LA INTEL·LIGÈNCIA
Introducció
Abans d’endinsar-nos en l’estudi de la intel·ligència humana serà convenient penetrar en la comprensió d’un tipus d’intel·ligència, la intel·ligència animal, la qual ens permetrà arribar a una millor comprensió de la nostra pròpia intel·ligència, la intel·ligència humana.
La intel·ligència animal
Efectivament, encara que l’home té l’exclusiva del pensament lògic i racional, la intel·ligència bo ha aparegut amb l’espècie humana. També els animals realitzen conductes intel·ligents que varien segons les espècies; així, els gossos tenen la capacitat de realitzar adaptacions amb èxit front a situacions noves, mentre que les gallines i les vaques posseeixen bastant menys d’aquesta capacitat. La guineu astuta, el castor enginyós o el dofí intel·ligent, podrien sorprendre’ns quant a la intel·ligència de les seues conductes.
L’estudi de la intel·ligència animal es deu al psicòleg alemany W.Köhler, el qual per a estudiar la intel·ligència dels ximpanzés utilitzà 4 tipus de proves:
1) Problemes de rodeig: en els què els animals havien de rodejar un obstacle
interposat davant la recompensa o menjar.
2) Problemes d’allunyament dels obstacles: en els què els animals havien
d’apartar un obstacle (una caixa, una porta, etc.) que entrebancava l’accés a la
recompensa o menjar.
3) Problemes d’utilització d’instruments: en els què l’aliment resta fora de
poder ser aconseguit pels animals, però aquests disposen de certs objectes (un
pal, una caixa, unes posts) mitjançant els quals pot posar la recompensa o
aliment al seu abast.
4) Problemes de preparació d’instruments: en els què els animals han de saber
manipular per sí mateixos els instruments que necessita per aconseguir la seua
fi (apilar caixes per a construir una bastida, buidar una caixa de pedres per a
poder transportar-la sota l’enceball o enfilar canyes fins obtenir-ne una de
longitud suficient).
Els resultats obtinguts per Köhler demostraren que hi ha una jerarquització, i sols els simi superiors (orangutans, goril·les i ximpanzés) aconseguiren superar les proves d’utilització d’instruments. I d’aquests, sols alguns excepcionalment dotats i que, a més, eren femelles, arribaren a resoldre els problemes de preparació d’instruments, és a dir, saberen com utilitzar els instruments posats a la seua disposició per a transformar-los: empilar caixes per abastar un enceball col·locat en alt i, especialment, empiular canyes per a aconseguir un pal de major longitud.
Dels estudis realitzats sobre la conducta animal podem dir que aquests posseeixen una intel·ligència, els trets fonamentals de la qual són:
- És intuïtiva: l’animal després de diversos tempteigs, efectua de sobte el
conjunt de maniobres adient, com si de cop hagués comprés la solució.
Aquesta comprensió intuïtiva de les relacions entre els elements d’una situació
donada, permet en un segon moment organitzar el camp perceptiu i aconseguir
una nova síntesi que li permetrà assolir el fi. A més a més, l’animal pot
generalitzar una conducta apresa aplicant-la a noves situacions; així el
ximpanzé pot posar un pal a l’aigua per beure de les gotes que en cauen i, així
mateix, introduir-lo a un formiguer i retirar-lo tot seguit ple de formigues que
són per a ell una exquisida i atraient llepolia.
- És concreta: vol dir, lligada a les coses , a la percepció immediata de les coses.
Amb freqüència és necessari que els elements de la solució estiguen presents a
la vegada en el camp perceptiu. Hom ha observat, tanmateix, que alguns
ximpanzés especialment dotats se’ls ha ocorregut la idea d’anar a cercar
instruments (pals) quan els necessitaven, però sempre a condició que estiguen a
prop.
L’animal utilitza, en primer lloc, els instruments naturals que constitueixen els seus membres, abans d’idear una prolongació d’ells, la qual cosa la fa de manera instintiva. L’instint afavoreix, doncs, les conductes intel·ligents quan actuen com a prolongació de els conductes instintives; per exemple, arrossegar cap a ell un objecte és instintiu i constitueix una preparació per a la conducta intel·ligent que consisteix a tirar del cordill que aproparà l’objecte desitjat.
Alguns animals semblen psíquicament disminuïts quan s’observen en estat de captivitat, mostrant-se sense capacitat per aconseguir nivells de conducta intel·ligent que són normals en ells quan s’hi troben en el seu medi natural; sens dubte això es deu a que l’ambient artificial en què viuen ja no desencadena, amb la mateixa potència, els mecanismes instintius.
