·L'ORDRE ESTABLERT
_____________________________________________________________________________________________

És curiós, però al llenguatge usual no hi apareix amb excessiva freqüència l'expressió Ordre Establert. Tant n'és així que molta gent de lletra amb la qual n'hem parlat no se'n saben sortir quan els preguntem pel concepte. I el que és pitjor: algú ens ha dit, amb un coratge propi del qui sent una amenaça incerta, que això no existeix. I comencen a especular -neguitosos- per demostrar-ho. Curiosa maniobra mental que consisteix en intentar la negació del que desconeixen. No és una mica absurd?

No tenim, a la vida quotidiana, excessius trasbalsos i, poc més o menys, tot discorre segons el que està previst. A casa, al treball, o a qualsevol lloc, tothom accepta que a la vida s'hi veu de tot i hi ha de tot, i així pensa, parla, discuteix, actua, somnia, etc. i, no obstant, pensa que tot això, encara que oposat i contradictori, com tantes vegades ens ha ensenyat l'experiència, tot això -diem-, constitueix el magma de realitats i passions que configuren tota l'existència humana. ¿Què pot haver-hi més enllà -confia-, si l'açò és un tot fora del qual no pot haver-hi res de real, d'impensable ni d'imaginable per definició? El tot no deixa cap buit; l'emplena, l'abraça i l'esgota. No seria un tot si no fos així.

L'existència de qualsevol límit o frontera plantejaria, immediatament, que el tot encara no és ja que li mancaria allò que està situat més enllà d'eixa divisòria. Per tant, el límit no existeix ni, en conseqüència, el fora; el que existeix i és possible, està contingut en aquest tot. A més, aquest tot és un ordre, és a dir, el contrari de desordre (o caos). El caos no pot ser sinó una amenaça contra el tot, el qual ha de ser reduït, sempre, a quelcom conegut -és a dir, a ordre-.

La lògica, com podem veure, pot ser impecable, però la realitat com sempre s'entesta en no ser-li fidel. La realitat no és perfecta ni acabada i cobeja en el seu interior no sols l'escissió, la contradicció, sinó també el límit, la divisòria, la frontera, l'altre costat. Hi ha, doncs, allò que pugna per establir-se, allò que no és ordre encara sinó desordre, i allò que ja és establit o Ordre Establert.

Una característica de l'Ordre Establert és que per a la seua pròpia permanència tracta de conciliar-ho tot. I així, cedeix per a absorbir i eternitzar-se. En ell, els contraris, els eternament oposats, hi troben conciliació. L'Ordre Establert ha sabut resoldre la irresoluble contradicció que es genera al seu interior. Ha acabat amb la contradicció permanent a la societat i a la història, al menys en aquestes latituds i altures de la civilització en que ens trobem. El problema més greu no és per què tota contradicció mai no resolta és una contestació, un atac a l'Ordre, sinó per què sols és possible Un ordre i no pas altres. Més encara: per què l'Ordre s'entesta en mantenir-se únic i, a més, uniforme, inalterable, permanent, immutable i etern, i així destruir qualsevol altre ordre al seu sí, sostenint a tota costa la tensió irresoluble al seu endins i perpetuant-la sense solució. Si dos ordres són mútuament excloents ¿per què no se soluciona la qüestió fent primar valors fonamentals de la civilització com el respecte, la tolerància, la llibertat, etc.? Sabeu per què no s'acaba el problema? Doncs, perquè això és, precisament, l'Ordre: quelcom absolut, acabat, excloent, únic... per a alguns. I és que allò més important no és el què sinó el qui. Qui són l'Ordre?.

A les pàgines d'una de les obres més llegides de l'antiguitat, Plató a penes insinua res sobre aquell o aquells que són els organitzadors i beneficiaris d'un estrany muntatge en què consisteix la vida de l'individu que transcorre a l'interior d'una caverna. Segles després a penes no ens atrevim a dir que aquell Ordre Establert és el producte del xantatge i l'opressió dels Senyors de l'Engany, d'aquells els noms dels quals són encara impronunciables, els Amos, els Dominadors, les Classes Superiors, els Importants, els Senyors del Poder, la Mentida, l'Extorsió, la Destrucció i la Guerra.

A penes tampoc no ens atrevim a manifestar la injustícia d'aquella situació humana. No està de moda o no es porta. A penes no ens atrevim a exigir la seua desaparició perquè, quin altre ordre el substituiria? A penes no ens atrevim a proclamar la necessitat d'un futur de benestar, dignitat i llibertat universals. Però és que resulta que som nosaltres -i no ells- els que, tot i configurar la identitat del dins, quedem fora de l'Ordre: relegats, ignorats, silenciats, estrangeritzats; excepte per a pagar, és clar. No valen reivindicacions, ni protestes, ni conductes irades. Els Impertorbables saben que som no res i que no en tenim, de poder. Per això insisteixen en ridiculitzar, menysprear i xafar sempre que els dóna la gana, que és molt sovint, i continuen configurant el Sentit Comú, controlant el llenguatge i les definicions, esborrant els noms de les coses, torpedejant la unitat de la llengua, esquarterant-la a l'interior del nostre petit proto-ordre, fragmentant les institucions del saber i furtant-li la capacitat normativa sobre la llengua a ensenyar, dinamitant -política, cultural i mentalment- la nostra gent i el nostre territori. Són les exigències de l'Ordre Establert dominant i els seus sequaços.

Al Mite de Prometeu, d'Èsquil, l'ordre establert pels déus significava la destrucció de l'home. Al nostre petit País, com que l'Ordre Establert confeccionat per altres no ens dóna satisfacció ni ens fa justícia perquè no ens mostra més alternativa que adaptar-nos o rebel·lar-nos, ser destruïts o morir dempeus, cal que organitzem la resistència dels qui estem i volem estar a l'altra banda de l'Ordre Establert. Que mantenim el pensament vigilant i lúcid, atents a allò que els passa a les cultures sense estat i en destrucció com la nostra, denunciant qualsevol atac que vinga de l'altra banda, de l'Ordre Establert dominant, sospitant sobre tot allò que el discurs del Sentit Comú dominant -fortament solidari amb l'Ordre Establert, com diu l'Aracil- representa, enraona o construeix, enfortint la moral de la resistència, estretint aliances entre els que estan per l'alliberament de qualsevol forma de vida, espècie, classe o grup, dient alt i per tot arreu que tenim dret a una vida, a una terra i a una esperança. A una altra classe d'ordre. El que pot fer, a nacions com la nostra, lliures.
_____________________________________________________________________________________________
S.Llàtzer,Tardor del 1997