateixa manera que ocorre amb altres predicats atribuïts a Déu (com l’omnipotència, la saviesa, etc.) els quals no podem negar-los de Déu, perquè si ho ferem ja no seria l’ésser més gran que existira. Però en la proposició “Déu existeix”, l’existència no és una propietat que haja de ser predicada necessàriament de Déu ni de cap altra cosa, perquè afirmar que una cosa no existesca o puga no existir no és una contradicció (Kant, al s.XVIII, l’anomenava un judici sintètic la negació del qual no implica mai contradicció) i és, per tant, una cosa possible. La proposició “Deu existeix” no és, doncs, una proposició necessària sinó més aviat una proposició contingent i, per tant, la seua oposada “Déu no existeix” no és una contradicció. D’una altra banda, “existeix” no és un predicat (com passa en Gramàtica, ni tampoc, per tant, “Déu” és subjecte en aquesta oració com la Gramàtica diu). Per tant, el debat sobre l’existència de déu no és un tal debat. Sinó un debat sobre si el concepte “Déu” correspon a alguna cosa real. L’argument ontològic d‘Anselm, doncs, pressuposa que l’existència és una propietat positiva pertanyent a Déu, però ja hem dit que açò no és veritat.

Més modernament el darrer intent de demostrar que Déu existeix ha estat portat a cap per A.Plantinga, el qual diu en essència açò:

1) Hi ha un món possible on s’exemplifica la màxima grandesa.
2) La proposició “una cosa té màxima grandesa si i sols si és màximament excel·lent en tot possible món” és necessàriament vertadera.
3) La proposició “allò que té màxima grandesa és omnipotent, omniscient i moralment perfecte” és necessàriament vertadera.
4) El que posseeix insuperable grandesa (Déu) s’exemplifica en tot món possible. Déu, per tant, existeix.

Segons Plantinga, l’argument és vàlid. Però el que passa en aquesta deducció és que hi ha una premissa que és el cavall de batalla de tota l’argumentació: qui ens garanteix que la insuperable grandesa s’exemplifica? Qui ens garanteix que hi ha un ser que implica insuperable grandesa? Per a Plantinga acceptar que s’exemplifica la insuperable grandesa no suposa cap problema. Per a nosaltres, en canvi, sí.

En tot aquest assumpte el llenguatge, que sovint ens juga males passades, ens catapulta ràpidament a posar realitats com realment existents. La distància -de vegades tot un abisme- entre realitat i llenguatge, la tendim a traspassar massa alegrement quan tractem amb idees que tenen difícil demostració, perquè més que idees són ideals de la raó pura, ficcions o il·lusions de la raó, parafrasejant Kant.

La Teoria del Disseny Intel·ligent és, per tant, la repetició de la Teoria Creacionista, una teoria d’origen medieval, que ha estat utilitzada durant segles amb finalitats ben discutibles i sobre bases ben discutibles com acabem d’exposar. Les creences religioses són respectables, però la ciència, el coneixement, no pot ser confosa amb les creences religioses ni quedar atrapada per aquestes creences. La ciència ja fa segles que ha demostrat que té una capacitat provada per aproximar-se als objectes que estudia amb suficient criteri, honestedat i consciència de les dificultats i els límits que troba en la seua tasca. No obstant ha contribuït, amb el temps, a precisar les teories, hipòtesis, instruments i tècniques amb les quals escorcolla la realitat així com aquesta realitat mateixa amb la qual s’enfronta i a la que cada vegada més li arranca, el que no és poc, els seus secrets més íntims. No confonem, doncs, les creences i la religió amb les evidències científiques. Tot anirà molt millor.


S.Llàtzer, V-II-MMVI