La intel·ligència humana
No podem donar, de la intel·ligència, una definició que siga acceptada per tots. Tot allò més que podem fer és precisar els diversos sentits en què s’empra de manera corrent la paraula. Aquesta s’aplica tant a:
- l’aptitud per a resoldre problemes i extreure les relacions entre les coses.
- a la facultat de conèixer i comprendre.
- la possibilitat d’adaptar-se a situacions noves.
- les aptituds escolars o els resultats obtinguts en els tests de C.I., paraula que
denota el rendiment dels mecanismes mentals.
Ara bé, cap d’aquests sentits ens informa sobre la naturalesa mateixa de la intel·ligència i, menys encara, dels mecanismes dels quals aquesta depèn.
Quant als mecanismes de la intel·ligència, el nostre coneixement és ben pobre: no hi ha en l’actualitat possibilitat de relacionar-la amb una estructura cerebral concreta, ni tampoc no existeix la manera de saber com funcionen aquestes estructures.
La intel·ligència és, doncs, un concepte poc científic i, sols el veritablement fecund és la tasca que porta a cap la Psicologia Experimental, l’objecte de la qual és l’estudi del comportament en tant que fet observable, mesurable i quantificable.
Característiques de les activitats intel·lectuals
En sobresurten les següents:
1) Són activitats adaptatives. De la mateixa manera que els processos biològics
que són adaptatius i dirigits a l’èxit del manteniment vital, la intel·ligència
també és adaptativa, però ho és d’una manera diferent i més eficaç.
2) Són activitats que possibiliten la integració d’una pluralitat d’estímuls,
capacitat que és comú a tots els sistemes biològics complexes.
3) La intel·ligència és constructiva i aquest és el seu tret específic. Henri
Bergson deia que “la intel·ligència examinada en el que sembla ser la seua
armadura original, és la facultat de fabricar objectes artificials i, en especial,
els instruments que serveixen per a fabricar instruments i de variar
indefinidament la seua fabricació”.
4) Els actes intel·ligents posen en funcionament circuits llargs i indirectes que
s’intercalen entre l’estímul i la resposta. En açò es diferencien dels reflexos
innats o condicionats, els quals desencadenen immediatament la resposta
davant l’aparició de l’estímul. Aquests circuits comprenen des del rodeig
espacial fins la utilització d’instruments i la construcció de models.
5) Les activitats intel·lectuals són activitats orientades per motivacions afectives.
En l’animal, la curiositat fa ja acte de presència en tant que està a la base del
comportament exploratori de caràcter instintiu.
6) La intel·ligència és operativa essencialment. D’acord amb esquemes de
resposta tracta d’aplicar en la pràctica els models simbòlics prèviament
construïts. Els esquemes de resposta són alguna cosa més que la comprensió
de les relacions entre els elements donats: comporta una invenció d’allò que
deu fer-se per aconseguir l’objectiu perseguit.
Activitats intel·lectuals fonamentals
Entre les activitats intel·lectuals fonamentals tenim:
(a) la inducció.
(b) la deducció.
La inducció és una operació mental que consisteix en retenir d’un conjunt de dades (sensorials, conceptuals) alguns elements considerats com essencials, fent abstracció de la resta de les dades. Aquests elements essencial es troben després en situacions distintes i permeten actuar en la mateixa forma i amb idèntic èxit: en açò consisteix el procés de generalització.
Es pot afirmar també que la inducció consisteix en reconèixer les característiques comuns entre objectes, situacions o conceptes distints.
Però, com es pot aïllar un element que és comú a un conjunt d’objectes?; o millor, què és el que desencadena el procés inductiu?
Doncs, ni més ni menys que la pròpia activitat del subjecte en base a:
1) La llei de l’interès: Olèron diu que “l’organisme reacciona no en funció del
que els objectes són en sí mateix, sinó en funció de l’interès que aquests
objectes presenten per a ell”.
2) Les motivacions: que fan que el subjecte s’interesse per un aspecte de la
realitat que constitueix el punt de partida d’una resposta; així, l’automobilista
que sols posa atenció en el color dels semàfors i no pas en la seua forma, o el
seu emplaçament.
3) El paper del medi sociocultural: que el porta a classificar la realitat en certes
categories, a reaccionar d’una manera concreta davant certes situacions
apreses del seu sistema sociocultural.
Una altra activitat inductiva important és la formació de conceptes. L’aprenentatge d’un concepte s’hi porta a cap:
a) per assimilació progressiva del que és percebut pels sentits.
b) pel que és aportat o imposat pel medi cultural.
