(J.Solé, Sociol. per a joves,pàg.53)

El conflicte apareixerà en el mateix moment en què una llengua forana comence a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondrien ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat. El conflicte és aquella conjuntura en què sorgeix el dilema de la normalització o la substitució de l’idioma. És a dir, que hi ha conflicte quan aquest va en la direcció de la substitució de la llengua dominada, quan la llengua dominant o hegemònica ha pres la iniciativa i produeix l’extinció de la llengua dominada. Però també hi haurà conflicte quan la direcció del conflicte siga el de la normalització de la llengua dominada perquè açò implica la reculada o substitució de la llengua dominant.

Si per evitar el conflicte una societat s’instal·la en la renúncia (pau dels cementiris) a plantejar batalla en situacions de profunda opressió i/o desigualtat lingüística, llavors açò significarà la derrota (o extinció) de la llengua dominada. La renúncia d’una col·lectivitat a plantejar el conflicte portarà a la inversió del procés de normalització de la llengua pròpia o el que és el mateix a la substitució de la llengua dominada per la llengua dominant, passant per tota una sèrie de situacions que van des dels complexos d’inferioritat (complex de vençuts, complex d’esclau davant l’ocupació de la llengua forana i l’estat que aquesta hi té al darrere), fins les modificacions del caràcter (timidesa vital, dimissió nacional), així com la transformació dels seus hàbits (por a usar el seu idioma davant els desconeguts –dimissió lingüística), que en res no els ajudarà a superar el conflicte de manera positiva.

En el procés de destrucció d’una llengua fan la seua aparició situacions que semblen ser presentades com avantatges per part dels defensors de la llengua dominant o hegemònica tal com el bilingüisme. Algú ha dit que el bilingüisme és un subterfugi i un mite que emmascara la situació real en què una societat s’hi troba des del punt de vista de la seua cohesió pública, nacional. I això no és bo per a cap societat, perquè el bilingüisme és un procés que es dóna en contextos on hi ha conflicte de llengües. Si bé suposa l’existència d’individus que parlen dues llengües (o més), això no significa que ens trobem davant una societat “bilingüe” o “multilingüe”, sinó davant l’existència de dues (o més) comunitats lingüístiques diferents. La prova és que les societats normals no utilitzen dues llengües sinó que amb una ja en tenen prou: la seua pròpia; i és el fenomen més comunament estès. En canvi, si d’una comunitat es diu que és “bilingüe” el més segur és que s’hi ha vist emportada per algun tipus de raons, raons entre les quals hi ha la profusa circulació del discurs justificador del genocidi lingüístic de les llengües dominades portat a cap per la llengua dominant, presentada com a llengua superior, necessària i imprescindible. Les llengües dominants ho tenen ben fàcil ja que els individus “bilingües”, els parlants de la llengua dominada, són sempre una part, la més feble socialment de la comunitat. Mentre que els parlants de la llengua dominant solen ser, generalment i massivament, unilingües en la seua pròpia llengua. Per això s’anomena també al bilingüisme com “unidireccional”, ja que sempre sol anar en la mateixa direcció, és a dir: els parlants de la llengua dominada han aprés (no han tingut més remei que aprendre) la llengua dominant a més de la seua; en canvi els parlants de la llengua dominant poden continuar sense problemes usant la seua exclusivament, perquè ella és presentada com a superior, útil, necessària i imprescindible (un autèntic privilegi), i en canvi no necessiten aprendre l’altra, la dominada, que esdevé absolutament supèrflua i prescindible. És per això, perquè és prescindible, que a aquest tipus de bilingüisme se l’anomenem substitutori, ja que tendeix a la substitució de la llengua dominada.

El bilingüisme (en tant que mite) no és cap solució viable del conflicte lingüístic; més aviat és l’intent d’emmascarar una realitat conflictiva i desigualitària. Els partidaris del bilingüisme ens presenten les dues llengües com a un enriquiment i com a complementàries, per això ens diuen que el bilingüisme és harmoniós, estable i inamovible que, en definitiva, en una societat bilingüe tot va bé, tot i donar per suposada la inferioritat de la llengua dominada i reservar-li les funcions subordinades i residuals de la societat. Però els seus partidaris s’obliden de dir-nos que donat que el conflicte, el desequilibri i la desigualtat és la força motriu del canvi lingüístic, el bilingüisme condueix a l’extinció de la llengua dominada.

En aquesta estratègia els estats, s’encarreguen de decidir i mantenir l’estatus lingüístic de cadascuna de les llengües en els seus respectius llocs (inferior i superior). L’objectiu no declarat de la ideologia bilingüística, que justifica i perpetua l’actual situació de profunda desigualtat entre les comunitats lingüístiques, és negar l’alternativa d’una normalització real. Els estats tendeixen a desintegrar i centrifugar les comunitats lingüístiques altres que la seua. El mateix estat i la comunitat que protegeix no és bilingüe, únicament ho són els altres territoris d’aquest estat on la llengua pròpia no és la de l’estat, però on actuen unes normes perfectament coherents dins un sistema sòcio-cultural injust i desigualitari que condiciona les actituds dels usuaris d’aquestes llengües i les durà a la seua extinció no sense abans haver-les substituït per la llengua d’estat, per la llengua hegemònica. Llavors, el missatge és molt clar: o normalització o substitució. És a dir: o accés d’un idioma a totes les funcions socials reservades a una llengua dominant, la qual cosa implica una presa de consciència per part dels membres o d’una part representativa dels membres d’una comunitat lingüística i que es donen les condicions socials i polítiques suficients o la comunitat desapareixerà. Per cert: una situació així en la qual es trobe una comunitat lingüística posa en evidència les regles bàsiques del joc perquè la situació expressa insuficiències democràtiques molt clares i contundents.

I per acabar ja el tema: com que tota normalització implica l’exercici d’un poder polític i social per part d’una comunitat lingüística, la normalització exigirà la independència o un cert grau de sobirania política per part d’una comunitat que es trobe en una situació de minorització.


Bibliografia
Ayala, F.J., Origen i evolució de l'home, ed.Al.Univ.
Serrano, S., Signes,llengua i cultura, ed.62
Giner, S., Sociologia, ed.Península.
Porta i Perales, M., Nació i autodeterminació, Ed.La Magrana
Solé, J., Sociolingüística per a joves, Ed.La llar del llibre.
Mollà, T., i Palanca, C., Curs de Sociolingüística, ed.Bromera.
Solé, J., Sobirania sociolingüística catalana, ed.La llar del llibre.
Aracil, Ll.Vt., Educació i Sociolingüística, dins "Papers de Sociolingüística", Ed.Països Catalans.
Fuster, J., Ara o mai, ed.Quaderns 3 i 4.
Busquet, J., La Cultura, Ed. UOC.
Alexandre, V., La paraula contra el mur, Ed.La Busca