En una cultura determinada els conceptes evolucionen i es transformen en funció de nous descobriments o de modificacions de les estructures socials. En aquest sentit el concepte constitueix la concepció pròpia de l’època, essent revisable i perfectible. Els conceptes formen la base del llenguatge i aquest ocupa un lloc fonamental per tal com és el vehicle del saber; si aquest progressa d’una generació a una altra és gràcies a que cada generació es beneficia de les adquisicions precedents que, al seu torn, pot millorar o ampliar, i açò és així perquè els conceptes es defineixen els uns en relació als altres i s’organitzen en sistemes cada vegada més complexos i jerarquitzats.
La deducció o raonament és una forma d’activitat intel·lectual consistent a establir noves nocions partint únicament d’unes altres nocions ja conegudes sense que siga necessari confrontar-les amb la realitat.
Algunes deduccions poden ser establides sense mitjançar un simbolisme (un concepte verbal, matemàtic o lògic); així, per exemple, hi ha certs tipus de comportaments com les inferències viscudes, les quals estableixen connexions entre els distints estímuls sense que siga necessari una representació mental per part del subjecte: així, el bebé que plora quan veu que sa mare es posa l’abric, estableix inconscientment una relació entre el primer succés (posar-se l’abric) i el segon (la seua sortida de casa).
Hi ha dues classes de deducció o raonament:
1) mateiral.
2) formal.
La deducció o raonament material, reprodueix les dades de l’experiència amb les seues connexions tal i com han estat observades. Així, de la visió del fum que ix d’una casa, jo deduesc l’existència de foc en la llar i la presència d’éssers humans. La major part dels raonaments que fem són d’aquest tipus, és a dir, són raonaments materials.
El raonament material posseeix, a més, un significat biològic adaptatiu degut a que permet possibilitats d’anticipació a la producció d’un succés. Per exemple, la detecció d’un allau per part de l’alpinista, el descobriment de la tempesta imminent per part del mariner, etc. Aquesta previsió del futur, que és pròpia exclusivament de l’home, li ve donada per la seua capacitat d’evocació a distància, cosa que li permet a la vegada relacionar els seus records sota múltiples combinacions, i que es fa més precisa com més rica i variada és la memòria.
Nogensmenys, aquest tipus de raonament o deducció continua essent subjectiu, ja que cada subjecte raona en funció de les seues experiències anteriors, del seu saber i de les seues motivacions. Pel contrari, el progrés cap a la certesa i el coneixement s’ha portat a cap amb l’aparició del pensament lògic i racional, del pensament formal.
La deducció o raonament formal, es diferencia de l’anterior pel fet que obeeix a regles perfectament definides, dintre d’un sistema. Apareix tard a la història de la humanitat (amb la civilització grega) i així mateix el seu desenvolupament en el nen és tardà, car no apareix fins l’edat d’11 anys aproximadament.
La deducció o raonament formal reposa sobre 2 principis:
1) El principi d’identitat i els seus derivats, el de no-contradicció i el de tercer
exclòs. (De la mà d’aquests diem que una cosa és el que és (P.I.). D’una altra
banda no puc afirmar simultàniament una cosa i la contrària (P.n-C.). I
finalment, un objecte és o no és, i no existeix una tercera possibilitat (P.T.E.).
2) El principi de causalitat pel qual s’estableix que tot té una causa, que res
procedeix del no res, que idèntiques causes produeixen idèntics efectes, o que
tota la naturalesa obeeix a lleis.
Aquests principis no són demostrables, constitueixen axiomes, i partint d’ells els lògics han elaborat un sistema precís de regles que governa el raonament és la Lògica, la qual és una tècnica que tracta de la manera en què els raonaments es relacionen entre ells mateixos.
Intel·ligència i herència
Aquest és un problema que ha aixecat debats apassionats i encara en suscita. Durant prou de temps la tesi hereditària fou la més àmpliament acceptada, ja que es recolzava en els fets de l’observació quotidiana. Actualment, pel contrari, nombrosos filòsofs, psicòlegs, sociòlegs, així com diverses corrents (marxisme, conductisme, psicoanàlisi, culturalisme) rebutgen aquesta concepció –tesi de l’herència- afirmant l’omnipotència de les influències socials sobre el desenvolupament del psiquisme humà. I això fonamentalment perquè aquesta teoria ha estat utilitzada en ocasions per a justificar teories racistes i ultraconservadores. Però, en realitat, calia arribar a una noció científica sobre l’assumpte i fixar la qüestió en els seus adequats límits, cosa que per ara no ha estat possible.
De moment, les experiències amb rates testimonien que determinats aprenentatges es relacionen amb factors hereditaris. En l’home, la qüestió està limitada al voltant de l’estudi dels bessons. Wilson representa els darrers avanços en la qüestió i pogué demostrar el 1972 que les diferències entre els veritables bessons criats junts conservaven al llarg del seu creixement, coeficients d’intel·ligència gairebé idèntics; en canvi, els falsos bessons criats junts mostraven diferències més acusades en els seus coeficients d’intel·ligència.
D’una altra banda, els coeficients d’intel·ligència dels bessons veritables que han estat criats per separat, continuen sent idèntics al llarg del temps.
Intel·ligència i medi ambient
El “programa genètic” amb el que cada ésser és dotat des de la seua concepció, es realitzarà d’acord amb el medi en el qual va a desenvolupar-se.
D’aquesta manera podem distingir 2 categories de factors ambientals:
a) orgànics o materials.
b) culturals o afectius.
Entre els factors orgànics, el més important és la nutrició El desenvolupament normal del cervell exigeix, d’una banda, una ració suficient de calories i, d’una altra, un subministrament regular de certes classes d’aliments, especialment proteïnes. Està comprovat que el nivell intel·lectual mig d’algunes poblacions ha baixat per causa de la malnutrició.
D’una banda, fóra inútil tractar de negar que el nivell sociocultural influeix en el desenvolupament intel·lectual. És molt clar, que el desenvolupament de la intel·ligència al marge de la societat, de l’entorn humà, no és possible de cap de les maneres. El cas dels diversos nens-llop detectats i estudiats en són una bona prova d’açò. D’una altra, existeix una correlació clara entre els nivells intel·lectuals dels nens i el nivell social dels seus pares, però l’èxit social ve determinat més pel medi d’origen que no pas pel seu desenvolupament intel·lectual (la qual cosa és moralment injust, es mire per on es mire).
Existeixen diferències clares entre individus que s’han desenvolupat en un bon ambient social d’aquells altres procedents d’ambients culturals poc desenvolupats. I així mateix existeixen diferències intel·lectuals entre aquells altres que viuen en un medi rural. Sembla, doncs, que l’ambient urbà actua com a estimulant.
Intel·ligència i ètnia
L’adscripció d’una major o menor capacitat intel·ligent lligada a les diverses races és una qüestió encara avui prou debatuda i, per això, un problema encara no tancat. No es pot demostrar, doncs, segons una prudent opinió, la igualtat genètica entre les races, així com tampoc la seua desigualtat pel que fa a les aptituds intel·lectuals. Ara bé, açò no ens autoritza, com sovint es fa, a inferir de la desigualtat la inferioritat d’unes ètnies respecte de les altres, amb totes les conseqüències econòmiques, socials, polítiques, etc. que se’n deriven.
El problema planteja dificultats d’estudi, com per exemple, la gran disparitat de condicions de vida i dels entorns naturals que faran difícil l’apreciació del paper jugat per l’herència.
Al nivell dels mètodes de valoració del C.I. també existeixen dificultats, car ¿com valorar tests que siguen vàlids per a poblacions tan diverses en els seus costums, sabers i hàbits de pensament? Haurem de convenir que es tracta de formes d’intel·ligència distintes.
A més a més, en ocasions hi ha una impossibilitat palesa d’acostar-se a certs grups degut a la por, malfiança, hostilitat cap a un individu estranger i que és d’una altra raça.
Els estudis fins ara realitzats han estat fets als EUA, on s’han comparat a blancs i negres. S’ha descobert que hi ha una diferència de 10 i 12 punts a favor dels individus de raça blanca, diferència que aniria disminuint al temps que existís igualtat d’estatus econòmica i social, però que, no obstant, no desapareixeria, la qual cosa fa concloure a autors com Eysenck, Jensen i Shockby, que hi ha un a diferència genètica entre blancs i negres, conclusió que estimem massa precipitada donat que no es pot esborrar la diferència de condicions familiars, ni les creences, ni encara menys la influència d’un passat segregacionista, que en molts llocs configura de fet un ambient social hostil per a la raça negra.
Bibliografia
Pinillos, J.L., Principis de Psicologia, ed.Alianza Universitat.
Morgan, Introducció a la Psicologia, ed.Aguilar.
Blazquez, Claus de la Psicologia, ed.Salvat.
Pelicier, Enciclopèdia de la Psicologia i la Pedagogia, vol.-II, ed. Sedmay-Lidis
Thomson,R., Breu història de la psicologia, Ed.Guadiana.
Miller,G.A., Introducció a la Psicologia, Ed.Alianza.
Cruells, E., El comportament animal, ed.Salvat.
S.Llàtzer, 1982